divendres, 31 de desembre de 2010

ANAR DEPRESSA

El nou Govern de Catalunya, ja s’ha possat a treballar. No sé si serà per bé o per mal, pero que tots están cara a la feina, semble que sigui un fet.
Escenifiquen molt bé el seu rol. No han esperat tansevol que el dia 3 de gener, que és quand comence l’any per quasi tots.
En principi aquest tret m’agrada. Mans a la feina, i som-hi!. Els assumptes de la política, estan tan despretigiats, i tan malament, que cal treballar de valent per reedresar-los i mirar de arranjar lo més urgent, que és com tots sabem, baixar les estadístiques de l’atur, millorar l’auto govern, i fer agafar confiança en el país que teníem un temps enrere.
Les meves humils capacitats, no donen per saber si aquest objectiu l’han de assolir gent de dretes, gent d’esquerres, o gent del centre. Per mí tots són persones humanes, i fins i tot vull creure que persones correctes i amb voluntad de sevei al país. Tots ells, tendríen que prioritzar les mancances que patim, avans de pensar en les consabudes inauguracións i viatges protocolaris. Per aixó s’han inventat les video-conferencies, per estalviar gastos inútils. i poder comunicar-se amb el qui calgui, de gairebé tot el món.
A bon segur que tindrán que buscar, compradors, colaboradors, o inversors d’allà on siguin, i no deixar escapar ni un centim per cap costat. Només procedint amb diligencia i efectivitat podran cumplir promeses electorals i retornarl'orgull de gent treballadora i ferma que sempre ha distingit al poble català.

dijous, 30 de desembre de 2010

L'HOME DELS NASSOS

De molt petita el meu pare sempre deia que el dia 31 de Desembre, ere el dia en que passave per devant de casa un home que tenia tans nassos com díes té l’ any. No ho vaig entendre mai. I ere ben senzill, però en aquell moment tot y que reclamava una explicació, sempre contestava que em posés a la finestra per a veure’l passar.
He estat sempre molt curiosa, i aquesta actitud, segur que induïda per la bona intenció, em molestave molt, i quand per fí m’en vaig enterar d’aquest i d’altres petits secrets de la festa de Reis, de la tradició del Cagatió etc. no em vaig portar cap disgust, però en realitat, m’enganyaven, i aixó no m’agradeve gens ni mica. Els nens son nens, pero no idiotes. i quand ho demanen s’els té que informar.
Perqué, aviam: que hi té veure els nasos de algú amb el traspàs de un any a l’altre? I el perque es dona menjar al tió, si tots saben que els tions o les buscalles no mengen? Es més raonable deixar menjar al balcó la nit de Reis, per que se supose que els camells sí que poden tenir gana com un altre animal. O també, es més llogic deixar pastissos a la ximeneia, perque el Pare Noel, pugui fer un petit resopó. Es més creible. Ara lo del home del dia de Sant Silvestre, sempre he pensat que ere una presa de pel i una tocadura de nassos.

dimecres, 29 de desembre de 2010

LAS CAMPANADAS DE FIN DE AÑO

Ya van quedando menos fiestas, menos banquetes, y menos villancicos. Claro que este fin de semana, y en cuanto a menús se refiere, la cosa está que arde. Habrá que inventarse una cena ligera y original a base de frutos tropicales, embutidos selectos, y pastel. Algo delicioso, no grasso, y que se pueda saborear entre baile y baile, antes de la medianoche, y también después de las uvas.
La resaca del dia siguiente, siempre será más soportable, y si se bebe con moderación, mucho más. Divertirse nunca quiere decir emborracharse, o empacharse de comidas contundentes, como asados, mariscos, caza etc., hasta los topes. Divertirse es mucho más que esto, es sinónimo de salud, es estar alegre con tu pareja, o con tus hijos con tus padres si los tienes, pero mas que nada con los amigos de toda la vida, los que te escuchan, te ayudan, y te dan su calor durante todo el año. Acompañado por ellos puedes pasarlo bien en confianza, con un desmadre controlado, pero desmadre al fin y al cabo. Los gastos serán mas moderados, tu hígado y tus riñones te lo van a agradecer.
No quisiera parecer un anuncio de la Dirección General de Tráfico, pero a la hora de hacer las fiestas conviene tener seso y no pensar solo en sí mismo, Porque tus locuras si salen mal, (y a la larga siempre salen mal,) tu vida no solo te afecta a tí. Hay que tenerlo en cuenta.

dimarts, 28 de desembre de 2010

EL TRANSIT DE LA VIDA

Molts s’aferren a la vida,
malgrat sigui, feixuc pés,
potser pensen que després,
el que hi ha, és el no rés.

Potser hi ha un gran buït,
o un càlid i inmens espai,
tinc molt dubtes, i carai,
perqué ha de ser dolent l’espai?

