diumenge, 20 de maig del 2012

LA CULTURA DEL "USAR I LLENÇAR"

   Reposició,
 La contra-réplica,nova.                               


Tinc el dubte seriós de com ho farem i d’òn anirem a parar, amb aquest
sistema de vida que tots hem adoptat del “usar i llençar”. Perquè avui
dia les coses només son de un sol ús. Tots veiem que un tovalló de
paper només serveix per una refregada i prou. La segona ha de ser amb
tovalló nou. En podria dir dotzenes de coses que funcionen d’aquesta
manera. Les sabates, les robes, els coberts els gots i plats, i quasi
bé els cotxes i els noviis  i els marits. Anem per la via rapida, costi
el que costi, sense reparar en les consequencies. Que per cert en són
moltes i molt greus. Qui es recorde de quant els rius eren blaus,
quan es podia ficar la ma, i fer un xarrup d’ aquella aigua pura i
cristal.lina?. Qui no te present haver menjat un tros de pollastre i
del gust tan fí i deliciós tinguer-se que xupar els dits, sense
poder-ho evitar?. Els pollastres, com el qui diu, conills, corders,
ous, fruites i un llanguíssim etc. estaven criats amb temps necessari i
el pinso adient o picar per fora. No amb els compostos, que alhora ja
son fets amb productes transgènics, i un garbuix de medicaments que han
de prendre per poder subsistir. L’ecosistema està a punt de fer
fallida. Per l’exageració  de fabriques, que només produeixen més
cont aminació, de granges que embruten tan com poden, totes les aigües
soterrànies, i  produeixen només que porqueria. I no parlem de la
energía que necessitem amb tan invents inútils, que ens hem imposat
tontament, i que hem de pagar tan cara . I dels costos irreparables en
vides humanes, quan per culpa de tot el desgavell general, ens toque
suportar aiguats i riades, sequeres extremes, sed i focs. Per
enumenar-ne alguns.
                                      LA CONTRA REPLICA
Una persona molt propera a mi,  no l’hi a calgut rumiar se la resposta
que ha vingut al pensament  en acabar  la lectura d’aquest escrit.
Ha replicat, i amb bon criteri,  que la gent d’ara potser sí, que
embruten més, però que també, gaudeix de un nivell de benestar i de
confort, com mai s’havie donat. Ha argumentat  que som molts milions
d’ànimes,  per alimentar, i que perquè  hi hagi menjar per tothom,
s’han de fer moltes  filigranes, en transgènics, en híbrids, i en el
que faci falta. Perquè, diu, que sempre es millor menjar pollastre de
granja, que no tenir res que portar-se a la boca. També a afegit  que
ara  l’home viu una mitjana de 75-80 anys pel cap baix. Es una posició
tan bona com la primera. No  hi ha cap dubte que el meu interlocutor,
es dels de veuen sempre l’ampolla mig plena
I com que opinar es gratis, el que vulgui dir-hi la seva, sense cap
mirament ho pot fer. i com a més a més, en la variació hi ha el gust,
hi son el colors. Per lo tant, cadasqù en tregui les seves pròpies
conclusions.

10 comentaris:

Eastriver ha dit...

Potser la resposta bona i encertada es troba entre la rèplica i la contra-rèplica. Moltes vegades ja sol passar, que la veritat es troba a mig camí.

D'una banda, el que dius a la primera part és totalment cert. Hi ha una sèrie d'urgències a la humanitat que són inevitables, i ben certes, i ben perilloses. Això no és mentida.

Però la contra-rèplica també té la seva part de veritat: de moment l'home ha sabut guanyar temps, qualitat de vida, salut, futur... I tot el que era perill, o ho semblava, ha estat sortejat feliçment.

El meu gran dubte és si en el futur podrà ser igual. O si l'embolic que estem fent entre tots farà que de cara al futur sigui impossible ensortir-nos-en com ens n'hem ensortit fins ara. I és que els reptes de la humanitat són hores d'ara francament greus.

Júlia ha dit...

Les aigües d'abans havien propagat moltes epidèmies i tant de bo tot el món tingués accés als pollastres criats amb pinsos industrials. Crec que sovint idealitzem passats que no vam conèixer. Ara bé, com diu el refrany, a cada bugada es perd un llençol, això sí.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Montserrat:
Ara la meva réplica de dona gandula que soc jo.
Amb el que m´agrada posar els plats al rentavaeilles, no solsament els plats, sino les olles y les paellas., encare que els poso quasi nets,pero surten de la máquina secs i els guardo.
I no vull pensar ni un segon en rentar la roba el safreig.
Pero per altre banda m´agrada la natura ¡ai mare meva, qu´en sóc de contradictoria!.
Bueno una sol-lució que podría donar es que en cas de que manquessin les comoditats, que fessin els homes la feina de la casa, ja,ja...
Ai, tocaieta, que no falti mai el sentit de l´humor, sempre que sigui sá está clar.
Molts petons, Montserrat LLagosters

Pluvisca ha dit...

No tengo nada claro que estemos mejor ahora...hay mucha más tristeza y depresión y la gente quiere las cosas aqui y ahora...todo rápido, sin esfuerzo apaenas...de acuerdo que hay comodidades pero...¿no pagamos un precio demasiado alto por ellas?

Una abraçada

Anònim ha dit...

Els mocadors d'usar i tirar em semblen un avançament perquè són una solució higiènica important, alternativa a aquells mocadors que calia rentar plens de mocs...així com els bolquers, no em diguis que no són pràctics, Montserrat...i si em fico en tema de la meva professió, no saps el grandíssim benefici dels materials d'un sol ús, xeringues, agulles etc...record que quan vaig comenzar a treballar es bullien per desinfectar...buff era un fàstic!...
Quan viatges comprar sabatilles d'un sol ús que les tires i ja està, així com les calçes de paper que les uses i les tires, també són un recurs pràctic i higiènic; així com les lentillas d'un sol ús, un altre avançament que m'agrada.

El menjar d'avui la veritat és que ha perdut el seu sabor,ens hem acostumat a satisfer la necessitat de menjar amb productes en sèrie que són insípids, i si en alguna ocasió, tenim l'oportunitat de menjar, per exemple, un pollastre de granja, ens sembla massa forta; encara que les fruites i verdures de producció petita, no tenen color amb la macroproducción dels transgenicos i altres productes a l'engròs que no saben a res.
Si t'adones Montserrat, fins als electrodomesticos estan fet perquè durin poc, per més que els cuidis;

i per sobre de tot el que no m'agrada d'aquesta filosofia del "usar i tirar", són aquestes relacions que es creen,aquesta comoditat que empren algunes, que a la primera oportunitat, en tant que se senten contrariades, tiren a la gent a la cuneta com un fardell, quan dies abans lloaven i sol·licitaven la seva companyia...aquestes relacions tan "fràgils"no són del meu grat;
ni tampoc aquests que compren a les mascotes, com un objecte de regal i després els abandonen, perquè no són capaços de fer cap sacrifici... i que em dius dels treballadors que també es podrien cridar d'usar i tirar, amb aquests contractes porqueria d'avui dia.....
Montserrat, aquest tema dóna per a molt i jo avui he tingut ganes d'expressar-me en el teu blog.
Gràcies.
Molts petons.

Montserrat Sala ha dit...

Hola Ramón jo crec que tan la una opció com l'altra, son veritats al 80% cada una. pero que tan a una com a l'atra son difícils de capgirar. El tema es molt complicat, i ningú vol deixar les comoditats, que representen per ejemple, els draps de cuina. Tan senzil,com això, y no parlem dels bolquers.
Es de rumiar, l'asumpte dels aquifers. Si el subsol es contamine, que beurem? farem mes destiladores que gasten pruductes i molta energía? ja i tornem a ser. Es el peix que es mossega la cúa. Dificil veig que la questió, es pugui arranjar, amb el trionf, de la sensatessa, perquè ningú vol bixar del burro.Si et dic la veritat: fins que no patim, en propia carn, nosaltres, directament, els mals que comporte aquest desquilibri, anirem vivint tan frescos, sense pensar el l'herncia que deixarem a les noves fornades, de les generacións properes.
.

Montserrat Sala ha dit...

Benvinguda Julia: Sense idealitzar gens,els que hem viscut en un ambit rural, saben molt bé el que es contaminave abans i ara. Només cal veure els comions, que cada dia passen pel meu barri plens a vesar de brossa. dia rere dia, setmana rere setmana,any rere any. i no es solament el que jo veig. En hi deu haver, milers de camions. t'has preguntat que s'en fá?, Molt es crema, ho sé. peró aixó solament ja contamine. Enfí no vull donar-te la llauna, el primer dia que em vistes. T'estic molt agraida. i corro a veure el téu perfil.
Salutacions ben cordials

Montserrat Sala ha dit...

Hola Montserrat:totesi tots ens hi acostumemt a la comoditat. Y una de les millors ha estat al rentadora,de la que també en soc adicta. Igual que al rentaplats. No m'en sabria estar. No es aixó sol. Per ejemple: tots els electrodomèstics, no duren rès: Estan disenyats, i fabricats perque no durin. I al dos anys o très, just quan s'acava la garantía... plaf. trencat. I ve el mecànic, i t'ho diu clar. Sra. l'hi costarrà menys comprar la rentadora, que reparar-la
I ja hi sóm!!!
bona nit maca, que descansis.

Montserrat Sala ha dit...

Tot el que exposes sobre els avantatges, que han suposat els articles d'un sol ús, jo tamabé els trobo adecuats. Les agulles, les chiringues, bastonets, van molt millor i són molt mes higienics. Ara tamabé t'he dedir, perque jo ho he presenciat,com unes auxiliars i infermeres, desprès de deixar un operat, el seu llit,ere llimpiar amb gases esterlitzades, totes les baranes. i al demanar explicacions, van justificar-se: que el llit es desinfectava millor. !quin valor1
Un fet que ai fos ara ho denuciaria a la autoritat.
Veus el que no trobo bé,es el que dius, de usar recanvis de paper
per anar de viatge; també crec que hi ah d'altres maneres de estaviar diners i no malmetre, material ecològic. Tu veus que nosaltres em viatjat molt. Dons jo prenc per a tots, aquelles mudes que ja estan molt gastadetes, i els hi convé reposar-les. Doncs aixó es el que he procurat fer sempre i amb tots.
no vol dir posar-se roba bruta. eh?
neta i planxada igual, peró que de totes maneres es te que llençar.
Pensa que si tots el que viatgen, molt o quasi sempre serie un verdader dany o despropòisit, que es pagarie ben car.
L'últim punt que abordes, hi estic completament a favor. Perque les persones, no han de ser mai d'un sol ús. Es mereixen sempre sempre un respecte, que moltes persones no el fan servir ni que el tinguin.

Gracies amiga "olímpica", Desde aquest punt tan alt òn et trobes, es deuen vuere les coses ben diferents. Un petó, i s'hi m'ensenyes el camí, vindré alguna estoneta, per fer-te companyía i per gaudir del paissatge.

Montserrat Sala ha dit...

Hola Pluvisca: Sense voler crec que he passat devant teu, per contestar un altre comentari. Ha estat per el despiste,, que avui m'acompanya.
dons stempensant el mateix totes dues. La comoditat es motl gran, es veritat, pero si segim d'aquesta manera. Fins quand ens durarán els recursos???
Ah!!! Qui lo sà, mia amica. Arrivederci. Io te voglio bene.