dilluns, 28 de febrer de 2011

LA SETMANA BLANCA A CATLUNYA



Ignoro si a les demes autonomies, també es done el mateix cas. Perque a casA nostra, aquesta proposta sense veure la llum, ja ha quedat invalidada. No sé el perque de la maxa enrere, desprès de rumiar-s’ho tan temps.
Aquí es diu que es un cost que molts pares no poden assumir, que represente una despessa massa important en aquests moments de crisis, i que ja es pròu difìcil de per sí.
Total que els nens es quedarán sense les petites vacanes que els hi habíen promés.
Tampoc sé si els señors diputats i diputades, han tingut en compte, el que en pesen els nens. O es que ells no tenen res a dir?.
Una dita molt antiga díu: “ Als Sants i als minyons, no els prometis que no els dons.” Ere ben clar avans.....

diumenge, 27 de febrer de 2011

CÒRRER A 110 KMS. L'HORA


                                         

Es una mesura que no ha fet gens de gracia als automovilistes, I que ha agafat per sorpresa a tots, pero a mí més aviat, no em moleste, sino tot el contrari. D'aquesta manera, pedrem admirar els nuvols, els paisatges, podrem parlar tranquilament, que dins el cotxe sempre es intim, i dòne ocasió de comentar algunes coses que no es parlen mai. Perque circular per la autopista a 130 per hora, (mai 120, perque a 130, ningú hi va, i es presupose que ningú et dirà res), genere una tensió que fa crispar els nervis. Arribes a casa cansat, sense pugue-ho evitar. I si penséssim el els perills proporcionals, que hem sortejat, per circular tan depresa, ens posariem les mans al cap.
Si, ja se que el que va al treball cada dia, passant pel mateix lloc, es coneix tots els arbres, les corbes, les rotondes, les obres, i totes les valles i el senyals de trafic, que ademés el despertador no l'hi ha tocat; aquesta persona, patirà segurament de no poder adelantar més. Es tindrà que acostumar a aixecar-se 5 minuts avans, per poder compensar aques desiqulibri inesperat. Ens asseguren (la raò veritabla d'aquesta llei)que estalviarem molt petroli, que es un motiu ben principal a tenir en compte. A tothom anirà bé.

dijous, 24 de febrer de 2011

UNA CASA MODERNA



He tingut l'oportunitat de visitar una casa super moderna, decorada i feta amb nous materials, nous conceptes d’espai y de vida, i l’ha he trobat preciosa. Els seus propietaris, arquitectes els dos, han buscat amb insistencia, la lum.
I a fé que l’han trobat. Un vitrals enormes, a totes les estances de la casa: Murs de formigó rùstic sense pintar, armaris empotrats por tot arreu, i practicament sense mobles. Són une estances diàfanes, espaioses, el color blanc ho domine tot; A la cuina- menjador, al saló, només decorat amb un gran sofà y “chaise-longue”, sese cortines, sense “pongos” i sense catifes.
Un concepció d’habitatge diferent, funcional, però un pel fred, pel meu gust.
El garatage ha estat una altra sorpresa. Sense automòvils, que es queden sota el boladís de la entrada, es un sala enorme per jugan els nens, parquet pel terra, y cantitat de joguines ja muntades en espera que el reis de la casa, les utilitzin.
Un cuarto de jocs de més de 150 metres cuadrats, amb un estudi per treballar, i un mini-taller, per cosir, teixir etc.
El sentit practit guanye sempre als valors decorarius. Una arquitectura, secilla, de qualitat, i que té molts adeptes, perqué a més més no done feina. Es com viure en una capsa de vidre, completament cúbica envoltats de natura.

dimecres, 23 de febrer de 2011




Avui, reflexionarem, no pas en veu alta. Avui reconsidedarem cosses en silenci, Avui doncs toque pensar i callar. toque vigilar, atemorits, pero serens, es el moment de mirar endavant i de fer nous proyectes, bonics, engresccadors, sense limits, i sense cap mena de dubte.

VERGONYA AL-LIENA


Vergonya al-liena.

