dijous, 31 de març de 2011

TOT PASSANT PEL CARRER



(ejercici d’escriure i parlar en l’argot popular)

En Joan i Xavi es troven a la Rambla, despres de dinar. Farán qautre brincos a la pista de basquet del Casal, i desprès aniran a la biblio a estudiar una mica.La profa del Insti., els hi podria jugar una mala pasada, si no porten bé, les dichoses matemàtiques.
Esperen dos colegues mes del carrer Sadet.
Des de la cantonada senten una xiuladissa de ambulancies que els deixe pue platats sobre la voravía.
-Hostia tú! Es la Poli !!!, diu en en Xavi,
-Hi sembla que tenen molta presa, Cullons que haurà passat!
No esperen pas els companys, sinó que corren acera avall, al sentir que els cotxes es paren no masa lluny d’on es troben. Així és.
Senten més xiules i comencen a baixar de una fugoneta blindada un munt de policies, matralleta en má, hi encerclen una entitat bancaria que hi ha en aquell indret. Els primers ja han acordonat la zona, i algún vehí, treu el nas per la finestra amb cara de sòn. Segur que ere al sofà dormint la mitgdiada.-Pensà en Joan.
Amb la celeritat que actuen els polis, segur que es un robari dels grossos.
Queden quiets i mitg amagats a una porteria que té la porta d’entrada, dos metres mes endins. S’aixopluguen, allà i comencen a reunr-s’hi mes curiosos. La Urbana que també hi ha fet cap, talle la circulació de tots els carrers del voltan.
-Tela, diu en Joan
-Podríe ser que hi hagués hostatges!
-No fotis!!!
-MIra: ara es veu un caporal que vol parlar am un micro-embut. Calla!
"Ets home mort si no deixes anar la caixera! Estás rodejat!!!"l'hi díu.
"vinga vinga", repeteix el caporal en tò de gran comandant.
En joan i en Xavi, s’els hi han passat de cop, les ganes de jugar i ruire.
Els amics del carrer Sadet, es reuneixen amb ells.
-Tio que ford !!! Sabeu com a anat tot?
-Semble que es un atracament amb hostatges!
-No fotis!!! Han començat els trets?
-No, encaro nó, però si el tio no surt aviat, penso que tindrem focs artificials.
Gent i mes gent,anaven fent cap al punt de l’acció. Peró l’ acció es va haver acabat, en sotir primer la caixera, que va correr òn eren es seus familiars. De seguida va sortir el lladregot, descamisat, brut, i molt nerviòs. Eren tans els que l’apuntaven amb el fusell, que no sabie òn mirar ni òn anar.
Un policia de paisà l’hi posà les manilles i s’el van endur dintre al furgoneta. Tots es van anar retirant i els nostres nois, ja en tenien una més per explicar. Havien vist en viu i en directe una atracament de debó.

CUUANDO UN AMIGO SE VA.....




L’Alberto Cortez ho explique molt bé el que passe, i per molt que hi busqui més metàfores, mai ho sabré expresar de la manera tan elocuent i poética com ell ho fa.
Quand perds un amic, o el que creies que ere un amic, es perd també una mica de tu mateixa. Et sens desabuda, melangiosa, i buïda. i no es pas perque en manquin d’amics i fins i tot millors en tots el sentits. Però aquell que s’en anat, aquell que saps que ja no tornarà, l’anyores, i no pots reprimir una tristesa que et fa mal.
Sempre he tingut un concepte molt alt de l’amistat, aquest es l’error i no un altre, penso. Vaig a mirar si puc canviar el meu tarannà, la meva pell o le que calgui, per puguer alleugeir la tristor del trencament.
I pensar que quan una porta es tanque, s’obre una finestra al espai, per on hi entre, aire fresc i nou, sol radiant i reparador, i molts d’altres amics.

dimecres, 30 de març de 2011

EL PERFUM DELS LILÀS




Algú per l’ atzar ha ensumat alguna vegada el perfum d’aquestes flors semi-salvatges?. Es una flor que m’omple de records molt agradables, de sensacions de lleugeresa, de jocs d’infancia, de patis i d’horts, recen plantats.
Es la meva flor preferida des de sempre, perque vé al mes d’abril, perque es el preludi de una primavera fructífera y solejada, perque la seva flaira es l’olor del camp, dels marges dels bancals o des recons arraserats de moltes cases de pagés.
De la cuitat no en volen saber massa. Pujen molt mes frondoses i sanes a les masies o als poblets petits. Segurament perque repeleixen tota polució i aire contaminat.
Son formoses com poques flors, i no requerixen de cap cuidado especial, ni adobs, ni insecticides, ni tan sols la poda. Són boniques per naturalesa, i porten aquest missatge implícit: Soc auténtica i soc natural.

dimarts, 29 de març de 2011

FER EL MENJAR.




