EL CANT DELS OCELLS

Mentres al Carib, se sentes els plors dels supervivents ferits, i el silenci de milers de morts, entre l’abandò i la foscor, aquí, precisament a S. Just, i sense poguer-hi fer rès, als matins, avans que comenci a clarejar el dia, ja se senten cantar i refialar els primers ocells de la temporada.
El que els altres anys em feie tan contenta, enguany, em fa una tristesa insospitada. I es que tinc tan ficades al cap les imatges del cataclisme haitià, que rès m’en distreu. I això que no en sabem els pormenors! Tans i tans cadàvers escampats per les poques voreres que hi queden, i que desprès carreguen amb una pala tranportadora, per dur-los a un baranc amuntegats, i completament anònims. Gen que va buscant i cridant als seus parents, que mai no trobarán. Es tristíssim tot plegat.
I que els ocels no ho sàpiguen, i que segueixin, entonant les seves maravelloses melodies, composades pels angels, perque totes les ànimes sensibles les puguir gaudir.
Sentir-les, sí que les sento i les escolto atentament, però no hi a rès a fer, de seguida em tornen al cap del imatges i els sons, d’aquell infern dantesc que es Porto Prince.
No hi puc fer més....