La primerra vegada que la vaig sentir-la, và ser e un 23 de Febrer de 1981, avui fa trenta anys. Escara es mantÉ la incògnita, de quí va ser l’autèntic impulsor del cop, tots els informadors no s’hi posen d’acord. Els uns que el Rei ya ho sabía, els altres que nó. que si Milans, que si Armada, que si la Guardia Civil; Es el de menys. El cas es que jo era molt jove i em setía a gust amb la democràcia recen estrenada. I tot de cop les il-lusions per terra. I tots es esdeveniments retransmesos per al televisió en directe. Quina vergonya!!!
Feie molt tems que es reclamave, però vàrem tinguer que esperar que el dictador morís de mort “natural”. Ara que en el paisos arabs volen fer neteja dels dictadors, que es van perpetuant en el carrec, vint i trenta anys, ya semble uns barbaritat de temps, aquí, en el nostre país, en vam esperar més de quaranta. Inaudit!
Erem la riota de tota l’oraganitzada i avançada Europa, i per adobar-ho, només es feie falta l’últim toc de gracia.
No sé com s’ho van fer, la revolta es va abortar. I a pesar de que ara també estem patin els problemes que comporte l’ejercici de la democracia, al menys estem igualats amb tots els demés paisos que pateixen la crisis de una manera ferotge i despiatada. El café per tots peró a lo bestia.

dimarts, 22 de febrer de 2011

LA PRIMERA CLASSE D'ESCRIPTURA




Ja s’ha produit. No m’ha desabut gens. En una casa catalogada ara convertida en centre civic, molt ben restaurada y preparada per tal efecte, amb sales grans i lluminoses, amb tots els seveis nous y lluents, m’ha semblat una marc idoni per inspirar-se, escoltar y pendre notes. La persona que porte la batuta del curset, una sudamericana, de uns quaranta i tans anys molt sensible, educada, que mire als ulls dels seus interlocutors, i que parle amb veu molt baixa i melodiosa, convide a la reflexió i al anàlisi.
Les demés companyes, han fet molt bons treballs i jó com era novata he fet el que he pogut. Contenta de la experiencia. Sempre s’aprenen coses, encara que la imaginació de cadascú sempre va per endavant.

dilluns, 21 de febrer de 2011

LES MIMOSES





Son el primers síntomes anunciadors de l’arribada del bon temps. Encara queden uns dies, però aquesta flor, algunes d’elles herbàcies, i d’altres llenyoses, es mostren en tot el seu esplendor, a últims de gener fins als darrers dies de febrer.
Es una de les imatges que desde casa puc admirar, cada dia, quand obro les finestres, perque en molts jardins del barri en tenen. Una de les coses que donen al-legriia de viure, i que juntament amb els molts ocells que desde les seves rames ens al.legren els matins, avans de posar la radio o la televisió. Un cop assabentats de l’actualitat, els ànims decauen. A pasar de les mimoses!

PERSONES EN UNA CUADRA


En un repotatge a la televisió, aquesta tarda, m'ha cridat l'atenció una mena de granja òn hi duien tots els animalons rars i exòtics que la gent abandonave a qualsevol lloc del carrer o hasta en rotondes.
Tenien una serp pitò, moltes iguanes, lloros, conills, i hasta una caball que ere en un pis, cohabitant amb els seus amos. Una mena de pis per a besties de cuatre potes, o més aviat una cuadra petita per a besties de dues potes. Aquest el el dilema.
El pobre animal es trobave en un estat lamentable, prim i llagat, amb bona planta i segur que en el seu moment debie ser un caball blanc preciós.
Aquest asumpte m'ha fet pensar en com la gent és de bestia, cabuda i insensata. O bé está ben boja. Directament. Es estimar poc al animals, es estimar-se menys  a un mateix, fins la degració.
No es va parlar del pis, ni de si el centre de acollida ere public, o d'alguna organització particular. El lloc semblave preparat i amb gent entesa que s'ocupave de les bestioles. Tampoc van dir, si ere un refugi, per mascotes poc habituals, que no tenen cabuda en gosseres, ni en parcs, perque totes presentaven un estat lamentabale. Cada dia una de nova.