I perque no ha de ser bonic?
Sigui grand, sigui petit,
perque pensem tan malament,
d’aquest destí que no coneixem?

Els demés que desprès vindran,
molt després de nosaltres,
segur que també pensarán:
tots anirem, òn són els altres

dilluns, 27 de desembre de 2010

NOU GOVERN A CATALUNYA

Per uns moments done la impressió, de que el nou Gobern de Catalunya, te molt clara la prioritat per resoldre com sigui el problemes econòmicis actuals. I per fí han vist que es tenie que reduir el gasto public i la deuta externa. Ja ere hora! Ara bé. De quina manera s’enfocarà el tema? com s’ho farà el nou President perqué creixi el treball i baixi l’atur? Hem arribat a tocar fons, i ho tindrà molt difícil
El discursos que fins ara he escoltat m’han semblat plens de bona fé, de grans propòsits i de decidida voluntat de portar-los a terme. Fins i tot ha dit unes frasses que considero mes que brillants. Ens ha fet saver que gobernarà: amb el cap fred, el cor calent, la má ferma i els peus a terra.
Sensacional !!!.
Si l’hi ho deixen fer, osía actuar amb aquest tarannà, n‘estic segura, que anirem d’una altra manera. A més a més, segons els entesos, ha sabut escollir un bon equip, incloent-hi persones de solvencia contrastada, en anteriors governs.
Deixem passar el temps, que és en definitiva, el que demostrarà, si tot aquest acurat programa, serà una realitat o simplement una falsa il-lusió.

diumenge, 26 de desembre de 2010

LES RELIGIONS A DEBAT

En totes les comunitats cristianes del món, es celebre el Nadal, festa molt capdal, que també comparteixen Protestants, Adventistes, Testimonis de Jehovà i d’altres fidels. Una lista llarga. El fet de que sigui tan universals, m’ha fet pensar en les demás religions del món, cada vegada més allunyades entre sí. No hi ha ternes mitjos.
El que és creient, ho és contra totes les lleis de la física, i el que es agnòstic ho és també, contra, tots el profetes, contra tots es estudiosos del evangeli, i desafíe als milions, i milions de catòlics de desde fa mes de dos mil anys defensen la vinguda a la terra de un Jesús Salvador.
Moltes altres creences són així mateix, estudiades i tingudes com les viritables religions, y tenen un munt de seguidos i adeptes que són capaços de inmolarse, per demostrar a tohom que les seves idees, i que segons ells són les úniques, les verdaderes.
A través dels segles,la humanitat, els seguidors de totes les religions s’han enfrontat en guerres, cruels i sanguinaries, i fins ara no s’en ha tret rés de clar. Ni tans sols, la certesa de que existeix un Esser superior a nosaltres.
Un Déu misericordiós o justicier que amenace als homes més amb el càtig que en el premi.
Sota el meu pund de vista, si tots els creients, que frequenten les esglesies, les sinagogues, mezquites i altres llocs òn la gent s’aplegue per a resar, si tots i cadassún d’ells donés molta més caritat, ajudés a mes pobres y fes voluntariat totes les hores liueres, i sigués mes tolerant, el món sí que cambiaríe de veritat. Peró quand dic tots vull dir TOTS. y si procedisin amb conciencia tots igual, no cadríe religions de regulessin aques fet.
Una utopía tot plegat. Una formosa utopía.

dijous, 23 de desembre de 2010

EL BROGIT DE LES CASSOLES

Si alguna festa tenim en el calendari, que sigui tipicament una festa gastronòmica, aquesta és sens dubte el Nadal. A més a més de tota la parafernalia dels regals, el seguiment fevoròs de la luturgia del Advent, en molts casos, tot el demés es festa de taula, de menjar i beure.

Vas a qualsevol escala de veïns i els olors forts i especiats dels guisats, se senten d’un tròs lluny. Les escudelles grand tradició i per fer la qual es requereixen, tres o quatre olles, algunes ben grans de mida. Unes olles que només es fan servir una vegada a l’any. I es que i posem tanta quantitat de menjar, que si pensésim amb el nostre fetge i els nostres rinyons, segurament en treuriem la mitat.

Però que hi farem, les tradicións són les tradicions, i si después s’ha d’anar a urgencies per un empatx, s’hi vá i llestos.
Però insisteixo, ho tendríem que fer al revés. comprar menys, perque ara es quand tot es més car, ens estalviaríem les urgencies i un munt de diners. I el nostre cos i la nostra salud, no s’en resentiríe.

BONES FESTES I BONS MENJARS, PER TOTS!!!

dimecres, 22 de desembre de 2010

LA PREMSA ROSA

Aquest es un tema del que no he parlat mai, i m’apeteix. S’en ha fet tantísssim cas i desde tants punts de vista que no sé si encertaré a dir quelcom de nou. Una crítica diversa, i m’agradaríe afegir un criteri objectíu, clar i inquestionable.
Per començar, a mi no m’agrade aquest tipus e premsa, i d’entrada no sé si la Duquesa d’Alba, s’ha casat amb un torero, amb un capellà o amb un empleat d’hisenda. O bé,si la Belen Esteban ha tingut besonada, o l’han portat a la uci desprès d’un atac de ciàtica, o per una sobredosi. No en tinc ni idea, ni la vull tenir. Ja em semble prou gruixut, que una noia malparlada hortera i lletja com un pecat, sigui l’estrella principal de molts programes de televisió i portada de revistes. D’allà òn no en hi ha no en pot sortir rés, per lo tant no sé com la poden pagar per dir quatre tonteries en publidc i a sobre que tothom l’adori i hasta la consideri la princesa del poble. Es rar i poc comú, i d’aixó en son reponsables les revistes del cor,i els programes de xafarderies de les teles, que són igual que les publicacions avans esmentades.
A més hi ha revistes de les anomenades del cor, i que també publiquen les grans mansions i propietats dels modistos italians i francesos, i de altres membres de la Jet, barroques i plenes de trastes inútils i caríssims, que són en les temps que correm, una provocació. LLuny d’admirar els seus magnífics palaus d’hivern, i els iots en que passen l’estíu al mitg dels oceàns, el que fan es despertar la cobdícia de la gent, que els fa sentir mes pobres i desgraciats.
Quand es publiquen bodes reials europees, passe igual. Com més fastuoses són, més es venen i s’en fan tirades extrordinaries, que exhaureixen ben depressa. Una gran ostentació de riquessa, innecesària, de valuosíssimes joies, que a mi em fa sentir vergonya, de que aquests escassos personatges, acaparin tanta fortuna i tanta bellesa mentre pel món en hi ha que tenen per dormir el cel ras, i rès per posarse a la boca quand es lleven. ES INJUST, i molt em temo que de seguir les coses així, algú comenci per aixecar algún bastó. Que no serie pas la primera vegada.

NADALES DEL 2010

Les festes de Nadal,
son les festes mes esperades,
Perque ha vingut un Nen del cel,
nascut entre mitg del fred i el reguel.

Aquest Nen que creixerà,
com creixen tots el nens del món,
Pau i justicia ens ha de portar.
i d’aquí que ho tinguem que celebrar.

Ai Jesuset, bon Jesuset,
fes-te gran ben aviadet.
Perque, vull que tota la gent.
visqui la Joia i la Pau permanent

M. Sala Porta

dimarts, 21 de desembre de 2010

EL DIA QUE VAIG DECIDIR ÉSSER VELLA

Millor dit; el dia que vaig decidir deixar de semblar jove. En aquest precís dia em vaig alliberar de moltes tiraníes: La perruqueria, puguer rentar-me el cap sense utulitzar assecador i sobretot deixar de tenyirme. Posar-me 10 anys mínim al damunt va ser tot una proesa. perque soc d’una familia de persones molt presumides i perqué, no dir-ho, amb alguns membres guaperes. I esclar, jo no podia fugir d’aquest esteroetip. També m’agradat molt vestir a la meva moda, no sortir de casa sense maquillarme, i estar sempre a punt per ser mes agradabla a la vista de la gent. He treballat cara al public més de 25 anys, i aquesta realitat també pese i marque molt.

Ara soc fisicament difierent però mi trobo bé, He intentar donar al meu nou look, un aire de modernitat, tallant el cabells ben curtets i depentinats o de punta. i tots els amiccs em diuen que m’escau, i que em fa una cara simpática.

No m’ho crec pas, però la gran comoditat que represente i el gran estalvi em compensen de tots els demés aspectes. Con ara ja em veig vella, tampoc em cal anar a l’últim crit, i han deixat de interssarme d’altres questions relacionades amb l’estética. Lluïr una miqueta de panxolina, no m’amoïne i semblar mas iaia, tampoc. Ho soc i mentres el cap em funcioni n'estic ademés molt orgullosa.

dilluns, 20 de desembre de 2010

CATALUNYA DÍU SÍ A LA MARATÒ DE TV3

Va començar tímidament, com ja ho habíen fet en d’altres televisions encara que de manera diferent. Estava bé, millor pensat, ben diregit, i van col-laborar en l’incipient proyecte, molta gent séria i compromesa. Aviat es va saver els comptes i òn havien anat a parar aquells diners, que molt generosament havíen donat els participants. Aixó va agradar molt a la audiencia.

Ara, 19 anys desprès, en tots els poblets catalans, i en les mitjanes i grans ciutats, fan les seves rifes, sopars, teatres, aerobics, curses de tota mena, i diverses activitats en escoles, clubs esportíus, asociacions de jubilats, de futbol, de basquet, i molts artistes convidats, que hi ajuden en cada edició, amb la seva actuació desinteressada. El que fa més audiencia es el testimoni i les entrevistes amb els afectats, les seves famílies i els metges que els tracten, normalment especialistes de renom, que expliquen tot el que es va fent en recerca, i noves tecnologíes.

