LA MEVA INFANTESSA A LA BARONIA DE RIALB

(Aquest escrit ja es va publicar, Peró el rescato,
seguint el consell, d'un amic, que esta interessat en saber com era la vida de pagés en aquella época. Com el post no el va llegir ningú, motiu de més per rescatar-lo del oblit.)

No hi havia pensat mai, però avui ho faré. Parlar de la meva infantesa a la Baronia de Rialp òn vaig néixer.
Els tinc tan vius aquells records!!! I tots aquells veïns i parents que vivien al costat de casa meva, en aquell petit nucli ara completament abandonat! Llavors eren unes familia grans, a totes les cases, com a totes les masies, hi havíe padrins, pares, molts fills, tiets concos, tietes i moços. I encara que no tenien bons camins, la gent es movía i es visitava sovint. Sense anunciar-se tansevol. Hi havíe poc peró tot es compartíe. Mitjants de transport?...siii!!! én teniem bastants i eren bons i barats. Tothom disposave d’un parell de matxos o rucs o bous, animals que servien per trevallar al camp, i el dia que no llauraven, podien ser el bus ideal per anar a mercat a Ponts, o a qualsevol Festa Major dels poblets colindants. Tan petits o encara més que ells mateixos. Tos igual deb pobres i insignificants. El temps? Llavors no importave el temps. Alla ningú es procupava, d'aquest, tema. Ningú tenie o potser si peró no el portave,un rellotge de pulsera. com molt un de cadena que amagaven dins la faixa. Es vivia segón l'horari solar. Y ningú feia tard. Desprès també disposàvem de unes bones cames acostumades a caminar per camins estrets plens de rocs i de mal.lesa. I sobretot, avesats a no queixar-se de res. Ja fes un sol de justícia o amb unes gelades impresionants, la gent es bellugave amunt i avall, i mai mancave un canti d'aigua fresca,si era l'estiu, o una bona xera i un plat de sopes, si ere l'hivern.
Les cases eren plenes d’animals de companyía, i d’aviram. Això juntament amb el brugit del carros i els cants dels homes al tros, feien uns soroll de vida incomparable, una musica especial, que no he pogut escoltar mai més.
La meva mirada de nena, no s’adonave del immens esforç dels habitans d’aquelles contrades per treure les collites endavant, i procurar que no manquèssin les poques coses imprescindibles per la subsistència. Anar a buscar un parell de cantis d’aigua, podie suposar una escursió de dues hores mínim, i anar a buscar pa per la setmana, s’hi podie esmerçar 4 hores tranquil.lament. Sense parlar de anar a fer la bugada al riu, que es podie trobar ben distant.
Al marge d’aquests “petits” inconvenients, la vida per la mainada ere senzillament increïbla. No coneixíem les joguines pràcticament, però ens divertíem tant que no trobavem l’hora de pujar a casa. Entravem a casa enjugassats i esverats peró existíe un remei per fer silenci i quedar amodorrats a les cadires. Ere l'hora de resar el rosari. Aquella cantarella de les lletanies, tan relaxant que no ens calie fer esport o anar a la banyera. El rosari feie de sedant, i actuave de moderador silenciós, per esperar l'hora de sopar Només per aixó,ja tenia sentit, a mes a mes de que ere preceptíu a totes les familes.