SEMPRE LA TRANQUIL-LITAT



Si et vols avorrir, si has de menester una dosi de pau i tranquil-litat, per consell médic o per que t'apeteix fugir del soroll, o bé necesitis retrobar-te amb tu mateix, i meditar i gaudir de la natura; només i ha un lloc òn es pugin donar tots aquests condicionaments: Un refigi, una sencilla caseta o un petit hotel. Peró sobre tot, que sigui a la montanya.
Tan hi fà que sigui als Pirineus, a la Sierra de Gredos, o de Albarracín. Només es necesari allunyar-se dels nuclis massa poblats, o de moda. Osigui allà on s'esquíe, o es fà sky de fons, perqué allà ja s'haurán instalades botigues, restaurants, locals de nit per fer la après-ky etc., i tot el chivarri consequent. Aquí no s'hi val. Hi trobaràs la mateixa gent de la capital corrent amunt i avall per anar a fer cua al resturant, a fer cua als remontadors, i  finalment per tornar a fer cua a la carretera, de camí cap a casa. Cansats com a rucs, i sense saver ni si han vist arbres florits, i si el voral de la carretera, ja hi havie flors o si els camps eren verds o grisos. Tornen mes atabalats del que han marxat, i els hi cal mitja setmana per refer-se i centrar-se.
SI ets afortunat i diposes del privilegi de triar el temps de la parada, millor entre setmana. Ho recomanano a tot-hom. Es una desintoxicació que millore l'estat fisic, animic, i que pose a lloc tots els proyectes de convivencia, i armonitze el conjunt dels pensaments.

diumenge, 20 de febrer de 2011

NOVETATS EN TELEFONÍA I INFORMÀTICA


Com cada any a Barcelona s'ha fet la Fira o Trobada Internacional del gremi de Productors i Distribuidors de Telefonía mobil. Diuen que s'ha batut records de assitencia, i que s'han emplenat tots el hotels de luxe de la ciutat, al tractar-se de unes companyíes prestigioses i de solvencia contrastada. Segons rumors també es parla de la cantidad de beneficis que la reunió ha representat per les administracions locals.

Jo he observat d'altres aspectes mes tècnics i puntuals. Resulte que ara els ordianadors yà no són mòbils. Són ordinadors de butxaca. I aixó ja es un repte difícil de millorar. Perque, voleu dir que encara hi ha coses que es poden superar en aquest camp? que es poden descubrir nous engins? Arribarem a veure mòbils amb microones incorporat,o amb maquineta d'afeitar per ejecutíus estresats? o un respall de dents electric?.
Nomes cal pensar que un telèfon mobil ara mateix porte incorporades multifuncions fins ara inimaginables: Inernet, càmaro fotogràfica de alta resolució, navegador terrestre, jocs de totes classes, musica, radio y televisió. No es por demanar més!
Penso que la meva capacitat de sorpresa, ja no es pot ser més gran, desprès de veure, els extraordinaris invents del segle XXI, en mitjans de comunicació.

dimecres, 16 de febrer de 2011

SANTI SANTAMARIA


Jugue el Barça: El carrer es buit, no hi ha ni els gossos que en aquesta hora treuen els seus amos a pasejar, (més aviat a fer aigües i d’altres coses, que alguns no es molesten a recollir), els cotxes tots quiets, aparcats i tot es silenci. He pensat: ara es l’hora d’escriure el meu post del dia. A més estaré dos dies sense poder publicar perqué seré fora. Doncs som-hi.
La notícia d’avui, portser la mes rellevant, es la de la mort de Santi Santamaria, un personatge famós degut a les seves tres estrelles Michelin. El primer cuiner català que les va aconseguir, i que va polemitzar moltes vegades amb el seu competidor mes directe en l’ofici, en Ferran Adrià. Les desavinences, dels dos, molt ben portades eren segurament questions que duien molt bé els protagonistes perque els beneficiave per un igual. Pura i dura publicitat.
La doctrina del primer ere la de una cuina exquisita, amb els millors productes naturals, sofisticada però amb gustos tradicionals. l’aposta del segon, osigui la de Ferran Adrià, es la d’una cuina super sofisticada, quasi de laboratori,i que ha tingut entre tots els entesos i gourmets de tot el món, un gran exit. Un notabiíssim i rotunt reconeixemet que si ha valgut la distinció de millor cuiner del món.