No es que sigui una gran feinada que no es pugui resistir ni que sigui molt complicada, peró el principal inconvenient, de fer la cuina, no es solamente guisar i fer-ho bé. El mes difícil de tot es tríar el que has de fer, escullir el que cal fer, o pensar el que toque fer. Un cop donat aquest primer pas, el demés es bufar i fer ampolles. Mires si tens els ingredients i si no hi sòn els compres i llestos. (que també fa basarda)
Aixó tampoc vol dir que algún dia et vingu molt de gust provar una recepta nova, o vulguis guisar per un convidad o convidada especial. Tot canvie.
Però guisar de rutina per alimentarse, es la feina mes feixuga i més pesada de totes les de la casa.
Moltes persones que s’en ocupen, estaràn d’acord amb mí, en aquest particular; jo per no guisar sería capaç de pasar amb amanides i llet, que per nutrir el cos seríe suficient. Pero a casa em diuen que na-nai, i entenc que aquest na-nai, díu claríssimament que m’he de ficar a la cuina matí i vespre, tan si en tinc ganes com si nó.
Estic pensant en fer vaga qualsevol dia d’aquestos, i demanar sòu i compensacions.
I en caracter retrospectíu de 40 i molt anys !!!

dilluns, 28 de març de 2011

ELIZABEHT TAYLOR: UNA DIVA DE PIES A CABEZA.

Elizabeth Taylor. Un diva de pies a cabeza.

Se la pudo admirar. Se la pudo criticar. Se la pudo envidiar. Pero nadie dudarà jamás que esta actriz, fué una grand diva del celuloide de Hollywood.
Quizás la mas grande. La más bella. La mas prolífica en todo; películas, maridos, pertenecias y propietaria de joyas increibles y con cientos de años de historia. Una vida llena de lujos y enfermedades, que han acabado con su buena estrella.
Para mí tambíen fué la mas bellas entre las bellas de su tiempo. Y no me olvido de Ava Gardner,ni de Grace Kelly, ni de Kim Novac, coetánes suyas y también perfectas en sus atributos personales.
Gocé mucho con sus sus fantásticas peliculas, en unos años que solo el cine nos traía color y diversión, sueños y tardes de domingo impagables. cual ninguna de las famosas de ésta generación ni de las anteriores, puede compararse a ella, ni de atarle las cintas de sus zapatos
Sus ojos de color violeta han sido únicos, en el mirar i en la profundidad de su mirada.
Ahora ya se han apagado para siempre.
Adiós Liz ! Deseo que los angeles, puedan ver en ellos la bondad si la había, y sepan disculparte si erraste en tu turbulenta vida.

diumenge, 27 de març de 2011

DELS AFECTES I LA DISTÀNCIA




Des de que estic fora de casa, de visita amb la família, estic completament depenjada de la acualitat de casa nostra i gaire bé del món. Ni tinc idea del que pase a la guerra del Liban, ni a la planta nuclear del Japó. He desconectat completament. De manera que avui parleré de les relacions en la distáncia entre familiars intims.
Es una situació que ara mateix es done molt. Amb la mundialització amb les beques de Erasmus, i els intercanvis culturals, hi ha molts més matrimonis i mes parelles que viuen juntes, essent els dos procedents de diferentes nacionalitats. Aques fet, no vol dir pas que sigui una moda dolenta o estranya, tot el contrari, es un enrequiment de la propia personalitat, i de la dels familiars mes directes. Es fan viatges, conixences i parentius, que d’altra forma, no s´haurien dut a terme.
Però també te una part negativa. Es produeix entre pares i fills i entre germans, un cert desarrelament del nucli, perque no es viu el dia a dia del altre, i aixó arribe a distanciar els dos grups. Els que son fora viuen una vida i un costumari que no es pas el propi, ni de bon tros, incloent-hi la llengua I els que es queden al país d’origen, noten la absencia del qui ha partit i també agafen rumbs nous, i fan que juntament amb l’ evolució normal del tems i la edat, siguin algunes vegades insalvables, en les relacion mútues. I aquell fill o filla que sentíes tant téu, t’adones que ja es feliç lluny de tu, i alhora que n’estàs contenta, també sents una mena de desencant, i buidor.

dijous, 24 de març de 2011

Salutacions des de Viena

Desde la capital euopea de la musica, un envio a tots i a totes una salutació especial, i molt afectuosa. per aquí fa uns dies espléndits de sol i lluminositat. Amb una temperatura de 20 graus. Una "gozada" trobar-se aquí, sense neu, pluja o vent, o fred polar. fins aviat!!!!

dimarts, 22 de març de 2011

++++TOPOLOBAMBO ++++ (2ª parte)



Sucedió que, fuimos en una salida de medio dia con una barquichuela, y un pseudo-guia local, a ver los pelicanos, los cactus, la pesca de las gambas, i nadar con los delfines, en mar abierto!!!! Fuimos con desgana, pero nos apuntamos.
Que podríamos encontrar en aquel rincon tan apartado y solitario?.....
Si los que salieros a la mañana hacia aquel destino lejano, que tanto les complació, los que quedamos en el lugar, no lo pasamos peor.
El guia nos llevó primero a pescar gambones, que por aquel lugar casi se hace a mano. Está prohibida la pesca de arrastre, i utilizan una especie de cazamariposas, que atan a un palo largo y lo van sumergiendo. Si cogen algo aleluya, sinó hay que probar otra vez, I así horas y horas. No cogen cantidades, pero su calidad es excelente y están muy valoradas en los mercados de las ciudades importantes. nuestra barquita se acercó a un pescador de le dió la última captura una docena de piezas,s i llegaba, i el guia les obsequió con bebida fresca, que ellos aceptaron encantados.
Lo que extrañó a todos es que el guía que no dejaba de hablar y hablar de las conquistas de los españoles y de las minas que por allí descubrieron, iba sacando las cabezas de los bichos y los tiraba la mar. Eran de un color gris claro y muy transparentes. Las puso en un recipiente de plástico limpio, (las colas, claro) las roció con pimienta roja picante que utilizaba para hacer cocteles, y las cubrió de tequila. La colas se movian y salpicaban a los que se acercaban a verlo, y el hombre invitó a todos a saborearlas. Algunos aceptaron, y las que quedaron se las comió él con tanto gusto, que parecia agradecer que no las hubieran aceptado nadie más. Contaron, que están tan ricas que hay gente, que se desplaza desde lejanos lugares para este bocado tan excepcional, natural y sabrosísimo.
Al caer de la tarde, pudimos ver a manadas y manadas de delfines que se acercaban hacia nosotros y algunos probaron de nadar con ellos, pero conseguian mantenerse a su lado, el tiempo de sacar una foto. Iban en manadas i era el tiempo del apareamiento. Pero el espectáculo valia la pena sin lugar a dudas. Ya regresando, al ocaso pudimos sacar unas maravillosas fotos, mientras escuchábamos unas baladas que el guia se atrevió a cantar con su guitarra. Acabamos el viaje cantando todos, y haciéndonos amigos para toda la vida.
Llegamos de noche al barco.
Aquella noche en el teatro del barco hubo un espectáculo de folklore mexicano, que hicieron la gente de aquel pueblucho que ni nos atrevimos a fotografiar por temor a ofenderles. Una puesta en escena lujosa, un vestuario precioso,y unos bailes con mariachis que nos hicieron gozar de aquel dia que al llegar presentimos,
pasarlo tan mal. Fue el mejor dia de todo el crucero.

diumenge, 20 de març de 2011

UNA LLUNA NOVA ESPECTACULAR






Avisats com estàven pels homes del temps de les televisions, i els diaris, només en va caler sortir al balcò, per veure-la. Grossa, lluenta, quasi es podie tocar i desprenie tanta llum, que, molts pobles y ciutats es podíen estalviar l'enllumenat dels carrers, per poder pasejar, o caminar pels carrers. Millor encara pel camp i per la neu.
Canvi de solstici i primavera al canto. Si, sí ja la tenim aquí, i avui es coneix moltíssim amb la temperatura, i el sol també ha guanyat en claror. Esperem que tal com diuen les dites populars, els canvi en aporti, una nova il-lusió de viure, mes ganes de sortir, i mes predisposició al treball i al ajud als demés, no salament, amb la feina manual, sinó també en rialles, que van molt bé per guarir els estats d'ánim, mes decaiguts. Bon hivern austral, a aquells que el comencen.

dijous, 17 de març de 2011

L A M O R T



Segur que aquest enunciat espantarà molta gent, i nungú em voldrà llegir, ho sé.
Es de tota la vida un tema espinòs, tabù, i molt delicat.
No entec com una cosa tan segura que tenim desde que neixem,igual que treure les dents, no es pugui debatre, parlar, o senzillament comentar.
I avui, no s’em acut res més, Que hi farem!
El final del nostre viatge per aquesta vida, sempre es el mateix, i tan els pots fer als pocs anys, a mitja edat, o en la ancianitat.
Una cosa negativa d’aquest trayecte, es que no té retorn, y el no saber com els hi anat als que ja han partit, ens omple d’angoixa, i obre un munt d’interrogants que no ens pot respondre ningú. Aquest es el pijor problema que té.
Si imaginem, que ningú es morís, que tots van quedant aquí, al nostre costat, per no disgustar-nos, Com ens ho fariem de aquí a poc per alimentar tantes ánimes, y encabir tots el cotxes, i equipaments? No ho vull imaginar. Potser no plorariem cap desaparició, pero ens ho passaríem millor tan atapeïts?, i quand comencecin a escacejar, l’aigua, els alimentes, la energía per tants gats, gossos, i mascotes de tota classe, velles i dapauperades, i pels seus amos? igualment vells, dements, cancerosos, epileptics i diabétics? Podría ennumerar moltes mes malatíes que ens van escurçant la vida poc a poc, pero no cal pas. Estic segura que ho imagineu
Crec que les coses estan bé com están, i que la gent hem d’anar morint, i millor si és quand un ja s’està cansat de viure, pels anys o per les malatíes. Els amics, els parents no han de disgustar-se tant. Es el que ha de ser i próu, no té cap mes solució. Encara que al primer moment dolgui pasar sense aquella persona que t’ha estimat, t’han acompanyat, i s’ha fet el costum d’estar junts.
La mort ademés ens allibera de tants y tans mals sons, com les enveges, les gelosies, ansietats, i preocupacións de tot color. També es veritat que ens priva de la poesía, l’esclat de la primavera, l’amor, de la musica....
Per tot lo exposat, ens hem de divertir i gaudir de la vida, i quan vé la mort acceptar-la, un mateix i tots els demés. Sense traumes, sense plors i de manera natural.

