dijous, 29 de novembre del 2012

LOS JUEVES UN RELATO O DOS

Una luz detrás de la cortina.

Isabel, pasaba todos los días, por aquella calle. Era de las mas viejas de la ciudad. Se la conocía muy bien. Sabía de todas las baldosas que a medio levantar debía de  evitar para no tropezar con ellas y lastimarse. Hacia tiempo que observava todas las casas. Pocas personas y muchos gatos Los había de todos los colores.
Las casuchas todas ellas unifamiliares, de una sola planta, dejaban entrever a sus moradores, ambiguamente, por sus ventanas, a pié de calle  Al tiempo se fijó en una, cuyas cortinas, nunca se movían y se adivinaba una tenue luz siempre prendida, en el mismo sitio. Isabel, al pasar por allí tantas veces, empezó a fijarse, y a despertar su curiosidad, por saber el porqué de tan extraña circunstancia. Tanto si era noche como el día. siempre la misma luz, siempre la misma intensidad, y siempre la casa sin movimiento alguno.
Una tarde vio salir de una de las viviendas, una mujer anciana y desvalida que al empujar la puerta tras de sí, sacó una llave de sus roídos bolsillos, y cerró. Adelantó sus pasos y al alcanzar a la anciana le preguntó, por su vecina. Mi vecina? le dijo. No, yo no tengo ningún vecino, le contestó. Pero, ¿i las luces?... ¿que luces? Isabel retrocedió unos pasos, tomando al mismo tiempo el brazo de la mujer que se dejó conducir por la joven sin oponer resistencia. Isabel sin casi acercarse, le muestra la ventana: Es esta. le dijo. La buena mujer frunció el entrecejo, y haciendo  una mueca dijo: Ahí vivió Anselmo hasta que murió, hará medio año o por ahí.  ¿Y la luz? ¿que luz? -contestó la vieja- Era evidente que ella no la veía.
Isabel ya no quiso saber más. Dio las gracias cortesmente, y empezó a andar con sigilo, en silencio, midiendo sus pasos. No podía ser verdad!. Su padre que había fallecido hacia justamente 6 meses atrás; aquella luz que la iluminaba a ella y solamente a ella, y la mostraba el camino a seguir todos los días.

dimecres, 28 de novembre del 2012

LOS JUEVES DIA DE RELATOS.

 Velas cirios y velones

Aquel velón alto, grueso y tan bien encumbrado encima de su candelabro plateado,miraba a los otros cirios, con desprecio manifiesto. El era el mas importante de la casa y lo sabia,  por esto se había vuelto orgulloso, pedante y frívolo. El caso es que no alumbraba nada,. Permanecía siempre apagado porqué su alta estatura no estaba al alcance del mayordomo que cada día, iluminaba  los salones de la señora marquesa. Pretencioso como era, observaba a los otros que con las horas se iban consumiendo. Y en cambio el estaba siempre erguido y hermoso. Como un David de Miguel Ángel. Inalcanzable

Había el la casa infinidad de velas pequeñas, humildes, cirios a medio gastar que se utilizaban para cosas sencillas como bajar a la bodega, ir a las caballerizas por si todo estaba en orden, u otros menesteres más cotidianos. Para él estos otros servicios que prestaban las insignificantes velas, le parecían una simpleza, un favor menor y de  poco lucimiento. Menospreciaba su suerte.
Tardó tiempo, pero al final  se dio cuenta que desde aquel pedestal,  no se enteraba de nada, veía pasar a la gente, con prisas de un sitio para otro, hablando comentando murmurando. Pero él a dos velas. (nunca mejor dicho).
Y tomó una decisión. Un buen día decidió dar un salto al vacío, y se hizo mil trocitos de vela. Desde aquel momento empezó a saber lo que era vivir como ellas. Y le gustó. Entraba en todas las estancias de la casa. Desde el cuarto de juegos de los niños hasta alumbrar las oscuras dependencias de los sirvientes, o asistir a los juegos de los adultos en las ardorosas y calientes noches sin luna. De los intríngulis, de las peleas, de los dimes y diretes, de las relaciones de unos con otros.Tubo que aceptar, que la uténtica vida de una vela, era dar y recibir luz, de todo lo que acontecía a su alrededor.



