dilluns, 31 de gener de 2011

UN CONCERT A L'AUDITORI




No hi ha com una bona audició de musica en directe, per fer passar tots les malentecs, i les enrabiades que cada dia et van donant tots els mitjans. La música clásica te per mí un poder terapèutic. No em fa mal rès, segons la cadencia de les seves notes em transporte a paradissos més o menys llunyans, més o menys, reals o fantasmagòrics.
El dissabte 28, i sota la direcció de Ari Rasilainen, y la Orquesta Sinfònica de Barcelona, i Nacional de Catalunya, van interpretar un programa de lírics del segle XX, acompanyats de una jove solista de violí: HILARY HAHN. Va fer una verdadera demostració del su lirisme i sensibilitat, en el Concert per a violí i orquestra de Gian Carlo Menotti. Un autor que va escriure l’obra en 1952, que no es coneguda del gran public, peró que te una musicalitat i una qualitat,molt remarcabla. Hilary Hahn li va treure tot el partit posible, totes les sonoritats i va ser molt aplaludida. Va fer un bis sense acompanyament, sensacional. Si alguna cosa he de afegir sobre aquesta intèrpret, potser diria que ere poc contundent, exageradament suau i melódica.
La segona part va concloure el concert, la Sinfonía en mi bemoll mayor, op. 82, de Sibelius. Un magnìfic paseig pels boscos y la natura exuberant del seu país Finlandia. Preciòs.

diumenge, 30 de gener de 2011

HIVERNAR




Penso que ja ho he comentat en alguna altra ocasió. Que en seria de bo, quand veus les coses que no van bé, quand hi ha tantes injusticies, tantes revoltes i tans afany per mantindre els llocs del poder de manera vitalícia, jo m’amagaría en un forat a dormir no un hivern, sinó uns quands. Voldria resistir fins que, tothom estigués content, fins que totes les persones que es veuen en la ruina, per culpa dels grans capitalistes que els han ofegat, amb els deutes que els han fet contraure, fins que els que es perpetuen en la poltrona, per manar i enriquir-se, fossin tots depullats del seus bens, per retornalo-hi al poble a qui pertanyen. Fins que creixés l’herva sana a la llera dels rius...... Ben pensat, poder seríe massa temps de tranquilitat, i lo millor tampoc m’ho mereixo al ser part d’aquest societat tan injusta i consumista.
Qui sap!!!

divendres, 28 de gener de 2011

PLUGES FREDS I NEVADES

No es cap novetat, estem al bell mitg de l'hivern, i es el que cal eperar. I sempre es millor parlar d'aquest tema que de involucrar-nos en els asumptes del Orient Mitjà. allà l'ambient està tan calent que quasi creme. I no te cap aire de canviar. Aquella part del món està plena de dictadors vitalicis, i ho tenen molt malament perque ja ningú es deixe manipular.
O seguir amb el tema de la reforma laboral, que Déu-ni-dó, de la polseguera que ha aixecat. Encara trovo que els sindicats han afluixat les amb les seves aspiracións.
Deuren veure que d'allá òn ni n'hi hà, no en pot rajar. I es que son faves contades: mes eperança de vida, i mes gent sense cotitzar. Per molta bossa que tinguin feta, amb aquesta decreció bestial, mai en hi haurà pròu. Per lo tant s'havien de pendre mesures dràstiques, i si he de dir la veritat: encara penso que per la situació que pasem, han estat prou assenyades.
Doncs el fred, pel que es veu seguirà éssen fort, i les nevades farán tancar moltes carreteres de muntanya. Els esquiadors estaran contens, perque ja podran practicar el seu esport favorit. I els pagesos reben aquestos plugims i la néu, com un regal del cel, per la bona marxa de de llurs collites.

dijous, 27 de gener de 2011

TEMPS GRISOS, COLORS LLAMPANTS




Mirant el meu petit arxíu fotogràfic. vaig trovar unes fotos fetes l’estiu passat, i he pensat que una dosi de colors víus, anirie bé en aquests dies tant freds grisos. Grisos tirant a molt foscos, i gelats.
També ens faran veure millor i accetpar, amb optimisme les reformes laborals, que están a punt d’aprobar-se. I les mides d’austeritat que tots els paisos europeus son apunt de posar en pràctica

Si el miracle es produìs, i les imatges de coloraines, donen resultat, i apaivaguen els ànims de relvolta, al Orient, i les realitats dels canvis que es preveuen al nostre entorn; em faré fotògrafa, m’en aniré cap als mars del sur, i em caputzaré dintre les aigues coralines i fotografiaré centenars de peixos de colors.
Un detall: Primer tidré que apendre a nedar. Un handicap que estaría, ben conforme a posar en pràctica, si pugués aconseguir aquestt objectíu.

BARCELONA, CIUTAT DE DISSENY.