***** T O P O L O B A M B O *****



En un viaje de triste recuerdo, de hace unos pocos años, llegamos en barco a Topolobambo. Cuando busqué en el Google Earth, ya tuve dificultades, pero es que en mi enciclopedia ni figuraba. Y esto que tiene puerto de mar!!!

Cuando llegamos, no se veia más que un puerto grande para amarrar, de nueva factura, pero en el que no había ni un barquito de pescadores, ni una grúa, ni otra cosa que no fuera unos matojos, que llenaban de hojarasca, el pavimento del puerto , i que provenian del único montículo que se divisaba en primer plano. A los pies del embarcadero, sí que aguardaban unos cuantos taxis, para, los posibles clientes de entre el pasaje del barco y también unos autocares para los que habían contratado excursiones.
Era evidente que estábamos lejos de la civilización, en la península del Yucatán, de la Baja California, pero por el lado mexicano.
Si les digo que era una tierra pobre, falto a la verdad, porqué, se trataba de un lugar mísero, y abandonado de la mano de Diós.

Por los intereses que teníamos el dia libre por delante. Que hacer? Los guias del la compañía naviera, nos indicaron, que la parada era bien justificada, por unas cañadas impresionantes, a las que sólo se puede acceder dese allí, pero haaciendo 8 horas de viaje. (2 en autocar y 6 en trén). Muchos de nuestros amigos se apuntaron, y nos dijeron luego, que estuvieron muy cerca del cielo. Llegaban, eso si, reventados de cansancio.

Los que nos quedamos en puerto, decidimos dar una vuelta por el pueblito de Topolobambo, que aunque no se divisaba desde el puerto, estaba a solo 5 Kms. Tomamos un taxi, y lo que vimos y vivimos allí es algo que nos impresionó y que quedó para siempre en la memória colectiva de los quenos acompañaron. Era en Noviembre de 2009.
(seguirà...)

dimecres, 16 de març de 2011

LAS ESPERAS


Este es un tema en el que he pensado cantidad de veces. (Mientras esperaba, claro), porque es una gran verdad que nos pasamos la mayor parte de nuestro tiempo en esperar. Siempre esperar, esperar....
Se podría calcular, lo se puede llegar a esperar en un dia cualquiera de nuestra vida.

A la mañana al despertarme, espero que suene els despertador para levantarme. voy al baño y a la ducha,. espero que suba el agua caliente. Espero la tostadora , la cafetera, espero que se abra la puerta del garaje, espero que se abra la de la comunidad, espero en el primer stop, solo a100 metros, espero en los siguiente pasos de peatones a que crucen unos niños, y espero también en los 20 o 30 semáforos, que tengo hasta llegar al punto de destino. Espero el ascensor, espero en la peluquería, en la consulta del doctor, en el supermercado, a la puerta de los colegios......etc. ete. Esto me pasa por tener medios propios de transporte, que si no, las esperas serian todavía mucho mas largas, en las estaciones del tren del metro o del bus.
Este tiempo, que nadie controla, es el que nos tiene atados y no nos deja avanzar.
Pienso que viviendo en el campo, o en un pueblo pequeñito, se está mucho más tranquilo. Allí las esperas se reducen a cero, y el estrés y las enfermedades nerviosas, a la mitad.
Allí sobra siempre el tiempo, y en la ciudad nos hace falta hasta para respirar.

dimarts, 15 de març de 2011

JAPO, UN EXEMPLE DE CIVISME.




S’els hi ha possat ben costa amunt, als pobres japonesos. Primer el terratrèmol, poc desprès el Tsunami, i ara el pitjor de tot: el perill de mes explosions nuclears. Tres de les cuals ja s’han produit. En hi ha per perdre la paciencia, i les formes, i per desesperar-se. Però aixó, aquest tarannà, no va amb ells. Aquella raza queja va ser masacrada, fa prop de 60 anys, aquells escollits com a fills del Sol Neixent, estan demostrant una enteresa, un ordre i una valentia, fora del comú. Tots a la una i a traballar per la recuperació, sense rechistar. M’admiren; ho dic de veritat. Quand veig les postades dels supermercats buides, però els compradors ni les trenquen ni les saquejen i continuen fenet cúa per pagar a la caixa, ni que sigui una capsa de mistos. Es d’admirar!
De seguir amb el seu saver-se comportar devant d’una tragedia tan bestialment gran, de continuar essent disciplinats i respectuosos, sense fer ni crits ni soroll, y sense protestar pel que manen les autoriats, faran com aquelles formiguites, que a forza de treballar i no perdre el temps cantant, trobarán el rebost plé quand arribi l’hivern.
No se fins a quin pun aquesta faula, es pot extrapolar devant de un cas com aquest.
Peró, estic segura que passarán pocs anys i ells estaràn al devant de tots en materia de reconstrucció i recuperacio dels danys soferts. Y tornarà a sortir el sol per ells, Un sol brillant, pròsper, i que els farà sentir novament, aixó que s’en diu Orgull de Raça.

