ESCRIURE A MA.

L'acció de pendre un full i una ploma per fer una carta, es un fet que quasi bé, ha passat a millor vida. Es un costum, completament en desùs, igual com aquells oficis desapareguts, dels que n’he parlat mes d’una vegada.
Ara que tothom dispose d’un teclat, que té moltes funcions, por poder rectificar sense fer gargots, que també dispose de un corrector de llengua, y que es ràpid, i net. ara, resulte que es d' una gran delicadesa i deferencia, escriure a ma. Si algú t’escriu una carta , i l’envíe amb un segell i te la lliure un carter, ets un privilegiat. Ja pots pensar-te la manera de donar o agraïr el detall, i preparar-te per tornar el favor. com a mínim, escriure també a mà.
A mi em semble que escriure a mà, té més a més unes altres connotacións. Es tocar amb les mans aquell bocí de paper, que ha sortit de unes altres mans, molt estimades, que guarde el seu olor o un petó que el remitent, l’hi a fet, Se sent la calidesa de l’altre, la delicadesa de posar en un paper el que ell o ella t’han volgut regalar. A pesar d’un viatge, llarg, i tenint en compte, que els empleats de correus, u moltes màquines transportadores, l’han tombat i l’han, remenat, a pesar de tot, aquella carta conserve intactes, el olor de la persona que t’he la envíe.
Pensant amb tots el condicionants, hauríem de fer l’esforç, de escriure sempre amb ploma o bolìgraf,que tan ès, però a mà. Jo he de confesar que quasi no ho practico, per raons que no venet al cas. Peró es el que m’agradaríe més.
Per no parlar de la lletra en sí, de la caligrafía, del estil. No hi ha rès mes personal que l’escriptura de cada ún.

MÉS FOTOS DE LA VALL D'ARAN

MOLTES SALUTACIONS, PER A TOTS EL MEUS AMICS VIRTUALS DE LA GLOBOSFERA

las fotos de la montaña

UN PETIT RESPIR A LA VALL D'ARÀN

Aquest proppassat cap de setmana, he tornat a gaudir de la maravellosa terra de la
Vall d'Aran. No es la primera vegada i crec que no en serà pas, la última
Miris ón miris tot son carenes de muntayes, que no tenen arbres, peró que estàn extranyament verdes i al capdemunt coronandes amb neu. Cascades, rierols, vegetació exuberant, té tots els ingredients perque sembli un paradís. A cada poblet una petita esglesia, romànica, a vegades molt gran, per el petit nucli que devíe ser. Amb uns campanars exagonals, acabats amb dues o tres rengleres de finestres amb un arcs d'ensomni. Testimonis, de un passat potser gran, amb un religiositat, que commòu, que fa pensar molt, en com n'eren de creients els nostres avantpassats de les Valls d'Aran, del Pallars Sobirà, i també del Pallars Jusà.
Avui hem conegut Son del Pino. Moltes de les setanta, cases que eren en aquell poble abandonat y ferestèc i torne haver soroll perque una bona part del seus habitans, que vàren buscar una millor vida per els seus, fills i per ells mateixos, a la capital, un cop s'han pogut deslligar de la tiranía de les cadenes de producció i del estrès, han anat tornant ells, el seus fills i els fills dels seus fills. Allà ha refet una casa que ja ere a terra o un pallé que només hi quedave un tròs de paret denpeus, i s'hi han tornat a aixoplugar, perque aquells cingles, els criden, amb una veu mes forta que la propia voluntat. Acondicionen els carrers, malmesos per la rígida climatologia pavimenten places, alguns s'atreveixen a montar una casa de turisme rural, i alló tan sinistre i deixat de al mà de Déu, es torne a omplir de vida. Els nens s'hi troben lliures. Juguen com avans, al carrer. Les mascotes criden i salten com boges, es tornen a practicar les tradicións, mai oblidades: els aplegs, els sopars de germanor y el ball del nyigo-nyigo, i tots grans i petits es diverteixen, treuen els mals humor, i es tornen a sentir joves i vigorosos.
Demà les fotos

