Pàgines

diumenge, 18 de març del 2012

TRONS LLAMPS I LLAMPECS



Ere el bell mitg de l’estiu. Al mitgdia, tenien un sorrol ensordidor dels cants de les sigales. Tot-hom era a casa, perque a fora no es podie viure de la xafegor tan intensa. Ni la mainada, havie sortit com tenie per costum en aquelles hores.
Al despertar-se de la mitgdiada, el meu tiet Ramón, l’amo de la casa pairal, va treure el cap a la fienestra, que donave a ponent, y va puguer veura una foscor y una ventada,que escombrave totes les palles de l’era. Tindrem tempesta, va pensar, ere d’esperar amb aquesta xafegor tan forta. I dels demés continuaven, dormint.
Passe l’estona, i el meu tiet no ho va dubtar ni un moment. Tendrien pedregada forta i ere millor fe marxar els nuvols de sobre la casa i l’era. Allà hi havie la batuda estesa per acabar de batre per la tarda.
Agafe el fusell, surt fora, y es va posar a fer uns quants trets apuntant al cel. Ere el que es feie per disoldre, i tallar els nuvols, o perque escampèssin cap un altre lloc. Pujar cap a la sala i es reuniren tots allà els dormilegues, ja s’havien despertat amb els trons i els trets. Es diposaven a veure que la tempesta no portés pedra que ere el que els feia mes por.
Metrestant,ja s’havie possat a ploure amb aquelle gotes grosses que precedeixen, la pluja forta.
Pero sense eseperar-ho, van sentir un fort llamp, que va deixar un rastre de fum i de foc, d’escalfor i olor a sofre,
Aixó es el que ells van suposar, perque no es van adonar del que havie passat en realitat. Ni tampoc el perqué ere, que tots estaven per terra,ajaguts y descalços. El llamp els va estabornir a tots i es van salvar perque eran tots a la sala y el terra era de fusta.,
eren a casa en aquell moment, 9 persones, i van puguer veure amb els seus propis ulls, com el llamp havie trencat tota la ceramica, havie buidad tots els armaris i trecat tots vidres de les finsestres i la terrisa dels fogons. Pero el pitjor de tots encara no ho van veure fins que va amainar la tempesta i baixar al carrer. Van trobar morts tosts el bestiar i els cuatre matxos, al estable. Un cas veritable que m’ha fet recordar la meva amiga Pluvisca y el seu blog dedicat al art.

25 comentaris:

  1. Hola amiga meva
    Estic llegin el teu relat dels trons i sentin per la finestra els dels petards de la despertá de les Falles.
    Saps m´hes fet imginar com una pel-licula. de blanc i negre d´aquellas tipus Frankeastein.
    Quinb ensurt tintrieu tots mare meva.
    Un petó, Montserrat

    ResponElimina
  2. Uns trons ben diferents, els de Valencia. Jo no hi era a la casa, hi havíe, la familia del mue tiet, el matrimoni i tres fills, dos cosins de Barcelona que estiuejavent allí, acompanyats per la seva iaia, i un moço. Alló ser molt fort. I va representar,la ruina de la casa.que van tardar molts anys a refer-se'n. Aixó es el que tenen de dolent, i ningú i pense, les cases que avans es construient damunt d'uan penya. Osigui: pedra sobre pedra. Petons.

    ResponElimina
  3. Hola Monserrat, ya estoy aquí, qué familiar me resulta lo que cuentas, precisamente porque vivo en medio del campo entre montañas la mitad del año y caen rayos, muchos, te lo puedo garantizar.
    Me ha gustado mucho tu narración, entre el original y la traducción me voy apañando.
    Os voy a dedicar la próxima entrada a Dilaida y a ti, precisamente a causa de las fallas. Voy a contar la historia simbólica de estas fiestas.
    Personalmente no me gusta ni el ruído ni la música que generan, prefiero la melodía de la sardana y el esfuerzo de los castellers, pero como mi sangre pertenece a este rinconcillo, pues .... narraré su simbolismo. Petonets.

    ResponElimina
  4. Hola Eme:
    Esperaré impaciente esta entrada que dices. Supongo que no vas a contar todos nuestros defectos, que son muchos y gordos. Trátanos con deferencia, (hablo por mí),porque ya ves que soy una abuelita, con apariencia respetable. deja que se lo crean todos mis nuevos amigos del encuentro BB.mujer!!!
    A lso que ya me conocen, a estos no les podremos engañar.jajaja!
    Gracias por entrar a comentar. Un beso.

    ResponElimina
  5. Hola Montse, ara ja veig...

