LA VANITAT

No sé perque he triat de parlar d’aquest tema habent-ho fet ahir de la humilitat. Déu ser perque les dues acaben amb “at” igual que,pasiviitat, posibilitat, curiosotat ò fogositat.
La vanitat es potser la antítesis de la humiltat, però no arribe a ser tan cruel ni tan demoledora com la soberbia. Es podríe dir que es un “pecat” dels considerats menors. Una noia guapa pot ésser vanitosa i gens orgullosa, per ejemple. Potser que la vanitat es dongui només amb gent jove que es vanitosa per la seva bellesa, física, pel séu exit amb les persones del sexe contrari, o simplement perque ha estrenat un cotxe. En tot cas sempre es un sentiment passatger, penso jo. Una persona jove i vanitosa no es mai sencilla, ni propera, pero en cambi por ser humana, alegra i poc envejosa. si la vanitat s’acumule,llavors ja tot es una cosa diferent. L’orgull aflore per un alt concepte de les própies qualitats o merits, acompanyat d’un desitg excesíu de fer-se notar i lloar per els altres. I aquí ja no s’hi a d’arribar si es posible.
Cal que passin els anys, que comencin a sortir ells primers signes de senectud i deterior. En la decadencia física tovarem com el vanitòs ò vanitosa, canvíen ràpidament el xips. S'esfume tot el concepte que teniem de la vanitat.