LES REVETLLES

Si avui parlès de un tema diferent, en hi hauríe que no m’ho perdonarien, perque avui, i
aquí, tenim una gran festa. Sense cap dubte, la que s’espere més, la que marque definitivament l’entrada del estíu, la que tots volen que arribi. Les pastisseries per la coca, les bodegues, per el cava, els venedors de pirotecnia, també ho celebren, y les boutiques, están en la millor hora, per vendre desde tratjos de nit fins a tots els complements, que necesite una dona jove. Perruqueries, esteticiennes, sabateries... Tot, però tot es una disbauxa.
Els comentaris entre la gent del carrer, em fan gracia: tothom es salude y es desitge les bones revetlles, com si haguèssim arribat a Nadal o Cap d’Any.
Les tradicións aquí a Catalunya,cada vegada ván a mes. Al menys, durant uns dies oblidem la dichosa crisi i les aventures dels enutjats.

Aquesta tendència cada vegada més acusada de fer que la nit de San Joan, sigui la mes important del nostre calendari, no crec, que canvíi ara per ara. S’ajunten factors molt determinats, i enguany encara més. Vejam: el mes impotant. Per fer aqueste celebracions, cal diners. Just. Ara s’acava de rebre la paga dobla, que es una bona inyecció de moral. El jubilats que també renquejen, doncs també els hi arribe aquestos dies. per lo tant, la tenen igualment. Els diners ja els tenim apunt. Fa falta dies de festa, como unes mini vacances que també ja les poden gaudir tot el sector de la educació, Mestres escolars, y estudiants de Universitats, ect. també ens farà falta el lloc. Sense problemes: Com es l’estíu,ens sevirrà qualsevol terraso o balconel, per fer la nostra revetlla particular. I tota la nit petards!!! No paren ni un moment, desde la encesa de les fogures als barris amb al Flama del Canigó, que es l’acte, mes simbòlic de quands es fán.

TRUCAR A UN DESPATX OFICIAL PER TELÈFON

Aixó que deuríe d’eser una cosa sencilla, sabent el número, es converteix, en una misiò gairebé, imposible. si vols trucar a una compania de la llun, del telèfon. o del gas, t’has de carregar de paciencia, perque primer has de escoltar un futimé d’enllaços, que ho volen saber tot, y sempre t’dressen a d’altres despatxos que es cuiden del assumpte que tu vols solucinar Mes val anar-hi. i penjar el telèfon. Es guanye tems i diners. Em conec totes se musiquetes hagudes i per haber, perque sempre sonen i repiteixen moltes vegades. avans de que et contesti la persona encarregada, de buscar solució al teu problema
El cas es que quan tu estás en la oficina en questió, llavors el problema es capgire. Si vas a
estar en una botiga o en un departament de recepció de una mútua, l’empleat que
esta atenent al que té el torn, el truquen per telèfon. Aquella trucada sempre té prefencia d’atenció per part del que despatxe, en la oficina en questió. doncs amb qué quedem? com s’entent aixó? si ets a casa y vols solucionar quelcom es imposible, de conectar amb la firma. Y si d’entrada ja vas allà, et troves que fas molta cúa, perque l’empleat, esta donant preferencia , al qui truque per telèfon. Potser es que només em passe a mí. pero es una questió que moleste sobremanera. O tots moros o tots cristians! caram!!!

DEL 15 DE MAYO, AL 19 DE JUNIO DE 2011

Sin lugar a dudas, que estas fechas quedarán en al memória de mucha gente. Los que las vivieron de cerca, estan convencidos de lo bien que se han hecho las cosas, programadas al milímetro, por los impulsores de este movimiento: La juventud.

Sería lo justo y lo mas deseable. que las administraciones autonómicas, y las estatales también, direran señales de haber escuchado y entendido el clamor popular. Pero que yo sepa, de momento están todos calladitos, en espera de que alguien tire la primera piedra, o bién dejar pasar la tormenta, que esto que hoy parcece notícia de primera magnitud, mañana se vaya diluyendo, se vaya olvidando, y a vivir que són dos dias.

Ojala que me equivoque, pero no sé porque, pienso, que los indignados, van a comprender pronto, que no se puede pedir peras al olmo. Que de donde no hay no puede manar nada. Se ha conseguido tanto en tan pocos años, que ahora nos encontramos que hemos matado, entre todos, a las gallinas de los huevos de oro.
Que hacer?... quien lo sabe!...nadie! pero, si me lo preguntaran a mi, les diria lo que pienso. Y yo pienso que ya que todos lo quieren, haria una rebaja en los sueldos de los mas grandes personajes de esta jerarquia. suprimiría el Senado que según dicen también cuesta un riñón. Sería lo justo, y se habrian acabado bien todas las manifestacones. Pasaría además como en las eleciones: que todos habrían ganado i nadie habría perdido.