    Quina pasada!!! deus recordar el dia com si fos ara...nomes de lletgir el que expliques ja m'entren calfreds.

    M'agrada com expliques la teva vida.

    Una abraçada gran

    ResponElimina
  6. Aqueestes coses passaven al camp, en altres èpoques. Però ara, de vegades, quan vaig als pobles, els trons em fan calfred doncs certament si són molt forts arriben a fer tremolar la casa tota. És un altre món al de la ciutat, més sincer, més autèntic, més veritable. I més mític, també. Ma mare ens explica que una vegada a la seva casa del Pirineu hi va entrar una guspilla per la porta, va començar a voltar com un gat furient i va tornar a sortir per la porta, sense tocar a ningú, afortunadament. Una guspilla era una centella, no?, un llam petit. No sé, per a mí són coses d'altres èpoques però que segueixen passant.

    Molt bo el relat, molt viu.

    ResponElimina
  7. Por aquí se anuncia el otoño, pero está muy agradable y templado y el sol radiante, auqnue hay nubes poblando el cielo...y se escucha también la cigarra...nos emparenta su canto.
    =)

    Un abrazo

    ResponElimina
  8. Que recuerdos, amiga Montserrat. En esos espacios elevados del Pirineo me azotaron las tormentas, los truenos atacaban las crestas con mil ecos y los relampagos electrizaban, creando un ambiente dantesco...

    Pero salí airoso.

    Y siguen pasando....

    Un abrazo,

    Luis.

    ResponElimina
  9. Cuando en mi pueblo había tormenta, mi madre nos metía a todos en la bodega de la casa, allí nos contaba historias de cuando pequeña, no nos dejaba salir hasta que la tormenta amainaba. Creo que ella también tenía miedo pero no quería que lo supiéramos, ja,ja,ja...

    Me encantan las historias que cuentas, y lo bien que las cuentas.

    Besos

    ResponElimina
  10. Hola amiga Pluvisca: En primer lloc, he de dir-te, que aquest cas que explico. no va pasar a casa meva. Sinó a casa dels maeus tiets, que es molt aprop de la casa del meu anterior
    post. Tan aprop, qeu ens sentiem perfectamet i feiem servir el telèfon del llençol. (osigui estirar un llençol, a la finestra que els veiessin, i si es posave plegat, volie dir que teniem algun recado sense presa, i si el lleçol, ere obert,calie aner-hi depressa.
    Tan senzill com aixó. Petons.

    ResponElimina
  11. Hola Neo: Ahora la gente no oye nunca las cigarras, casi ni en los pueblos.
    porque estan viendo los noticiarios o las novelas de la televisión,o es el centrifugado de la lavadora o es el lavaplatos, o la música de los compactos.
    Pero entonces en las casas, con mucho menos adelantos se vivia i se oia el son de la naturaleza. y las estaciones del año se podian adivinar por los sonidos. piénsalo. Besos guapa

    ResponElimina
  12. hola Ramón: Itant que eren diferentes,
    ara acabo de contestar un comentari i parlava del telefon del llençol. que ere un invent practiquíssim. No calie carregar bateries,no feie falta ni escriure ni recordar números. i al cap del més-O'OO€. jajajaja!!!
    Sense conya, que es veritat que s'ha perdut autenticitat, se perdut viure intensament de la natura i per la natura. I molts altres valors auténtics.
    Aquest anécdota que duis de la teua mare, jo no l'havia sentit a dir mai.

    Gracies amic,pel teu testimoni valuós.

    ResponElimina
  13. hola Ramón: Itant que eren diferentes,
    ara acabo de contestar un comentari i parlava del telefon del llençol. que ere un invent practiquíssim. No calie carregar bateries,no feie falta ni escriure ni recordar números. i al cap del més-O'OO€. jajajaja!!!
    Sense conya, que es veritat que s'ha perdut autenticitat, se perdut viure intensament de la natura i per la natura. I molts altres valors auténtics.
    Aquest anécdota que duis de la teua mare, jo no l'havia sentit a dir mai.

    Gracies amic,pel teu testimoni valuós.

    ResponElimina
  14. Hola Luis: Disculpa, si te contesto demasiado tarde. A veces se peresentan cosas, y compromisos ineludibles. Ja saabes que me gusta siempre de dar las gracias por la amabilidad que tenéis de pasar por aquí, para dejar vuestra opinión. Tu punto de vista coincide mucho con el mio, y esa vez ha resultado,como otras muchas veces. Que yó no te podido decir nunca nada nuevo que tú no hubieras experimentado, de anatemano. Y bien experimentado!!! jaajajaj.
    Recibe,un entrañable abrazo

    ResponElimina
  15. Me imagino el miedo de todos ante el estrépito ese y la tormenta, con la muerte de los animales...