divendres, 23 de novembre del 2012

ALLÒ QUE ENS FA IL.LUSIÓ

                                                                      Arriben Festes


foto de la Xarxa
Mitja vida ens la passem escollit, triant i buscant coses que considerem importants, i que en realitat no serveixen per a rés. Quasi bé tots els “pongos”, son d’aquest grup de coses inútils, que anem adquirint, i que al llarg dels anys,van omplint uns espais, que si no estesin tan atapeïts, ens veuríem millor les cares, tots els que vivim i dormim sota el mateix sostre. Encara que agraden a moltes persones, jo crec però que són primer de tot anti-higienics, i en segon lloc, resulten molt cares pel temps nostre que passem netejant’los. Deixant de banda altres qüestions més principals. i de més pes econòmic, com es ara no gastar els diners inutilment en tenir un arsenal de  productes de neteja per a totes les variades matèries que composen aquestes reunions de coses polsoses
M’agrada  rebre als amics a casa meua, potser es un dels plaers que mes  em motiven. M’agrada  veure les meves netes, tots els fills, i si pot ser junts, molt millor. perquè tots hi cabem, i tant hi fa, fer arròs per 4 que per 14. I desprès venen  els amics. Peró hi  ha un in convenient: I es que tots et volen obsequiar, amb  la millor de les intencions, amb alguna coseta bonica,  per damunt d’un moble, d’una prestatgeria, o senzillament per la cuina. I llavors ja hem arribat a Sants!!!
He de confessar que jo també, en compro de cosetes per regalar. Es una tradició molt arrelada, la de obsequiar al amic que t’ha convidat, o perquè es Nadal, I no pots defugir de fer-ho ni de rebutjar del rebre-ho. Això serie de molt mala educació. Per lo tant impensable.
Però amics, es del tot poc pràctic. A més si considerem, que ara les decoracions son molt i exageradament  minimalistes trobarem la excusa perfecta per canviar d’hàbits i tirar pel dret.

dimecres, 21 de novembre del 2012

LES ALEGRIES I LES TRISTESES

foto de M.S.P.

      Algunes vegades (més de les que caldríe), passem per moments durs i difícils. Moments que per rés del món voldríem tornar a viure. Es el cas de la mort d’algún familiar íntim, o la malaltía greu d’algún al·legat nostre. etc.
 Desprès, un bon dia surt el sol i tota la tristor i el desànim comencen a desapareixer, i sense saber cóm, tornem a il·lusionar-nos, i fer projectes que a lo millor teníem aparcats, a refer-nos d’aquella tristor que ens invadíe, i mortificava el nostre cos i la nostra  ànima. Es molt humà i comprensible que sigui així. Perquè d’altra manera, no podríem pas suportar-ho.
El més curiós, es que  quan estem envaïts per una alegria, ja sigui una bona notícia laboral, el naixement d’ún fill, o per l’esdeveniment que sigui, no som capaços de reconèixer que estem vivint uns moments increïbles i que al nostre voltant no hi ha lloc per la tristesa  Tenim la tendència natural de dissimular-ho i finis i tot d’amagar-ho. I si és per cosa de diners, encara volem que es noti menys.
Un contra sentit tot plegat. Si estem contens ho amaguem, si ens sentim tristos i descoratjats ho publiquem als quatre vents. No creieu que hauría que ser al inravès? No serie molt millor mostrar nos, tal com som i ens sentim realment?.  Penso més aviat, que aquest joc forme part de la hipocresia humana i la falsa moral.