dilluns, 14 de març de 2011

EMERGENCIA NUCLEAR




Quede ben clar, que les centrals nuclears, que tan han defensat els cientifics, com a font d’energía, mes económica y segura, són també y amb molta diferencia, les mes prerilloses, y mortíferes, a mes llarg plaç. Els ecologistes tenien raò. “Nuclears, NO, gracies”. Ho recordéu?.
Ha tingut que passar grossa, es veritat, pero es que tot sovint, i cada dia més, els maremotos, que ara anomenem “Tsunamis”, fan acte de presencia, a cualsevol lloc de la Terra.
I quand aquestes forces de la Natura, es desfermen, tam brutalment, no ho ha murs ni lligams de subjecció posibles.
I ara em pregunto: si aquesta central aprop de Tòkio, explote... quines seràn les consequencies directes del accident. Sera una altra mortandat al estil de la bomba atómica, que van deixar caure el any 1945 desde l’ Enola Gay?
Sera mes silenciós i només destruirà les vides de milers de persones?.
No vull mirar les notícies perqué em poso malalta. No em puc treure del cap, les imatges de tanta destrució, tan desgavell que no hi ha ningú que el pugui aturar.
La meva mare que ere una dona molt planera diríe ara mateix: “Ja poden cridar ous a vendre!” volent significar que un cop havies comés la falta, ja no hi havíe res a fer. Es tenie que pensar millor avans de fer tantes nuclears.

diumenge, 13 de març de 2011

DON CIENPIÉS CURIOSO


.

(Una narración libre, sobre el animalario popular o creado, del Taller de Escritura)

Esta simpático animal, siempre me recordó a mi hijo, que cuando era un niño bastante joven, pequeño en años, andaba de cuclillas, leyendo los trozos de periódico, que se dejaban en el suelo,después de lavarlo, para que al andar sobre la humedad, no dejar huella, de pisadas. Así le llamábamos cariñosamente sus hermanas y yo.

Y es que tengo una visión muy particular del aspecto terrorífico que presenta el animalito en cuestión. Y la verdad, lo encuentro horrible. Yo lo veo siempre en formato gigante, con sus patas peludas, un cuerpo de terciopelo en colores ocres, ojos negros brillantes de mirada fija, andando al compás de todas sus patas, y que para doblar una esquina, ha de hacer también cien maniobras. Solo de imaginarlo se me pone la piel de gallina.

No ignoro, que en el pasado han existido, bestias muy extrañas, grandes y hasta sanguinarias. Solo hay que visitar los museos de ciencias naturales del mundo. o leer el romancero castellano o catalán. Sin ir mas lejos el dragón que mató Sant Jordi, sacaba fuego por los dientes, y de un solo mordisco, se podía comer una persona.
Ultimamente, a la vanguardia del septimo arte, están las películas que, con la ayuda de todos los adelantos en al informática y la cibernética, han convertido estos seres defomes, verdes, i de aspecto funesto, en personajes simpáticos, buenos inteligentes y amigos de los niños. La magia del cine.
Pero la realidad, que siempre impone su ley, es que si alguna de mis nietas vé un cienpiés de verdad echa a corer como cuerpo que lleva el diablo.

dissabte, 12 de març de 2011

S'EM ACABEN LES PARAULES




Sí, no se que mes dir. Ni se que més pensar, ni quina conclusió treure,
en relació al nou cataclisme que esta sofrint el Japò, i que fa recapacitar a tothom, que es el que està passant al món. Fins ara el nostre pare i mare, pero que finalment s’ha rebotat, i ens està donant l’esquena, i crec que tampoc ens vol aixoplugar.
A mi no s’em acud d’altra cosa que donar-me cops al pit y reçar de genolls.
Perque quand veig les imatges esgarrifoses de les onades gegants fent noure vaixells, cases. arbres, com si estésin fets de paper, m’impresiona tant, que no se reaccionar, si no es pregant a la mare naturaleza, que no ens castigui tan cruelment.
Ja sé que tot passarà, i que dintre d’un parell de mesos, no ens recordarem del Japò, ni de Xile, ni de Haití. Pero la realitat es un altra. la realitat ens mostra que cada vegada sovintejen més els fenòmens naturals, són més grans, amb més victimes, i que han arribat nous flagells, que ni coneixíem. Els Sunamis.
Estic esvalotada. angoixada, una mica avergonyida. Crec i amb fundament, que no tractem bé la Natura, que es la nostra casa pairal, desde sempre.
Y que per els fastigosos interesos, ho perdrem tot o quasi tot. Perque, qué es el que podem pensar, de tantes desgràcies apocaliptiques, de tanta mort y destrucció?