    Un recuerdo imborrable.

    Besos

    ResponElimina
  16. Querida Laura. pienso que tienes razón que tu madre tenia mas miedo que vosotros, pero no olvides que no esta mal tener miedo, ni es ninguna. vergüenza. Quién no ha tenido miedo?
    Yo reconozco que lo he tenido al fatasma de la Opera. pero mucho miedo, no vayas a pensar. Durante años, y en la oscuridad, me imaginaba aquella cara quemada, y no lo podia soportar.
    Cada cual con sus traumas,que le vamos hacer!
    Un fuerte abrazo, querida amiga

    ResponElimina
  17. Hola Miriam. Esto episodio ocurrió en casa de mi tio, hernmano mayor de mi padre. Y fue tal como te lo explico.
    El miedo que sintieron, no creo que fuera, mas intenso que el de otras tormentas, pero date cuenta que estaban todos inconscientes, y tirados por lee suelo sin zapatos.Nadie supo como habia sido lo que les pasó. Todo los vecinos de la casa. dieron la culpa a que la casa estaba yestá todavia sobre una gran peña.
    GRacias por entrar a comentar; estos dias con el encuentro bloguero, casi no me da tempo de passar por todos los blogs.
    No alcanzo para más.Mirare´de regular al procdución. Un beso grande.

    ResponElimina
  18. Debían ser tremendas las tormentas en el monte.
    Recuerdo que, de pequeña, las veía más feroces que ahora, menos bravas en aparato eléctrico. Aunque desde que vivo en el monte, algunas me impactan.
    Un beso, querida Montserrat.

    ResponElimina
  19. Uy MOnse que susto!! Yo de pequeña, una mañana que amaneció con tormenta mi madre no nos llevó al colegio, por eso andabamos en la cama todavía cuando me asomé a la ventana, cayó un rayo y lo vi todo amarillo y se iluminó la habitación, del miedo me caí de la cama.

    La verdad es que los rayos caen de una manera bestial.

    Un abrazo, guapa.

    ResponElimina
  20. Uy MOnse que susto!! Yo de pequeña, una mañana que amaneció con tormenta mi madre no nos llevó al colegio, por eso andabamos en la cama todavía cuando me asomé a la ventana, cayó un rayo y lo vi todo amarillo y se iluminó la habitación, del miedo me caí de la cama.

    La verdad es que los rayos caen de una manera bestial.

    Un abrazo, guapa.

    ResponElimina
  21. La magnitud del soroll de les tempestes enmig del camp oa la muntanya, no té res a veure amb les de ciutat.
    Aquest episodi que expliques té un final trist i de penúria per a la família.
    Quan la naturalesa desencadena les seves ires és tremenda.
    Rep un petó des del meu muntanya de silenci desde on estic molt bé i visitarte i no veure antics uniformes de colegiala per aquí,que em posen els pèls de punta, també m'agrada, encara que em sap greu que per raons de llengua es trenqui aquesta comunicació en el teu espai de comentaris.
    Tot es tan especial.

    ResponElimina
  22. Las tormentas, son simpres, impredicibles. Yo desde aquel dia les tengo un respeto enorme.
    Muchas gracias, amiga por dejar tu opinión que tanto aprecio.

    UN cálido abrazo

    ResponElimina
  23. Hola Monserrat:

    Me gusta mucho el mal tiempo. Según mi esposa, es porque en alguna vida viviría en Escandinavia o Escocia (me gusta mucho Escocia). En mi natal Venezuela hay tormentas eléctricas varias veces al año.

    Siempre compar las tormentas con nuestra misma vida: Unas veces estamos con todo a favor (despejado completamente), pero en otras, hay que bregar y salir adelante, para volver a tener calma.

    Me tengo que poner con el catalán...

    Besote

    ResponElimina
  24. Hola amiga: No tens por tu desde tant amunt??? Si als espais oberts es ón sont mes perillosos, jó de tu baixaría cap a la plana. Seríe el que ens agradarié a tots els teus fidels amics i comentaristes.
    gracies, admirada amiga. T'envio un forta abraçada.

    ResponElimina
  25. Hola Doc Manuel: Pues es una gran verdad lo que dices de al comparar estos períodos con la actividad de las personas. Yo siempre digo que la vida, todo son etapas, y que varían sus necesidades, pero no habría pensado nunca en esta metáfora que tu dices.
    Te doy las gracias,por esforzarte con el catalán. Mi próxima entrada va a ser en castellano.
    Muchas gracias pro dejar aquí tu testimonio. Un abrazo

    ResponElimina