Ens han volgut vendre la moto i penso que ho han aconseguit. Aquesta marca, no serveix de gaire, pero algún slogan hem de inventar, perque s’ens faci una mica de cas.
El modernisme ens va precedir a primers del segle passat. No sé que és el que va ser primer si l’art decó frances, o el modernisme català, però en tot cas, aquell es va donar una fortuna i prestigi del que encara ara en cobrem bones rendes.
I que cal esperar del diseny? L’aeroport, que en és una bona mostra, és preciós, però molt poc practic. Tan si vas a sortir com si hi entres, et fas un tip de caminar, que quedes axafat per tot el dia. Dels fanals del enllumenat public, macos i diferents, però no fan llum. Els bancs de la via pública, una altre cas típic. Admeten singulars formes, i els disenyadors s’hi volen lluïr al maxim. Ho aconsegueixen pero a no s’han adonat que cal reposar l’esquena al mateix temps que les cames.
Tindrem que secrificar lo cómode per lo estètic, ja ho veig, i a lo millor es el qué fa falta mer millorar la imatge de la ciutat.
L’inconvenient mes gran que jo li trobo es que quan aquesta obra envellirà. serà només un munt de xatarra, sense cap utilitat i de difícil reutilització.
El temps té sempre la última paraula, i com amb tot passe, ens treurà de dubtes.

dimecres, 26 de gener de 2011

L'ORDINADOR EL MEU COMPANY, EL MEU ENEMIC




Algú m’ho va comentar un dia, i vaig pensar de deie rucades. Jó que no m’havia, enganxat mai a la televisió, tot i la oferta tan gran que en tenim, no hi havie pas perill d’eganxar-me a l'ordinador. Ho hauria jurat i perjurat. Però santament no vaig jurar res, nit tans sols prometer-ho.
Aviu estic convençuda de que si m’el treguessin, tindría “mono”.
I com es que ha passat aixó? hem pregunto moltes vegades. Doncs, no m’atreviría a assegurar-ho, pero es tan cómode i tan distret, puguer sortir al món per una finestreta que un pot manipular, que pot anar allà òn es vol, sense restriccions de cap classe, y que et done la facilitat d’estudiar, de distreure’t de jugar, de parlar, d’escoltar musica, d’estar al últim moment de l’actualitat, a l’ultima estrena d‘úna película, nacional o estrangera, de les últimes novetats en literarura. Vaja! es que ho es T O T !!!
Per no parlar de la gran quantitat de coneixences i amistats, que es poden tenir, i de veure les millors imitges del Nacional Geogràfic, preses al més llunyants recons de la Terra, els mes ingenionos acudits que circulen, avisos de totes les classes, y de tots els estaments. Mare de Deu! quina disbauxa més grossa que es formaríe sense aquest mitjà tan excepcional,que ha canviat les nostres vides. No m’ho vull ni imaginar.
Per no parlar del que represente tot el treball, que s’estalvíe, i de tota la feina que dóna. Desde que el món es món, tot ha anat evolucionant, ara, un canvi tan radical i tan ràpit, i que a més s’ha imposat en tots els àmbits, no ni ha hagut un altre com aquest. La informàtica domine tot i a tots. Cal preguntar-se: Fins òn arribarem?

dilluns, 24 de gener de 2011

FORMULA MAGISTRAL PARA SALIR DE LA CRISIS

(Bloc copiado íntegramente, del bloc "Rincón de Rampael".del cual soy ferviente seguidora, y me ha parecido, oportuno ayudar a su difusión)


1º Eliminar el Senado, ya que es una cámara inútil, dicho por los mismos Senadores. Noruega, Suecia, Dinamarca, no tienen Senado. Alemania sólo tiene 100 Senadores. EEUU, un Senador por cada Estado. Los grandes teóricos del Derecho Internacional y Constitucional ( Duverger, Jellincec, etc.), opinan que es una Cámara innecesaria, prescindible y que está en extinción. Entonces, ¿ Por qué tenemos que mantener a 260 personas en una cámara estéril, vacía de contenido y pasada de moda? "! Fuera el Senado, ya"!. De esta forma ahorraremos 3500 millones de euros cada año.
 2º-. Eliminar la pensión vitalicia de todos los Diputados, Senadores y demás "Padres de la Patria"!.
3º. Revisar el sueldo de los alcaldes  que se ponen la nómina que les da la gana ( por ej., El actual alcalde de Calviá, Mallorca, cobra más que el presidente del Gobierno de España.)
4º-Cambiar las leyes y, además de cárcel para los ladrones, obligar a que todo el dinero que han robado los políticos y demás "adjuntos", vuelva a las arcas de donde se ha "afanado" ( (No hace falta poner ejemplos, ¿no?)
5º-Eliminar al MÁXIMO  los coches oficiales (cosa que se hizo hace 40 años en los Pactos de la Moncloa y funcionó.No es posible que tengamos mas coches oficiales que USA").

6º-Anular TODAS las tarjetas VISA oficiales (que cada uno pague con la propia) y poner en la calle a TODOS los "cargos de confianza" (tenemos funcionarios de sobra para encargarse de esas labores).

7º-ELIMINAR los diplomáticos, excepto un Embajador y un Cónsul en cada país.  ("No es posible que gastemos en esto mas que Alemania y El Reino Unido").

 Con eso, y con rebajar un 30% las partidas 4, 6 y 7 de los
PRESUPUESTOS GENERALES DEL ESTADO (transferencias a sindicatos, partidos políticos, fundaciones opacas y" chupópteros" varios) se ahorrarían mas de 45.000 millones de Euros, no haría falta tocar las pensiones ni los sueldos de los funcionarios, como tampoco haría falta recortar 6.000 millones de Euros en inversión pública.

 Tiene razón el FMI cuando dice que "un buen plan de ajuste podría
incluso acelerar la actividad económica", pero desde luego esto no
entra en los planes de Zapatero. Al menos, eso parece, según estamos viendo. ( la cursiva es mía)

CON LA MITAD DEL DINERO QUE EL ESTADO SE AHORRARÍA CON ESTAS MEDIDAS, SE ACABARÍA LA CRISIS EN ESPAÑA.
ps. Este documento me lo mandaron por correo. Ignoro su autor, pero me pareció interesante difundirlo, dada la importancia del asunto.
He modificado algunas cosas del contenido por una cuestión de estilo, pero siempre intentando conservar el sentido del documento.
El resto es silencio.
Feliz Martes
Sed felices o al menos, intentadlo.

EL SENYOR IBRAHIM, I LES FLORS DEL ALCORÀ




Aquest es el títol de un llibre que acabo de llegir i que recomararía a molta gent. Poques pàgines, però compté una dossi de saviesa poc corrent, es la historia de un nen i la seva gran amistat amb un vell àrab, amo d'un colmado dels que no tanquen mai
L’autor de molt exit en l’actualitat, es Eric-Emmanuel Schmitt, francés, i semble saver tots els recursos literaris, per que juntamet amb una historia simple, fer-te enganxar a els seves pagines de principi a fí. Una historia sencilla, el transcòrrer la vida de un nen abandonat per seva mare primer i pel seu pare desprès. El descubriment del sexe, anar-se fent grand a la vora d’aquest personatge tan important en el seu desnvolupament, l’ùnica persona a la que estime, i per la que plore, i de la que hertarà el seus bens materials i sobretot la seva filosofía de vida.
Tot el diàleg, es facit de frasses brillats, i consells valuosos.
Té un final feliç, però sorprenent. Feie temps que no gaudía tant de una lectura.

dissabte, 22 de gener de 2011

UN DINAR DE COSTELLADA




Val més menjar un plat d’arròs bullit a casa, que anar a menjar per lo general, a un retaurant de diumenge, de les afores.
Ahir amb, amb tota una colla d’amics, varem cumplir amb aquest ritual tan arrelat entre nosaltres. La companyía ere grata i la intenció també, pero vaig passar la pitjor tarde, desde feie molt temps. Si, sí he dit tarde, perque eren quarts de quatre de la tarde, que començavem amb el primer plat. I no és que arribèssim tard. Nooo!!!
El local era ple de gom a gom, els cambrers, potser massa escasos, no donàven l’abast,i et sevíen els plats ja freds, despres d'esperar-ls molta estona. El sorrols es feie insuportable, i per poder parlar al el company de la vora, ere imposible. Molts matrimonis joves, amb criatures i cotxets. Ere tot plegat com un dinar de costellada peró dintre un gran menjador. Només i faltaven les pilotes i els gossos.
Com estàvem convidats, deprès, despès vaig saber que ere un lloc de menús especials de cap de setmana. Quedave aclarit. No podíe ser d’una altra manera. No ho recomano a ningú, i si el coneixement no em manque, estaré molt temps a torna-hi.
al arribair a casa, cansada i fastiguejada, de l’espera del sevei i del sarrambori, no vaig poder més que suspirar, COM A CASA ENLLOC !!!

L'URUGUAY, UN PAÍS QUE CREIX.






Tinc unes amigues nascudes al Uruguay , filles d’emigirants gallecs, que desprès de treballar a Barcelona, uns anys, van tornar al seu pais, per el problemes laborals que els hi van sorgir aquí. Son persones amb carrera universitaria, i amb tituls de Esade. Van marxar atretes, pels aires de canvi, que bufaven en aquell petit paìs sudamericà, El nou president, escollit democràticament es una home molt intel.ligent, que ha obtat per donar preferencia a la educació, com a eina principal de desenvolupamenet del país. I l’exit l’ha acompanyat. Y de quina manera!
Primer de tot, ha equipat totes les escoles del país, i per tots els escolars de ordinadors. Ha creat el plà CEIBAL, que ja comence ha donar els primers resultats. els escolars han anat creixent amb Internet, i ja comencen veure les grans posibilitats de marcadeix amb l’estranger, i nens que viuen encara amb cases de palla i fang, han fet compendre als seus pares la necasitat de vandre els seus productes al estranger. Quand aquí han donat ordinadors en uns poc col-legis, pera fer ejercicis de gramàtica, posem pel cas, alla ja ens porten uns quants anys, d’aventatge, i com que ademés la necesitat aguditze l’enging, el país comence a despertar del seu llarg són.
També m’ha cridat l’atenció, en Pepe, que així es díu el séu president, que contunúe amba la mateixa casa sencilla que vivie avans, el seu hortet, i els seus gossos, perque es i ha estat una home sencill, i vol continuar sent-ho.
Tindrem que estar a la espectativa, perque es un cas molt curiòs.

divendres, 21 de gener de 2011

UNA BRUSA DE SEDA.



Ja fa algún temps que em van regalar una brusa de seda natural. Aquesta tela te un títol molt ostentòs, i semble un luxe faraònic, pero des de que la Xina, s’ha posat al dia en els sistemes de producció industrial en cadena i ha incorporat tots els avenços, propis i al-liens, la seda ha deixat de ser un caprici car, per ser un producte de consum, i que pot tenir qualsevol mortal amb la butxaca sense besar.
Però, hi ha una cosa que em crida l’atenció: Es que ara hi ha mes cucs que avans? Es que ja no els alimenten amb les consabudes fulles de morera?. Es que desgavellen el fil a màquina? perqué una cosa que avans ere feta tota a mà i amb una delicadesa fora de tota dubta, no m’explico com ara en surt tanta producció que ha fet baixar els preus quasi a la meitat.
La meva brusa que ya fa uns anys que tinc, de corte clasic i estampat molt discret, m’agrade. Té una característica que no té cap altra tela: Es molt fina però escalfe com si fos una peça gruixuda. M’hi sento mudada sempre que me la poso, i la veritat es que té una suavitat que s’aprecíe al primer cop d’ull, i el que la mire ho perceb. Amb un colleret de perles de colors, llarg i finet, crec que estic fins i tot guapa.
Ja ho deia en una altra entrada de fà temps: El sentirse bé, el saberse ben arreglat, o ben vestit i pulcre, ayude molt a vencer les males estones, i a fugir dels pensaments inadecuats.

dijous, 20 de gener de 2011

A LA VORETA DEL MAR




No en tinc gaira costum, pero avui he anat a passejar a la vora del mar. O de la mar, que tan déu ser. Feie bon temps per estar encara en dates de plé hivern. Justament la setmana dels barbuts, que segons expliquen les cròniques es la pitjor setmana meteorològica, de l’estació.

Es tan agradable trobar-se allà. Sentir l’olor de la sal, pendre la humitat a la cara, respirar fons, aclucar els ulls, deixar volar l’imaginació, i fins i tot obrir els braços, com si vulguèssim aixecar el vol, com fan ho fan les gavines, o com si tinguèssim la bona idea de donar gracies a Déu, per tota la maravella que és i represente la mar.

Es un temps que la gent no escull aquest indret per fer les seves sortides, pero trovo que s’equivoquen. Ara es pot aparcar a ràn de sorra. Al estíu imposible en cap lloc, ni aprop ni llunyà. Tampoc pots beure ni asseure’t a cap xiringuito, tot es plè a besar. i l’aigua no es véu de tanta gentada. Conclusió: Pendre una bufanda unes botes i un anorak, i a respirar sà, que a Barcelona ho tenim a l’abast i es barat. De les poques coses que són un luxe autèntic. De les poques, que es poden somiar i tenir en una gran metròpoli.
Cal aprofitar-ho. I no sé realment perqué no hi vaig més sovint.

dimecres, 19 de gener de 2011

L'ORGULL DE LES PERSONES, MALA EINA PER COMUNICAR




Els orgullosos, elS que et miren per damunt del hombro, amb aires de superioritat, els pagats de si mateixos, els que s’ecolten les seves pròpies paraules sense reparar ni
considerar les dels demés, estan faltan nó només a les mes elementals regles de l’etica, i la educació, sino que es fan tan antipàtics, individualisites i insuportables, que aixequen la indignació de molta gent, que daltrament, serien els seus amics. Perque llestos ho són, no hi ha dube, però a quí l’hi agrade que el menystinguin, que li facin el buït, que l’ignorin?
Es poden admirar per la seva intel-ligencia, pero la manca de humilitat, de tracte planer, de humanitat, fà que acabin els seus dies sols, allunyats de tot i de tots, potser amb fortuna però mai apreciats per ningú. No voldría estar dintre la pell de cap d’aquestos individus, ni m’agradaríe de fer servir les seves armes.

dimarts, 18 de gener de 2011

PORTES VELLES DE CASES ABANDONADES




Els hi tinc una especial predilecció.Sempre que en veig una no puc reisistir la temptació de fotografiar-la. Em desperten la imaginació. començo a pensar les persones que la van atravesar, potser centenars de vegades, i que els hauríe portat a habitar la casa, i perque la habien deixada.
Son incònites que no les podrè saber mai, pero que la meva fantasía, em porte a imaginar, nens, vells i hisitories de tota mena. Aquesta de la fotografía d’avui, es la porta de una cort de pors, segons van dir, i es en front de la casa aque havie estat habitadan cinquanta anys enrere. Ja aleshores tenir la feina apropet de casa, ere un avantatge gran. Les olors que ara ens molesten tan, en aquella epoca, ni es tenien en compte. Bona vista d'un riuet al fons. Bucòlica peró maca,pensojó

dilluns, 17 de gener de 2011

SENSE COMENTARIS


Una imatge val mes que mil paraules, diuen.

UNA FINESTRA ROMÀNICA


A casa nostra hi tenim una riquesa que no te preu.. ES tot l'art romànic, que es reparteix per tot el territori en forma de capelles, esglesies, monestirs, convents. maravelles que s'han anat restaurant poc a poc i que són el principal atractíu de molts raconets de muntanya. Em pregunto: DE no exitir al Esglesia Catolica, i s'haguessin
repartit, com alguns, volien fer-ho per, donar-ho, entre els pobres, que hi haurie ara a le placetes del poblets de la montanya? Segurament supermentcats. Hi ha coses que són impensables.I només per aixó em congratul-lo, de tenir uns guardians fidels que han reservat aquest patrimoni, per gaudir-lo tothom, i sobretot als amamnts de la historia i del art.

dijous, 13 de gener de 2011

JUBILAR-SE MES TARD




Anem a pams. Jubilar-se al 67 anys, la primera vegada que ho vaig sentir, s’em van posar els pels de punta. No m’ho podia creure! Amb tos els casos que s’escolten de gent que mor sense haver pogut cobrar ni una cuota de jubilarció, encara hi hauríe més casos. Pobres de nosaltres! Estava esfareïda.
Però afortunadament, les coses no anirán així. Els treballadors que per diferents motíus no han treballat fins als trenta o quanta anys, que han tingut una vida laboral molt curta, aquestos no es podran que jubilar fins al 67 anys, pero de cap manera els que ha cotitzat 35 anys o més. I encara s’hi anirán incorporant molt lentament. Osigui que els primers que cobrarán les seves pensions amb la nova llei aplicada, ho farán només als 65+ un més, la segona tongada, 65+ dos mesos. i així succesivament
Tenim que pensar, que tant com estan les coses ara mateix, hi ha persones que amb un vida laboral de 15 anys, passem a cobrar el 100% del sou, i d’altres que han cotitzat 45 anys rebin el mateix tracte. No es pas just.
Un cop passades les vaques grasses, es raonable que els recursos es reparteixin mes equitativament.

dimecres, 12 de gener de 2011

BOTES, PILOTES, INSIGNIES... TOT D'OR.



Els seguirdors del Futbol Club Barcelona, estan d’enhorabona. No paren de recollir premis, individuals colectíus i bona premsa arréu.
Jo cada dia, des de fa dos anys, passo per devant del estadi dos cops en setmana, i puc ben assegurar que s’ha produit un canvi espectacular. Sempre són les 10 11 hores del matí, i avans, i en aquella hora no s’hi veie mai nungú. Però des de aquest estiu, tots el dies de la setmana hi ha autocars i gent caminant cap aquell indret. Devant la porta, un tumulte i cada dia s’hi veuen també, les consabudes paradetes de gorros, bufandes, clauers i demés elements de la iconografía culé.
Sabía i quasi em feie vergonya reconeixer-ho, que el museu de Barça es el més vistat de Barcelona, en detriment de Museu Picasso, del Nacional amb tot el romànic català, ademés de itinerants de molt valor artístic. També del de la Sagrada Família o la Pedrera. Però no quede altre remei que rendir-se a la evidencia. Can Barça, la seva Masía y el seu museu, atrauen tal cantitat de visitants, que semble mentida que haguem arribat en aquest punt en un país com el nostre.
La gran propaganda que es fà de tots els exits, i del reconeixement internacional, encara que sigui polemititzat, per la resta del estat, han fet arribar al cim de la popularitat Barcelona, igual com va passar amb els JJOO. de 1992.
Sigui pel que sigui que no ens manquin els nostres turistes de cada dia: AMÉN.

dimarts, 11 de gener de 2011

L'ENYOR, LA MELANGÍA, EL ROMANTICISME.




Sonen bé aquestes paraules. Son poesía per elles mateixes. diferents entre sí, peró que totes expresen sentiments que surten del fons del cor. Tan gastades! i tan noves!
En molts moment de la nostra vida les hem emprat amb tanta força, i amb tanta vehemencia, que ens han fet plorar, en ocasions suaument i d’altres amb desesper. Totes íntimament lligades a una altre sentiment delicat i formòs: l’amor. Quí no ha estat enamorat platònicament, de la seva parella, o d’una persona que et trobes cada dia al autobús? per ejemple. Poc a poc es forme un sentiment tan Íntim com irreal, però que ens fa somiar desperts, en la gloria. Ens fa tocar el cel amb els dits.Som inmensament feliços, mentres estem inmersos en aquest estat.
Un cop vençut o caducat el sentiment ens endinsem en els tenebrosos camins de la melangía, que fan de nosaltres éssers errants, tristos i sense vida; igual com les flors collides al matí, i que a la vesprada ja son marcides. Ganes de no fer res, de deixar-se anar, errant i sense cap horitzò a la vista, i les làgrimes que sense saber còm, suren i s’escampen per tota l’ànima. Es el moment de l’ enyor, el moment en el que voldries cercar allò que ja s’ha fet llunyà i fora del teu abast. Estires la má, i ja es posible agafar-ho. S’en ha anat.

HAITÍ, SEMPRE EN EL MEU PENSAMENT



A la meva classe de francés d’ahir, la profesora ens ha fet fer un resum dels events que segons cada un o una de nosaltres, hagues considerat el més colpidor de tots els que han esdevingut al llarg dels 365 dies de l’any 2010.
Tots hi han posat la seva, i en hi ha hagut per tots el gustos. Infinitat de desgràcies humanes i colosals pèrdues económiques. Mentres escribía, anava pensant en la gran proliferació de fets estranys de la natura, que han determinat les desgacies mes grans i les majors pèrdues materials.
Per ejemple, el volcá islandés, que amb ls seves laves i fums cendrosos va obligar a totes les companyíes aèries, a suprimir més de 100.000 vols, i més de de 8 mil-lions de passatgers van quedar bloquejats. Unes xifres que fan por verdaderament.
Una altra cosa també comentada, va ser l’escàndol sense percedents en el món de l’espionatge; han estat les revelacions de WikiLeaks. Unes filtracions que l’han portat a la presò, i que deixe molt mal parats als Estats Units d’América.
Un company va parlar del rescat del miners a Xile. L’operació trasmesa en directe per totes les televisions, i que jo vaig criticar en el seu dia per haber convertit un fet extraordinari, en un programa menor i populista.
Una profesora de Universitat que també assiteix a clase, va dir que per ella havíe estat molt fort el que la Xina no vulgués aceptar el premi Nobel, que havíe estat concedit a una xinés, i que a sobre, tingués al guanyador i a la seva familia en arrest domiciliairi. I que ningú hagi protestat per aquest fet.
Quand em va toca el torn a mí, ja vaig respondre, que el que m’havíe conmogut i encara em fa patir, es el gran cataclisme de Haití. Les xifres passat un any fan esgarrifor: 2.300.000 morts, més de 3 mil-lions de ferits, i 250.000 vivendes fetes pols. Desprès i com ere de preveure han arribat moltes enfermetats infeccioses, com el cólera. Dantesc.

dilluns, 10 de gener de 2011

..... I AVUI ELS ADEUS



Es l’unic que mancave: El comiat de tots el que marxen cap als seus destins, lluny d’aquí. Els de casa de bon matí ja s’han incorporat a la fenia i a l’escola, que es lo que ha de fer tothom que afortunadament, tingui treball i estudi. I jo tinc la inmensa fortuna de que saben on anar i qué fer. Tot normalitzat per fí.

Ens podrem ocupar d’atres questions que havíem deixat aparcades, i reempendre les tasques habituals, o cultivar les aficións, o llegir els llibres que no tocàvem feie algun temps. Quin plaer, per una banda i quina tristor per una altre costat al veure marxar els fills que no veurem fins al estíu. O potser avans, perque quasi mai savem aguantar tan temps sense veurel’s, i llavors agafem un bitllet d’avió el dia que en fa “sbup”. i ho solucionem.

D’aquesta manera, i amb aquesta simplesa, tornaré a reposar, que em fa molta falta. I em recordaré una vegada més d’allò que deie la meva mare: On aneu? als toros, als toros..!!!! reponien egrescats i contents, al començament d'una avventura. Al la tornada: D’òn veniu?... dels tòrooos!.....amb l’accent arrossegant per terra.

diumenge, 9 de gener de 2011

FER FI LA VIDA AVORRIDA I RUTINARIA.



He passat unes festes nadalenques molt bones, amb l’escalf de tots els fills, i per tota la demés família. He menjant pels descosits, hem jungat amb les joguines noves de tots. Osigui, “maquinetes” de tots tipus, i marques I com tot en aquest món, aquesta vidorra, també ens cansa i agota. El cas, es que estàs esperant que arribin, els dies amb candeletes, i desprès estás desitjant que s’acabin, i estas somiant en tornar a fer els menjars menys sofisticats, i estàs buscant la pau i la tranquil-litat, com el que busca una petita d’or en mitg de l’aigua d’un riuet.
Benvingudes, altra vegada les costums arrelades dins nostre: Aixecar-se d’hora, mirar les notícies, llegir, atendre el correu anar a taiji, fer alguna compra, pensar en el dinar, en la trobada amb alguna amiga, anar a classe, sopar lleugeret, i eseure’s una estona al sofà, per fer els comentaris de tot el viscut durant el dia
D’altres dies, que es presenten plujosos, o boirosos i tristos, fa de molt bon estar a casa, calentona, llegint, parlant per telèfon, organitzant papers, endressant uns calaixos, berenar pa amb oli i xocolata, o senzillament mirant una estona la televisió, y fer alguna clapadeta. Aquesta es la auténtica vida que m’omple, i que dono gracies a Déu per puguer-la fer. I de Nadals i de guarniments i llumets de colors, fins l’any que vé, que per aquest any ja n’he tingut pròu.
Etic saturada de papers satineats, de llaços, de fulles de vesc, de boles daurades, i d’angelets de penjar al arbre. i tinc els tìmpans reventats de les maxacones cançonetes dels carrers comercials.
A Deu-siau!

dissabte, 8 de gener de 2011

UNA DESCONEGUDDA ANOMENADDA BRIGITE BARDOT

No sé si el joven francés la coneix o nó, si sap de la seva existencia. Una vida turbulenta y exitosa. Una auténtica dehesa del anys seixanta, setanta.
Es deie d’ella que aportave al govern fracés, més divises que la marca Renault d’automòvils. Tot un mite, vaja.
A casa nostra, el joves de menys de 20 anys no tenen idea de la seva existencia, a pesar de que figure en totes les encilopèdies. Que ho és de efímera la fama!
Una dona que ho và tenir tot al seu abast: homes, diners, cases, i el reconeixement mundial, d’ésser, una bellesa, fora del comú. Una cara de nina, amb llavis carnosos, ben dibuixats, ulls grans, caballera rossa y ondulada, cintura molt prima, cames llargues i ben tornejades i la mirada de nina pero desafiant y atrevida. Una auténtica bomba sexual. Va marcar una època, una moda, i un sistema de vida lliura, sense cap mena de subjecció niética ni moral. Va casarse, si la memòria no em falle, tres o quatre vegades, fins i tot va teneir un fill, del que mai es va ocupar.
Però l’ocàs també l’hi va arribar. y per una dona tam guapa com ella, li va ser molt dificill l’envelliment. Ara convertida en una señora de setanta i un bon pico, semble una bruixa, perque no ha sabut embellir i transformar-se a temps. Viu a la Cosa al Sur de França, i s‘ocupe dels gats y gossos abandonats. Defensora acérrima dels animals ha creat una fundació o assossiació, d’animals maltractats. ambé es membre del `partit ultradretà de Le Penn
Ella que va tractar a les persones amb tot el meys-prèu, que va fer anar tots el homes com a pallasssos darrere séu, que va renunciar al seu propi fill, ara ens surt amb la vena del protecionisme animal, però això sí: Sempre al seu aire.

divendres, 7 de gener de 2011

JA HA ARRIBAT I HA PASSAT LA DISBAUXA

Ahir a casa nostra semblava el mercat de Calaf, Amb tanta colla de família, i amb uns fills i nets que els hi agraden el regals i les sorpeses, ja us ho podéu
imaginar.
Tan és que els avis rundinem com si nó, tan si hi ha crisi grand o petita, cadascú aporte al munté, molts paquets, que al obrir-los, deixen la casa com magatzem de papers i plàstics. Fà molt goig, veure que tots en pensat en els altres, senyal inequívoca que s’estimen i que ens estimen.
Devant la meva reflexió de més austeritat, tots em van explicar com s’ho feient per no fer torontejar els presupostos. La meva filla petita , ens va explicar que ella yà comence ara en les rebaixes a pensar i comprar alguna oportunitat que li surt. Y així tot l’any va fen la vista grossa, inclùs per vacances si veu quelcom d’interessant per algú que supose que li agradaría, ja ho compre.
La meva fila segona, explicave, que ella guarde tot el que pot esperar per estrenar de la roba d’hivern, per posar-ho al munté. Algún electrodomèstic que fa falta, roba o equips de gimnàs, també el guarde per mateix dia. I així succesivament.
la meva jove no m’ho ha especificat tan obertament, com es ben natural, peró crec que segueix la mateixa tónica.
el meu marit i jo fem el que podem, i ens agradaríe fer més.

dimecres, 5 de gener de 2011

EL JOC DE LA ANELLETA

El joc de l’anelleta.

Es més vell que l’anar a peu, pero es un clàssic de les reunions, que es pot fer amb amics adults, o amb la mainada. Es faci quan es faci el riure hi és garantit. No importe el nombre de jugadors. Aseguts en una rotllana, tan si val si són sis com si són divuit. A més a més no cal cap estri, només un anell que portser de qualsevol material.
Si es practique amb aduts, el millor es el repartiment de les penyores, que sempre es procure que siguin una mica més picants o comprometedores. Es tronxant i al mateix temps et descarregue de la adrenalina acumulada, per la feina o els nervis. Jo la receptaría als malalts depresíus, perque es quelcom que anime i fa estar atent. amb els nens, es convertix en un joc psicològic, que ajude a entendre facilment, el tarannà de cada jugador.
Lo atens que están al company que li passen la anelleta, les mirades de complicitat. I veure sobretot el poc habils que són disimulant la posessió de la anelleta. Es important que amb el nens, hi jugui sempre un adult, per si cal controlar o arbitrar en cas de baralles, que rarament hi són.
Total: un etreteniment per recomanar sempre, que ja vé ilustrat en publicacions molt antigues, i que sempre torne, igual que el Pare Carabasser, o el joc de la Oca. Que com tots sabeu: Hi jugo perqué amb toca.

dimarts, 4 de gener de 2011

EL TABAC I ELS FUMADORS

Mai, mai m’alegro, ni me he alegrat, del mal dels altres, i en aquesta ocasió tampoc. Jo no he estat fumadora, i a més a més el fum de les cigarretes m’ha molestat sempre. I sempre he evitat entrar en locals on s’hi reunisin molts fumadors, pero aquesta llei tan restrictiva, per ells fà que ara els hi tingui una mica de llàstima. Jo no he pasat per cap sídrome d’abstinencia, pero es veu que es molt dur, i tothom no s’en surt. Fa falta molta força de voluntat
Sé sobradament que es un pas més, perque en desisteixin del vici, i que la salud de tots millorará, i sobretot la dels fumadors pasíus. De paso, pot ayudarar a la economía de les famílies, que no anirà pas malament.
Hi ha un parell de preguntes que no sé si tenen reposta. Por ejemple: Els locals que ja havíen fet uns gastos i unes modificacións en el seu negoci. Ara que els hi abonarà?. Han estat uns gastos inútils.
I una altra cosa. Se supose que hi haurà molta gent que necesitarà, ajuda psicològica i tractamentes costosos per deixar de fumar. I a lo millor aquestos fumadors són del pocs que no es hi perjudique el tabac, que encara que pocs, algún sí que existeix.
Deu contar més, l’interés general, i es ben natural que ho sigui. A partir d’ara, i tots a la una: Guerra total al tabac!!! Guera sense treva als fumadors i les fumadores

dilluns, 3 de gener de 2011

ARA TOQUEN REBAIXES

.
El mes de Gener ha estat sempre el de les rebaixes. Començaven l’endemá del Reis, i seguíen les segones rebixes i fins a les terceres que ja s’estenien a finals del mes de Febrer o primeríes del de Març. Ara com totes les coses canvíen, les rebaixes també han modificat la data i els percentatges. Es té que dir que a favor dels compradors.
Enguany de forma natural i espotània, les esperades rebaixes, han començat l’endemà de Capdany i tots els començos han posat als aparadors el anunci de 30,40,i 50% mínim, i en algúns articles de més temporada, fin poden arribar al 70%. D’aquesta manera, quasi val la pena, esperar a comprar el regals de Reis el dia 2, 3, 4, y 5 de Gener. Y haurà temps, i el consumidor que pugui esperar, es guanyarà uns bons dinerets. o sino podrà comprar regals que d’altra manera, i amb la gran crisi actual, no hi podrien arribar.
Una cosa u altra hi hagi de bó per explicar en mitg d’aques món turbulent, desigual i injust. Que sigui la enhorabona per tots comerciants i consumidors.
Tots, aixó sí, sense deixar d’apretar-se el cinturón.

diumenge, 2 de gener de 2011

ELS REIS DE L'ORIENT

Posats a fer, ja completaré tot el programa de les festes de Nadal. De manera que parlaré de tot allò que m’agradaríe que em portesin, ja que durant tot l’any m’he portat bastant bé.
Les meves netes han fet unes llistes de 5 o 6 coses cada una, i molt em temo que els hi portarán totes i potser més, perque està montat d’aquesta manera, i ni que ho critiquem ni que o discutim amb elles, acaben per tenir-ho tot.
Per lo tan penso que també m’he guanyat el dret a fer la meva llista, i aveure si hi ha sort.
Senyor Melcior: L’hi demano que tots aquells nens que son esplotats d’alguna forma en traballls indignes, puguin accedir a una educació y formació académica, y puguin desenvolupar les seves capacitats per el bé de tots el homes.
Senyor Gaspar: A voste li prego sisplau, que tots el malats del món, que sofreixen dolors insuportables o están sols i abandonats de tothom, deixin de patir, i puguin guarir les seves malaltíes i veure’s acompanyats per persones qu’els estimin.
Senyor Baltasar: A la vostra amabilitat l’hi demano que no hi hagi guerres en cap punt de la terra, i que els desastres naturals que sovintejen, es vegin disminuits o que no s’emportin la vida i les llars de tans i tans essers humans inocents.

Comprenc Senyors Reis de l’Orient, que no us demano moltes coses, però que totes són ben difícils de portar. Amb aquestos pocs encàrrecs, em conformaria, i goso demanarvos-ho perque m’han assegurat de sòu també Mags. Us dono les gracies anticipades, i m’he proposat de fer mes bondat per aquest any entant.

Valsos vienesos per tot el món

No sé exactament, quand van començar a televisar aquestos concerts desde Viena, el dia primer de l’any. Tinc concerts gravats en cintes de video, de fá més de 20 anys.
S’ha anat extenen com una tradició, escoltar per tot arreu la música de Johan Straus, justament per començaar l'any amb alegria, i obtimisme. I diuen que aquesta emisió, la veuen en directe molts milions de persones. Es avui dia un dels programes estrella de totes les televisións del món, comparable només amb esdeveniments com les olimpiades, o els mundials de futbol.
Els vienesos s’ho han sabut muntar molt bé. Aixó els ha covertit en el país musical per excelencia, i l’estudiant de musica, que no ha passat per les seves famoses escoles o conservatoris, no es ningú. Viena és sempre plena d’aspirants a musics amb pretencions de alt nivell.
El concert de Cap d’Any, es un muntatge escepcional, que atrau un munt de turistes d’hivern, peró dels que arriben amb les butxaques ben plenes. Una entrada pel concert de Nadal val un ronyò, i tota l’estança, vestuari, i demés despeses com l’estada als hotels es prohibitiva. I el més significatíu, les entrades esperen al calaix dels que s’hi empenyen en anar-hi, dos anys pel cap baix. El es maxim esponent de lo més refinat i elitisme, que es pot trobar. Igual passe per el ball de les debutants, que es celebre al gran teatre de la Òpera. Es una desfilada de gent elegant, molt rica i que està acostumada a viure entre flocs de cotó, i que rés els interessa saber dels altres mons menys afortunats que ells. I segurament menys afeccionats al luxe i a la bona música!!!

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA