L'ENYOR, LA MELANGÍA, EL ROMANTICISME.

Sonen bé aquestes paraules. Son poesía per elles mateixes. diferents entre sí, peró que totes expresen sentiments que surten del fons del cor. Tan gastades! i tan noves!
En molts moment de la nostra vida les hem emprat amb tanta força, i amb tanta vehemencia, que ens han fet plorar, en ocasions suaument i d’altres amb desesper. Totes íntimament lligades a una altre sentiment delicat i formòs: l’amor. Quí no ha estat enamorat platònicament, de la seva parella, o d’una persona que et trobes cada dia al autobús? per ejemple. Poc a poc es forme un sentiment tan Íntim com irreal, però que ens fa somiar desperts, en la gloria. Ens fa tocar el cel amb els dits.Som inmensament feliços, mentres estem inmersos en aquest estat.
Un cop vençut o caducat el sentiment ens endinsem en els tenebrosos camins de la melangía, que fan de nosaltres éssers errants, tristos i sense vida; igual com les flors collides al matí, i que a la vesprada ja son marcides. Ganes de no fer res, de deixar-se anar, errant i sense cap horitzò a la vista, i les làgrimes que sense saber còm, suren i s’escampen per tota l’ànima. Es el moment de l’ enyor, el moment en el que voldries cercar allò que ja s’ha fet llunyà i fora del teu abast. Estires la má, i ja es posible agafar-ho. S’en ha anat.