Pàgines

▼

dilluns, 2 d’agost del 2010

TREBALLS POC COMUNS I BEN VALORATS

Normalment son feines que passen de pares a fills a traves dels anys. La majoria de les vegades no els hi fan falta estudis universitaris, encara que si hi són, no están de més. Tenen un estatus social elevat, ja que al no abundar i ser una especialitat poc corrent, la seva tasca es molt valorada i ben remunerada.
Una d’aquestes feines es ser afinador de pianos. El que gaudeix de una bona oida i agafe fama, per anar a traballar on vulgui i al preu que vulgui. Si n’esperes que vinguí a casa teva, posem per ejemple, pot trigar molts dies.
Un altre ofici priviliegiat, també te a veure amb la música: Els reparadors o constructors de orgues, de arpes, i d’acordeons diatònicis per ejemple, seríe el mateix cas. I si parlem dels tallers de violins o guitarres, abunden un mica més, (sobretot per Centre-Europa) pero, el que son bons, son molt apreciats.
Canviant de génere, tambe en el terreny de la mecánica, existeixen verdaders espcialistes en el món de la Formula-1. Son autèntics idols que van buscats per les marques, i per els millors pilots.
Un esglaò mes avall també hi figuren el especialistes en canvis automàtics de automòvils de les marques més preudes del mercat. Jaguar, Rolls Royce etc. També es feien dir Si señor! Ara amb la proliferació del aotomòvils de gama alta, i al avenç de les tècniques informàtiques, ens aquest moments, ja no figuren com avans.
Anys enrere, (no pas gaires), el mecànic que es dedicaven a fer prototipus de peces molt especials per la industria, van viue un moment alcid, pero ara i per la mateixa raò de la informatització, també han perdut pistonada.
Un altre ofici, aquest ens agafe de retorn, es el de ferrador de caballs. Aquí si que les noves téctiques no hi podrán rès. Com que hi ha poc caballs, n’hi ha poca gent que s’hi dedique, però el pocs que hi han, s’han de ferrar i pròu. Cistellers, esmolets i terrissaires, els hi manque poc per deixar de els seus estris en repòs permanent.
a

30 comentaris:

  1. Jota Ele2 d’agost del 2010, a les 10:35

    ¡Hola Montserrat!

    De vuelta de las vacaciones, aquí estoy para saludarte y comentar tu última entrada.

    Efectivamente, existen oficios que, por su especial contenido, son bien demandados y bien remunerados. Los que citan son un ejemplo de ello.

    Otros oficios que me fascinan son los artesanos. Lamentablemente, éstos van perdiéndose poco a poco con la desaparición de los viejos artesanos, porque sus hijos prefieren otra forma de ganarse la vida.

    Lamento decirte que tengo un serio problema con Blogger y es que he desaparecido como seguidor de todos los blogs que sigo, entre ellos el tuyo, sin poder darme de alta de nuevo, porque me dice un aviso que me habéis bloqueado.

    Como digo, se trata de un error bastante molesto, porque sé que no me habéis vetado y lo que más me inquieta es que podáis pensar que me he dado de baja como segudior vuestro.

    no obstante, ya sabes que puedes contar conmigo y estaré por aquí para comentar tus entradas.

    Un cordial saludo, querida amiga.

    Pdata.- Ya me contarás qué tal por Madrid.

    ResponElimina
  2. Montserrat Llagostera Vilaró2 d’agost del 2010, a les 11:19

    HOLA MONTSERRAT:

    DONCS SI NOIA, SON OFICIS QUE ARA JA NO S´APRECIAN TANT.

    ET RECOMANO EL BLOG RAILS I FERRADURES
    http://www.railsiferradures,blogspot.com
    DEL QUE JO FA TEMPS EN SOC SEGUIDORA.

    UNA ABRAÇADA, Montserrat

    ResponElimina
  3. Eastriver2 d’agost del 2010, a les 11:42

    Molts d'aquests oficies es van perdent, o queden únicament de forma testimonial. Es normal, és normal. La vida és qui exigeix uns o altres oficis. Però com en tot, és una pena que es perdin feines que enriqueixen el nostre patrimoni cultural. Si passejes pel Born de BCN trobaràs carrers com Corders o Carders (feien cordes o cardaven la llana) que són testimoni d'aquest passat gremial. Una entrada molt maca...