S'EM ACABEN LES PAARAU

S’em acaben les paraules.

Sí, no se que mes dir. Ni se que més pensar, ni quina conclusió treure,
en relació al nou cataclisme que esta sofrint el Japò, i que fa recapacitar a tothom, que es el que està passant al món. Fins ara el nostre pare i mare, pero que finalment s’ha rebotat, i ens està donant l’esquena, i crec que tampoc ens vol aixoplugar.
A mi no s’em acud d’altra cosa que donar-me cops al pit y reçar de genolls.
Perque quand veig les imatges esgarrifoses de les onades gegants fent noure vaixells, cases. arbres, com si estésin fets de paper, m’impresiona tant, que no se reaccionar, si no es pregant a la mare naturaleza, que no ens castigui tan cruelment.
Ja sé que tot passarà, i que dintre d’un parell de mesos, no ens recordarem del Japò, ni de Xile, ni de Haití. Pero la realitat es un altra. la realitat ens mostra que cada vegada sovintejen més els fenòmens naturals, són més grans, amb més victimes, i que han arribat nous flagells, que ni coneixíem. Els Sunamis.
Estic esvalotada. angoixada, una mica avergonyida. Crec i amb fundament, que no tractem bé la Natura, que es la nostra casa pairal, desde sempre.
Y que per els fastigosos interesos, ho perdrem tot o quasi tot. Perque, qué es el que podem pensar, de tantes desgràcies apocaliptiques, de tanta mort y destrucció?

divendres, 11 de març de 2011

REUNIONS DE VEÏNS, UN DEURE CIVIC SEMPRE INCÒMODE




No se perque, les reunions de les comunitats de veïns, es concerten sempre, el dia que et va pitjor d’ssistiri-hi. Ja comencem malament.!
Però hom que es educat i sap molt bé les regles del joc, em preparo mental-i- psicològicament, per fer acte de presencia ben puntual, no en va, fa una any que em van nomenar president de la comunitat.
Es una feina no remunerada, que ademés es antipàtica, i sempre et cree problemes i desavineces amb tothom. Durant l’any, tens casa teva sempre amb la porta oberta per les queixes dels veïns: L’un que si hi ha una bombeta que no creme. L’altre que es mude de casa i la deixe buïda y pregunte que ha de fer. La senyora Julia que sempre puje per queixar-se de la dona que fa la neteja. També hi són aquells que no poden pagar y et demanen una suspensio transistòria perque estan passant un malt moment. Un galimaties! que dure 365 dies!, si tot va bé. perque es poden donar moltes altres circumtàncies, per amargar-te la feina. Si s’ha de restaurar la façana, cambiar o reparar l’ascensor,o arranjar alguna fuita d’aigua. en aquest cas, ets pell.
O facis com ho facisl, de segur que tinidràs crítiques, perqué als uns esl hi semblarà curt i als altres pensaràn i et diràn a la cara que t’has passat un munt, i que si et penses que són rics. Que no son maneres de llençar el diners precisament en aquest moment de vaques flaques. I que de bestretes no en volen cap ni una.
Es veritat que hi ha gent educada que sap estar al su lloc, i defensar-te de les crítiques infundades. que em facin. I d’aqestos també en tenim per fortuna. Solen ser gent de tracte cordial, elegants en el vestir, mesurats amb les paraules, Tenen educació, i s’els hi note.
Cal comtar en els d’altres que mai, mai, asisteixen a les reunions, i esclar, no s’enteren de rès, i si hi ha una novetat o una puja en les cuotes, només saben que protestar. Enfí, que jo tinc moltes ganes que em rellevin d’aquest feina tan ingrata, i faig el ferm propòsit de no posar pals a rodes, a cap president que em sustitueixi. També els he notificat que la pròxima vegada que em toqui, pasaré la patata calente a un gestor.


dijous, 10 de març de 2011

BALL DE DEBUTANS A L'ÒPERA DE VIENA





No cal pas assegurar que aquest es l'ùltim gran acte social i luxòs que encara s'aguante denpeus, tot i la crisi, tot i les males notícies que ens arriben del paissos àrabs, que són com per fer oblidar aquestes frivolitats, tan tradicionals a Centre Europa.
Però el món es així, no te remei: mentres els uns s'estan matan per decenes de milers, i en directe, els altres es gasten els diners que, presumiblement, han fet amb la venda d'armament, i demés joguines béliques, en luxoses festes, i balls per les noies riques ques es presenten en societat.
I quí ho sap que es presentarse en societat? Jo m'hi vaig presentar tota sola a la societat. La meva mare tenie d'altres ocupacions més importants. Ni vaig menester vestit llarg de gala, ni vaig puguer anar a l'Opera, fins que me l'hvia guanyada amb el treball de les meves mans. I encara sort, perque en conec, que no hi han anat mai. Tampoc ningú als a presentat en societat.
Les coses potser han estat sempre així, peró fins ara aquestes diferencias tan abismals, no eren tan evidents, o bé al no viure "en directe" la vida dels uns i els altres, no m'ho semblava.

dimecres, 9 de març de 2011

LA RUA DE CARNAVAL




Es una manifestió mig festiva mig folklòrica, en la que ho he participat mai. Amb tots els respectes, ho trobo una gran horterada. Els homes amb les perruques rosa, el  llavis ben  pintats de vermell escarlata, faldilles curtes, pels a les cames i talons torçuts, a punt de fer-los caure, i pits postiços. Quin ridícul! No comprec com aquesta falera de la difressa, els torni bojos. De les dones no diguem. Des de Blancaneus, fins a Montserrat Caballé, passant per Pocahontas, es permés el  més estravagant i atrevit.
S'ha de reconeixer que hi ha disfreses ingenioses, ben fetes i amb poc cost. Ho respecto tot, peró: no sería millor utilitzar aquest cabdal d'imaginació, per coses més profitoses?. pase que desprès aquestes mateixes persones que es trenquen el cap per fe les virguries que lluiràn, per Carnaval, a l`hora de cosir un botò a una camisa no s'en surten.
i també trobo rar que la gent els vagi a mirar. No hi veig la gracia. Potser es per aixó per la poca afició que hi tinc, que el meus fills tampoc han volgut disfresar-se, ni de petits ni de grans. Es veritat, son ben bé fills de son pare i de sa mare. Ha estat per la seva propia voluntat. Ni els hem obligat ni els ho hem prohibit.
Ara, les netes ja son figues d'un alltra paner. Elles, des de la guarderia, ja els hi han encasquetat, boses d'escombries de tots el colors i amb multitud d'afegitons i pedaços.
Aviu dimecres de sendra, ja ha passat tot, No. no, quede una altra xarlotada: L’enterrament de la sardina, peró despres, i per fí, ja s’haurà acababat. El que vulgui fer l’indi tindrà que esperar al any vinent

dimarts, 8 de març de 2011

DEDICADO A MªJESÚS FUERTES




“Paradela de Coles”

No sé tu edad, no se tu aspecto, no sé casi nada de tu vida, pero conozco dÍa a dÍa tu obra.
Hoy, 8 de Marzo, dia de la Mujer trabajadora, mi escrito vA para tI.

Si en aquel lejano 8 de Marzo, hubiera habido mujeres con tu talante, tu inteligencia, tu capacidad de trabajo, mujeres fuertes, recias, que saben donde está su mano derecha, y que saben también, como ultilizarla. Mujeres que igual llevan una casa de campo, que saben de poesía más que nadie, y conocen a todos los autores clásico y modernos, que tienen un criterio de las cosas, acertado, ecuánime, y justo. Si estos condicionamientos se hubieran dado, tres siglos antes, y tú hubieras estado allí, otro gallo, nos cantaría a todo el colectivo, porque te veo capaz de organizar la revolución femenina, tu solita, como el que hace un flan

Han llegado ahí sin tu ayuda, pero aún la necesitan mas que nunca, porqué, existen tantas cosas y casos que nos dicen que la revolución no ha terminado. Porqué sigue y se sigue matando mujeres inocentes.

La fuerza no nos hace mas potentes, sinó todo lo contrario. Se puede resistir la fuerza física, pero nó la moral. Y la moral da autoridad. Y es por aquí por donde debemos abrir brecha, a los ataques machistas. Esto requieire de una intendad de concentración que tiene poderosos medios. Y los hemos de utilizar com tú muy bien dices.
El respeto antes que nada, con todos y todas, pero sin atropellos de ninguna clase. De esto ya basta.
Gracias por se como eres. BICOS.

dilluns, 7 de març de 2011

GOSPIRES DEL FOC A TERRA





Tot mirant les flames, noto com a poc a poc, marxe la fredor
Tot mirant les flames, sento en pau la ment, i al cos dolçor.
Tot mirant les flames, veig que afluixe dels meus ossos el dolor.

Tot mirant les flames, estic recordant, d'altres vesprades amb enyor.
Tot mirant les flames, dic, el temps que ens queda es el notre tresor.
Tor mirant las flames, i penso en tú e en mí, i en el nostre amor

Tot mirant les flames, recordo, antics encontres aprop d'aquesta escalfor.
Tot mirant les flames, i guardo tots aquests record dintre el méu cor.
Tot mirant les flames, voldría ser al teu costat per sempre i sense por
I sentir com m'acaricies i em beses tota, amb absencia de pudor.

Tots  aquests pensaments els tinc al estar a la vora del teu calor.