diumenge, 18 de novembre del 2012

LES MIRADES



Una mirada de coformitat. Foto M.S.P
En hi ha de tantes classes!!! Que avui que m’he proposat de parlar sobre elles, quasi no se per on començar: Perquè en son molt d’importants les mirades en la vida de qualsevol persona. Amb elles es pot parlar de tot: demanar, suplicar, espiar, mostrar enuig, alegria, serenor, felicitat, plaer, dolor, melangia, curiositat, ràbia, enveja, despreci, tristesa, rebuig, sorpresa, neguit….I segur que me’n queden moltes al tinter. No cal tenir els ulls extraordinariament bonics ni molt blaus ni massa grossos. Ni tan sols transparents amb pestanyes llargues. Es igual. El que vol dir una mirada, es tan gran, i pese tant en el contexts que sigui, que no tenim cap mes sentit, que expressi els nostres sentiments amb al mateixa força. I tan li fa si el ulls son verds, grisos o marrons. Amb la mirada es por saber el tarannà del individu. En hi ha suficient per conèixer si es sincer o si amaga quelcom. No existeix millor referent. Es com una petita finestra que et deixe aguaitar el fons del cor.  
La mirada d’una mare al nadó que està alletant, ne’s un exemple. Sense posar-hi cap lletra, i sense mentar paraula. En aquells ulls només si veu l’amor, i si note una joia immensa. La mirada d’un nen al des-embolicar el seu regal dels Reis i que resulte ser allò que ell tan desitjava. I la del nuvi al peu del altar mentres la seva enamorada, va avançant pel centre de l´Esglesia, lentament… I la inquisidora mirada de l’amiga que retrobes desprès d’uns anys de separació. I la d’aquell esportiste quan pren el premi per la seva gran gesta. La del nàufrag en albirar un vaixell a  l’horitzò…
Hi hem de recordar, i es just, les mirades que ens feien els nostres majors, desprès d’haver fet un trapelleria sonada. Amb una mirada en teníem ben bé prou.
Però en hi ha d’altres que no s’han de obviar, i les que ni les vull obviar, i són les que ens fan patir tantíssim. La que el marit embogit pugui fer a la seva dona, per gelosía, o per que es violent i prou. La d’una esposa, que es troba sola d’un dia per l’altre, perquè el marit que se’n va amb la seua millor amiga. La del pare de família davant del seu desnonament. La del que espere una sentencia del jutge, i que creu que no l’hi serà favorable. I la del que, s’acomiade d’aquest mon, amb  patimenet…
Son mirades potents. I úniques que no deixen indiferent a ningú.

dimecres, 14 de novembre del 2012

LAS TRES CEBRAS

Es Jueves: Toca relato.

Como me gustan las cebras, son limpias, esbeltas, y casi todas libres.  Me las imagino correteando por los secas llanuras africanas, en manadas de muchas decenas de ejemplares, formando un mosaico único y vistoso como pocos se puedan dar en la naturaleza exuberante del Continente.  Allí que és donde únicamente viven y se reproducen. Pero si las miro mucho, los ojos me hacen chirivitas y ahora mismo  tengo miedo que me despisten de mi objetivo, que no es otro que el narrar una historia.

