L'INCINERACIÓ

Des de fa uns dies que tots el bloggers parlent d’alguna manera o altra de la mort. Nó se si el causualitat, o bé els aconteixementes viscuts a Haití, els hi han fet pensar més de lo habitual. O que tots han hagut d’asistir algún acte luctuós. Alguns n’han fet poesies memorables i ben teixides. Altres han escrit molt bones entrades, sobre el tema, amb la delicadesa afegida, de no nombrarla en cap moment. Que ja es saber-ne.
Avui, a mí també m’ha tocat. He tingut que anar a un enterrament, i despres acompanyar a la familia al crematori.
M’han dit que es el millor, que el foc purifique, i no sé quantes coses més, en referencia a la útima corrent en la moda imperant de cremar els cadavers enlloc de enterrar-los sota terra o en nichols, tal i com sempre s’havie fet.
Ignorant de tots els pormenors, aviat m’han posat el dia del com i el perqué, i m’han elogiat el sistema de manera contundent. Segur que tenen raó, i que té molts avantatges.
No els nego pas.
Però a mí, diguéume clàsica,a antiga o carca, m’és igual. No em convenç; el trob fred, (a pesar de la cremor tan intensa de les flames del forn). el trobo bàrbar e inhumà. A l’abric de la terra humida o seca, però terra de veritat, penso que es el millor lloc per tot el procés que vé desprès del enterrament. I que hi puguin quedar les cuatre depulles que desprès, ens fan de referent i ens consolen de la sentida pérdua. Si eixuguen moltes llàgrimes i es desahoguen moltes penes que son necesaries d’expiar.
No te sentit i es quasi comic, veure al saló de casa o dins un armari, un recepent que no se saps que és ni de quí, per moltes garanties que tingus. S’em fa desagradable de comentar mes detalls. Ja n’hi ha pròu.