A LA VORETA DEL MAR

No en tinc gaira costum, pero avui he anat a passejar a la vora del mar. O de la mar, que tan déu ser. Feie bon temps per estar encara en dates de plé hivern. Justament la setmana dels barbuts, que segons expliquen les cròniques es la pitjor setmana meteorològica, de l’estació.

Es tan agradable trobar-se allà. Sentir l’olor de la sal, pendre la humitat a la cara, respirar fons, aclucar els ulls, deixar volar l’imaginació, i fins i tot obrir els braços, com si vulguèssim aixecar el vol, com fan ho fan les gavines, o com si tinguèssim la bona idea de donar gracies a Déu, per tota la maravella que és i represente la mar.

Es un temps que la gent no escull aquest indret per fer les seves sortides, pero trovo que s’equivoquen. Ara es pot aparcar a ràn de sorra. Al estíu imposible en cap lloc, ni aprop ni llunyà. Tampoc pots beure ni asseure’t a cap xiringuito, tot es plè a besar. i l’aigua no es véu de tanta gentada. Conclusió: Pendre una bufanda unes botes i un anorak, i a respirar sà, que a Barcelona ho tenim a l’abast i es barat. De les poques coses que són un luxe autèntic. De les poques, que es poden somiar i tenir en una gran metròpoli.
Cal aprofitar-ho. I no sé realment perqué no hi vaig més sovint.