PARLAR DE MOLT ANYS

Ja fa molt temps que vinc obsevant, que quand et poses a explicar una cosa ja sigui, un esdevenimet familiar, afectíu ú de relacions, tot fà molt temps que ha passat. D’aixó.. ja en fa 15 anys! D’allò ja en fà 20 anys! i et posos les mans al cap esparverada, perque semble que no pugui ser. Però es, i tornes a contar i recontar i els dies surten clavats
Dons bé, avui es justament un aniversari que va capgirar el nostre caminar per la vida. Del meu marit i del méu vull dir, perque en aquest aventura, hi erem els dos i també els nostres 3 fills encara que ells no tenien la capacitat, per decidir gran cosa, llavors.
Avui fa 40 anys, dia per dia que visquem a la capital. Som del interior de la provincia de Lleida, de la terra ferma, com ara es díu, i de molt aprop del Pirineu.
el meu marit havíe trobat una feina de reponsabilitat en una gran empresa, del Baix Llobregat. Sortir d’allà amb una familia tan jove no va ser cosa facil. Sobretot perque teniem tots el esteorotips ficas al cap, de la gent d’aquí, i ens feie molta por el cambi,el trasllat, i la incertesa. Una sensació indescriptible que recordo amb tota claretat, al aproparme al nou lloc de destí amb la meva filla perita als brasos, dintre el taxi. El meu home ere amb el camió dels mobles.
Si ara, algú em demanés que en fés una valoració, li podria dir moltes coses.
Li podría dir sobretot que els nostres fills han tingut la oportunitait d’estudiar allò que han volgut. Li podria dir també que em pugut treballar sempre fins ara, que ens hem jubilat. Li podría dir que aquí hem fet nous amics, que ens han apreciat i nosaltres a ells. I que vàrem baixar siguen mosos i ara som els nostres propis amos. i li podria dir finalment, que tot y tenir una casa al nostre poblet, tenim moltes vegades la sensació de no ser ni d’aquí ni d’allà.
Aquesta n’es l’unica part negativa.