Particularment crec que per alimentar-se, no fa falta ni tanta cerimónia ni tan restaurant de luxe, però m’en alegro per ells, que han destacat en un art tan difícil, i com a catalana n’estic molt orgulosa, i avui de dol.

dimarts, 15 de febrer de 2011

DELS AMORS PERDUTS



Que s’en han fet de les il-lusions?
On sòn aquells somnis de joventud?
Perque m’han deixat a la vora del riu?
El riu que baixa, esmolant pedres,
arrancant llavors i herbes del voral?

Perque, quand hi penso,
em tremola l’ànima, i una llàgrima,
inoportuna i melangiosa, que
vese els meus ulls, en un plor incontingut,
cau sobre l’aigua dolçament,

Perque el riu també s’endú la sorra,
el rui que ara ja no es net.
que prend les deixales del seu camí,
i les porte amb el sèu cabdal,
arrossegant-les cap al mar.

I també els meus plors....

LLEGIR I ESCRIURE




Escriure es la meva gran pasió, i llegir la que l’hi segueix. Però no en sé, ho reconec. Escric allò que em passe per cap, a tort ia dret, i esclar, resulte poc seriòs, poc creible, i poc convincent.
Hauria de preparar mes exahustivament, tot el que vull dir, però acabo sempre per tirar pel dret, i de vegades hasta canviar la idea original de la reflexió. I aixó no pot anar de cap manera.
Per apendre un millor procés, m’he apuntat a unes clases que fan al centre Civic, i a veure si n’aprenc una mica més i us regalo amb les meves paraules, més doctes, més estudiades i millor argumentades. Però avui que ere al primer dia de classe, la profesora no ha vingut. Un problema de salut del seu marit, no l’ha deixat arribar a temps. Eperem que aquest fet sigui només circumstancial, i puguem començar d'una vegada les ditxoses classes.Penso que les necesito. En sortir del local pensaba “todo el gozo en un pozo”

dilluns, 14 de febrer de 2011

DIUEN QUE NO ES CONSTRUEIX.....





Déu ser així, pero jo que em bellugo bastant, encara veig molts patis ón si planten grúes enormes, que alguna cosa volen dir. Potser un cop a punt no es vendràn, ni locals ni pisos, però que s’están començant, es un fet irrefutable. També es veritat que es veuen molts draps penjats del balcons anunciant vendes de pisos por desnonament, places de parkings, segones vivendes a la platja o a la montanya.
Pero en hi ha que encara no en acabat els diners o “por ser vos quien sois”, diposen de credits sense límit. I tornen a probar sort. Jo diria que estan segurs de que vendran, perque els estudis de Maraketig ho deuen assenyalar, i assegurar perque sinò, no m’ho explico. Es molt millor que higi llocs de treball i que les coses rutllin, però si pugués ser sense les grúes que fan tan mal al ulls... Es una contaminació visual que a molta gens no els afecte. A mí no m’agrade gens. Sortir a una terrassa, una mica alta i veure tot aquell bosch de ferro, em pose trista i malhumorada. Serà que soc una enamorada dels bells paissatges, i aquells gegants tan lletjos ho espatllen tot. I si les tens aprop de casa, el soroll i el pols hi son garantits al menys dos o tres anys.

diumenge, 13 de febrer de 2011

ORNAMENTS NATURALS





La casa adornada amb flors naturals o plantes verdes exòtiques, es sens dubte, el que m’emplene, i que trobo més bonic. I el que m’agrade més encara són les flors del camp que de vegades vaig a cercar a la montanya. I allà es troben vedaders tresors. Flors que ni les havies vistes mai, apereixen darrere un altre matoll, i et quedes sorpresa, i esmabadada, contemplant tanta bellesa. En hi ha de minúscules que només apropant el zoom de la cámara es poden admirar amb tot el seu esplandor.
Quan faig aquestes petites sortides, no em descuido mai la càmara, i puc plasmar al moment, tot el seu color i característiques.
No voldria menysprear tots els demés pongos i cuelgos. Perque sóc molt aficionada a les pintures, a les ceràmiques i a la fotografia. El problema el tinc, quan he d’encabir en algun lloc una nova adquisició o regal. perque, tot és plé.
I es que descuidava de dir un altre punt. Com que sóc d’una generació que a la escola ja ens ensenyaven a cosir, brodar, fer boixets, fer punt i demés... també guardo molts calaixos amb les coses que vaig fer pel meu aixovar, i pels dels petits, i que ara tenen un valor afegit pel temps i perque ningú sap ni cosir un botó.
a les meves nétes grans, els hi fa molta gràcia que tot allò pugui estar fet a mà. I pregunten: D’on treies el temps padrina? per fer tantes virgueries?

