Pàgines

diumenge, 9 de maig del 2010

LES TREMENTINAIRES

Al Parc del Cadí-Moixerò del Pirineu, hi en alguns poblets, atrora molt mal comunicats o mes ben dit completament aïllats durant el mesos d’ hivern, existíe un ofici que ere esencial per la vida dels seus habitans.
Un ofici que el feien séu les dones d’aquelles terres. Eren i són encara les Trementinaires. Ara traballen més aviat per la demanda dels nombrosos turistes que les visiten, durant l’hivern per l’atractíu de les pistes d’esquí de fons, i al estíu per les seves nits fresques, per la gastronomia, i pel paissatge. Però continuen fent la seva feina com bastants anys enrere.
Segueixen doncs, cercant, enmagatzemant i assecant les herbes que guareixen el mal d’estòmac, el restrenyiment, els refredats, les dolencies del fetge, de la fel, mals tots que trobaven remei en aquells pegats, infusions o bé inspiracions. També el reuma, els dolors musculars i la sinusitis podíen millorar segons els séus consells, en l’aplicació exacta del producte.
Una ocupació pròu rentable encara, i per l’ejercici de la qual no cal estudiar massa. Feien falta unes bones cames per enfilar-se per la muntanya o per llocs practicament intransitables. I fer hores de camí. Els demés coneixements necesaris, pasen del boca a boca de una generació a un altra, a través de segles.
Aprofiten de passo la moda recent dels rams de flors seques, que pinten amb gust i habilitat, uns manolls petits i grans de molt diverses varietats i colors. Son apreciats en les decoracións de les cases noves que s’han anat construint la gent emigrada que torne de les grans ciutats.
I es que la gent de la montaya trove sempre els recursos per la seva subsistencia. Sense anar més lluny.

28 comentaris:

  1. Que bonic es aixó. els treballs manuals fet amb herbes seques.
    A Siete Aguas hi ha molta farigola i camamilla, tomaní espigol.
    ara ja no hi tinc la caseta era llogada.

    Una abraçada, Montserrat

    ResponElimina
  2. Hace poco estuve en el Museo de Tuixent, muy curioso, en el que se ve muy bien explicado y ambientado todo el recorrido del arte de esas mujeres que se dedicaban a este oficio....
    Hoy en dia en las tiendas naturistas encuentras estas plantas que aquellas mujeres de entonces, recogian de la tierra, siguiendo la tradición oral de generaciones anteriores.

    ResponElimina
  3. Montserrat, cómo me gustaría visitar ese pueblo. Felicitaciones a tí por conocerlo y por promocionarlo. Abrazos-

    ResponElimina
  4. Montserrat, la meva mare és del Pirineu, de l'altra banda del Cadí, d'un poblet proper a Martinet. I ella recorda les trementinaires que passaven pels pobles, amb el farcell al coll, plenes d'herbes i resines per fer pegats (la trementina). La gent ens en comprava tothom. Elles eren amables: vivien la meitat de l'any fora de casa, voltant per les muntanyes. La gent les ajudava i les respectava. En aquells anys de poques distraccions l'arribada de les trementinaires n'era una de molt destacada.

    Jo també he estat al museu de les trementinaires i em va agradar molt recordar la història i que la gent dels pobles de la banda sud del Cadí vulguin recuperar i perpetuar-la. Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Bon dia Montserrat: Els treballs amb herbes seques es una cosa, pero el verdader sentit d'aquestes dones ere vendre medicicaments naturals
    Osigui, en aquells temps que ho hi habie ni metges, trobar i coneixer quelcom que els guarís els mals. Petons, i bona setmana.

    ResponElimina
  6. Bonn dia Anna: Tuixent, és justament el poblelt ón s'ha montat el museu de les Trementinaires. Allà el qui no coneix el tema s'en pot ben bé, fer una idea, del que representben aquestes dones per els poblets, veïns inclòs el seu. Com sempre estàs molt ben informada. Gracies per la teva participació en els meus blogs.

    ResponElimina
  7. Eastriver: Aquesta història de que les Trementinaires anaven fora de casa per vendre els sus remeis, no la sabia. Tú com bon fill de la terra, fas be de posar els punts sobres les ís. I que oportis el teu granet se sorra, per a perpetuar i difondre aquets coneixementes. Confesió per confesió: El meus avis materns, eren de Capdella, un naltre recó de mon, ón les costums i el sistema de vida ere completamet
    difernt. Salutacions bon amic.

