LA VALL D'ARÁN, SEMPRE VIVA

Avui vull tornar a parlar de la Vall d’Aran. No es la primera vegada i crec que no en serà pas la última.
Mirar,olorar…els sentits es desperten, i escolten el só del silenci. Es la pau,absoluta. allà tot son carenes de muntanyes que no tenen arbres peró que estàn estranyament verdes i al capdemunt coronandes amb neu. Cascades rierols vegetació exuberant, té tots els ingredients perque sembli un paradís. A cada poblet una petita esglesia, a vegades molt gran, per les poques cases, que s’hi compten. Amb uns bells campanas exagonals acabats amb dues o tres rengleres de finestres amb un arcs de ensomni. Testimonis, de un passat potser gran, amb un religiositat, que conmòu, que fa pensar molt, en com n'eren de creients els nostres avantpassats de les Valls d'Aran, del Pallars Sobirà, i també del Pallars Jussà. Fent un recorregut per Son del Pino, que es trobe al altre costat del Port de la Bonaigua. Moltes de les setanta, cases que eren en aquell poble abandonat i feréstec hi torne haver soroll perqué una bona part del seus moradors, que van buscar una millor vida, per els seus, fills i per ells mateixos, a la capital, un cop s'han pogut deslligar de la tiranía de les cadenes de producció i del estrès, han anat tornant ells, el seus fills i els fills dels seus fills. Allà han refet una casa que ja ere a terra o un pallé que només hi quedave un tròs de paret denpeus, i s'hi han tornat a aixoplugar, perqué aquells cingles, els criden, amb una veu mes forta que la pròpia voluntat. Refàn el carrers, pavimenten places, alguns s'atreveixen a montar una casa de turisme rural, i alló tan abandonat,i deixat de al mà de Déu, es torne a omplir de vida. Els nens s'hi troben lliures. Juguen com abans, al carrer. Les mascotes criden i salten com boges, es tornen a refer les tradicions, els aplegs, els sopars de germanor i el ball del nyigo-nyigo, i tots, grans i petits es diverteixen, treuen els mals humors, la melangía i es tornen a sentir joves.