Pàgines

▼

dijous, 16 d’agost del 2012

DESENGANYS I AL.LEGRIES


                                     Un pensament absurd.
Foto propietat M. Sala Porta
Moltes vegades en el transcurs de la vida, quan res ha estat fàcil, quan s’hagut de treballar sense pausa ni decans i estalviar per pujar uns fills, per donar los-hi  estudis i una millor qualitat de vida, de la que els pares han tingut. Mentres aquesta tasca es va consolidant i es fa realitat , penses:  quan acabaré de lluitar per totes aquestes obligacions,  em podré donar per satisfeta.  Podré estar orgullosa junt amb la meu  company o marit, d’haver complert com persones, amb la família i la societat. Podré estar contenta, perquè he tingut molta sort de que les coses més o menys han sortit com esperàvem. T’imagines d’amunt d’un turo contemplant la teva obra, i sentin-te feliç.
El que passe i amb això no s’hi ha pensat mai,es que el descans, la satisfacció per haver fet els deures  de la vida, amb bona nota,  et deixen tan esllomat, i tan fatigat, que ja no tens ganes de gaudir de la llibertat guanyada a pols, i que la nova situació no et satisfà tant com t’havíes arribat a imaginar. 
Els fills, es veritat son fora, però els enyores, et   quedes sol  I orfe de fills I de pares,  quasi al mateix temps, I molts cops, la situació ha canviat tant, que  ni tu mateix, creus que ets igual que abans. Anar als metges es ara la nova distracció,i alhora la única feina.  No es pot passar ni una setmana que no es tingui que anar al podòleg al radiòleg , al estomatòleg i a tots els òlegs  haguts i per haver. I   puc ben assegurar que no es el més divertit del món. I menys encara, el que havíem  imaginat.
Ara et trobes en una època en la que no hi ha metes ni objectius propers a assolir. Ni a llarg ni a curt plaç.  Quina paradoxa! Tan esperar  aquesta  fita, que ha trigat tota una vida en arribar. I ara resulte que no es tot lo gratificant que s esperàve. Ni de lluny, vaja!!!


a

8 comentaris:

  1. Ana16 d’agost del 2012, a les 16:43

    La vida es algo más que esperar. Yo prefiero no esperar, o al menos si tengo que esperar que sea viviendo. Tenemos que adaptarnos a las nuevas situaciones y renovarnos cada día. Ya ves, lo digo yo que estoy pasando por momentos muy duros.
    BESOS.

    ResponElimina
  2. Anònim16 d’agost del 2012, a les 23:26

    Jo crec que això ens passrà a tots...
    La solució és no esperar massa de la vida, gaudir dia a dia, minut a minut...
    Moment que et trobes, aprofita'l!!!

    Qi em diria a mi que el espai de blogger em donaria tantes satisfaccions, i tantes amistats bones...

    Vivim al dia amiga!

    Abraçades, moltes!!!

    ResponElimina
  3. Montserrat Sala16 d’agost del 2012, a les 23:47

    Me alegra que hayas podido leerme, Ana
    Mi proxima entrada, la haré en castellano, para no dar-te, el trabajo. ya sabes que no es nada personal, escribo en catalás porque pienso así, y me expreso mucho mejor.
    sobretodo si consideras que mis posts, son de andar por casa. Nada académicos, quiero decir.

    Si, sé perfectamente. que la vida en sí, es ir quemando etapas, sin prisas y sin objetivos concretos.

    Pero cuando llegas a un punto que inevitablemente giras la vista, ves todo el recorrido, te das cuenta de todo lo que has luchado, aunque haya sido un camino de rosas
    pero se ha peleado, y mucho.
    Gracias por pasarte y comentar.

    ResponElimina
  4. mariajesusparadela17 d’agost del 2012, a les 2:06

    Gogol decía:"nuestra vida transcurre entre el ansia de un deseo y la melancolía de una posesión", es decir, decía lo mismo que tu. Pero alguien dijo (y yo eso creo) que lo importante no es la meta, sino el camino que hacemos para llegar a ella.
    Si así no fuese, el destino de la vida, es la muerte y no tendría sentido...pero, mientras vivimos, aun luchando, disfrutamos: que nos quiten lo bailado.

    ResponElimina
  5. Montserrat Llagostera Vilaró17 d’agost del 2012, a les 8:53

    Hola tocaieta.
    Ara m´he recordat d´ una frase que la mare va dir quan vinguerem a Valencia,"Cria fills, cria porcs", que a mi no m´agrada, jo no ho he dit mai i total perque varem sortir de Barcelona, després venian a pasar temporades amb nosaltres.

    Mira jo ho veig per la part positiva.
    Ja ho ser que tenim que anar el taller de reparacions (el metge), pero també hi a molta gent jove, que tenen que portar medicació de per vida.
    Jo sempre amb dic "cada día lleva su nuevo afán", es com un deixar-me anar i el que hagi de vindre vindrá, pero aixó si procuro estar activa.
    Aquest matí m´he passat una estona dins de la piscina de darrera casa.
    Que fresqueta estava l´aigua! i xip, xap, xip, xapo, no he parat. Avans era gratuita oper els jubilats de la zona, ara la tenim que pagar, coses de la crisis.
    Tu tens unes netes precioses, jo només en tinc una.
    Mirem les coses boniques de la tardor de la nostra vida.
    Un petó gran, Montserrat Llagostera


    ResponElimina
  6. Montserrat Sala18 d’agost del 2012, a les 5:09

    Sí Remei: El millor de tot es gaudir i viure cada moment de la vida, intensament, com si fos el últim. Però això no quite, que quan has fet molt camí, t'adonis de lo molt que s'ha lluitat.
    També es veritat que jo he disfrutat moltíssim, amb el meu treball.

    una abraçadeta, maca

    ResponElimina
  7. Montserrat Sala18 d’agost del 2012, a les 5:13

    Mariajesús: Qeu duda cabe, qeu Gogol, fué un gran sabio. Y por supuesto, que yo le hago caso.
    Muchas gracias, por tus amables palabras. amiga mia. Un beso.

    ResponElimina
  8. Montserrat Sala18 d’agost del 2012, a les 5:20

    Montserrat Llagotera Vilaró. la teua mare segur que volia dir: Cria cuervos que te quitarán los ojos.
    jajajaja!
    son dues frases, que son una auténtica declaració de principis.

    Tot això de que parlem, crec que tot es millorable,peró jo també ho segueixo. Gracies per el recordatori, t'envio una forta encaixada de mans.

    ResponElimina