.

Buscant dins al panxa dels meus arxíus, i fent neteja de idees inservibles, he trobat aquest bocí d’escrit, que no recordo haver-lo publicat. Crec que com a declaració de intencions es valid, i encara vigent.

Llaços d’estimació i respecte.

D’aquesta manera definiría la relació que tinc amb els nou vinguts a la familia, osigui una jove i dos gendres. Molt diferents entre sí i de prodecencies dispars, tots très tenen una cosa en comù que es el perquè els aprecio tant: fan inmesament feliços als meus tres fills.

I avui dia no es corrent que pasi. I a casa nostra, (ho dic orgullosa però humilment), ja fa uns quands anys que es respire enamoramens a tres bandes i al mateix temps amor filial del bó, per llurs fills. No es pot demanar més. (i toco la fusta del meu escriptori, per si acàs). Em pregunto que haurè fet o quin peatge tindré que abonar, per haver estat tant afortunada en aquest sentit. Ho penso moltles vegades. L’harmonia, el respecte mútuo, la cordialitat en el tracte, constancia i perseverancia en l’amor, son factor determinants en la relació de parella, i ells han trova, semble, la manera de fer-los realitat. Veritablement, una sogra, no pot demanar més. I una mare tampoc t’he que aspirar un altra cosa. Demanar dia a dia que les coses no canvíin mai. Per aconseguir-ho, s’ha de fer cada dia realitat, aquell refany castellà tan encertat de :” A Dios rogando pero con el mazo dando.”

Que vol dir ni mes ni menys que es té que cuidar l’hortet cada dia, abonar-lo. Arrencar les males herbes, que sempre en surt. I veure que la humitat, mantingui, el grau adecuat. I sempre pensant en el sol, que es la font principal, (llegim Amor)que no pot substituir-se en rès més