    ResponElimina
  4. Montserrat Sala2 d’agost del 2010, a les 11:44

    Jota Ele!!! que alegria volverte a leer. Eres el tio mas simpatico de toda la red. Será por eso que bloguer te habra borrado los contactos. Tienes tantos!!!!Ya te contaré lo de Madrid, con mas tiempo.
    Gracias por visitarme i comentar mis entradasa con tu amabilidad exquisita. Saludos amigo.

    ResponElimina
  5. Montserrat Sala2 d’agost del 2010, a les 11:50

    Gracies Ramón per llegir les meves parrafades. Publicant quasi cada dia es van acabant el temes diguem-ne intracendents. Perque la actualitat politica es massa roent en aquests moments i sempre tinc por de dir-la massa grossa. Espero que segueixis gaudint de les tan esperades vacances. Gracies per visitar-me.

    ResponElimina
  6. Montserrat Sala2 d’agost del 2010, a les 11:51

    Hola tocaia: En hi ha molts d'oficis rars que es van perdent. Però tambe en hi ha que retornen com per ejemple els ferradors i els guarnicioners.
    Gracies per el teu comentari Montserrat.

    ResponElimina
  7. Sor.Cecilia Codina Masachs2 d’agost del 2010, a les 15:15

    Graciès Montserrat pel comentari tan bonic que m'ha deixat al meu bloc, ho intentem ser a glòria de nostre Señor.
    Estic d'acord amb aixó del oficis ben pagats.
    una abraçada amb cel blau valencià.
    Sor.Cecilia

    ResponElimina
  8. Unknown2 d’agost del 2010, a les 17:11

    A centreamericà i sud-americà he pogut redescobrir antigues professions que ja donava per oblidades. A Xile per exemple un ferrador si es bo, pot guanyar molts diners. El cavall, sol ser un mitja de treball, de transport i també per gaudir passejant.
    Jo, per exemple, desprès del terratrèmol vaig haver de pujar en un per poder arribar a llocs on el tsunami s’havia enduta la carretera.
    Per aquí el aprenents, encara existeixen. Però a les capitals, cada vegada menys.
    Una braçada

    ResponElimina
  9. Montserrat Sala2 d’agost del 2010, a les 22:31

    Germana Cecília Bon dia: Aquí a Barcelona, de moment, tenim un cel gris i amenaçador. Es deficil de predir si escamparà o bé es posarà a ploure. Li desitjo un dia inspirat i profitòs.

    ResponElimina
  10. Montserrat Sala2 d’agost del 2010, a les 22:44

    Jan Bon dia: Por la no desaparició dels antics oficis, es fonamental que es pugui contar amb els aprenents. Això es clau.
    No sé si les profesions antigues de casa nostra tenen massa a veure amb les dels paisos Sudamericans, Pensant en caballs, per ejemple, aquí només es pense en ells, com a un luxe que no es pot permetre qualsevol. Per anar a passejar, per fer curses, o els militars, que només surten de les quadres per lluir en les desfilades. Gracies per la visita i el comentari

    ResponElimina
  11. Montserrat Llagostera Vilaró2 d’agost del 2010, a les 23:06

    HOLA DE NOU MONTSERRAT. LA ADRESSA DEL BLOG RAILS I FERRADURES ES http://www.railsiferradures.blogspot.com
    es que vareig posa una , en contes d´un .

    Petons, Montserrat

    ResponElimina
  12. Neogeminis Mónica Frau3 d’agost del 2010, a les 4:23

    Suerte que no suelo tener necesidad de ellos!...ni la afinación de instrumentos de música ni la mecánica especializada están entre mis requerimientos cotidianos! jejejee...pero sí, entiendo perfectamente que debe ser complicado encontrar quien realice esos servicios con eficiencia y altura.

    Un abrazo.

    ResponElimina
  13. Montserrat Sala3 d’agost del 2010, a les 4:39

    Querida Neogéminis: Yo tampoco los necesito para nada. Ni tengo Porsche, ni caballos ni pianos, soy pobre de solemnidad, si se mira de esta manera. Pero en cambio, mis hijas si que han estudiado música, i necesitan quien les repare el instrumento. Gracias por visitarme y por tu simpático comentario.

    ResponElimina
  14. Anònim3 d’agost del 2010, a les 5:42

    Creo que los afinadores de piano son los que más van perdurar. Hasta que los japoneses inventen algún aparatito, jajajaja!!!

    BESOTES HERMOSA!

    ResponElimina
  15. Montserrat Sala3 d’agost del 2010, a les 7:33

    Desde luego que son bien capaces. Hasta un herrador de burras automático, si le lo proponen.
    Sos un cielo por venir a mi casa todos los dias, pive. (suena bien?)

    ResponElimina
  16. Anònim3 d’agost del 2010, a les 7:46

    Montserrat...

    Y ¿porque no citas a Jaume, el teu home...que fá feinas artesanals ?...

    Estos oficios por regla general se trasnmiten de padres a hijos ...pero se pierden en el desierto de la modernidad...
    y ´donde quedaron pregoneros, herreros, deshollinadores, litógrafos y toneleros...y faroleros,colchoneros(aún lo recuerdo picando los colchones de lana de casa de mi madre), las nodrizas, las taquimecanografas,el lechero....los limpiabotas, ....
    Bueno aún quedarían por completar...
    Tus entradas son siempre interesantes...llanas, y de cada dia.
    Petons

    ResponElimina
  17. Maite3 d’agost del 2010, a les 9:26

    Tus entradas nunca me dejan indiferente, tengo que hacer un pequeño esfuerzo, para leerte en catalán, pero me gusta y así aprendo.

    Un fuerte abrazo

    Maite

    ResponElimina
  18. Montserrat Sala3 d’agost del 2010, a les 10:12

    Hola Anna: Si em posés a citar gent que es guanye la vida amb el treball creatíu de les seves mans, jó també mi podria posar de les primeres. Però tot aixó es va acabant amb la nostra generació.
    Lo dels matal-lasers, m'ha fet molta gracia, perque jo també els recordo vivament per la música que feien, al cardar la llana. També han desaparegut els serenos. Al meu ploble n'hi havie ún que amb una veu mot grèu cantave;: Alabado sea Dioooooossss. las tres en punto de la madrugaaaaada... Serenoooooo. o Nubladooooo!
    em feie tanta por, que corria a tancar la finestra, i m'abrigava fiins el cap al tornar-me a posaral llit. jajajajaja!!!

    ResponElimina
  19. Montserrat Sala3 d’agost del 2010, a les 10:20

    Mª Teresa Alejandra Francesca: No hay forma de recordar tu nombre completo. Siempre he de volver a mirar el enunciado.
    Me sabe mal que te tengas que esforzar tanto para poder leerme. Pero si aprendes catalán, con mis entradas, veras que habrá valido la pena.
    Es una lengua muy antigua y muy bonita.
    Como yo no quiero que desparezca, escribo así porque además me sale y me expreso mejor.
    Muchas gracias por tu amabilidad.

    ResponElimina
  20. funny3 d’agost del 2010, a les 11:35

    Hola, bones. Sóc la Norma- Marta, la cunyada de la Funny.
    Si l'Alexandra-Teresa-Francesca ha d'aprendre català amb els teus escrits i tu no vols que la nostra llengua es perdi, si us plau, passa-hi el corrector perquè no es poden mirar.
    Aiiii!!!!!!! si hi ha tantes errades que només en veure-les se'm posa la pell de gallina.

    ResponElimina
  21. Montserrat Sala3 d’agost del 2010, a les 12:13

    Hola funny: Benvinguda a la casa de les faltes d'ortografia. Aquí en hi ha moltes, ho sé. pero soc una persona de 67 anys, a mi ni em deixaven parlar català a l'escola, i amb el que he tingut que esforçar-me per estar al dia, amb la informàtica, per lluitar amb els meus problemes de mobilitat, estic molt orgullosa de fer el que faig. Encara gracies. Lamento que a tu et s'et posin el pels de punta de llegir-me. Sempre pots triar, Blogger es molt gran.
    Gracies per la visita, i per les teves simpátiques crítiques.

    ResponElimina
  22. funny3 d’agost del 2010, a les 14:34

    Hola, ni li facis cas a la Marta que està carregada de romanços,ves.
    Tampoc no n'hi ha per tant. És que és professora de català i voldria que tothom es tragués el nivell C.
    Mira, fa gairebé tres anys que no escric al bloc coses de la meva història familiar. Avui que em decideixo a continuar amb les meves fosques històries amb la inestimable col·laboració de ma cunyada he arribat per casualitat aquí i mentre feia el sopar ella hi ha dit la seva.
    Jo no en tinc de corrector. Per què si amb la Marta-Norma ja faig?
    I si no, que es foti el Pompeu, només es va dedicar a complicar-nos la vida.
    Apa, siáu.

