dissabte, 19 de gener del 2013

UNA LLAR DE FOC

                            L'escalfor més gratificant
Sempre ha estat així. Se sap des d’els temps llunyans de la prehistòria. S’ha anat modificant, polint i embellint amb al incorporació de materials nobles i de disseny. Ha arribat a nostres dies completa ment transformada, encara que la funció, i utilitat no ha variat gens
Foto de Internet
 La llar de foc en temps d’hivern, o en els últims dies de tardor, es un privilegi, que no es gaire corrent, avui en dia. Poder-la fer sevir en ciutat, un gran luxe. Hi ha habitatges que la posseeixen, però té més funció decorativa que una altra cosa.  En contats cassos s’utilitze, perquè  sempre hi ha l’inconvenient del combustible, d’on emmagatzemar-lo, de traginar-lo, sense embrutar, el polsim, i l’olor de fum, que tots temen...
Ara bé: el que conserve una heretat antiga,  o casa  pairal, en algun poblet de la geografia de les nostres autonomies, o bé  té un xalet a la muntanya, aquest sí que es ben afortunat.  Ell  pot gaudir de la viva satisfacció dels sentits i un del més primitius plaers del home. La escalfor  i la companyia, de les flames enceses, que són alhora el mitjà mes efectiu, d’entrar en calor, quan el fred apreta
Sentir l’espetec de les guspires, intentar endevinar figures que formen les llengües de foc, mirar els troncs com es van diluint en foc viu i ardent, fins convertir-los en brasa. I observar el ball de colors vermellosos, taronges y grocs, serpentejant  amunt cap a la xemeneia. Tota una variació de danses ancestrals vestides  d’uns colors llampants, i àgils. Es molt millor aquest vell espectacle, que mirar la televisió sempre avorrida i repetitiva.
Són sensacions que  arriben a l’anima i ens fan entrar en una somnolència dolça i reparadora, que només es trenca per la necessitat de remoure les buscalles, i reavivar el caliu. Però el miracle, ja s’ha produït. Sentir-se viu, completa ment relaxat i a gust. Meditar, llegir...potser reposar d’un llarg dia de feina, però sempre, la llar de foc ens transmet pau i ens fa sentir a flor de pell, una sensació de benestar, que no es trobe en cap altre sistema calefactor. Ens fa gaudir, en definitiva, del descans en plenitud. Perquè  allà és on es troben confabulades la harmonia i la quietud, que es el que ens ajuda a apaivagar i guarir eficaçment tots els mals moments.

17 comentaris:

emejota ha dit...

Es cierto, es magnífico poder disfrutar de un buen "hogar", del amor al fuego contenido. Es más te diré que pasé meses durmiendo en un jergón junto a uno, rodeada de mis perros, jajjj maravilloso, lo malo era cuando tenía que limpiar las cenizas o echar leña al fuego a media noche¡ayynnsss!
Con cuanto cariño recuerdo a mis suegros y a nuestras reuniones al amor de la lumbre familiar, esa sí que fue un hogar tradicional. Petonets.

Anònim ha dit...

De petita a casa n'hi havia una...jo em quedava embobada mirant el foc...i el quue més m'agradava era l'hora de sopar. La mare posava la carn sobre les brases, butifarres i saltxixes, i ens permetia baix la seva mirada anar pegant-li boltes al menjar que anava fent-se a les brases...
Quins records més bonics m'has regalat amiga...gràcies.
Una abraçada.

mariajesusparadela ha dit...

Las chimeneas bien construídas nunca humean hacia fuera, porque llevan en el interior de la campana un avaloir diseñado para atraer el humo(mi hermana tuvo una fábrica de chimeneas y algo sabemos de eso).
Aunque la chimenea sea calefactora (la mía lo es) hay que tener una calefacción alternativa para que no nos pase como a emejota y la casa continúe caliente por la noche, mientras dormimos.
La visión del fuego compensa con creces los trabajos de limpieza y provisión de leña.

Mos ha dit...

Dices bien, Montserrat: la chimenea encendida es síntoma de bienestar, de calor compartido, de estancia agradable.
Ojalá tuviera una aquí, en Madrid, con este frío que nos invade.

Un abrazo de Mos desde la orilla de las palabras.

Montserrat Sala ha dit...

Emejota: Si que es una gozada poder sentarse al lado de una buena lumbre. Cerrar los ojos y abrir la puerta a todos los sentimentos del alma y del cuerpo. Reparadora de muchos males, y potenciadora de la felicidad.


Un besito.

Montserrat Sala ha dit...

Hoal Remei: Aqesta vessant del menjar es un aspecte que no el referixo al escrit, pero que te molta importancia.

Que ho son de bones les torrades amb oli! i les patates escalivades o les cebes o la carn de xài. Es lo mes senzill de fer i lo millor amb diferencia.
Gracies per comentar amiga.

Montserrat Sala ha dit...

Cierto Mariajesús: No se proque hay chimenesas qu humean simepre i tras que nada y nunca. Siempre he oidio decir que era cosa del constructor. no todo el mundo tiene esta destreza o conocimineto exacto de cómo ha de ser una buena chimenea.
Gracias por comentar y salud!

Montserrat Sala ha dit...

Hola Mos: A mimelo parece. De verdad y lo siento así. solo hay que ver en las casa que hay mscotas, como ellas también lo notan y se acercan acurrucándose, lo mas que pueden, siles dejan.
Desde el torrente de mis reflexiones te deseo una feliz semana.

Pluvisca ha dit...

Estoy de acuerdo, no hay nada como un buen fuego en la casa de la montaña...recuerdo hace años, en Soller (Mallorca) tenia,os una casita en el pueblo y con la "fogaina" eramos felices, tanto hablando como cenando, como en silencio...

Petons

Montserrat Sala ha dit...

tu también lo has experimentado. entonces todo esta dicho.
Gracias Pluvisca, amiga, por tus gratas palabras.
Un beso.

Anònim ha dit...

Hi there! I know this is kinda off topic however I'd figured I'd ask.
Would you be interested in exchanging links or maybe guest
writing a blog article or vice-versa? My website goes over a lot of the same subjects as yours and I believe
we could greatly benefit from each other. If you're interested feel free to send me an email. I look forward to hearing from you! Superb blog by the way!
Also visit my web page :: click through the up coming article

Eastriver ha dit...

Com m'agraden les xemeneies, Montserrat... Són entranyables.

Jo crec que tens molt de talent per aquest tipus de text que no tothom sap fer. Fer un relat, un text narratiu, tampoc és tan difícil; de fet estem molt acostumats a la narració. Però la descripció assossegada és tota una altra cosa. Saps qui era un mestre en aquest gènere, meitat literari meitat periodístic? En Pla.

Vaja, que m'agrada molt llegir-te, ja ho saps.

Montserrat Sala ha dit...

Hola Ramón: ahir al escriure el post, em vaig recordar de tu. Perque tota la gent que em nascut i viscut en un poble, quasi tots sabem del gust de remenar uns troncs encesos, i fer unes torrades amb oii y sucre. que es un aliment nutritiu, i més vell que l'anar a peu. Un berenar com cap d'altre. Jo encara no he conegut un invent culinari millor.
gracies pel comentari.
(Llegeixo molt a Plà, i penso que no hi tinc res a veure. ja m'agradria...)

Sor.Cecilia Codina Masachs ha dit...

Doy fe de sus palabras, se está tan rebien junto al hogar, aunque eche humo y tengamos que llevar la leña, da un sabor real de familia, de concordia.
Montserrat, le he mandado un correo que me devuelven.
Si no lo ha recibido , tenga la amabilidad de escribirme usted al correo
sorceciliacodina@hotmail.com
Gracias
Con ternura
Sor.Cecilia

Montserrat Sala ha dit...

Muchas gracias Sor Cecília. Menos mal que Vd. reafirma mis palabras. Garantia total de que escribo verdad.

Voy a solucionar lo del correo, ahora mismo, haber si puedo.

Le envio un abrazo y muchos besos.

Unknown ha dit...

Tienes razón, no hay nada como el calor del hogar para compartir, tengo muy buenos recuerdos de pequeña del olor a leña y el guiso en la lumbre que invadía la casa...le alegraba a una la vida!
Es un placer conocerte Montserrat y leerte.
Un abrazo

Montserrat Sala ha dit...

El placer es mio de recibirte. Me alegro de que te haya gustado mi entrada, y haya despertado buenos recuerdos olvidados o dormidos.
Un ssludo.