TOT PASSANT PEL CARRER

(ejercici d’escriure i parlar en l’argot popular)

En Joan i Xavi es troven a la Rambla, despres de dinar. Farán qautre brincos a la pista de basquet del Casal, i desprès aniran a la biblio a estudiar una mica.La profa del Insti., els hi podria jugar una mala pasada, si no porten bé, les dichoses matemàtiques.
Esperen dos colegues mes del carrer Sadet.
Des de la cantonada senten una xiuladissa de ambulancies que els deixe pue platats sobre la voravía.
-Hostia tú! Es la Poli !!!, diu en en Xavi,
-Hi sembla que tenen molta presa, Cullons que haurà passat!
No esperen pas els companys, sinó que corren acera avall, al sentir que els cotxes es paren no masa lluny d’on es troben. Així és.
Senten més xiules i comencen a baixar de una fugoneta blindada un munt de policies, matralleta en má, hi encerclen una entitat bancaria que hi ha en aquell indret. Els primers ja han acordonat la zona, i algún vehí, treu el nas per la finestra amb cara de sòn. Segur que ere al sofà dormint la mitgdiada.-Pensà en Joan.
Amb la celeritat que actuen els polis, segur que es un robari dels grossos.
Queden quiets i mitg amagats a una porteria que té la porta d’entrada, dos metres mes endins. S’aixopluguen, allà i comencen a reunr-s’hi mes curiosos. La Urbana que també hi ha fet cap, talle la circulació de tots els carrers del voltan.
-Tela, diu en Joan
-Podríe ser que hi hagués hostatges!
-No fotis!!!
-MIra: ara es veu un caporal que vol parlar am un micro-embut. Calla!
"Ets home mort si no deixes anar la caixera! Estás rodejat!!!"l'hi díu.
"vinga vinga", repeteix el caporal en tò de gran comandant.
En joan i en Xavi, s’els hi han passat de cop, les ganes de jugar i ruire.
Els amics del carrer Sadet, es reuneixen amb ells.
-Tio que ford !!! Sabeu com a anat tot?
-Semble que es un atracament amb hostatges!
-No fotis!!! Han començat els trets?
-No, encaro nó, però si el tio no surt aviat, penso que tindrem focs artificials.
Gent i mes gent,anaven fent cap al punt de l’acció. Peró l’ acció es va haver acabat, en sotir primer la caixera, que va correr òn eren es seus familiars. De seguida va sortir el lladregot, descamisat, brut, i molt nerviòs. Eren tans els que l’apuntaven amb el fusell, que no sabie òn mirar ni òn anar.
Un policia de paisà l’hi posà les manilles i s’el van endur dintre al furgoneta. Tots es van anar retirant i els nostres nois, ja en tenien una més per explicar. Havien vist en viu i en directe una atracament de debó.

CUUANDO UN AMIGO SE VA.....

L’Alberto Cortez ho explique molt bé el que passe, i per molt que hi busqui més metàfores, mai ho sabré expresar de la manera tan elocuent i poética com ell ho fa.
Quand perds un amic, o el que creies que ere un amic, es perd també una mica de tu mateixa. Et sens desabuda, melangiosa, i buïda. i no es pas perque en manquin d’amics i fins i tot millors en tots el sentits. Però aquell que s’en anat, aquell que saps que ja no tornarà, l’anyores, i no pots reprimir una tristesa que et fa mal.
Sempre he tingut un concepte molt alt de l’amistat, aquest es l’error i no un altre, penso. Vaig a mirar si puc canviar el meu tarannà, la meva pell o le que calgui, per puguer alleugeir la tristor del trencament.
I pensar que quan una porta es tanque, s’obre una finestra al espai, per on hi entre, aire fresc i nou, sol radiant i reparador, i molts d’altres amics.

EL PERFUM DELS LILÀS

Algú per l’ atzar ha ensumat alguna vegada el perfum d’aquestes flors semi-salvatges?. Es una flor que m’omple de records molt agradables, de sensacions de lleugeresa, de jocs d’infancia, de patis i d’horts, recen plantats.
Es la meva flor preferida des de sempre, perque vé al mes d’abril, perque es el preludi de una primavera fructífera y solejada, perque la seva flaira es l’olor del camp, dels marges dels bancals o des recons arraserats de moltes cases de pagés.
De la cuitat no en volen saber massa. Pujen molt mes frondoses i sanes a les masies o als poblets petits. Segurament perque repeleixen tota polució i aire contaminat.
Son formoses com poques flors, i no requerixen de cap cuidado especial, ni adobs, ni insecticides, ni tan sols la poda. Són boniques per naturalesa, i porten aquest missatge implícit: Soc auténtica i soc natural.