                                                             MONTSERRAT SALA PORTA.

diumenge, 6 de març de 2011

LUZ CASAL AL LICEU





Va ser avans d'ahir. M'en vaig assabentar, quand les entrades ja eren exaurides. Huuum! M'hagues donat un parell de bofetades. Perque la Luz es una artistaça amb una cadencia i uns registres que fan somiar al mes despert. El més incrédul se la creu, i al més esceptic, l'hi agrada.
Es tot sensibilitat, es tota ella melodia, es una dona escepcional, que poc a poc, s'ha guanyat a pols, aquest lloc tan elevat, que ara ocupe, en el Olimp del mes grans. I no va de diva. Es senzilla, planera, i natural. No es pas en va, que ha patit tot el que a patit, per adonar-se, que som tots personatges amb els peus de fang. Que tots som debils, que ningú es creat per a trepitjar un altre. Ni amb diners ni sense.
El que m'hagués agradat de veurel-la, i poder-la  saludar, i felicitar-la per el seu millor exit: La seva recuperació.
Ja que no ha  pogut ser, des de el meu recó de la montanya, li envio, els mes grans desitjos de que tot sigui veritat i que ho sigui per molt i molt temps més. Mentres tant anirem escoltan la seva véu abellutada. i a vegades desgarrada, pel dolor i els desenganys, des de els seus C.Des.
Torna aviat Luz!!!!!

divendres, 4 de març de 2011

UN CAP DE SETMANA MÉS LLARG.



Ja hi estem acostumats. No vé d’aquí. Sant Josep pot ser el 25 de Març, la Puríssima el 4 de Desembre i les festes locals també s’arrajen, d’acord amb els caps de setmana. De manera que el dia concret de la festivitat, es ara un dia feiner i estressant com tots el altres.
No m’agrada gens aquest sistema. A més es done la particularitat, de que a Barcelona sigui festa a tots els efectes, i a Molins de rei o a Esplugues, no ho sigui. Llavors, si que l’hem ben fomuda. El nens fant festa al col-legis, els pares treballen, o viceversa, i es un embolic que no beneficía a ningú, i encara menys al nens, que son els que paguen tots els plats trencats.
Estem sempre improvisant, i no hi ha pitjor sistema que aquest per desacreditar un equip de govern.
Dons jà que, va com va, i no hi podem fer res, dons a preparar, bosses, neveres, i a fer cúa toquen. Perque no cal oblidar una altra improvisació polémica. La de correr a 110 Km hora, màxim. Tinc ganes de saver si arribarem gaire més tard a destí, o si la gent no en farà cas, i farà cas omís a les adverténcies reiterades de la D.G.T.
Seguirà.....

dijous, 3 de març de 2011

EL DIARI "LA VANGUARDIA" EN CATALÀ




Aquesta es una notícia llargament esperada. Es un dels diaris mes venuts i mes prestigiosos de tot el panorama. En teoria de lliure pensament,(que tots sabem que no es veritat), però amb un format exitòs i una série de articulistes del millor que hi ha avui en dia.
He llegit editorials tan bones que eren inigualables, i que els temps els ha donat la raò en tot. Només cal fer un cop d’ull a les emerotèques per adonars’en, llegint uns quants titulars. I per fí s’edite en la nostra llengüa. Un diari nascut a Barcelona, es ben llògic que s’escrigui en català, tot i que s’en continuarà fent tirades en castellá, pel que ho prefereixi, o senzillament, per la resta del estat.
Dòno la enhorabona, als editors, als propietaris, i colaboradors, del rotatíu, i ben fort perque se senti des de lluny, els hi dic.
JA ERE HORA !!!

dimarts, 1 de març de 2011

FER I DESFER




Una bona amiga del méu humil i depauperat blog comentave avui que cal reflexionar, en com actúen els polítics sempre que hi ha un camvi de color.
Doncs bé som-hi!
Té molta raò que cada cop que surt escollit pel poble, un govern nou, sigui del color que sigui, el primer entreteniment que trove es acabar d’enfonsar el govern sortint, treient al sol, tots el draps bruts del anterior ejecutíu.
Que si han deixat els calaixos buits, que si han fet unes lleis que son contraries, als seus interesos, que si tenien el sentit comú a la sola de l’espardenya...
Però amics méus, quand els nous arriben, apart de criticar-ho tot i de canviar ipso facto, una pila de coses, en el que están tots d’acord, es en no baixar-se el sóu, que es el millor que podrien fer per ajudar al país, i donar exemple de austeritat, ells que volen arranjar la crisi, obligant-nos als demés a fer verdaders jocs de mans, per puguer arribar a fí de més.
No controlar els guanys de les grans multinacionals del país, que enguany també estan airejant per tots e mitjans, la quantitat i els percentatges del séus beneficis. Molt superiors, per descomptat, que els del any 2010. Es vergonyòs que s’ens pasi pels morros, tot el que han guanyat les companyíes petrolieres per ejemple, i tinguin el vist i plau dels polítis de torn, per apujarar el cost dels carburants.
M’enutge tant aquesta situació, que ho he de deixar aquí, perqué del contrari, diria més coses de les convenients. Paso la torxa a la meva amiga, i al qui si vulgui apuntar. Gracies!

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA