LA MUSICALITAT DE LA PLUJA

Avui dia, amb el canvi climàtic, quan s’anuncien plujes, ja penses en inundacions, esllavissades, i moltes pérdues materials i humanes. Tots els noticiaris porten varietat i tots tipus de fotografies i filmacions que posen els pels de punta. I per desgràcia passe així.
Jo tinc ben present els temps, en que ploure ere una benedicció del cel. Desprès de molt esperar s'hi posave amb calma. Es veien creixer els rius els torrens, però només i molt de tant en tant hi havíe inundacions fortes.
El més corrent ere que plogués moderadament, i es pugués escoltar dies i dies aquella música del xim-xim. Una cançò que et feie quedar al llit amb molt plaer, sentint la pluja caure damunt la barana del balcò, o el llindar de la finestra de l’habitació, acurrucat sota la roba i al resguard de l’humitat. Ere pluja que guarie la sed els sembrats, que revifave el color dels arbres, omplie les fonts i cisterenes, netejave teulats i rieres i preparave els camps per vestir-los de coloros vius i replandents.
No sé com ha estat aquest canvi tan dolent i sobtat. Tot i que tenim serveis meteorelògics que fan prediccions acertades, tot y i que les cases son ben fetes i pensades per amorteïr totes les pitjors adversitats que es puguin donar, jó em canso de veure carrers enfangats, garatjos completament anegats, i molta varietat de electrodomèstics que són basura. I molta gent arruinada i desfeta i que és el que més m’afecte i em trenca el cor.
La musicalitat de la pluja ha passat a ser, el soroll infernal que precedeix la desgracia. Una cosa ben diferent a la que es vivía només uns quants anys enrere.
Cal fernos-ho mirar urgentment.