    ResponElimina
  23. Montserrat Sala3 d’agost del 2010, a les 23:23

    Hola, podriem arribar a un acord. La Marta que es profesora de català i la enutje tant, llegir- me,, em podíe fer algunes indicacións básiques, per mirar de millorar. o si hi ha alguna atra forma de poder-me ajudar. Moltes gracies noies, per endevant

    ResponElimina
  24. Higorca Gómez Carrasco4 d’agost del 2010, a les 3:18

    Es verdad que se van perdiendo los artesanos, algunos afortunadamente todavía existen y creo que difícilmente se borrarán ya que son necesarios, lo cierto que, lo que este señor Jota Ele, dice es verdad, aquí todavía quedan algunos alfareros, boteros, toneleros, por que al tener tanto viñedo se mete aún y gracias a Dios vuelve, el vino en tonel, eso lleva a tener que arreglar, pero eso sí los hijos ya es otro cantar, esperemos que no se pierdan todos ya que como tú también dices, tus hijas y otros... todavía necesitamos de esas personas, mi marido tiene muchas grandes obras con gente artesana en ellas, por si acaso, digo por si se pierden.
    Un abrazo querida.

    ResponElimina
  25. Montserrat Sala4 d’agost del 2010, a les 4:28

    Hola amiga Higorca; Tu marido hace muy bien en reservar-se a estos buenos artesanos, sobre todo si són para obras. Un buen forjador por ejemplo, vale su peso en oro.
    Es verdad que poco a poco van desapareciendo, pero algunos se salvarán e irán al alza.
    Un fuerte abrazo, querida amiga

    ResponElimina
  26. funny4 d’agost del 2010, a les 6:22

    Hola, sóc l'Andrea, la Funny, vaja. Ja li ho diré encara que ella m'ha donat classes de pronoms febles i em foto uns embolics de cal déu. Igual si deixessis un correu et podria enviar les correccions abans de penjar les entrades. No m'ho ha dit però jo sé que això la faria molt feliç. És molt bona noia la Marteta. Confidencialment et diré que si fos tu no m'hi arriscaria, amb això de la llengua es posa molt intransigent o intransigenta, ves, és igual.
    Al principi que la vam conèixer ni la Fransuàs, la mama, ni jo, l'enteníem i el Rex, el pare, ja no cal dir. Semblava estrangera amb aquell reguitzell de paraules que mai no havíem sentit. A mi em mola més la zoologia que tot això de la semàntica i collonades variades.
    El que vaig fer va ser apuntar-me a un curset de català i vas que xutes. És bona noia però les seves classes poden ser inacabables. M'ajuda amb l'orto però el bloc el faig jo i ja està. Compto que avui deu estar malalta del disgust. A la tarda l'aniré a veure i le portaré una dosi de les meves herbetes miraculoses, farem un porret i una copeta i au!
    És que quan veu escriure els auctòctons malament la nostra llengua es deprimeix molt, pobra! I ja no et dic res de quan sent parlar al nostre Montilla. Un dia quasi li va agafar un cobriment de cor.
    Ara que hi penso, no has provat mai de fer-te una infusioneta de les herbetes miraculoses que espanten els mosquits? Van de bé... et passen tots els mals.
    Apa, siàu

    ResponElimina
  27. Montserrat Sala4 d’agost del 2010, a les 8:13

    Fanny
    Doncs mira m'hi apunto. I gracies però no sé òn puc deixar-te el meu email. Ja tinc l'entrada próxima pe editar i m'aniríe bé. (jo no he fet clases de català, perque ja no en fan) Quand en feien treballava. Salutacions i molt agraïda

    ResponElimina
  28. Higorca Gómez Carrasco5 d’agost del 2010, a les 3:11

    Querida amiga, las obras que yo te comento son cuadros enormes de medidas que en ellos están plasmados, artesanos que ya desaparecen ¿Me has comprendido ahora?
    Besitos

    ResponElimina
  29. Montserrat Sala5 d’agost del 2010, a les 5:19

    Querida Higorca: lo que tu querias decir son grandes obras de arte, y yo había entendido, grandes obras de tochso y cemento. Queda aclarado y disculpa mi torpeza. Besos!!!!!

    ResponElimina
  30. Montserrat Sala5 d’agost del 2010, a les 23:47

    Fanny: Ja veig que anaveu de farol. Sap gréu. que tingueu un bon estiu. Aniré vigilant amb les faltes. Salud!!!!

    ResponElimina