    ResponElimina
  8. Buenos dias Norma. Solo tienes que hacer un pequeño viaije de nada y yo te llevo a conocer estos parajes que conozco muy bien. Sus capillas romànicas són otrode sus mayores atractivos.
    Anda decídete! Por el hotel no tienes que preocuparte.

    ResponElimina
  9. Así es Montserrat, es un tesoro esas tierras -como todas- para fomentar recursos clásicos transmitidos de generación en generación, como la medicina popular, con sus variopintos modos de aplicación. Son muchas las virtudes de las diferentes especies vegetales, pero también habían otros remedios procedentes de la arcilla, colocando en las luces telas de color rojo para curar el sarampión, etc.etc.

    Un abrazo.
    Luis.

    ResponElimina
  10. ES verdad Luís. Recuerda tambien las sanguijuelas, los vasos con velas par hacer ventosas. Hacer un picadillo con un escorpión venenoso que te ha picado i puedes morir sufiendo mucho. el picadillo se aplica encima de la parte mordida i el veneno vuelve a absorverlo la misma bestia y además se acaba el dolor. Este caso le ocurrió a mi hermano i jamás se me ha ido de la memoria. Enfín que más sabe el diablo por viejo que por diablo.
    Gracias por tus palabras.

    ResponElimina
  11. Estas costumbres ancestrales suelen dar remedios para diferentes males que la medicina "ortodoxa" no admite, pero que funcionan.

    Me encanta que estas mujeres ayuden a la economía familiar con este trabajo.

    Dignas de admirar.

    Saludos, Montserrat.

    ResponElimina
  12. Jota ele: Ahora ya todo se ha modernizado. aunque come he dicho siguen buscando hierbas porque siguen teniendo clientes, ahora tienen sus buenos todos terrenos, quads, i lo que haga falta. Buenas comunicaciones i más dinero que la gente que emigró i que no todos se ha podido hacer una casita.
    Gracias por tus amables palabras. Me tienes intrigada. Veo que conoces muy bien el catalán. Como es eso? Estoy muy pero que muy satisfecha e+de este punto en particular.

    ResponElimina
  13. Hola Monserrat!
    Si bien no domino tu idioma, algo logro entender, más aún si me guío por los comentarios que te dejan! jejeje...en todo caso, no quería dejar de pasar para agradecerte tus visitas y comentarios -muy amables, por cierto - los que agradezco sinceramente.
    Pasaré tan seguido como mi cada vez más limitado tiempo me permita!

    Un abrazo desde Argentina.

    ResponElimina
  14. Hola amiga Noegeminis: no tenia idea que fueras Argentina. Pero veo que espabilas muy bien entre los comentariso y alguna cosa que pillas. De todas manereras lo digo siempre. Si alguna cosa te pueda interesar, solo tienes que decírmelo i telo mando traducido.
    Tal com te digo en tu post, yo solo escribo pequeños pensamientos, i tampoco tengo una narrativa brillante, ni explico grades hazañas.
    Simplemente, me gusta conectar y hacer amigos y este es un muy buen sistema.
    Gracias por tus palabras y por tus bonitos poemas.

    ResponElimina
  15. No lo conocía. Qué razón: la gente que vive cerca de la naturaleza encuentra lo necesario en ella.
    Saludos.

    ResponElimina
  16. Ha estado en Catalunya alguna vez profesor? Hay que planteárselo. Todavia, hay pequeños núcleos que se consevan vírgenes, i esto se acaba. Toda la tierra que linda con en Pirineo, es una maravilla. Ya no hablemos de las pequeñas ermitas románicas que son Patrimonio. Saludos mi profesor.I muchas gracias por su visita.

    ResponElimina
  17. Doncs ni tan sols coneixia aquesta paraula...cada dia s'apren alguna cosa nova.
    Bona setmana.

    ResponElimina
  18. Has de anar una miqueta cap al nord. Sortir de les Rambles. La paraula trementinaira, vé de la trementina, que es una resina semifluida, que exsuden el pi i altres coníferes. Destilada, es un remei casolá que serveix per guarir mals. Mot eficaç.
    La veritat es no ets tu sola la que no la coneix.
    Però ja veus dóne nom un ofici antic i molt ben vist. Una abraçada Lola, i pel teu gatet una caricia si me'l accepte.

    ResponElimina
  19. Gracias Montse!
    Un abrazo,
    Serge

    ResponElimina
  20. Es un placer Serge. ya sabes. Hoy no te has atrevido con mi bloc, ya veo. Dificiles palabras quizás
    En él hablo de unas mujeres, i unos oficios que hoy en dia aún persisten, aunque para otras funciones quizas mas lúdicas i no tan imprescindibles como 2 o 3 siglos atrás. Se dedicaban a coger hierbas oromáticas i medicinales papa curar sus males en invierno, porque durante esta época quedaban prácticamente
    aislados por la nieve. Mas o menos. Para que te hagas una idea, amigo

    ResponElimina
  21. Qué bueno es el aire de la montaña para todo. En otras épocas de mi vida iba mucho a la montaña, hacia senderismo y no podré olvidar nunca el pirineo catalán, un lugar encantador.

    Buena entrada.

    Un fuerte abrazo

    Maite

    ResponElimina
  22. Teresa A. F. Las montañas , no solo nos dan aire puro, nos dan tambien paz, tranquilidad i buen apetito. Piensa que el Pirineo Catalán te recibirá con las brazos abiertos cuando decidas volver. Gracias por tu respuesta tan agil i amable.

    ResponElimina
  23. Yo necesito el vínculo con la naturaleza, sino estoy como muerto.

    ResponElimina
  24. Querida amiga, no conocía esta palabra, en cambio si el oficio, como bien te he comentado mi marido vivió bastantes años en el Pirineo, concretamente en Las Bordes, y tengo que decir que estas personas me dan un poco de envidia, sana, eso si por conocer tantas hierbas maravillosas como tenemos en nuestra piel de toro, a veces cuando paseamos por el campo nos llega esos aromas que nos impregnan el alma, se coge un ramito y las secas, pues sigue durante un tiempo con ese maravilloso olor, eso sí, yo sería incapaz de decir para que sirven, lo único que conozco es la hierba Luisa y poco más, bueno la clásica manzanilla ¿Te das cuenta cuantas cosas nos enseñas?
    Un fuerte abrazo

    ResponElimina
  25. Eres el colmo de la amabilidad. Pero te lo agradezco. Sé de sobra que no puedo enseñar gran cosa. Mira lo dIce el refrán: "El que sabe, sabe. el que no sabe, enseña". Mas claro.......

    Pero tengo moral, y es importante. Gracias muchas por tu visita.

    ResponElimina
  26. JG.Ruibò. Esta afirmación no era necesaria, sólo hay que ver tus fotos. Un cariñoso saludo.

    ResponElimina
  27. Precisament l'any passat vam estar a Tuixent tot el cap de setmana que feien la festa de "Les Trementinaires". Vam estar al museu, que em va semblar molt interessant, inclús ens va agradar comprar un llibre que en parla d'ellas i de la seva dura vida anant a peu per aquelles montanyes recorrent grans distàncies....Quines dones!!
    Vam tenir també la sort d'assistir a la presentació del llibre "Serrat Gros"- Història d'un formatge Pirinenc, de la Eulàlia Torras i a través de tot el que ens va explicar i després poder llegir al llibre, vam conèixer tot el procés de canvi d'aquesta barcelonina que un bon dia es va plantejar canviar de vida.I amb això, mira per on i la casualitat que tu també en el post últim parles de l'hortet de'n Jaume.
    Admirables aquestes vides

    ResponElimina
  28. Gracies per comentar Montse. De totes maneres t'haig de dir que les dues vides, a que et refeixes, no tenen pas res a veure. L'Eulaia Torras que no tinc el gust de coneixer, imagino que haurà fet un tomb al anar a viure a les montanyes, deixant la capital, sens dubte una decisió dificil de portar a terme. Lo del meu marit es una altra questió. Nosatres seguim vivint al Barcelonés. i els caps de setmana pujem com sempre desde molts anys. Només que ara en Jaume te un hortet que cuide amb molt d'amor,en lloc de vaganejar pels sofàs.

    ResponElimina