FER EL MENJAR.

No es que sigui una gran feinada que no es pugui resistir ni que sigui molt complicada, peró el principal inconvenient, de fer la cuina, no es solamente guisar i fer-ho bé. El mes difícil de tot es tríar el que has de fer, escullir el que cal fer, o pensar el que toque fer. Un cop donat aquest primer pas, el demés es bufar i fer ampolles. Mires si tens els ingredients i si no hi sòn els compres i llestos. (que també fa basarda)
Aixó tampoc vol dir que algún dia et vingu molt de gust provar una recepta nova, o vulguis guisar per un convidad o convidada especial. Tot canvie.
Però guisar de rutina per alimentarse, es la feina mes feixuga i més pesada de totes les de la casa.
Moltes persones que s’en ocupen, estaràn d’acord amb mí, en aquest particular; jo per no guisar sería capaç de pasar amb amanides i llet, que per nutrir el cos seríe suficient. Pero a casa em diuen que na-nai, i entenc que aquest na-nai, díu claríssimament que m’he de ficar a la cuina matí i vespre, tan si en tinc ganes com si nó.
Estic pensant en fer vaga qualsevol dia d’aquestos, i demanar sòu i compensacions.
I en caracter retrospectíu de 40 i molt anys !!!

ELIZABEHT TAYLOR: UNA DIVA DE PIES A CABEZA.

Elizabeth Taylor. Un diva de pies a cabeza.

Se la pudo admirar. Se la pudo criticar. Se la pudo envidiar. Pero nadie dudarà jamás que esta actriz, fué una grand diva del celuloide de Hollywood.
Quizás la mas grande. La más bella. La mas prolífica en todo; películas, maridos, pertenecias y propietaria de joyas increibles y con cientos de años de historia. Una vida llena de lujos y enfermedades, que han acabado con su buena estrella.
Para mí tambíen fué la mas bellas entre las bellas de su tiempo. Y no me olvido de Ava Gardner,ni de Grace Kelly, ni de Kim Novac, coetánes suyas y también perfectas en sus atributos personales.
Gocé mucho con sus sus fantásticas peliculas, en unos años que solo el cine nos traía color y diversión, sueños y tardes de domingo impagables. cual ninguna de las famosas de ésta generación ni de las anteriores, puede compararse a ella, ni de atarle las cintas de sus zapatos
Sus ojos de color violeta han sido únicos, en el mirar i en la profundidad de su mirada.
Ahora ya se han apagado para siempre.
Adiós Liz ! Deseo que los angeles, puedan ver en ellos la bondad si la había, y sepan disculparte si erraste en tu turbulenta vida.

DELS AFECTES I LA DISTÀNCIA

Des de que estic fora de casa, de visita amb la família, estic completament depenjada de la acualitat de casa nostra i gaire bé del món. Ni tinc idea del que pase a la guerra del Liban, ni a la planta nuclear del Japó. He desconectat completament. De manera que avui parleré de les relacions en la distáncia entre familiars intims.
Es una situació que ara mateix es done molt. Amb la mundialització amb les beques de Erasmus, i els intercanvis culturals, hi ha molts més matrimonis i mes parelles que viuen juntes, essent els dos procedents de diferentes nacionalitats. Aques fet, no vol dir pas que sigui una moda dolenta o estranya, tot el contrari, es un enrequiment de la propia personalitat, i de la dels familiars mes directes. Es fan viatges, conixences i parentius, que d’altra forma, no s´haurien dut a terme.
Però també te una part negativa. Es produeix entre pares i fills i entre germans, un cert desarrelament del nucli, perque no es viu el dia a dia del altre, i aixó arribe a distanciar els dos grups. Els que son fora viuen una vida i un costumari que no es pas el propi, ni de bon tros, incloent-hi la llengua I els que es queden al país d’origen, noten la absencia del qui ha partit i també agafen rumbs nous, i fan que juntament amb l’ evolució normal del tems i la edat, siguin algunes vegades insalvables, en les relacion mútues. I aquell fill o filla que sentíes tant téu, t’adones que ja es feliç lluny de tu, i alhora que n’estàs contenta, també sents una mena de desencant, i buidor.

Salutacions des de Viena

Desde la capital euopea de la musica, un envio a tots i a totes una salutació especial, i molt afectuosa. per aquí fa uns dies espléndits de sol i lluminositat. Amb una temperatura de 20 graus. Una "gozada" trobar-se aquí, sense neu, pluja o vent, o fred polar. fins aviat!!!!