CRONICA NEGRA EN ESTADO PURO

so> El Vaquilla.- Al sortir d'aquell aparcament soterrani, ho va fer a tanta velocitat que van saltar  totes les tanques, va abonyegar uns deu automòbils i a més va atropellar al senyor de la caixa, al encastar-se dins mateix. on sèia. Pero ell no se'n va  pas donar compte. Un obstacle més sense importància, perquè amb un cop rapid de volant, recule, adresse la direcció, i surt al carrer com un fuet. Pensant amb la sort que havia tingut de puguer emportar-se l’unic deportiu, que era el que més li agradava. Fugir dels llocs rapidament, i si quadrava devant els morros de la policia, encara millor. Va mirar si el dipòsit, era plé; i si, estava mes dels 3/4. Se li presentava doncs, una nit i un dia, per passar-s'ho be. Genial!!! allò era justment el que li mancava, desprès d’ estar 15 dies dormint a al garjola. Era xulo, i l'importava un bledo. Al contrari, gaudía i alimentava aquest posat - Aviam,-es deia- Perquè l'amo  d'aquest cotxe es pot passejar per Barcelona, i  jo no? que es mes guapo? que es més home portser?.... De complexió atlètica, moreno, eixerit i agitanat, cabells per damunt la nuca amb una mecha tupida que li queie al front, com despistada, portava i feia anar de corcoll totes les forces del ordre, establertes, en aquell moment, a la Barcelona del anys vuitanta. Es coneixía totes les comisaries de la ciutat, tots els jutjes, i llurs secretaries. Per ell era, una conquesta, i un privilegi porder-ho explicar als medis. amb tota mena de detalls. Tan si era un robatori amb armes i trets inclosos, com si es tractava d'un petit furt a una anciana, a un supermercat. Es creia amb dret a tot. i quasi ho aconseguía tot. Era llest, ràpit, destre i sabía molt  bé el que volia. I entre tantes  coses, tenia predileccions ben marcades. L'hi agradava sobretot, el de mes valor, però això si: el que era propietat dels altres. Tan si es tracava d’entrar a una vivenda, un monestir, o un despatx, Si sospitava que allà hi trobaria diners, joies u obres d'art, allà que es ficava. Tenie bons contactes, i havia après a vendre la mercaderia al millor postor. Ser l’autor de tantes malifetes, i viure sempre l marge de la llei, l'havien fet popular, i tenia moltes simpaties per tot arreu, i bastantes vegades l'havien pogut veure com la policia el detenie, amb brusquetat, fent-li mossegar el terra o agafar-lo desprès d'una cursa perillosa i esbogerrada a l'autovia de Castelldefels, amb el conseqüent perill per els demés usuaris. Publicitat gratis.(pensava) I ho s’ho prenia com un èxit personal. Desprès de passar a la presó una temporadeta, tornava al carrer, diposat a seguir la seva dedicació preferent: el llatrocini. Quan ere dins la Model, aprofitava per donar entrevisites a les televisions, que li eren ben remunerades. Li agradava esser famòs. I això l’hi permitía poguer-se pagar els incontables vicis que tenia. Tot un personatge, El Vaquilla, però, tal i com era d'esperar, el seu final, no va ser massa edificant, ni lleuger Va enmalaltir grèument. Tenia el cos cruixit, entre cops, caigudes, i pallisses. Un bon dia, el seu organisme ja no va respondre a cap estímul, ni medic ni quirùrgic i va morir bastant jove, a la presò. Una mort que segurament no hauria triat mai. L’hi hauria fet vergoya de veure’s agonitzant en un llit. Ell era persona d’acció, de no parar mai, i desaparèixer com un vulgar ciutadá anònim, no anava amb el seu tarannà.