Malalties i Desesperança

 

Parques de la albufera de Valencia. (fpto meva)

El següent va entrar a la consulta. Tota la sala d’espera estava plena de següents, drets  asseguts i amb cara de buidor interior. Qui mes qui menys, tots i posem la mateix cara. perquè estem plens  de pors de desànims i de cansament.
La Saleta, desprèn una flaira de in diferencia, que afegida a la incertesa  i amb tanta carn  humana, barrejada per la impaciència, i sense cap ambientador que alleugerís, la fortor del  desànim  i  de la rutina. l'ambient.es feia insuportable, dens   i pudent,
Es fa el silenci, i el següent, obre la porta que el durà al despatx del metge. No sap que te. no sap que l’hi passe, ni sap el que vol.
No esta decidit a entrar, però la infermera torna a cridar:
El següent!  Que passi el següent!
L‘home passe. El metge te els ulls ficats dins el ordinador, i no els aparta ni un moment, ni li mire la cara. la infermera a les seves coses. I ell tot empipat, done cop de talo a la porta , que es tanque ràpidament  deixant els altres següents, a l’atre costat, tristos infeliços i avorrits.
Una vegada i ja segut davant el metge, espera, una pregunta que ningú pronuncia. no sent res. Mira al seu doctor, i de reüll veu  a la  infermera de reclame a tots els següents, següents, un cop enllestit, el de dins. Però ara el que es dins es ell, i no comprèn massa que és el que hi fa allà . Que era el que l’havia portat, a torbar-se entremig, d’aquell tu multe de gent suada, que xerrava, i xerrava sense parar, sense futur i sense esperança.. Obre primer la  porta del despatx , Atravesa la sala plena   de següents de al consulta ,  i surt al carrer, corrent cames  ajudèume. El rerefons de tot plegat va ser qul pànic el va superar y caigué  rodó.