Eugenia Heraldo Varas, había nacido con estrella. Eso le decían todos. Desde pequeña despuntó por su belleza, y simpatía. Por sus lindas trencitas primero y mas tarde, por sus hermosos cabellos, rojizos y ensortijados. Centenares de pecas cubrían su piel haciéndola mas atractiva si cabe. Su cuerpo era perfecto en medidas y proporciones, y su porte, el de una princesa oriental. Tal era su esplendor que llegó a ser primero; Miss Costa del Sol, Miss Andalucia y finalmente Miss España. Pero las revistas, los fotógrafos, la enorme máquina de la publicidad y tantos aduladores, hicieron de ella un ser engreído y artificial. Las largas sesiones de pasarela, los interminables viajes de aquí para allá y el alejamiento de su familia, la cambiaron y se convirtió en una mujer frívola, y egoísta que perdió la brújula y el Norte.
Eugenia estaba completamente alejada del mundo real, si bien es verdad que su cotización como modelo, iba creciendo en enteros. Era portada de todas las revistas nacionales y las televisiones se la disputaban
Rendida por su trabajo y después, de pasar la noche bebiendo i bailando con sus nuevos amigos, ya de madrugada, una neblina espesa y densa se interpuso entre su auto y una curva que segó su vida de un ramalazo. Había ido en busca de una quimera, y solo encontró humo. Su tragedia, fue como la de una marioneta, cuyos hilos no supo dirigir, y se rompió tragicamente.

Para ver más entrar en el blog de Neo.

diumenge, 11 de novembre del 2012

EL CARIB.

Foto de M.S.P
 Etapa final de l'Atàntic

Es done la casualitat de que els yankees celebren aquesta setmana el dia d'Acció de Gracies i des de Fort Lauderdale, el Navigator s'omplert de un public molt diferent. Aquest es ara un creuer vacacional de oferta de cap de setmana. La gent es més vulgar. Pràcticament sense europeus ni jubilats americans rics. Amb 24 hores hem passat del glamour mes espectacular al ambient mediocre i avorregat. El serveis i les atencions han baixat molts esglaons.  Aquesta gent només volen menjar i veure i ho poden fer sense mesura.
Una dada molt il·lustrativa, es que la biblioteca, que a hores d'ara, romàn plena i no  hi ha cúa, amb els llibres de totes les matèries, i els dies anteriors les prestatgeries eren buïdes. No hi havíe ni diccionaris. Tampoc hi ha serveis religiosos. M'han dit que el capellà que celebrava cada dia havía quedat a Florida.
Veiem tota l'estona les costes de Cuba, però tot i que es tan aprop no la coneixerem. Allà no en volen de turistes de creuers. (de moment)
Ahir vam visitar Georgetow, capital de les illes Cayman, i avui estem a Jamaica. Encara no hem baixat a terra, però es veu un país molt verd, amb muntanyes i boscos frondosos. Molt diferent a Cayman que ere tot pla i sec.  Els dos llocs abocats de ple al turisme de masses.  Tots els creuers que operen per aquesta part del mon, hi fan parada, i els natius s'han espavilat de tal manera, que treuent dòlars de sota les pedres. Aquí fins i tot es veuen moltes urbanitzacions al costat de la platja,  i també bungalows.
Molt maco Ocho Rios, (Jamaica) Però el que més ens ha cridat l'atenció, son els seus habitants.  Pidolen per tot i roben el que poden. Una picaresca, que a mi particularment hem moleste moltíssim. Hem pujat a les cascades i tampoc  hem pogut gaudir de la natura exuberant que si pot imaginar. Només imaginar. Perquè ere tan ple de gent que amb prou feines vèiem l´aigua.  Americans grassos,  sorollosos, i prepotents. Grassos, el que s'enten  per grassos, ho son tots sense excepció; però n'hi ha una gran quantitat d'obesos. Tan obesos que no poden ni caminar per si sols. Van amb carrets elèctrics, que manegen amb destresa.
Avui toque mar tot el dia. El darrer del creuer. Era previst prendre el sol, però tampoc el veiem de moment, seguint la tònica de cada dia. No obstant aquí si que hem sentit xafegor.
Cal aclarir comptes, pagar pagar despeses i fer maletes. Demà emprenem camí de retorn. Ja tenim ganes de veure la nostra gent, i de seure al nostre  raconet. Una vegada més es complirá el que diu en Jaume: Es necesari sortir fora uns dies per poder dir a la tornada:
 “Que bé que s'està a casa nostra”!!!!

dimecres, 7 de novembre del 2012

DOS FORMAS DE VER LA TELEVISIÓN.


Todos los jueves relato



 Cuando asoma el título en la pantallita con su música pegadiza y repetitiva, se producen dos o más reacciones, en el sofá de funda desgastada de la salita. La mujer, de mediana edad, da un salto y sale corriendo hacia la cocina. Es un reto: Haber si le da tiempo de secar la vajlla y dejar la lavadora puesta. No sabe exactamente el tiempo que ha pasado, saca la cabeza y ve que la musiquilla sigue y como un rayo, se acerca a buscar la caja de costura. La bata del niño que tiene dos botones por fijar y un bolsillo descosido. Esto lo podrá hacer mientras sigue su programa favorito en el segundo paréntesis, también de 6 minutos.
Su compañero espanzurrado y vencido por el cansancio, no se ha movido. esta bostezando de sueño, Este no acaba la película, piensa ella, pero le trae una cervecita fresca de la nevera el hombre espabila. Coge el mando y empieza con el zapping. Ella llega se sienta y espera. Su programa favorito ya habrá  reemprendido su emisión pero calla y espera. Pacientemente. Pero él ha encontrado algo que le interesa, y no suelta el mando. ¿como solucionamos el problema?... muy fácil: No hay problema. Se siente cansada y se ha hecho muy tarde. Sin mas se va a la cama. sin discutir, en silencio.
la bata y los botones y el bolsillo,  pueden esperar.

L'ATLÀNTIC.

Nassau,  (quarta entrega)

 Demà ja serem a Nassau, capital de Les Bahames, i passat demà A Florida. (USA). Avui  hem tingut reunió informativa per explicar-nos el desembarq. Semble ser que degut als tràmits duaners i el control per entrar als Estats Units, ho complique bastant, i pot ser llarg.
Anirem de compres i res més. Si volem visitar la ciutat no donarà tems de comprar els regals i la nostra gent no ens ho perdonaríen. A més Nassau es port franc i en teoria les coses són més barates i cal aprofitar. Estem  en època de vaques flaques!
Bueno, vaques flaques no ho són pas per tot-hom, segons semble. Les subastes de pintures son plenes de gom a gom i ho venen tot.
Una parella jove de Canadà, que son companys de taula, han comprat bastants olis, perquè ens han dit que eren molt bé de preu. Una amiga nova de Bolívia casada amb un nort-americà que es diu John, ens va dir  el primer dia de creuer, que  cada any aprofitaven el viatge per comprar a la subasta. Un amic nou, un mexicà que es diu Javier aprofite la travessa per jugar al Casino. A  Mèxic no es permès el joc. Res que cadascú al seu rotllo. Aquí hi caben mil maneres de gastar i de passar el temps.

Nassau i Fort Lauderdale ja han passat i de compres ara per ara no n´hem fet gaires.  I haurà temps.
Cal concentrar-se en el pas important que hem donat. Entrar als Estat Units d'América per primera vegada. Just en el precís moment que aquest país ha escollit, democràtica ment, un president de color.  Totes les persones de  raça negra que hem parlat, es manifesten eufòriques, i esperen molt d´aquest canvi.
I se'n veuen arreu amb samarretes i gorres al·legòriques. Tots treuen la bandera la de la Unió, hasta per les orelles. Se senten mes nort-americans que ningú. Suposo que es aviat per fer-ne una valoració. Però de moment el Senyor Obama ha trencat tots els  motllos.
Naveguem rumb les Illes Caymán, i  de sol poquet. Inaudit! La temperatura es suau, però anar amb mànigues no moleste. Morenos  n´hi ha molts, com acabo de dir, però els de raça blanca no es torraran pas si aviat no canvia l'horatge. 
(seguirà el cap de semana)

dimarts, 6 de novembre del 2012

L'ATLÀNTIC

 Diari d'a bord. (tercera entrega)