Sempre els hi contesto: Vaig començar de molt petita, i duranat molts anys no teniem ni tele ni ordinador, que són, en definitiva, els que ens prenen ara el temps, i encara en voldrien més.

dissabte, 12 de febrer de 2011

AMOR D'ÁVIA





Que en pot dir una àvia de les seves netes; pués moltes coses bones. Avui s’han quedat a dormir a casa dues germanes de 9 i 12 anys. Elles han estat felices i jó encara molt més. Ja ho se que són una miqueta grandetes per amanyagar-les, petonejar-les, i diguel-s’hi, moneries o paraules d’aquelles tan dolces que només pot dir una ávia mitg xalada com jó. Estan tan contentes que dòne bò de tenir-les i cuidar-les com floretes delicades
d’ hivernacle. Ademés són educades, estudioses, polides, i totes les virtuts que puguin tindre unes nenes sense cap mena de mancances, nascudes de pares universitaris, amb cuatre avis víus que les adoren, i una colla de cosins i cosines, que sempre tenen a má per jugar amb tots els avenços i totes les andrómines imaginables electròniques i informàtiques. Estudien quatre llengües: Català, Castellà, Anglès i Francés.
Enfí penso que soc molt afortunada que, aquestes noietes, el nostre futur, siguin com són, ens estimin como ho fan, i el més importat: no dònen només que al-legries. Ho dic tocant fusta, i donant Gracies a Déu per aquest regal, que ens fá tocar el cel amb la punta dels dits. Parlant de dits, els creu-ho tot sovint i penso: que duri, que duri...

LES ESCOMBRARIES.




No vull parlar de la brossa ni del reciclatge. Encara que ens quede molt per posar damunt la taula. Però avui no toque.
Esplicaré només una manera sencilla de saber qui és la gent que habite un barri i com són. Diu molt segons l’autor, de la psicología, l’ordre, i l’status social que ocupe l’individuo i familia, mitjançant la funció que donen a les basures.
Si tu veus, diu l’autor, que en un barri no hi ha, ni dixalles ni contenidors, es que es gent molt rica y refinada.
Si vues els contenidors, peró no hi ha escombraries, es que es gen rica de nou. Meys delicada que l’anterior, perque encara que tinguin sevei o medis propis per fer desapareixer, totes les basuses que generen, els contenidors no els fan mal a la vista, ni s’en adonen que aquell trasto actúe com a contiminador visual.
Si tu veus les bosses d’escombraries al costat dels contenidors, no es ric ni pobre aquell barri. Es simplement un barri turistic.
I si tu veus, tota la brossa sense contenidors: no hi ha cap dubte: estàs en un barri pobre.
I si veus que la gent viu dintre la basura, aquestos són molt, pero que molt pobres.

L’autor d’aquestes veritats,es l’escriptor francés Eric-Emmanuel Schmitt.LES ESCOMBRARIES

divendres, 11 de febrer de 2011

ENTRADA EXTRAORDINARIA:

Arrivederci!. . . Mubarak.
S’ha fet pregar una miqueta, el egipcis han hagut de fer hores extres, durant molts dies y moltes nits, per sortir-se amb la seva. Semblaba que nó, pero sí.
Per fí no ha pogut resistir la presió, i ha hagut de plegar veles. Menys mal que, amb la paciencia per part del poble y la tosunería per part del mandatari, ha passat el temps però, el traspàs ha estat sense besament de sang. Pel bé de tots. Perque cal pensar que un enfrontament armat en aquel punt tan estratègic, podríe passar factura a tot l’ Occident i implicar a molts governs.
Afortunadament no ha estat així, i crec que tots ho tendríem que celebrar per molts motíus. Qualsevol gospira de violencia, que esclati en un punt que afecti a la producció o al transport del petroli, pedríe ser fatal per totes les economíes, que ya pròu depauperades que estàn per sí soles.
Nomes cal fixar-se en els mercats bursàtils. Des de fa dues o tres hores, està pujant en picat. Es un indicador que mai falle.
Ara hi hauràn declaracións opinions i contradeclaracións de tot-hom, jo em crec ún comentari que he sentit per la televisó: Aquest succès només és comparable a la caiguda de mur de Berlin. Ara a esperar.....