Supongo que es mucho mas más complicado, pero a veces las cosas complejas, són las que tienen soluciones más secillas.

CONTE PER LA RITA. 2ªpart.t

Però un día, sense saber com, es va produïr una gran foscor. Semblaba un forat negre, un pòu lletg i profund, y sempre era de nit. La vida es va tornar molt avorrida. Tothom dormía hores i hores. Els estels i les estrelles, no podíen presumir, els cometes xocàven entre ells perque no s'hi veien got, i totes les anelles, anaven barrejades i esmaperdudes, i cap dels planetes, savía quin rumb pendre ni òn anar.
En mitg d'aquell garbuix de coses, els meteorits, que extranyament, encara tenien ganes de jugar, van fen un xoc per divertir-se, peró com no si veien ni gota, vàrem xocar tan ford, tan ford que es va sentir des de tots els confin del univers:
¡¡¡ BAAARRRAAABUUUMMM !!!
Tan forta va ser la topada, que d'aquella explosió, va neixer ni mens menys, que l'astre mes grand i més important de la nostra constel-lació: EL SOL !!!! Seguit, per una nevulosa anomenada Aurora Boreal, projectant llum i vida a dojo.
I ja es van haver acabat els problemes. Aquell nòu i gegantí Planeta, era tan bonic i potent, i feia tanta escalfor, que mai més, cap astre va sentir el fred. Tot va ser
Il-luminat, amb els colors del Arc de Sant Martí, que lluía esplendoròs.
I des de llavors, va ser per sempre més el Rei de tot l'Univers. Y tota la comunitat d'habitans de l'Espai Sideral, van restar molt feliços, i van menjar molts però que molts regal.lissos,

CONTE PER LA RITA.-

Ara fa molts, moltíssims anys, que l'Univers ere plé d'estels, cometes, planetes grans i petits, amb anelles i sense anelles, i també meteorits.

Les estrelles eren les més tivades, perqué, es creient boniques, brillants, i amb una calbellera rosa, que onejaven al vent, quan algún admirador les pasejava amb una bicicleta, o amb un descapotable.
Es reuníen, totes per anar a la perruqueria, i parlàven, de cosmética, de moda, dels personatjes de la Jet. Aprofitàven per anar al gimnàs o a natació per estar més en forma. Sense cap dubte, els estels i les estrelles, eren el éssers més formosos de tota la Constel-lació.
Els cometes també presumíen de la seva cua, y la cuidàven molt. Que si un bon xampú, que si aquell suavitzant, i es passaven les hores pentinant-la, i provant si es feient una cúa de caball o un monyo; segons si tenien un sopar o un festa o bé o es vestíen d'anar per casa.
En aquell univers ningú treballava. Tots passejàven amunt i avall per l'infinit, i els planetes que tenien anelles, sempre anàven més a poc a poc. No fos cas que en perdèssin alguna.
Els meteorits eren el mes ràpits, i els agradava fer ensurts a tots el veïns. Als del cel, i també als dels panetes. Trompada a l'ún, trompada a l'altre i es quedaven tan frescos. Sempre s'escapulien de totes les bronques, perque fugíen com fuets.

Seguirá.... Aut. M.Sala Porta

EL CORTE INGLÉS

Definitivamente; cuando vuelva a nacer, quiero comprarme un Corte Inglés.
Antes pensaba que me compraria un aparcamiento de 9 pisos subterráneos, en un lugar céntrico. Pero nó hoy lo he visto claro. El Corty, como por aquí se lo llaman, tiene una facturación tan escandalosa, que no hay, bastante sitío en una línea para poderlo anotar. Yo desde luego que , no la sabría leer.
Es que, uno cuando se casa, y forma una família nueva, lo primero que tiene que ocuparse (i lo hace), es ir a buscar la tarjeta del Corte Inglés. Si és antes de la boda mejor, porque ya serviría para los regalos, y el viaje. Y después, deja allí su nómina, que ellos la administrarán, divinamente. Lo malo del caso que no tendrán bastante, i y tendrá que trabajar mucho mas para llegar a cubrir las cuentas, y si todavia no hay bastante, que no lo habrá. tendra que poner en la cuenta la nómina de su mujer.
Y yó (que ya me habré comprado mi objeto del deseo), ganaré millonadas y tendre que expandirme y abrir otros centros en las capitales de provincia y tambien en las grades ciudades, aunque no sean capitales de nada. Y en Madrid y Barcelona, 3 o 4 centros enormes y lujosos.

Y pienso: Ademas de ganar trillondas, no voy tener crisis nunca, nunca nunca por los siglos de los siglos! No me lo puedo ni imaginar. Poder desterrar de mi vida esta palabrota tan fea que se ha empeñado, en amargarnos la vida! y que se ha instalado en nuestros hogares, como una señora pegajosa, y mal oliente; aunque solo fuera por esta razón, que nos lleva a todos de cabeza, valdría la pena de comprarse un Corte Inglés.

LA GIOCONDA I JO.

Allà estava, soleta a la immensa sala del Museu, i es que encara no era l’hora de la turba, dels curiosos, que només sòn allà, perqué han sentit a parlar d’Ella.
M’apropo, torno enrera, miro els altres cuadres que li fan companyía, i rés. Penso sense fonament, que potser els han triat al atzar, o bé han pensat que si no eren massa bons, Ella destacaría molt més del que ja ho fa.
Jo pretenia, pobra de mí, que aquella pintura del gran Leonardo, em parlés del seu autor, de la seva epoca, el perque somreia d’aquella forma tan enigmàtica,
Per fí em vaig asseure en un banc situat davant mateix d’Ella. La vaig mirar amb mirada crítica, mentre anava pensant; Mai n’hem vist de noies tan formoses con tu, i més elegants. i més primes...!
Va ser aquell el moment màgic, en que em va mirar, i jo alhelada, no em podía moure. Ella em tenia captiva, en aquell banc de la sala, era presonera d’aquella rialla encisadora que jo no volia reconèixer.
Allà, sense saber el temps que havia passat, i amb prou feines, recordava l’hora que havia quedat amb el grup. Ja havien entrat, els turistes atrets per la seva fama. Nó. no ens feien cap nosa. Ella i jo, teníem un diàleg íntim, una conversa sense paraules, una entesa de tot el que havía estat en la seva vida anterior, i de la vida des de la vitrina.en aquell majestuós tron, en que es mirava el món amb un somriure malèvol, que la feie assabentada, de totes les coses tèrboles o transparents, que passaven al seu voltant.

LA PASCUA GRANADA I ELS APLEGS

A les demés Autonomies, crec que es diuen "romerias" peró aquí les coneixem per
Aplecs. Que vol dir mes o menys: Aplegados o reunits molta gent en en una capella o festa
al camp. Doncs bé; aquí sense se tan famoses com les de la Vingen de Rocio, per posar el cas, de una ben coneguda, aquí també es fan, i són molt concorregudes, per tots el vilatans. Es fa normalment una misa a la capelleta, que és al camp, (aquí tenim, les maravelloses, esglesietes romàniques, repartides per tota la ageografía del país), Com per aquesta época quasi sempre fa molt bon temps, es continue la festa, amb un dinar de gemanor.
Desprès de dinar, i de reposar, es fan tota clase de jocs, per la mainada, i pels grans. També hi ha ball, rifes, i una cosa maca, es que es retroben els amics que fa temps que no el véus. Tothom està content i alegre, per efectes del porronet de vi dolç, i a més a més, perqué la gent està mentalitzada, des de que arribe, a passar-s'ho bé. Penso que en la gran majoria dels casos, aquest objectíu s'acompleix sobradament. Es com una festa mayor petita, de cada poble peró amb l'alicient de l'aire lliure.
Últimament, els ajuntaments, s'encarreguen de fer una paella multitudianària, o una botifarrada, reparteixen el pans previament beneïts, pel mossen que diu la missa. Es la tradició.
Un dia maco, que tots esperen amb il-lusió.

DUBTES I OPINIONS

Que he d’escriure? que dir, avui? no en tinc ni idea. Peró m’hi he de posar.