Famós hotel de las Bahames, en el qeu el mar entra dins l'interior de vestíbul
 Dos dies manquen per tocar terra. Ja es note el aire càlid de las Bahames. Cada  dos dies anem retardant l'hora i ara ja en portem 5 de diferencia envers casa nostra. El vent encara bufe bastant fort i aquesta torre de Babel, no pare de bellugar-se  amunt i avall i de tots costats. Al llit semble talment que et bressolin com a un nadó. HI ha moments que això ajude a dormir. D'altres t'acabe de marejar com una sopa.
Hem fet amics de totes les nacionalitats, colors i edats. Hem conegut mil histories, i situacions diferents. Al mateix rumb, anem entre tripulants i passatge unes 6000 persones (no en tinc la confirmació, però per les dades i les característiques que donen els fullets de propaganda, es fàcil de deduir).

El vent ens té fregits. No hi ha pausa. Ni sol. Mengem tot el dia per avorriment. Les amistats es consoliden i poc a poc vas coneixent  mes creueristes. Ens assabentem que aquí no hi ha ningú que no en porti fets, als menys mitja dotzena de creuers. Quasi tots en son addictes.
Un punt i apart son els minusvàlids. Es un vaixell adaptat per aquests tipous de clients, i els veus per tot arreu, amb les seves cadires motoritzades o normals. Son al casino jugant a les màquines i a la ruleta. Prenen al sol i fins i tot es poden banyar perquè alguna de les piscines té elevadors especials. Carrets caminadors també en veiem de totes les classes, per gent gran menys afectada.
En canvi, i a diferencia dels creuers d´estíu, que ja coneixíem, de nens n´hi ha pocs. Diria que en total no sumen la vintena I són tots de menys de 4 anys,  Molt comprensible en la època del any que estem.
 Hem conegut i veiem moltes parelles homosexuals. la parella que tenim a la taula son encantadors. Tots es veu que ja porten molt temps fora del armari. Ballen passegen i es barregen amb els demés passatgers i expliquen  coses de la seva vida en comú, com el mes natural del món.
Ho deu ser, segurament, però tenim companys, que encara els hi xoca, i ho accepten de mal grat. Pitjor per ells.
Ens recordem  molt de la nostra pollinada,  Quan hi poses físicament, tanta aigua per entremig, les desavinences es tornen minses i l´estimació creix sobre manera. I es que tres fills i sis netes són molta tela, sense menys tindre la nora i els gendres, que també son part molt important d´aquest nucli, i que estimem igualment.

(Seguirà

dilluns, 5 de novembre del 2012

L'ÀTLÀNTIC

Vist de més lluny, espante igualment.(foto M.S.P.)


diari d'a bord, 
(Segona entrega)


 Aquí en aquest poble flotant o surador, passen el dies ràpidament.
Estem al setè dia de creuer i el mal temps segueix i quasi acabe amb la paciència dels amants de les activitats a l´aire lliure, que són la majoria i al cap i a la fi és el sentit prioritari d´aquesta classe de vaixells. Sol i mar.
Sense oblidar, esclar, les activitats nocturnes. Nosaltres no les vivim, però existeixen. I són molt importants des de el punt se vista de les companyies navieres. Els jocs d´atzar les ruletes i les maquines escura butxaques representen uns guanys gens menyspreables. I potser m’atreviría a dir que són els mes importants.  Kitiklinc, kitiklinc
Les discoteques, els karaoques son plens a vesar. Allí es beu i es balla fins la matinada. Més ingressos!! Kitiklinc!!!
Una altra qüestió es la decoració ostentosa que tenen salons i cafès. Millor dit: per tot arreu hi sobren daurats i lluentors. Moltes obres d´art penjades als replans de les 8 escales magnifica ment enmoquetades i amples. I no diguem de tot el que penja a les parets dels salons o menjadors  Obres modernes, amb firma I també molta foto d´autor. Tampoc es queden curts en escultures. A cada racó de cada replà una vitrina n´acull una i algunes de molt espectaculars. . Desprès cal destacar vidres i vitralls. Gruixuts, nets en tot moment,  es deuen  comptar per tones. Ah! i l’acer inoxidable, a dojo. Sense estalviar-ne gens.. I un llarg etc. que no encerto  a en numerar.
Capítol apart són les lámpares de cristall de Bohèmia. Tot  per arrodonir el conjunt de luxe i confort.

Al mateix temps, intento imaginar les cuines, les bodegues, les cámares frigorífiques les rentadores i planxadores, els laboratoris fotogràfics, les sales de màquines, els obradors del pa i pastissos… etc. I de les tones de residus que dèiem generar?, On viuen les quasi 2100 persones de la tripulalació?  Començant pel Capità i el seu equip, tots els artistes, musics, crupiers, fotògrafs, entrenadors de tots els esports, massatgistes, animadors, jardiners, perruqueres i esteticiennes, equips de manteniment i neteja?. Personal d'animació. I hem deixo el mes important de tot:  l´aigua. Tantes piscines, jacutzis, dutxes per tants centenars d´ànimes… quants metres  cúbics fan falta per mantenir tan gasto i durant tan dies en alta mar?
Tot aquí es en grau superlatiu. i aquestes coses no les explique ningú. I a mi, m’agradaría saber-les.

diumenge, 4 de novembre del 2012

L'ATLÀNTIC.-


       
      Diari d'a bord

Un dels molts montres marins que en troben als oceans.

 (Aquest escrit, es tal i com el vaig fer en el vaixell, i no he retocat, ni he modificat, una lletra)
.
       Estem començant a conèixer el que es un mar de fons.i no ens agrade gens ni mica! Ahir s´ens va regirar el estomac i tot i que ens vam vestir a to per l´ocasió (sopar amb el Capità) no ens vam veure en cor de sortir del camarot. Avui no semble pas que la cosa vagi a millor. Fa vent i fred.

     Dins els salons, les botigues, els teatres, cafès etc. s´hi veu molta animació. Coneixes gent però desprès no els tornes a  veure. Es tan gand això! No ho se exacte, però, diuent, que anem amb cinc mil viatgers més

     L´espectacle sobre gel es molt bo. I el xou del teatre també, tot i que els diàlegs, son només en anglès.  En espanyol com molt, saluden. Tenint en compte que de parla castellana som només el 3%, tampoc es estrany. 
     La gent al nostre servei, com la cambrera del camarot, o els de taula, (aquestos sí que el xampurregen una mica el castellà) son molt amables.  S´ocupen de que no et manqui res i s´esforcen en ser servicials. Si et veuen per la coberta o per l´escala et saluden com si fossin antics coneguts.Avui algú ens ha dit que aquest vaixell ere ple de pastilleros, i hem quedat  esgarrifats. Però no n´havie per tant. El que volien dir, que, com es ple de gent gran, sense cap mena de dubte, en som els millors consumidors, inclosa jo mateixa.
     Hem visitat les Azores, només Ponta Delgada, que es un a illa que encara no es massa coneguda i els seus tresors naturals, romanen quasi bé intactes. Es tracta de una illot d´origen volcànic i allà on era el cràter encara hi ha zones on hi surt aigua bullint a més de 100 graus. Olor molt intens de sofre i fum. Criden l´atenció uns forats dins la terra tan calents que aprofiten els restauradors de cuinar carns i guisats que son molt apreciats. La cocció dure mínim 4-6 hores.  Ara es una cosa especial per els visitants, però s´enten que devía ser una manera natural de cuinar en els temps passats.
D´altra banda el paisatge es Preciós. Molt verd. Llacs. Espadats i roques vora el mar, i l´humitat que fa que hi creixin plantes exòtiques de moltes varietats i colors.

(CONTINUARÀ)