JA TORNEM A SER AL CAP DE SETMANA!


Ja tornem a ser al cap de setmana.

Sí, sí, ja el tenim aquí. L’últim dia de la semana, dels temps moderns, ja ha arribat. (ho dic perque avans l’últim dia ere el dissabte).
La falera per sortir de la capital, ja es note de bon matí. Més moguda al carrers, a les botigues, i sobretot a les cases. Tornar a fer bosses les neveres, nomès per canviar de casa 2 dies. Alluyant-nos de la capital, fugir del brugit i del sorroll que comporte viure en una gran metròpoli, en el moments que s’en avise, dels graus de contaminació, que tenim aquets dies de bonança meteorològica. Tots trobem excusa per fugir. Malgrat tindre que fer uns quants kilòmetres, compense estar en pleba natura, acompanyats només dels cants des ocells, que ja fa dies que han començat a cantar i refilar.
Recordo un día qe un viatjant que hem visitava tot sovint. Hem va dir: Sra. no és peocupi mentres quand s’axequi cada matí, senti cantar els moixons, a la seva finestra. Mestres es doni el condicionamet, vosté tranquil-la, que tot vá bé. (era la 1ª Guerra mundila del Petroli del l’any 1973).
No sé si tenia o nó raò, pero que estic contenta de sentir-los cada dia, es una gran veritat. Donen ganes de viure d’estar més alegre, més posotiva. encara que les coses al nostre voltan no ho siguin tant.

dijous, 10 de febrer de 2011

L'EMBOLIC DELS BANCS I LES CAIXES D'ESTALVIS




Un del canvis notables al que ens ha conduit la crissi (S’em acut que des de ara no diré més crissi, sinó que batejaré aquesta situació com a: 1ª Guerra Enconómica Mundial) Ara que ho penso, no està malament. Ya sé que n’hem tingut d’altres, de guerres econòmiques, pero que la d’ara es la primera del segle XXI, no hi ha dubte.
Doncs em refería als canvis tan importants que es van produint, en aquest sector. Primer la fusió de très o quatre entitats en una, el que els ha obligat a canviar el nom, desprès de molts estires i arronces. Suposo que la mesura s’ha pres perque l’estalvi en oficines i de personal afavoreix la economia malsana de cada banc. (No ho entec, perque avans de la 1ª Guerra Econòmica Mundial, tots s’afanyaven en anunciar el guanys fabulosos del 30 o 40% més que l’any anterior. I aquesta increibla lletanía es va repetir molts y molts anys) Ara que a més a més, han rebut unes bones quantitats de diners del Estat, osigui del nostres calés, i d’haver expoliat y desnonat dels seus pisos, moltes families, resulte que encara no en tenen pròu, s’han de fusionar i fer mil equilibris, per no tancar portes.
Aixó estaba pensant aquesta tarde mentres feia cúa a la oficina de la Caixa, que com es dijous, obren per les tardes, aixó sí no poden donar ni pendre diners en metàlic. Oblidaba dir que al matí, com també només hi havie una guixeta oberta, amb una solo noia atenent, he hagut de marxar, desprès de 45 minuts.No podia aguantar estar tanta estona dempeus. Estalviar en personal estalvien. No sé si són els mateixos que van malgastar a mans plenes aquells guanys cantats tantes vegades.