Doncs val!, ja soc asseguda davant del ordinador. Podria escriure sobre política, sobre el mal temps que aquests dies tenim. Dels indignats, que no volen deixar les acampades, de la tan comentada crisi, de les retallades dels presupostos que ha fet el Govern català, del Jorge Semprún que ens ha deixat. de la segona Pasqua, o Pentecôtte, com diuen els francesos. De José Luís Rodriguez Zapatero?

En hi ha molts, de temes per abordar. ja ho crec!. I per quin he de comenzar? Es que avui no tinc ni esma per decidir-ho.

....aaahhh! ja ho tinc: tornaré a criticar, - no es pot fer res més, que criticar-ho-, a les retallades del Govern.
In-usualment, del que em passe, aquest cop, conec dues persones afectades de malaltíes mot greus, que ha vist desaparèixer el suport que tenien, amb l’ajud d’una persona especialitzada que els visitava a domicili, y ara s’han quedat sense.
No em vull posar en les persones que no les han tingut mai, peró, els que están acostumats i deixen els tractaments a mitjes, aquests són pell. Daltrament ja es poden acomiadar dels serveis que havien sol-licitat, perquè e ells no els toque, ni els tocarà mai.
Passe, el que passe sempre, les pobres gents anònimes, a pagar el pato. Y els sóus del directius?,mira que, en envien de propagandes, y detalls del cobren cadascun dels que s’en van, i dels que es queden. però no es donen per assabentats. Quina decepció!
Quina gran decepció!!!!

LOS ADOLESCENTES DE HOY: LOS HOMBRES DEL MAÑANA

¿Qué se pueda decir, sobre este tema, que no se haya dicho mil veces?
De nuestros adolescente hemos hablado tantas y tantas veces! y ellos lo huelen. Se enteran rápido y con ello, conseguimos hacerles dudar más. Llegan a plantearse hasta que los adultos no tenemos otra cosa que hacer, que espiar todos sus pasos, sus movimientos, para criticarlos, y nunca para comprenderlos. Y esto conlleva, que quieran ser más originales y diferentes: de ahí sus peinados y sus vestimentas No les gusta nada que andemos fisgoneando en su mesilla de noche, ni en en su armario o en sus carteras llenas de libros del Insti.
No es de extrañar que con este comportamiento sólo hacemos que huyan de nuestro lado, que para nada quieren ser como nosotros ni imitar nuestro estilo de vida. Tan aburrida. Tan burguesa. Y tan curiosa !!!
Ellos serán los llamados a acuñar otro sello. El sello de los nuevos hombres del mañana. Por esto, quizás también están abrumados, aunque inconscientemente, de que les vayamos a exigir un mundo mejor. Como si tuvieran que cambiar el planeta que la generación de sus padres, habrá dejado hecho una porquería. Un planeta roto, en mil pedazos.
Tienen un sentido de la justicia, bueno y hasta exagerado. Y ven las cosas desde el prisma de la verdad. Lo tienen claro. no quieren sentirse dirigidos por nadie, y están a favor del la igualdad y de los mas desfavorecidos de la sociedad. Esta sociedad extrañamente mala, que les dejaremos en herencia.
Hay que creer en estos muchachos, mas inteligentes, mas justos, y mejor preparados que sus antecesores. Y por supuesto con muchísimos y mejores medios y la preparación necesaria para poderlos manejar.

UN ART MÉS SENZILL. UN ART AUTÈNTIC

Un art mes senzill.
Un art autèntic

Una mostra més de fer art, es sense dubte aquesta que porto avui. Aquestos cuadres els he organitzat yo mateixa. Guardava desde feia molt temps une mostres de puntes de ganxet. Les puntes, moltes d’elles inédites son una auténtica virgueria. Amb una antiguetat de més de 150 anys, he pogut reunir-les, gracies a una amistat que m’en ha cedit unes cuantes. Algunes están sorgides disimuladament, perque no es noti tot el mal, que els ha fet el temps.
En mostro algunes, esperant que no deixarán iningú indiferent.

LA IMPUNTUALITAT RESPONSABLE

Encara es trobe gent, als que no els hi fa cap falta el rellotge. Si el tenen no ho sembla pas. Perque sempre fan tard. Vagin òn vagin, ells han de donar la nota. Sempre s’ha dit, per ejemple que una nuvia arribe tard. I es ben llògic. S’ha de fer esperar, com a gran portagonista, un cop a la vida. I també ha de crear espectació. A més a més, se supose que aquell dia tan especial, ha de tenir molta cura en tots els detalls, i la seva posada en escena sempre es complicada. Fins aquí tot correcte.
També es pot dir que es una tradició, i ho accepto de bona gana.
Peró, un vegada assolida aquesta fita, s’ha d’haver acabat la seva poca paraula, i formalitat.
Ja no hi ha cap mes justificació, per arribar tard als llocs. I menys encara si se la espere. Penso que llavors s’incorreix, en una falta grèu de educació i cortesía envers els demés.
Les persones amb les quals em relaciono, son totes puntuals. que és com ha de ser. Tolero el contrari, aquell que sempre fa tard, pero ho porto molt malament, i s’em note. Jo, amb el meu caràcter, pateixo un estrès gran si es que sé que m’esperen. No ho puc resistir. He de anar corrents a avisar, perque ha sorgit un impoderable imprevist, que segurament serà la causa de la meva impuntualitat.
LlIista de persones ú profesions en les que s’escàu aquest pecat intolerable:

Tot el colectíu dels metges i especialistes del que sigui.
Les persones desordenades i barrudes.
Els paletes, u altres oficis que demanes per un adob del que sigui, a la casa.
Els trens del nostre país.
Els autobusos de línea.
Amb totes les persones que descric, ja t’hi pots carregar de paciencia, Vindràn quand voldràn i no hi tens res a fer. Ells sempre són el mes guapos.

RECONS DE CATALUNYA

.

El meu país en més ample, del que m’imaginava. El Pirineu, que aagafe des de el litoral geroní, fins al país vasc, tota un extenció de valls i muntanyes, que pensava haber conegut de ben jove ara em trobo amb la sorpresa que no l’havia pas arribat a tots els indrets.
En pobles quasi abandonats del tot, ara s’hi han construït, magnífics xalets, cases d’apartaments, i el mes important de tot: s’han fet carreteres, tunels y ponts per puguer anar fin l’últim forat. Totes nou, lluent i verd. Ara, molt, molt verd.
L’electricitat també arrive a tot arreu, de manera que tots els mes petits poblets, ja poden gaudir, de totes les comotitats, que comporte. Bones comunicacions, y llavors el turisme!
No vull ser crírtica, no es al meva intenció. Moltes persones que malvivíen, ara es guanyent folgadament, el pa de cada dia. Si es que els cal treballar, perque, també s’han ben aprofitat del preus de les eres enderrocades, de bocins d’horta als voral dels riuets o de qualsevol paret que estigui dreta.
El que més m’ha intersat d’questa reconeixença, es el paisatge tan magnífic que té. I a pesar de tant forani, encara es quiet i parsimoniós, solitari, tranquil....
Es de tot punt de vista, aconsellable, fer una visita, per aquelles vals de Llanars, La Roca, Morò... sont un somni.
He fet moltes fotos que aniré treient, en aquest espai.

EUROS, EUROS, EUROS

La foto he tomdo, es la de Mª Jesús del dia 30 de Mayo, que se ven tres billetes de Euros.
Espero que sabréis disculpar mi torpeza, con el ordenador, Soy mayor y autodidacta, y las dos cosas juntas, una mezcla explosiva de ignorancia y virus electrónico, difícil de tratar.


Relato corto para el concurso de Paradela de Coles.

Antes, cuando éramos ricos, que digo ricos! achi-millonários!!!, nadie se preguntaba el porque había países dentro de la comunidad, que eran euro-escépticos.
Nadie lo comprendía. Y mucho menos los españolitos que habían entrado por la puerta pequeña pero que seguramente, saldrían por la puerta grande.
Dudar de que con la entrada del Euro, no les iba a ir bien! Menudo disparate!
Con lo que nos había aportado aquí. Que podíamos vender nuestro piso hecho cisco, por tropecientos millones. Y luego comprar un adosado!
Que los Bancos eran un taller, o una pequeña industria, que se fabricaba, el mismo, los dineros, que luego le pedirían sus clientes para invertir en ladrillos o solares. Pués Claro, que se los prestaría!. Pensaban los incautos directores de agencias bancarias. Había ofertas incluso, para que se pudiera pedir y conseguir el dinero en 24 horas!!!
Total que si no pagaba el cliente, ellos se harian dueños absolutos de sus pisos, sus coches, y hasta de su perro!
No había margen de error. Eran “fabes contades”, que decimos por Cataluña.
Estaba tan claro que, como el agua un arroyo de alta montaña.
Y los directivos de estas entidades, percibían unos sueldos y unas comisiones por engañar al personal, que todo eran regalos, y parabienes.
Claro que ellos no engañaban a nadie, esto es verdad! quién se podía imaginar la actual debacle financiera! Quién se lo podía imaginar. Porque ellos no tenían la culpa, quiá... estaban tan limpios, como el vestido de marinero de su 1ª Comunión. E igual de inocentes!!!
Es por esto que el Estado les entregó, ni se sabe, cuantos y cuantos millones de Euros, que eran de los contribuyentes, y de nadie más!!! Menuda chollo!!!.
Pues mire Vd. ahora nos miramos con envidia, a los euro escépticos, tan inteligentes, ellos, tan austeros ellos, tan juiciosamente apartados del mundanal ruido!!! Quién pudiera ser “ellos”.

DEL ARTE Y OTRAS NIMIEDADES

El arte que perdura en todos los tiempos, simpre és y posiblemente será, los tecnicas de pintar al fresco, en telas al óleo, i acuarelas. Pero también existen otras maneras de hacer arte. Es una evidencia que nadie puede negar. Podríamos empezar por las Cuevas de Altamira, los grabados sobre papiro de los egipcios, y si seguimos con esta línea podríamos referirnos también a las pinturas en retablos. Presentes en las capilas románicas de Cataluña, o las escultras de la Isla de Pascua. Todo ello arte de su época, pero arte al fin y al cabo ARTE en mayúsculas. Y lo subrayo, por el valor añadido de la antigüedad.

Par mí también es arte, los encajes de Bruselas, una labor de Paxvork o unos doseles de camas esculpidos en madera, las cristaleras de todas las catedrales góticas, la fotografía. Quien puede negar que es un arte, de los mejores de nuestro tiempo?

Los hierros forjados, los instrumentos musicales, el arte modernista, muy presente en Cataluña, como un....... en fín no acabaríamos. Conforme voy escribiendo, se me ocurren mas cosas todavía. Dejo el comentario y voy a intentar incluir en esta entrada la muestra de un caudro muy antiguo, que esta esculpido, (mejor que pintado) en cartulina negra y goma de borrar. También es arte. Inclusive los trabajos de pirogravado, y en cuero repujado.

UN ANCIÀ DE MES DE VUITANTA ANYS

En distàncies de més de 200 metres, el tenen que portar en cadira de rodes. Es un home vell en aparença,i potser també que ho sigui de els cames, o del ossos en general, peró estic en condicions de assegurar, que del cap, de la agilitat mental, està fet un home jove, com sit ingués 20 anys.
Parlo, per si no ho havíeu imaginant, del soliste de piano italià Aldo Ciccolini.
Ahir al Auditori de Barcelona, i acompanyat de la Orquesta Sinfónica de Viena, i amb un ple absolut de tot l’aforament, va tocar el Concert per a piano nº 23 en la mayor, de Mozart. Increïble. el van aplaudir a rabiar, i va tindre de fer un bis, i altra vegada els aplaudiments amb tohom denpeus.
No es pot creure si no es véu, la força amb que toque, i la sensibilitat extrema a la punta de seus dits. Una técnica envejabla per molts del pianistes de la nova fornada, que fa, que el seu estil, sigui únic, inimitable.
La orquesta com ere de esperar, va cumplir divinament, i també es va guanyar molts aplaudiments, que els van fer amb repetir dos bissos.
Total; un concert de primera categoría, que amb músics de primera línea, que quand s'escolten senten fa oblidar, el preu del ticket, que tot sia dit, es molt més car aquí que a les Grans Capitals Europees. Un seient de platea, si passe del 100€, ja no s’ha de comprar, no per honestetat, per principis i per solidaritat.
Pero com lo “cortés no quita lo valiente” vull tornar a felicitar als organitzadors, a Iber Càmera, que com cada any i per cloure el Cicle de concerts de la temporada, en oferix un event com el de ahir, que unificave l’art y el saver fer.