ELS QUE ENS VAN DEIXANT

Amb molts pocs dies de diferencia, hem tingut dos dols a la família, i dos o tres casos de malatíes grèus. Oncles, ties de l’una o l’altra part, semble que tots s’hagin posar d’acord per anarse'n aquest hivern. En famílies grans sol passar així, i nó te rès d’ extraordinari. No pots evitar, però de pensar que ja arribem a primera línea de foc, que els propers, tard o d’hora serem nosaltres i lo més segur, es que no quedarem ningú per llavor.
També et cuestiones un munt de coses, que fins ara eren ben estranyes de pensar. Però ara si qu e hi penses.
Recordes sobretot la desaparició, del tues pares, dolorosa, crúa, i que et marque per sempre. I la del avis, pérdua molt dolorosa igualment encara que més natural i accceptada.
Recordes minut a minut tot el proces del fets que els van dur a la tomba i penses mil vagades si s’hagues pogut evitar, si tú mateix els haguesis pogut acompanyar més, Tot aixó ho vas recordant, mentre al tanatori hi ha un bullici inadecuat y irrespectuòs .
També reflexiones sobre el més enllà, que es la gran incògnita, el gran secret que mai cap home ni cap religió a pogut desvetllar. Seràs pols, ens diuen, però l’anima, ón và?.

No es la meva intenció aprofundir massa en el tema. Totes les conclusions a que arribo, no em treuen de cap dupte. Sera millor allargar lo més possible la nostra estada aquí, fins que puguem arribar al moment de passar comptes, amb Déu, o amb nosaltres mateixos. Vés a saber....