EL TECLAT DE UN PIANO

Si em donguèssin a escullir una tipus de música per escoltar en calma per relaxar-me, per entrendre cada una de les notes de una partitura, per sentir moltes sensacions i viurel-les, aviat hauría escollit. Sense cap mena de dubte, la música que un virtuòs del piano pot treure d’un bon teclat, es inmensa, es maca i té tots els colors. I esclar també matise tots els sons.
Semble que sigui només música per a romàntics, que també ho és, pero sap també transmetre la energia, la pulcritut, els temps i es pot llegir en ella, des de un poema d’amor, delicat, que ens done una grand dosi de feliciitat, que fa remoure tots els pensamentes. Igual et trobes, enmig de una ventada, dintre el balanceig de les espigues daurades de un sembrat a punt de segar, o a la vora del mar, en una platja deserta òn les ones piquen les roques i d’altres amanceixen les que còrrent suaument cap a la platja. Transment també amb contundència: decisió, rebelía, capteniment, alegría, seguretat, i melangía.
Estem ademés en una época de bons i virtuosos artistes, que saben tocar les peces clássiques de sempre, com ningú, ho havie fet fins ara. No es pas per desmereixer, Larrocha, Baremboin, o Achúcaro, pero les tecnique d’estutdi han canviat molt, i s’hi note Els Improptus de de Schubert, els Schkerzos de Chopin, les serenates de List,de Motzart,i de Beethoven. Totes elles ùniques, i incomparables, són les mes maravelloses històries, que arranquent del teclat aquestos joves pianistes actuals, com ho farien per cas els millors escriptors, o els més prestigiosos novelistes.