dimecres, 9 de febrer de 2011

JAPÒ, EL PAÍS AMB MÉS SUICIDIS




Tot va canviant en aquesta vida fins i tot els percetatges, de coses com es ara les tendencies a suicidar-se. Gracies a un amic que escríu i fotografíe un paìs de adopció, Xile, ha rectificat les meves dades del bloc anterior, en el que deia amb seguretat que els més propensos a fer tal disbarat eren els suecs. Gracies Jan Puerta, per l’aclariment.
Mira, m’en alegro perque ere una cosa que jo no podia entendre de cap manera. No m’en podía avenir. Però ho havía estudiat així i sentit més d‘una vegada.
Envoltats de tanta bellesa natural, amb una renda per càpita envejabla, i un estat del benestar assegurat, ho trobava molt rar.A pasar de que els motius per pendre aquesta decisió poden ser d'un altre calat molt més compllexe, ho sé.
En canvi que ho facin els japonesos, per mí té una explicació, mes llògica, encara que nó, raonable.
Suposo que en un país tan petit, i tan dens, es deuen sentir oprimits, ofegats, els hi déu mancar l’aire. Tenen unes normes tan estrictes, que potser alguns les troben massa severes, i no les poden aguantar. Aquesta realitat juntament amb esperit competitíu amb que s’els eduque desde ben petits, i la quantitat d’hores que es passen a la feina, enfurancats, ja ho crec, que poden ser motíu de que els hi entrin ganes de marxar cap a d’altres horitzons lluyans, òn es trobin menys presionats, mes serens, més tranquils i suposadament molt més feliços. Qui ho sap.

dimarts, 8 de febrer de 2011

ENTRADA A ESTOCKOLM PER MAR




Ja fa uns quands anys, però ho recordo vivamente com si fos ahir mateix.
Ere pel matí, de bon hora, no gaire desprès de sortir el sol.
Molt avans de veure les torres de l’Ajuntament, i d’altres edificis alts de la ciutat, varem creuar uns gran extensió de îlletes, quasi totes elles poblades, que eren un somni. Cases i jardinets, tan bonics i polits, que recordaven aquells dibuiixos, tan perfecionistes de la escola holandesa del XVIII. En hi havíe de petites de grands, de color salmò fort, color crema, combinats de verds suaus i canyellsa. I els jardins semblaven tocats per les mans dels angels. El arbres tan ben arrodonits, pentinats, de totes les games de colors verds posibles. Els teulats de les cases, de colors molt víus, i de les finestres ni us dic lo precioses i decorades que eren.
Uns moments per extasiar-se amb tanta bellesa, indrèdula de que pugués existir un paradís real com aquell, en aquest món.
Conforme anaven apropant-nos, a la ciutat, que també es una delicia de neta i pintada, pensaba en que la bellesa també déu cansar, o fatigar mentalment. I recoradaba les cròniques i les notícies que ens deien, desde fa anys que Suecia ere el paìs amb més suicidis, de tot el món.
Un cop vistos aquells maravellosos paissatjes, el tracte delicat dels seus habitants, cults y educats, encara em costaba més de creure-m’ho.
Ara, com tenim d’altres temes molt més procupants, d’això no en parle ningú. Ni la premsa, ni la televisió. N’obstant a mí m’agradaría seber-ho.

dilluns, 7 de febrer de 2011

MOLTES COSES


ENCONTRE SORPRENENT.

Avui nomès arribar a casa desprès de passar un bon cap de setmana i de fer les cùes de reglament, per la carretera que el bon temps han propiciat, he tingut una agradabla sorpresa: Un vella amiga, que es “jove i bella”, també ha obert el seu blog, en el que tracta tots els temes, però amb molt més criteri, coneixement de causa, i segurament amb moltes menys faltes d’ortografía, que jó. Us la recomano,
La seva adressa http://www.blogger.com/profile/03688711370372585300, i es díu: I mai protestem!.
Moltes mercés a tots y a totes.

ADEU MÉS SORPRENENT.

De bon matí he llegit la notícia: el Bloc de Anna, es tanque. Hem sap molt grèu, perque es un persona a la que admiro molt per la seva creativitat, pels seus treballs extensos i acuradíssims, per la gran dossi de humanitat, que despreníen totes les seven entrades, i perque a més a més l’he coneguda, i la considero una bona amiga.
No perdo l’esperança de que s’ho replantegi, estic segura que necesite un descans, i torni aviat, per al-legría de tots el seus admiradors que som molts.

UN ARTICLE INTERESSANT.

Per causes al.lienes, no he pogut penjar la entrada que tenia per ahir. Aprofito l’ocasió per recomanar un article que ha escrit el Profesor de Literatura de la Universitat de Burgos, Sr. Pedro Ojeda Escudero, en el seu blog “La Acequia”. Es tan descriptíu de la situació que estem vivint en aquest pais, que es pot dir que es un anàlissi complert, entenedor, i realista. Molt bò.

dijous, 3 de febrer de 2011

SI LA CADELERA RÍU, EL FRED ES VÍU...





I aquest any la Candelera, ha rigut molt i fort. Perque el dia de la Candelera és un dia històric pel que fa el fred a Catalunya. Un dia que tohom recorde: bueno, el recorden tots aquells que tenim seixanta anys o més. El 2 de febrer de 1956, va fer un fred tan impresionant, que ha quedat en la historia de la Meteorología, com el pitjor que es recorde desde que es es mesuren i controlen les temperatures.
Les cases amb prou feines tenien calefacció i aigua calenta, i bufave un aire glaciar que, no es podie viure, sinó a la vora d’una bona estufa de llenya, i amb bon tiratge. No es podíe treballar fora de casa. Es van reventar les canonades de totes les cases, i va fer verdaders desastres en els boscos, els camps de cereals, i fruiters, en general. Tot va quedar quiet i parat. Els automòvils també ho van pagar car. Sort que no en teníen massa gent, i els que els tenien els guardaven als garatxos, ben parapetats. Peró el que va quedar la nit a la intemperie, sense anticongelant, que segurament encara no s’havíe inventat, va fer esclatar tots els radiadors.
Des de aquell dia en totes les llars es van pendre mesures dràstiques en quan al les portes i finestres. Ere imprescindible que tanquèssin bé, sense escletxes, i les finestres amb finestrons, perque com es facil d’endivinar els dobles vidres que ara tenim, llavors ni s’en sentíe a parlar. Es posiible, que encara no s’haguèssin invetat.

dimecres, 2 de febrer de 2011

L'ÀFRICA ES DESPERTA




Es dificil d’endivinar o preveure, si les revoltes de Tunisia, del Iemen i d’Egipte, serán el final de totes les protestes o només seràn el pricipi. Una cosa es certa: A l’Àfrica ya no es xupen el dit. Ho volen decidir per ells mateixos els seu destí, i el de llurs països. El poble també s’ha anat moguent. Molts ya ha estudiat en totes les universitats del món, i ya tenen una idiea del que volen fer, i del que esperen del seu país. Primer de tot rebutjent, tots els mandataris que s’han anat perpetuant en el poder, ham omplert les seves bosses els seus rebostos, i encara no en tenen pròu. Es el cas de Mubarak, que semble que està donant llarges al assumpte. O es que necesite més temps per emportar-se tot el que ha anat acumulant?

Els EEUU, que son els garants declarats, del interesos dels regims dictatorials, es veuran forçats, a la no intervenció, si es que volen mantindre, el paper dels bons amics. Paper que en aquestos moments ningú es crèu. Però que encara té un punt de validesa, si més no, per la por, que nó pas per d’altra cosa.

Tindrem que deixar passar el temps, i estar al aguaït, de tot el qeu es cou per aquells indrets, que ara mateix son els amos del or negre, i que ademés ocupen llocs geogràficament estratègics.

dimarts, 1 de febrer de 2011

PENDRE UNA BONA PATACADA




No es pot anar depressa. Ni es pot ser tan neviós com jó. Soc massa impacienta, i aixó m’ha costa molt car mes d’una vegada.
Avui s’ha repetit la historia. M’esperaven en un punt al que m’era molt just arribar-hi a l’hora. I m’ha succeit allo que no em deuríe pasar mai: caure com un plom de cara a una porta que tenia al devant. He vist torontollar, la meva integritat física que la pobra ja no es gaire íntegra, hi he sentit un dolor al front i al nás que em pensaba coses pitjors. les tres escales que tenia que baixar, no sé tansevol si les he tocades. M’he quedat uns moments sense saber si em podria aixecar. Peró hi ha hagut sort. Tinc el cos dolorit peró estic bé.
He pagat pel meu poc cuidado, i em sento ben magullada. Benauradament, que les ganes d’esciure no m’ha passat, i encara que mogudes, però, conservo les idees al seu lloc.
Una experiencia que hauria preferit no tenir l’ocasió d’explicar.

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA