ELS ROCKEROS

Els conjunts de música lleugera, seguidors d’aquestes corrents musicals, els anomenats roqueros, han tingut dues o très èpoques ben dierenciades. El primer i més popular, el rey del Rock. Ere un xicot guapo, ben plantat, mudat i enbrillantinat fins als topes. Es deie com tots coneixem, Elvis Presley i va ser l’ídol americà per excelencia, de la música del anys cinquanta, d’aquest nou ritme batejat Rock and Roll. Llevat d’en Paul Anka, que va esser un punt i apart, tot-hom volíe ser com Elvis. Es pentinava amb uns tupés altíssims i encartonats, y es bellugava com una batedora de cocktail. Tenie la veu avellutada i dolça, tot s’ha de dir, i và conservar l’estil fins la seva desaparició. Només va canviar en el pes. (no ho voldría exagerar, crec que và aumentar als voltans dels 30 kilos.) Des de Gleen Miller i Paul Gershwing, ningú com ell va fer vibrar les multituds d’arreu del món, però sobre tot als nortamericans.
Un cop creat l’estil, que ell va imposar, n’hi van haver uns quands més, encara molt mudats i encorbatats, però no và passar gaire temps, que la cosa và degenerar. Potser coincidint amb l’época hippy, ja tots els cantautors de parla anglesa, que ere la moda del moment, van començar a descamisar-se, deixar-se els cabells llarcs i bruts i lo més segur, també a consunir estupefaents. (con es va demostrar desprès amb Bob Marley, Nirvana, etc.etc.) Tot seguit, els van succeir els rockeros cridaners i xisclaires, també mig vestits, i cantant, osigui, cridant, cadasqún en les seves llengües i movent-se com micos, penjats dels micros i saltant com ells, entre les grans tramoies dels seus espectacles. Algúns amb molta fortuna y exit, fins que vàren tornar les lluentors i els tratjos. Ni van haver gran varietat: amb la veu ronca, i escardada, com Rod Stewart, Els Rolligs, Grace Johns que no sé fins a quin punt van agradar tant, per ésser només una novetat dintre d'aquell corrent.
Ara mateix, quand jà estem de volta de quasi tot, surten les màquines, que han revolucionat tot el panorama. Semble que tindríem que fer un cop de manivela, I fer marxa enrere. Tornar la Nouvelle Chanson francesa, a la cançò ramàntica i melódica i saltar també, sense l’al-lucini dels llums, els fums i dels efectes especials, que per ser tan “especials”, porten al jovent per camins desaconsellables i borrascossos.