ANAR A COMPRAR ROBA

Quan comence a canviar el temps, tots ebols grands magatzems del país, les botigues especialitzades i els petits comerços de barri, tenen des de fa dies tot el génere a punt d’ésser exposat perque els clients comencin a fer-se una idea de com aniram vestits tota la primavera i l’estiu. Perque una cosa es segura tot-hom vestirá igual, si diuen de posar-nos pantalons pirata, no cal patir tots anirem com si vulguessim atravessar un riu, o bé anar a pescar. Si les samarretes son curtes i estretes, doncs vinga! A ensenyar el melic i aguantar els lumbagos. Si parlem d’anar arrugats com unes panses, ja està dat i beneït: tots esn posem unes bruses i un jerseys que semblen sortits del contenidor de les escombraries perque ademes han d’esser destenyits i desscolorits. I si por ser estripats. Si busques un talons de talla mitjana, com els disenyadors s’hagin posat d’acord, en que ens hem de calçar planes i amb brillants i lluentors als peus, tampoc cal mirar rès perque a totes les sabateries tindran si fa o no fa, els mateixos models. De tan veure’ls, al final ja t’agraden, en convinguin o nó, els compres.
No sé perque hem de comprar tots alhora, i les mateixes coses. Les dones diuen que es tan gratificant anar de botigues, fin i tot ho recomanen els metges perque diuen que es terapèutic. I a mí em pose a cent. No ho puc evitar, i per descomtat que gaudeixo de la roba y m’agrade vestir-me i estar elegant. Però anar a comprar es de bojos. No ho soporto. Sempre rebusco al fons del armari per si hi ha quelcom que no recordi i de tan passat de moda, ja torni a ser d’actualitat. Algún cop m’ha passat. Un petit arranjament i llestos. Tot per no tinguer que escollir entre milers de peces iguals que ni m’agraden, i que ademés he de pagar caríssimes.