dimarts, 20 de juliol del 2010

LA BONA FRUITA

Tot el litoral Mediterrani, te un denominador comú a més a més del mar, el clima, el carácter llatí dels seus habitans ,i la seva raça de pell morena i ulls negres. Tenim també una gran varietat de fruita que es recull entre Juny i Setembre. En hi ha tal cantitat i tanta varietat que es un gust agafar el carro de la compra i omplir-lo a plaer ya no dic de totes les clases, perque serie imposible, només de mitja dotzena de les que son mes corrents aquí al nostre país.
Deixeu-me emplenar la meva fruitera que es bastant gran dels seguents fruits: Amb un recó 4 o 5 presecs de vinya durets, al costat unes nectarines vermelles i al punt de maduració. Unes prunes negres i de bona mida. I a continuació un carraç de raïm blanc de grà gran i rosset, un bon grapat de cireres i per separar els muntets, un plàtan a cada costat de la diferenta fruita, possat mirant al centre de la zafata. Es una visió que et fà oblidar tots el mals trangols de la feina i la rebaixa dels sous. El que passe es que no pots restar massa temps quiet devant de una visión tant apetitosa. Hi has de posar mà
Per acabar de millorar la perspectiva ja només cal un melò, tallat a tires i col-locat en una atra zafata fent com un sol. una sindria al centre i uns quands abrecocs. Tampoc hi farie rès unes pomes grogues i uns kiwis, per donar el contrast just. I alguna pera a escollir de la variació que també tenim. Es una delicia que quasibé es al abast de tothom, i que ajude en bona manera a la nostra nutrició, i a la regulacio de les corrents interiors. (per molt que diguin els fabricants de iogourts)
Quand es parle de les coses petites de la vida, del que podem gaudir, jo també em referixo, a aquests petits plaers, que semble que no siguin importants, pero que si ho pensem bé, son els millors, els únics que ens poden fer oblidar les tan airejades corrupcions politiques, la retallada de l’Estatut, les bombes del Afganistan, etc, etc. i no hi pensem amb aquest detalls. La tendencia es sempre al plor, a la pena, el fer llàstima, i posar cara de martirs. i devant de un bon surtit de fruita madura, no tendríem que pensar en gaires penes.
Hem vaig a servir un plart de fruita fresca d’aquesta que acabo de posar a les fruiteres, i així cuidaré de la meva salud que també es important. Es la millor fruita, té els millors gustos i és saníssima. BON PROFIT!

25 comentaris:

Joan Figueres i Guíxols ha dit...

Ja m'has obert l'apetit... una abraçada des de XILE

TORO SALVAJE ha dit...

I que de gust que vé ara...

Petons.

Anònim ha dit...

Montserrat....verdad lo que dices...saludable y necesaria....refrescante en verano..el melon que hemos abierto hoy ha salido muy dulce....Por cierto la ensalada d'en Jaume muy tierna.
Estoy muy ocupada con el concurso del blog, idas y venidas leyendo a todos los participants,para poder saber a quien votar.
Un beso.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola tocaia:

A veurer si el que no logra ningú ho farás tu, que jo mengi fruita.

Es que només provo els plátans i encare de tant en tant.

Els kiwis, no eh?. Es amb fan molta alergia, començo a estornudar a plorarme els ulls i picarme tota la boca.

Be demá compraré presecs.

Una abraçada, Montserrat Llagostera.

Es que amb

Myriam ha dit...

Que disfrutes de las ensaladas yu las frutas frescas. Aquì en Argentina hace muuuucho frio y yo como carne, carne, carne, que me encanta y hay poca en Israel.

Besos

Montserrat Sala ha dit...

J F Guixols: No savia que estaves a Xile. Sé que es molt maco. Disfrùta'l, tan com puguis. Yo m'en vaig uns dies de vacances, pero estaré al aguait dels vostres escrits. Fins aviat.

Montserrat Sala ha dit...

Hola Anna! La fruita es un bé de Déu que no el apreciem pròu. I ara a l'estíu ven tan de gust!!!!

Montserrat Sala ha dit...

Toro.: Jo en temps de calor, no menjaría d'altra cosa. Gracies per el comentari.

Montserrat Sala ha dit...

Saps que et dic Montserrat: Jo no t'he de convencer de rès. Però tú tu perds. Una abraçada i pròva-la. Sabrás el que és bó

Montserrat Sala ha dit...

Myriam: Tampoco sabia que tenias a tu familia, con el frio. Come mucha carne que es fibra i và muy bien, y sobretodo abriga bien a tus dos estrellitas. No vayan a constiparse. Besos a todas

Unknown ha dit...

Les cireres, la meva fruita preferida, junt amb els plàtans, les peres, el meló i la síndria. Les pomes no les puc pair i el raïm no puc empassar-me'l si abans no li trec la pell i les llavors. Les nectarines no m'agraden gens, aquestes varietats genètiques no m'acaben de fer el pes. Les prunes m'agraden seques i sempre en tinc a casa. Els albercocs gens, no puc amb ells.
Els préssecs m'agraden encara que trobo que avui en dia no tenen cap gust, massa aigua perquè es facin grossos i carn que sembla fusta.
Ai, aquells que portava el pare del tros que un cop nets te'ls menjaves am pela i el suc dolç et regalimava per la cara i fins i tot el pinyol el tenies una bona estona a la boca com un caramel per acabar d'assaborir aquella dolçor!
I aquelles pomes d'hivern que guardàvem a sobre d'un canyís i que de dins semblaven de gel!
Si, nosaltres tenim sort de viure en un lloc on la fruita és tan abundant i tan bona!
Un petó.

Conxa ha dit...

PERO.....¿como se ocurre leerte a la hora de la merienda???? jajajjaja

esas pequeñas cosas,esos pequeños placeres es lo que da sentido a la vida,aun cuando muchas veces ni siquiera nos percatemos de ello.

Bonito Post.
Un petó.

Montserrat Sala ha dit...

Antonia Pons Valldosera: Jo tinc mé sort qque tu en aquest tema. EScullo bé i sempre al mateix lloc que es de molta confiança. No tinc problema amb cap fruita, millor dit: Sí que en tinc una: la de no poder parar quand començo a menjar-ne. Gracies pel teu comentari que apprecía molt.

Montserrat Sala ha dit...

Conxa: Cuanto tiempo que no me visitabas! y con lo que me gusta saber de tí. VEo que también le das a la fruta. Tranquila es un vicio inócuo. O mejor una adicción muy sana. Besos.

Neogeminis Mónica Frau ha dit...

Una de las cosas más ricas que tiene el verano es la variedad de fruta...además de los helados, por supuesto! jejeje
Saludos!

Montserrat Sala ha dit...

Desde luego, Neogéminis. Un dia hare un post de estas dilicias, porque en verano apetecen un montón. Gracias por tu visita. Saludos.

Unknown ha dit...

Montserrat Sala, jo també escullo bé, de fet tinc la fruita a tocar de casa igual que la verdura que conrea de manera ecològica, per pur plaer, el meu marit. A baix al jardí, nosaltres l'anomenem hort, tenim una parra quasi centenària quallada de raïms i les pomes, les peres , els préssecs, els melons, les síndries, les cireres, les maduixes i d'altres van, com deia la meva àvia que en els seus bons temps havia venut peix, de l'aigua al plat. Ah! i les olives arbequines i l'oli això mereixeria un capítol a part. El del meu poble va guanyar el primer premi a l'exposició universal de l'any 29. Un oli fet amb pura arbequina pel mètode tradicional dels esportins i la decantació. Com fa més de cent anys, res de màquines modernes. I les ametlles marcones i llarguetes que són absolutament delicioses.
A la Lleida rural al bell mig del Pla d'Urgell hi ha molta i molt bona fruita, de tota confiança que pots comprar o collir sense haver passat per cap càmera frigorífica la qual cosa li dóna un valor afegit.
Però, ves què hi farem? n'hi ha que no se'm posa bé i d'altra no m'agrada o em fa al·lèrgia.
La mare ja ho deia sempre: una pesseta no és mai bona per tothom. Bona nit.

Montserrat Sala ha dit...

Una fruita com la que tu pots menjar, es la que m'agradaríe, tindre. La meva mare deie: Déu done dents al que no té ametlles. Ara en hi ha moltes d'alergies amb la fruita, tic una nevoda que no pot veure ni de lluny, els presecs. Del fruits secs encara mes pitjor. Jo, per el moment tinc bona gana y tot em sente bé. Gracies per comentar. Torno a estar a casa, i miraré uns quants blocs per posarme al dia i jó també publicaré. Gracies per ser aquí.

Unknown ha dit...

N'estic segura de que t'agradaria, sembles una persona que saps apreciar en allò que valen les coses bones de la vida. Però també té els seus inconvenients, ja saps, la cara i la creu de la moneda, i em sembla que aquests no t'agradarien tant. Tampoc ara és el moment ni el lloc de posar-nos a parlar dels avantatges o desavantatges de viure aquí o allí.
La bona fruita sol ser de temporada, quan la trobes tot l'any és que ja ha passat per una frigorífica i el fred, malgrat conservar, desvirtua els sabors i les essències. De tota manera, sóc una persona molt frugal, el menjar m'importa perquè he de viure però amb poca cosa en tinc prou i més quan penso en aquests nens que tinc a casa que s'alimenten tot l'any a base de llenties i pa.
De tota manera tinc la sort immensa de veure tot el procés de la natura: quan els arbres es despullen i aixequen les branques entre les quals s'hi arrapa la boira gèlida de l'hivern, les flors a la primavera: pocs espectacles tan bells com un ametller, un cirerer o un presseguer florits, la plenitud de l'estiu i la malenconia de fulles esgrogueïdes a la tardor.
Malgrat tot, de vegades, em sorprenc a mi mateixa, enyorant presències llunyanes i paisatges isolats de planúries infinites amb algun arbre escadusser que diries mig mort per la sequera i no obstant amb tanta vida a dins que només li calen unes gotes per tornar a reviure amb força. Són com una au fènix que reneix de les cendres, en aquest cas, de la sorra.
Llegiré amb molt de gust tot allò que publiquis. Ben segur tens moltes coses a dir i jo sempre he tingut les oïdes amatents per escoltar tor allò que m'expliquen. Gràcies per fer-ho i gràcies per compartir-ho.

Montserrat Sala ha dit...

Moltes mercés amiga Antònia Pons Valldosera. Aniràs veien en els meus blocs, que no escric ni dono lliçons magistrals de rès. Paso una mica per sobre, tots els temes que vaig pensant, i que molts generen controversia. Penso que és del que es tracte, perque de les altres opinions es d'on s'apren verdaderament. De manera que si ho mirem bé, estic utilitzant, tots els posts. Por aquest motiu mai, mai despedeixo el comentari, sense donar les gracies. T'hi havies fixat?
Tmpoc ho vull oblidar ara: Agraidíssima.

Unknown ha dit...

No es mereixen, Montse. I tant que me n'havia adonat. En canvi, jo sempre els acomiado amb una abraçada o un petó. Hi ha blocaires que m'estimo molt a qui tinc la sort de conèixer personalment. D'altres només virtualment i tot i així me'ls estimo força.
No en conec cap que vagi donant lliçons magistrals de res. Aquells que llegeixo parlen de coses senzilles, pensaments, opinions, estimacions, notícies, viatges, injustícies, poesia, vivències... Què t'he de dir! si ja ho saps.
Jo continuaré amb els meus blocs, el de català el tinc un xic abandonat, ara tinc molta feina i a més també sóc al FB perquè allí m'assabento de notícies que m'interessen molt respecte dels meus germans sahrauís.
Si m'ho permets et voldria recomanar el GRITO DE LOBOS, un espai on hi ha persones molt intel·ligents i amb molt bon humor. Les entrades tenen una pila de comentaris i sempre hi ha discussions molt enriquidores. Hi trobo a faltar una amiga estimada que ara, passa per un mal moment que, espero se solucioni en breu.
Per a mi ha estat una experiència molt enriquidora que m'ha fet adonar, més encara, de les meves pròpies limitacions i contradiccions però això ja seria una altra història.
Sembla mentida que unes quantes fruites puguin donar lloc a una conversa tan interessant.
Sobre el teu darrer post, no podré opinar, no tinc néts, encara. Així que només et podria parlar de les meves experiències com a néta d'una sola àvia, padrina que diem al meu poble. No vaig tenir la sort de conèixer els altres tres, just quan vaig néixer acabava de morir l'avi patern.
De tota manera la padrina era la dona més forta i més creativa que mai he conegut. Només tenia 10 anys quan va morir i encara me'n recordo de com em va ensenyar a estimar la natura enfurismada, les tempestes i els dies boirosos.
M'explicava històries increïbles de fets viscuts: la bomba del Liceu, la vaga dels estibadors del Port de Barcelona, la Setmana Tràgica, la mort d'en Francesc Ferrer, la seva Escola Moderna, quan es va construir el tren de la Pobla, la història de l'Enriqueta que segrestava nens al Raval de Barcelona, la guerra, les penúries de la postguerra. Érem con dues iguals, mai no em va parlar com alguns adults parlen als nens. Cada vegada que vaig a florir la seva tomba la recordo tan fràgil que semblava que un buf de vent se la podria endur i, al mateix temps, forta com els pals que sostenen las haimes dels meus fills, en el cor, sahrauís.
Així voldria que em recordessin els meus néts si es que tinc la sort d'arribar a ser àvia.
D'una cosa si que n'estic segura i és que mai no reclamaré la meva part del pastís. Casa nostra serà sempre casa seva com ho és de les filles i hi podran fer allò que els vingui de gust. Per la meva experiència amb criatures et diré que no hi estic d'acord en que siguin subornables. Unes gormanderies o un regalet mai no podran comprar el somriure d'un nen.
Ha estat un plaer, Montse, una abraçada.

Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Montserrat Sala ha dit...

Si que es veritat, que ens hem deviat molt del tema del post. Tots el camins van a Roma.
Y per fí m'has explicat, la teva vinculación amb el mon sahsraui. Supos que t'haurà arribat, acullint nens al estiu o cosa per l'estil.
No els nens no son tontos i encara menys subornables. Gracies a Déu! Tú ho saps molt bé.
Gracies per tornar a escriure, ja en anirem comunicant i cooneixent, espero.

Higorca Gómez Carrasco ha dit...

¡¡¡¡¡Bon prufit!!!! Buen provecho, hummmmmmmmmm que rico esta todo, coger una pera, o un melocotón, o un albaricoque, es algo delicioso, sentir el placer de morder ese manjar tan nuestro, también de otros países, recuerdo las manzanas exquisitas del centro de Francia.
Ahora en este tiempo que apetece el frescor de todas esas maravillas que surgen de la tierra, unas ciruelas, de cualquier color o manera, las uvas, cerezas, etc. y por la noche una buena ensalada. Delicioso todo, bueno voy a preparar unas cuantas cerezas y picar mientras repaso a mis amigas.
Besos