Aquest preàmbul, em serveix per dir que tots el meus païssans i jo mateixa, estem molt orgullosos de la escandalosa quantitat de diners que es va recaptar a la Maratò. I molt satisfets perque estem segurs que la vida de molts malalts, es veurà fortament millorada amb una qualitat impensable de les seves capacitats cognitives i de moviment. I la recerca farà que es puguin investigar, un munt de incògnites en altres malaltíes fins ara incurables.

diumenge, 19 de desembre de 2010

UN CONCERT DE GOSPEL

D’un temps ençà, sovintejen als teatres de les nostres ciutats, sobretot per aquestes dates nadalenques, els espectacles de Gospel, mes o menys autèntics, i mes o menys de música espiritual negra. A mi m’ha semblat avui que l’he vist en direcite, que les bates de tots els cantors eren tal i com recordem. Les que sempre s’han vist desde els primers grups que vàren agafar fama i prestigi als principis del segle XX
També, llevat de dos o trés, el demés eren de raça negra, amb veus molt potentes i molts kilos demés, com es ovbiament preceptíu.
He de confesar, que el ritme trepidant de les seves cançons, i la agilitat i gracia en les coreografíes, ha estat ben notable, pero diria, i d’aixó no en soc entesa ni de bon tròs, que s’han modenitzat una mica massa. De cançò espiritual ni una,; jó només he sentit Jazz interpretat per un bon grup dels anomenats de Gospel, però només que jazz.
Han tingut exit i la gent els ha apaudit molt, es veritat. Jo he tornat a casa sense degustar, el que anava cercar: Un concert de cançons espirtuals negres, de les nascudes en el camps de cotò en temps de l’esclavatge i que ere el clam que els pobres esclaus duien a les esglesies, com el plor del mes desfotunats, i que al cap i a la fí, es del que dóne nom a aques tipus de música nascuda al bell mitg dels Etats del Sud de Nortamérica, que sempre hem conegut com: GOSPEL

divendres, 17 de desembre de 2010

ESTEM A NADAL, TEMPS DE TREVA P'ELS CONDEMNATS

Semble que tindríe que ser així, peró no, Per les crítiques que veig cada dia, i p’els missatges de suport incondicional que llegeixo, y que després de tans dies encara cuexen i perduren, tindré que acabar per no mirár-los. I, ho sentiré molt. perque havía près apreci i confianza a molts bloguers, que no han perdonat
la meva sinceritat, ni les meves raons. I en tenia i moltes!!!
Porque de ofenses no n’he fet, cap a ningú, he donat una opinió amb educació i respecte des de una posició que només que m’ho permitíe, la experiencia, i la confiança, que el mateix bloguer propose en la capçalera, del seu espai.
“No estoy de acuerdo con lo que dices, pero defenderé con mi vida tu derecho a expresarlo”
Pués no se amb qué, serie amb un cop de destral per tallar-me el coll.
Se que aquest senyor domine com ningú la paraula i té recursos per donar-li mil voltes al asumpe i capgirar el missatge com ell vulgui, si li vé de gust.
Ha siguit una temeritat, per la meva part voler donar-li un consell, o voler
ensenyar-l’hi alguna cosa que no sápiga. Tonta de mí. Aquí si que els seu encapçalament té un significat ben elocuent: “Cree en aquellos que buscan la verdad, duda de los que la han encontrado”.


Per la meva part dono per acabada la polémica, segurament serà la derrera opinó que escriuré, a tots dono les gracies i us desitijo:

Molta felicitat, molt seny y molts torrons!!!

dijous, 16 de desembre de 2010

ELS LLIBRES DE CUINA

Cada vegada hi més publicacions especialitzades del tema. Tots el que saben una mica de com moure’s entre fogons, acaben per escriure unes receptes del que sigu: “Les mil maneres de fer el pa amb tomaquet”., “Curset de fulanito per plats de bacallà”, “Amanides per tots els gustos”, “Cuina facil en temps de crisi”, “ Menús variats per a solters”, “Cuinar sense calories”, “La salut comence a al cuina”, “Plats especials per Nadal”. “Aprimar-se menjant de tot i molt”.... No acabaría pas, perque son tants y tan variats,que quan passo per un aparadaor d'una libreria, m’aturo uns moments amb el nas empegat al vidre, i de seguida veig una muntera de llibres enquadernats a tot color, y amb unes portades llamatives i uns titols molt sutgerents.
I pel que semble es un dels temes mes demanats pels lectors. Ara, per les dedes en que mes es ven el libre com a regal, les enciclopèdies sobre temes culinaris, s’emporten al palma. Exit de ventes assegurat, i el best seller de la botiga es aquest y no pas la ultima novela d’en Ken Follet, o un recopilatori de poemes de Antonio Machado. Semble mentida per es així.

dimecres, 15 de desembre de 2010

EL DESSESPER

A Olot ja l’han tastat. Per desgracia 4 persones, han estat victimes d’un home que estabe sota els efectes d’aquesta droga tan perillosa: el desesper. Es una gréu pertorbació de l'ánim deguda a la pérdua de tota esperanza de salvació Es una arma molt dolenta aquesta. Desvirtue al realitat, y done forces per fer qualsevol vestiesa La persona que el pateix, se sent acorralada sense remisió, perd el sentit de la realitat, i no hi veu cap mes sortida. Ha quedat ben demostrat, en aquest cas y en molts d’altres que la prensa recolleix a diari. La pena es que han pagat justos per pecadors, i ara tenim quatre famílies que ja no tindrám unes festes ni joioses ni normals. el meu condol a totes les families de les victimes y el máxim castic per a aquest home que ha estat també una víctima més dels temps que correm, ara mateix. Caldríe tenir en compte aquest punt, y suposo que els defensors ya ho defensarán en el seu moment.

MES VERSETS DE NADAL

Nova Nadala de 2010

Les plantes i les flors del meu jardi,
son plenes vida i de plançons.
Com ja venen les festes de Nadal,
preparem versos y moltes cançons.

I es que el Bon Jesuset,
ha de venir un d’aquestos dies.
potser vindrà mitg mort de fred,
Però segur que ens durà moltes al-legríes.

L’hi direm versos a taula desprès dels torrons,
Cançons per cantar al pesebre.
Els versos per desitjar a tots felicitacións,
Que en un dia així s’escau de rebre.

Si quedeu contens amb la nostra gatzara,
el moment adecuat i mes bó es ara
Perque deixéu anar unes monedetes,
que ens ajudarán a fer unes bones rialletes


Montserrat Sala Porta, 2010

dimarts, 14 de desembre de 2010

QUAND L'ÀNIMA PLORE

Quand t’has senit injustament tractada, quand has fet el ridicul sense peder-ho evitar, quand semble que tots els malfactors s’ajunten alhora, l’anima se sent trista, petita , i voldría amargarse en un lloc òn no la pugués trobar ningú. Segurament es posaríe plorar per sentir-se incompresa i sola. L'hi envaeix la tristor el desànim, i no trobes remei només que en la escriptura. Deu ésser com una confesió o com una visita al psiquiatra, (segons diuen, perque jo no en conec pas cap).
Alguna cosa hi deu fer, el escriure i besar les tintes fosques y amargantes del tinter.
La foscor de la tinta l’hi deu vindre de les coses obscures de la vida, i l’amargor de les vivencies i les experiencies que ningú vol comprendre, i que hi són, encara que els mes llestos es pensin que només son cuentos d’ en Calleja.

diumenge, 12 de desembre de 2010

UNA LLAR DE FOC

sempre ho he sabut. La llar de foc en temps d’hivern, en els primers dies de la primavera, o en els últims de tardor, es un gust, que no es gaire corrent, poder-lo tenir en ciutat. Hi ha habitatges que la poseeixen, però te més funció decorativa que una altra cosa. En contats cassos l’encenen, perque sempre hi ha l’inconvenient del combustible, d’on enmagatzemar-lo, de traginar-lo sense embrutar, el polsim, y l’olor de fum, que tots temen.

El que conseve una heretat antiga, o casa pairal, en algún poblet de la geografía de les nostres autonomíes, o bé té un xalet a la muntanya, aquest sí que es ben afortunat. Ell pot gaudir de la viva satisfacció dels sentits, d'un del més primitíus plaers del home. La escalfor i la companyía, de les flames enceses, que són alhora el mitjà mes efectíu, d’entrar en calor.
Sentir l’espetec de les gospires, intentar endivinar les filigranes o figures que formen les llengües de foc, mirar els troncs com es van diluïnt en foc víu i ardent, fins convertir-los en brasa. I observar el ball de colors vermells, taronges y grocs, serpentejant amunt cap a la ximeneia. Es molt millor aquets vell espectacle, que mirar la televisió sempre avorrida i repetetiva.

Totes les sensacions arriben a l’anima i ens fan entrar en una somnolencia dolça i reparadora, que només es trenca per la necesitat de remoure les buscalles, i reavivar el caliu. Però el miracle, ja s’ha produït. Setir-te a gust, meditar, llegir...potser reposar d’un llarg dia de feina, però sempre la llar de foc ens fa gaudir del descans en plenitud.

dijous, 9 de desembre de 2010

Para mis fieles lectores
La siguiente historia ha sido escrita para participar en el concurso Paradela de Coles del blog de Paradela-

APRENDER A VIVIR EN TIEMPOS DIFICILES

La pila de la hecha, estaba ya cortada. Ahora por fín podría salir a jugar.
Su madre le había dicho: cuando acabes podrás ir a la plazoleta, con tus amigas a jugar con las canicas.
La muchacha, volvió a mirar a su alrededor. No no quedaba ni un tronco por cortar. Arrimó el hacha a la pared del cuartucho, cerró la puerta con el cerrojo grande y salió a la calle.
Una densa neblina se había apoderado del lugar. Oía las voces y el griterío de los chicos jugando a guerras, y las niñas que habían iniciado un nuevo ciclo de juego. Ahora tocaba saltar a la comba. Mejor!-pensó, aquí no me podrá ninguna. Y se dirigió hacia las voces.
Cierto, la chiquilla era delgaducha, por no decir muy flaca, (no por mucho comer)y con tan pocas carnes saltaba ligera y liviana como una gacela.
Cuando estaba en lo mejor del juego, ganando a sus compañeras, por resistencia y número de saltos, oye la voz de su madre que la llama. Se le había olvidado comprar aceite. Y tenía que ir corriendo a casa la Braulia. Unas combitas más y al segundo chillido de su madre, corre veloz a su casa.
Trae una garrafa de aceite y 5 kilos de patatas. Enseguida!- le dice, con autoridad.

Baja las escaleras y el último tramo que era el mas largo, se desliza por el montante metálico subida de lado como una experta jineta en la baranda, que estaba lisa y brillante por el roce de su ropa andrajosa y sucia. Iba tan deprisa y lo hacia tantas veces a lo largo del día, que podía dar una salto y adelantar medio camino de la entrada que era un espacio amplio. Y en dos zancadas a la calle. Pasaba por donde estaban las chicas, se detenía un poco a mirar y seguía su camino hasta la tienda. De regreso a casa, sentía el peso de las patatas que no la dejaban caminar. Tenia solo 11 años, y al final del día, había hecho mejor jornal que su padre que gastaba más las sillas de los cafés que las de su casa. cuando volvía a la plazoleta ya no quedaba nadie. Mejor, pensaba, estoy demasiado cansada.
Tenia 3 hermanos varones mas pequeños, que se pasaban todo el día callejeando, o en el campo, buscando nidos de alondras de comadrejas, de lo que fuera. pero los niños no tenían que ayudar a mamá, esto era lo más mal visto en aquellos dias grises de la postguerra. Toda la carga para ellas. Era lo normal y preceptivo.
Después de las múltiples ocupaciones de la chica, en la casa, (Una casa de huéspedes, con capacidad para todo el que llegaba.) también iba a la escuela. Le gustaba aprender matemáticas, historia y geografía! Con un solo libro había para todo. LA ENCICLOPEDIA.
Ir al cine los domingos, si podía recoger las 2 pesetas que costaba la entrada, y esto no pasaba siempre, le gustaba mucho. La hacia soñar con otro mundo que no sabía muy bien si existía o no, pero que la hacia vivir, en colores y esto era bueno, en su triste i aciaga existencia
Por aquellos días descubrió, que el piso del al lado que era del farmacéutico de los bajos de la casa. Un viejo baboso y avaro que vivía en la trastienda, guardaba arriba todo las revistas que recibía,y que después de leídas las almacenaba arriba, en el piso vacío.
Que descubrimiento!, ya no le faltaría cosas que leer y aprender, porqué, tenia tal ansiedad de saber y de saber, que por las noches de verano y al precio de su pellejo saltaba el balçón, subida a una silla y dejaba su frágil cuerpo suspendido al aire por unos segundos, hasta poder tocar la otra balconada i saltar en el interior de la terraza contigua. Nunca la vió nadie, Allí había un arsenal de buenas revistas y muy buenas publicaciones de todo tipo, muy interesantes. Allí supo que las niñas de su edad que salían en la revista Life americana, no tenían que cortar leña en el sótano, ni ir a buscarla a la aserradora con el carretón como le tocaba hacer a ella. Y con lo lejos que estaba! Ni bañar a sus hermanos todos los sábados en un barreño.
Admiraba las modelos estilizadas y bien maquilladas que veía el las paginas de moda, y que se parecían mucho por su porte a las artistas de las películas. Y descubrió paisajes increïbles, que jamás pensó que existiesen en la realidad. Gullin en China. Grindenwald, en los Alpes, Nueva York, Londres, Hong Kong. Supo de las grandes catedrales góticas: Milan, Reims, Colonia. Supo de historia, de arte, ciencias y actualidad.
Para regresar a la realidad no le era tan difícil ni tan peligroso; solo había que abrir la puerta del piso cerrar de golpe pero muy suavemente, y meterse en la oscura y desgraciada realidad de su casa, de su família y de su vida.

dimecres, 8 de desembre de 2010

LA OLLA PODRIDA DE IBEAS

Despues de cuatro dias, aún sigue coleando por estos blogs quijotescos, albanzas, risas, buenos deseos, aventuras e historias divertidas de los viajes,los encuentros y el regusto de la famosa olla podrida.
Un grupo de viejos amigos reunidos en torno a una mesa con ganas, de charla, con ilusión, algunos con muchos kilómetras a cuestas, y conscientes de hacer historia. La larga sombra de don Alonso Quijano, seguida del orondo Sancho Panza, se extendía de nuevo por la meseta castellana como tantas veces, y nunca hubieran imaginado que 500 años mas tarde de su puesta en escena aún tendría, la misma vigencia y devoción por parte de un grupo de gente dispar que se ha empeñado en poner otra vez al dia las páginas Cervantinas. (Si es que alguna vez no lo han estado) Felicidades a todos y todas las que habeís podido comer la olla y de paso homenajear al verdadero cocinero y protagonista del evento D. Pedro Ojeda Escudero.

dilluns, 6 de desembre de 2010

ELS VERSETS DE NADAL

Per tradició, per crença i per fer contens a tots, cada any per Nadal, si els col-legis no els hi donen, els hi faig jo matixa. Son els versets que els nens de la casa, que desde ben petits, saben que als postres han de recitar la poesía o cantar una nadala.
Fan molta gracia i als avis o pares que tingueu nens os ho recomano vivament. Es bó per perqué aprenen a parlar en public quand tot-hom els escolta, i s'el hi dona un setit al estalvi ja que despres tos han de pagar quelcom.


La familia tota, espere aquests dies,
son dies de festa, son dies de joia,
al Portal de Betlem, hi ha una gran Nova,
i es que el Deu Jesuset es nat a la Cova¡

Vindran el pastors i les pastoretes,
li portaran mató de les seves ovelletes.
D´altres presents tindrá, de lluny i de fora,
i dels Reis de l´Orient, sense demora.

Cantarem Nadales, tots junts i ben fort,
picarem de mans, fins que es faci de dia.
perque el Nen Fill de Déu,
estigui content allá a la Establia.
.
Correu cosinetes, vingueu cosinets,
que la nostra cuinera ha fet torronets.
Que bons que serán, com en gaudireim¡
fent cagá el tió, pipa, ens ho passarem¡

Bones Festes a tothom¡¡

(M.Sala Porta, Dbre. 2008)

diumenge, 5 de desembre de 2010

ELS AMOS DEL PAÍS

No es la primera vegada que passe. Els controladors aéris amb uns sóus, mil-lionaris, s’han proclamat amos y senyors de la mobililat de tota Europa, i penso que de tot el món, amb destinació o sortida desde aquí. Han decidit que farien ballar les seves músiques y amb la valentía que els hi done la força dels diners, es planten y a ballar. Y sense avisar. A tots ens ha agafat amb les sabates de neu, no pas de ball. Completament a contrapéu.
Una vegada més, sento veronya al-liena, per aquest país de pandereta, que no hi ha manera de canviar. Es absolutament inpensable que un colectíu tan petit posi el país potes enlaire, fins tinguer que declarar el estat d’escepcionalitat d’alarma. I l’ ejercit ha hagut d’internenir,
Sempre deia en broma, que quand tornés a neixer, voldria tenir un Corte Inglés, però pensant-ho bé, prefereixo ser controladora perque ademés de tenir molts diners també tindre el poder.
Afegiría moltes coses, tantes com histories de les persones que tenien que estar a tal o cual lloc per asumptes o esdeveniments potser ineludibles.
El Govenrn diu que pendrà mesures, y que aques fet no es donarà mai més.
Yo no sé si creurem’els.

divendres, 3 de desembre de 2010

EL CARRUSEL COLORISTA DE LA NAVIDAD

Ya están en marcha los reclamos de las luces de colores, de los neones más potenes, que se puedan lucir en los escaparates, y las músicas celestiales a toda potencia. Ya està aquí el Agosto de los comercios, de las administraciones de Loteria, de las compañías eléctricas, del gas, y de las de teléfonos. Todos estos estamentos ya se están frotando las manos, porque ha llegado su hora. La hora de la verdad.
Después de un año duro y de escasas ganancias, por fin podrán resarcirse i vender a tope, porque nadie en Navidad es pobre.
Los pequeños comercios, pondrán sus mejores galas y su más rutilantes rebajas, porqué la cuestión es vender, vender y vender.
Los consumidores, que también, hemos estado padeciendo esta escasez de medios económicos, nos tiraremos a la calle, como corre el perro detrás de su presa, igual que no hubiéramos comido ni vestido en el resto del año.

Que lejos quedan los años en que la Navidad tenia otros sabores, otros mensajes menos consumistas y muchas más familias unidas alrededor de una mesa con pocas “delicatessen”. pero con mucho amor compartir los turrones, que era lo único extraordinario que había.
El consumismo, era una uptopía. Una cosa irreal que se veia solamente en las películas
americanas en technicolor. Pero era menos irreal de lo que pensábamos. Y menos lejano. Llegó su hora también en nuestros hogares, pero con tanto que compramos y regalammos y comemos, ¿Somos más felices?, ¿Somos mejores personas? Habría que replantearse el futuro, y volver a creer que el espíritu navideño, no son los regalos ni los manjares mas caros del mercado. ES algo completamente diferente que ahora no se da.

HE RECIBIDO UN EMAIL

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a
íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y
toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que
afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén)
el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers)
para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas.
Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de
Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona.
Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las
armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola
guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de
las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe
V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana.

Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas,
como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y
reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas
embestidas lo abocan la muerte.
Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos
sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países
para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde
crearon el Kentucky-catalan donkey . Y allí no piensan, ni mucho menos,
en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno.
Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo.
La población catalana se define por una doble característica : el
seny y la rauxa. 
El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía
seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado
de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que
la subiera: 'Es igual', contestó a varias solicitudes, hasta que un
mesetario se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto!
'Es igual', volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.

Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade
(frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba
en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: 'Siéntese, señora'.

 La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma
el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El
otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle
a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo:
'No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí
sólo'. Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas.
Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuertode Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso:
'Para Manu y Antoine, afectuosament'. Cuando la vio Artigas hizo este
parco comentario: 'Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra'.
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón,
sin duda contagiado por el seny . Me hubiera dado mucha pena que el
Ingenioso caballero muriera loco.

Me gusta Cataluña
en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para
vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.


Ramón Chao
Músico, escritor y periodista, padre del cantante Manu Chao y
Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés.


 

dijous, 2 de desembre de 2010

LES OBRES DEL MEU CARRER

Es van començar en el més de Juny, i encara n’hi quede feina per estona. Han fet el clavegueram, han tallat el arbres, han posat fanals nous, han enterrart tubs i mès tubs de tot color i de gruix. Desprès s’han fer voravíes noves amb rajola anti-lliscant, el vorals amb pedra picada i han obert el carrer de llarg i de través. S’han fet més fotats una vegada ja estave tot cubert.
Estic de tanques de color groc i de fer filigranes per etrar a casa, fin mes amunt del terrat.
El meu carrer és molt llarg, ademés fa molta pendent. Es camí de pas per anar a una escola que és al capdemunt de la muntanya i que te 2000 alumnes, per lo tan cada matí es monten un bons ciris per anar a l’escola, En hi ha que pujen a peu ben d’horeta, que potser es menys perillòs.
Demà semble ser que volen asfaltar, i avui tot el veinat tindrà que aparcar fora. Suposo que hi haura bofetades.
No ho comprenc. El meu carrer es de doble sentit de circulació, i tothom pujave i baixave sense problemes. Hi havíen arbres, enllumenat, voravíes, i asfalt com es natural. Ara amb la remodelació, no tinc cap dubte que quedarà molt millor, pero amb la gran crisi que tenim al damunt, valíe la pena aquest gasto tan gran per arrranjar una cosa que no estave pas tan malament? i donar tantes molesties als veins?

dimecres, 1 de desembre de 2010

DESPRÈS DE LATEMPESPTA: LA CALMA

Ara es el moment, de l’anàlisi, de la reflexió. Un cop assumida la realitat, un cop exhaurits tots els ajectíus del esdeveniment, una vegada que tots h’han dit la seva, que han corregut ríus de tinta, fins i tot a l’extranger. Ara es l‘hora de parlar del clasic Barça-Madrid.
La meva lectura no es gaire diferent de la dels demés, tot y la prudencia i la precaució de deixar passar les cridòries i la eufòia, per veure-hi mes clar.
El que va passar al camp el dilluns, es anormal i estrany. Perqué el Real Madrid,es un equip potent, organitzat, i farcit de bons jugadors. I fa molt mal quand s’ho propose. I el dilluns semblaven un escamot de corderets blancs al darrere d’una pilota, com si tinguèssin por del gos d’atura del pastor. El seu pundonor no es mereixía una desfeta com la que van tindre. Una mica potser va ser el anar sempre darrere de Messi, i com sol passar, van deixar d’altres forarts per cubrir sense pensar que al Barça en hi ha més de jugadors com ell.
Degut a l’extraordinari resó mediàtic he gossat escriure aquestes paraulels, que de no ser així mai ho hauría fet. Entre d’altres coses perque tampoc entenc de futbol, ni el veig quasi mai.
Segueixo éssent molt crítica amb els esports que mouen tans interessos, quand tans països hi ha al món que moren de gana.
Serie bó que aquests noiets joves, carregats de mil-lions i pressumint de Ferraris, es recordessin dels que no han estat tant afortunats com ells. Faig la mateixa crida als direcctíus que permeten aquestes bogeries.

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA