dimecres, 28 de juliol de 2010

LA MILLOR RIQUESA ÉS UN COR BO

Ahir va vindre una amiga a casa meva, que em va dur una una ceràmica d e les Benetes de Montserrat, molt maca amb aquell toc modern que elles saben impregnar les seves obres. Pero el més important es la inscripció que porte: “La millor riquesa es un cor BO”.
Un gran detall que vaig agrair molt.
Però com tot a la vida, es reben diferents missatges i en hi ha que no son tant bonics ni tan respectuosos. I per suposat també s’en reben de mollts grullers de persones que no hauríes pensat mai. De persones que presumeixen de cultura, de pedigree i de poliglotisme. Amb tantes medalles que es penjen ells tots solets no els hi quede lloc a la solapa per posar-hi ni un pin. El pin de l’educació, de la humilitat i del cor BO.
Sí benvolguda Merche, aixó và per tu i per ningú més. Ahir vas negar que m’haguesis vetat la correspondecia, siguen una veritat com un temple, i mira, tú t’ho perds. Perque el que t`había de dir en privat, t’ho diré en obert perque tothom s’en assabenti.
Suposo que has passat una mala estona aquesta tarda. I jo també. Que em neguisin l’entrada a una casa quand hi anava a dur un ram de flors, es quelcom tan insòlit i dur de païr, que semble que encara no m’ho crec.
Ja pots deixar la porta de casa ben oberta que jó no hi vindré mai més a supliicar la teva amistat. I mira que t’ho he dit de moltes maneres, (tu ho saps)
Que et quedi ben clar. jo no t’he fet rés ni t’he faltat al respecte. Aquí a Catalunya som gent d’acullida i per aixó el meu interés en posar-me al front del Comité de Benvinguda.
Ha estat el meu únic error. Perque tu no necesites el comité de benviguda ni res pel estil,
a tú només et manque una lliçò de modos que et faci recapacitar, i t’ajudi a tornar al teu lloc. Tens uns quants anys però et quede molt que apendre. i ho saps. Espero que aquesta relitat no et turmenti massa.

CATALUNYA SENSE TOROS

Jo no els trovaré pas a faltar, perque no hi havia anat mai. No pas per cap raò en particular, secillament no em va un espectacle de sang viva i calenta en directe. Però el que ha votat en majoría el Parlament catalá, no sé si resoldrà cap problema. Hasta crec que n’hi podríe afegir. Com ja he dit a mi no m’agrade, però hi ha molta gent que sí i té els seus arguments molt ben forjats i que ningu els farà canviar d’idea. Per lo tan tindrem molta gent descontenta i no es els que més ens fa falta. En tenim pròu de discordies, només ens faltave aquesta.
Potser ho fàn per distreure el personal una estoneta dels asumtes més importants que ara mateix sòn a la palestra. Sense anar més lluny.
M’acabo d’enterar que a Ciudad Real han construit un aeropot gegantí, que es totalment deficitari: 3 vols semanals de Rayanair, i una pista de les més grans d’Europa, capaç de acollir el avió mes gran del món: el Airbús. Aixó es ben bé matar mosques a conyonades. Oh! i resulte que encara han obtingut un altre prèstec per paliar els gastos tan terribles que genere. Tenim uns governs que ja fa dies que els veien incapaços de fer rès a l’indret. Però es que estic veient que ens porten directament al descrèdit internacional, i un Estat sense crèdit ni la confiança de ningú, val menys que rès. Un cero a l’esquerra.

dilluns, 26 de juliol de 2010

LES FORCES DE L'AUTORITAT

No tots son iguals afortunadament. Que hi ha càrrecs amb poca rellevancia però que es creuen imprecindibles, que son orgullossos, pagats d'ells mateixos, que es pensen que son el centre del univers: i tots ens en els troben algún dia u altre. Normalment habillats amb uniforme son persones curtes de gambals, pobres d'enteniment, i altives que només manen al gosset de casa, quan no hi es la senyora, i que malgrat tot ens poden arruinar unes vacances.
Doncs pot passar, i s'ha de pendre amb un bon somriure, sinó l’assumpte por anar a majors. Si et vues exageradament manipulat, pòsa't serio, i procura que no et vulguin ensenyar el reglament, ni poc ni mica. Si l’abusador, intente posar-te el peu al coll, que ho intentarà, no desesperis, i mantint-te fort i atent. Si veu que flluixeges, ets pell. Només podràs vencer si no caus en la provocació, i si el que et vol vendre la moto, s'adone que tú no et desesperes. Si no ho fás, més t'apretarà la soga. Millor somriue i callar, i deixar passar el temps. Segur que guanyes l'altercat, previa escritura d’ una reclamació, o una instancia als nivells superiors feta amb repecte i autoritat.

dissabte, 24 de juliol de 2010

L'AMOR DELS AVIS

Hi ha qui díu d'els nets, que s'estimen més que als fills. Penso que es una bajanada. Rès al món hi ha, que s'estimi tant com el fills propis, els que son sang de la teva sang, tant si son fruit de una unió responsable i amorosa, com si han vingut d’improvist, i sense haber-ho pogut evitar

Els nets, esclar, que també s'estimen molt, qui ho pot negar, una cosa igual.

T'arriben en un punt de la vida que no cal pasar neguits, i que per lo general es tenen un munt de temes resolts. El treball, els pagaments, i a la teva propia vida en total harmonía, amb l'entorn. Ara et troves en un moment de plenitut, serenor i de relaxació. Sabs com và el món, i véus venir el ensurst només quan treuen el nas per la cantonada. Tens experiencia, en quasi tots el terrenys, perque ja has viscut bastant, i ets més considerat i conscient. Es molt diferent, perque es mire tot des una altra perspectiva. A més, i en primer lloc perque no son mai teus del tot. anant bé només o són en una quantitat perceptual de 5o %, Derrere del nostres nets, existeix una altra famila que també s’els creu seus, i amb raò. Són els altres avis que també reclamen la seva part del pastís. I en moltes ocasions es guanyen les voluntats del menuts, només fent uns regalelts de xuxes o d’altres capricis. sensse més histories.

Veure’ls creixer sentir els seus bracets al voltan del coll, i si et fan una mirada capciosa, és una cosa tan especial, que si no ho has viscut mai, difícilmente es pot explicar i encara mes difícil d’entendre per molt que t’hi esforcis. Desde el bresol, que no fan rés, pels avis ya tenen implícites totes les gracies. I els hi veiem totes. Son la nostra esperança de futur, són la continuitat de la familia són la més gran il-lusió. No cal dir res més.

Respon

Reenvia




dimarts, 20 de juliol de 2010

LA BONA FRUITA

Tot el litoral Mediterrani, te un denominador comú a més a més del mar, el clima, el carácter llatí dels seus habitans ,i la seva raça de pell morena i ulls negres. Tenim també una gran varietat de fruita que es recull entre Juny i Setembre. En hi ha tal cantitat i tanta varietat que es un gust agafar el carro de la compra i omplir-lo a plaer ya no dic de totes les clases, perque serie imposible, només de mitja dotzena de les que son mes corrents aquí al nostre país.
Deixeu-me emplenar la meva fruitera que es bastant gran dels seguents fruits: Amb un recó 4 o 5 presecs de vinya durets, al costat unes nectarines vermelles i al punt de maduració. Unes prunes negres i de bona mida. I a continuació un carraç de raïm blanc de grà gran i rosset, un bon grapat de cireres i per separar els muntets, un plàtan a cada costat de la diferenta fruita, possat mirant al centre de la zafata. Es una visió que et fà oblidar tots el mals trangols de la feina i la rebaixa dels sous. El que passe es que no pots restar massa temps quiet devant de una visión tant apetitosa. Hi has de posar mà
Per acabar de millorar la perspectiva ja només cal un melò, tallat a tires i col-locat en una atra zafata fent com un sol. una sindria al centre i uns quands abrecocs. Tampoc hi farie rès unes pomes grogues i uns kiwis, per donar el contrast just. I alguna pera a escollir de la variació que també tenim. Es una delicia que quasibé es al abast de tothom, i que ajude en bona manera a la nostra nutrició, i a la regulacio de les corrents interiors. (per molt que diguin els fabricants de iogourts)
Quand es parle de les coses petites de la vida, del que podem gaudir, jo també em referixo, a aquests petits plaers, que semble que no siguin importants, pero que si ho pensem bé, son els millors, els únics que ens poden fer oblidar les tan airejades corrupcions politiques, la retallada de l’Estatut, les bombes del Afganistan, etc, etc. i no hi pensem amb aquest detalls. La tendencia es sempre al plor, a la pena, el fer llàstima, i posar cara de martirs. i devant de un bon surtit de fruita madura, no tendríem que pensar en gaires penes.
Hem vaig a servir un plart de fruita fresca d’aquesta que acabo de posar a les fruiteres, i així cuidaré de la meva salud que també es important. Es la millor fruita, té els millors gustos i és saníssima. BON PROFIT!

diumenge, 18 de juliol de 2010

LA ADOLESCENCIA, UN MOMENT DELICAT

I no es pas que em recordi de la meva, de adoslescencia, que ja m'agradaríe, però, sí que es una época rara, un moment en la vida del nois i les noies, que semble que no siguin ells. Que només cal mirar-los a la cara per veure, els canvis tan sobtats que presenten. El nás més inflat va agafant una altra forma, i segur que ells ho noten, perque tot sovin entren a mirar-se al mirall, i ara es pentinen cap amunt, cap al costat, o amb un recollit. L'acné sempre present, tampoc els ajude a veure's bé i busquen remeis (que no hi són), a la farmacia, entre els companys, i fan mil provatures. Els canvis fisiològics, son importats, pero el canvis mes significatíus i els més feixucs per tots, es el canvi de caràcter, de menera de ser i d'actuar. Hi ha llibres de psicólogía especialitzats per saber a fons que és el que hi pase per el seu caparró estimat. (En aquest moments tinc tres netes, que pateixen aquesta disfunció).
Tots parlen de la importancia tan gran que tenen aquestos dos o tres anys que dure la situació. Es un moment molt delicat, per el despertar al sexe, per voler raonar com una persona adulta i no tenir els coneixements ni la experiencia, per voler ésser diferents als demés, per voler reinventar la vida, a la seva manera. I creuen que els demés son tontos, que no saben rès de rés.
Per lo tant els que estem al voltan séu, hem de pendre molta paciencia, engullir molts gripaus i intentar trobar aquell punt just d'equilibri entre passarse i no arribar. el famós estira i afluixa, i sobretot no perdre mai la calma. Els fa molta falta seguretat i els grands i els que més els estimem, hem de fer els posibles per proporcionar-los'hi, i no tenir en compte les exigencies absurdes i el capricis que de cop i volta, els fan canviar d’opinio, i fent pensar a tots que están una mica majaras.
No cal espantar-se. Han de madurar i ho faràn degudament si els hi ajudem.

dimecres, 14 de juliol de 2010

LES VISITES DE CORTESIA

A mí m’agrade de rebrer-les i també de fer-les. Reconec que molta gent ho trobe pesat, i molts diuen que es un rotllo. Que de visita tothom es bó, que la gent ens mostrem diferents i superficials, que porte molta feina, per passar 10 minuts amb una persona que a la millor ni t’importe massa.. etc. etc. Ni saps si te conversa, no tan sols si es simpàtic

Jo ho veig desde una altra vessant. Quand convido una persona o més a vindre a casa meva a fer una café, posem pel cas, no la convido mai per compromís, ho faig, perque m’agrade coneixer millor aquest nou amic o amiga, perque, m’agrade poder-los obsequiar, amb un pastisset que he fet en un tris tràs, poso la taula per berenar, amb més cura, i trec el pols de la estança, sempre. Ademés em prenc 5 minuts per arreglar-me una mica el maquillatge i posar-me un polset de perfum.

Si soc jo la que estic convidada, en el primer que penso, es que és el que portaré a la anfitriona. Si té nens, asumpte resolt: una joguina per la criatura. Sinó una planteta o un ram de flors, per ella. Procuro ésser puntual però mai avans de l’hora. Mes aviat 5 minuts mes tard per donar temps, pero tampoc més d’aixó. Perque si ells també son puntuals, s’els farà la espera massa llarga.
Amb tots aquestos prolegòmens, dificilment una visita no pot ser un exit. De totes maneres encara falte una altra condició: saber anarse’n, aviadet, deixar coses per dir, i no enseñar mai el piset, en una primera visita.

dimarts, 13 de juliol de 2010

QUANT LA CALOR NO ET DEIXE DORMIR

Quand els llençols s’empeguen al cos, el coixí es calent i encara que et treguis mes roba de la imprescindibla, no pots aguantar la xafegor de l’habitació, ni obrint la porta i la finestra: Malament! Es presente una nit llarga, amb poques espectatives de que t’entri el sòn. I t’agafe una mena de mal humor, que al dia següent, encara es note més per les grands solcs al voltant del ulls mitgs apagats y descolorits. Farà falta una bona dosi de pincellades per disimular-ho al matí. cremes i colorets a dojo. i que no falti un bon llapis d’ulls perfilador.

A mi, aquestes situacions, a més de posar-me de mala gaita, m’etren picors per tot el cos, les cames i braços sobretot. I no em queda cap mes sorida, M’he d’aixecar, anar a la dutxa un altra vegada, o vestir-me y sortir al carrer. Caminar una mica, serenar-me i quand torno a casa, posar-me en un altre llit. Fresc.

. Normalment amb totes aquestes pecaucions i cuidados, ja me’n surto, i si no m’adormo a pesar de tot. llavors estic ben perduda. Perque amb la temperatura tan alta, no e pot fer rés, ni llibres, ni ordinador, que encara done más escalfor, tampoc es pot cosir. ni fer massa soroll. I sí es té terrat o balcó, cap a la matinada, sempre refresque, i per fí pots anar a dormir al llit, que es un enemic a tindre en compte en aquestos mesos tan calurosos d’estíu.

dilluns, 12 de juliol de 2010

VACANCES ESCOLARS. TEMPS DE PROBLEMES.

No tindríe que ser pas un estorb tindre els nens a casa, per que tinguin una temporadeta de descans, que pròu es meriexen. No cal dir que la mayoria fan jornades llargues d’estudi que si afegim les hores que pasen a casa amb els deures, es poden contar amb tots el dits de la má. Quede clar doncs que les vacances escolars són pels nens i nenes, una necesitat ben pal-lesa.
El problema, arribe quand aquestos nens no tenen avis o els tenen fora o sencillament encara treballen. Llavors que en fem dels menuts? Òn els aparquem, unes hores que ells estigun atesos, i el pares tranquils? O millor dit: traballant i fent hores com unes negrers, si volen arribair a la hipoteca, els coles, i demés gastos propis d’una família. Si ya sé que hi ha les colonies, els casals d’estiu, i els repasos. Però voleu dir que aquests infants cuand ja tenen déu o dotze anys, no s’adonen de que son una nosa, pels pares els avis i demés cuidadors de pagament.
No serà que mica en mica es van fent rebels per aquest motìu? No serà que jà n’están cansats de anar d’un lloc amb un altre, sempre amb la cartera al damunt i la carmanyola?. Perque si hem quedad que necesitaven vacances, aquesta marnera de fer-les es tan estressant com el cole. Al setembre continuarant, necesitant el temps de lleura que està establert per aquest fí.

La societat moderna, amb tots el seus avenços, no ha trobat encara, la solució per aquest problema llogìstic, que a més a més es de carinyo de comunicació, de convivencia, i d’entesa generacional. Es un temps per parlar per educar y per sentir que tenim fills, u per part del fills, palpar que es tenen pares i sobretot saver que son la seva prioritat.

dijous, 8 de juliol de 2010

EL MUNDIAL DE FUTBOL A SUDÀFRICA

Ahir després de guanyar agònicament, el partit de semis, va comencar la cridòria.
Com feie molta calor.. la gent es va reunir a les terrasses, a sopar amb amics. i van cantar, xisclar. i els uuuuyyyyssss, eren tan forts i acompassats amb els de altres veïns, que no tenies pas que veure el partit. estave clar. Només escoltant les reaccións dels més cridaners, en hi havíe pròu.
Jo no sé si el dia de la final, que és el que pot passar si es que guanye ·”la roja”. que bueno, diguem-ho tot, ere “roja” pel vestuari. Jo m’inclino mes, per d’altres colors. I del joc també calcat al que practiquen en algun altre lloc, òn la “roja” importe una mica menys. La bogeria colectiva, pot fer de tot.
El primer ens farà oblidar d’altres problemes punyens de la política i de la economía. Y aixó es bò. Encara que sigui per poc temps, deixarem de veure els prohoms de moltes comunitats, entrar enmanillats, a declarar devant del jutje. Que ja es de agraïr.
L’honor d’haver fet un bon paper, ja ens correspon, i ara es el moment de gaudir-lo, tan si arriben a gunyar, com sí nó. Ens ha pasat una mica com als uruguaians. Al seu país els rebran con herois, facin el que facin. També van lluitar moltíssim, i son només cuatre gats ensinistrats per corre darrere una pilota
Encara que no es conclòs aquest mundial, cal congratular-nos, perque no hi ha hagut cap incident remacable,i tenin en copte que parlem d’un país perillòs i violent, on la vida d’una persona te menys valor, que la de un conill de bosc, es de molta valentía el haver pogut amb tots el brots de vilolencia si es que n’hi ha hagut. Aveure si resultará ser, que el futbol guareix ferides i agermane pobles i nacions. Serie ideal!!!
Llavors sí, que m’apuntaria i exerciría de futbolera de dalt a baix, faria cridòries, aniria al camp i a la Font de Canaletes s’hi calgués

dimarts, 6 de juliol de 2010

TENIM OBRES AL CARRER

L’Ajuntament d’aquest veinatge del Baix Llobregat, ha decidit urbanitzar el nostre carrer, desprès d’haver-ho fet en tots, crec, els demés del poble.
La veritat es que ja tocave, els arbres en mitg de les aceres estretes, havíen crescut i amb ells anaven pujant els paviments, i les tanques de algunes urbanitzacions, també eren ja tortes i apunt de caure.
Trobo d’allò més raonable, que es vagin ordenant les carrers, que fins no fà molts anys, eren utilitzats per un pocs veïns,i ara, tot es diferent. Ha crescut la poblacuió, i amb ella i la modernitat, s’han fet mes evidentes, les mancances, tan en materia de clavegueram, com en la cantitat de tubs y cables que ara ens són imprescincibles, i que cal soterrar.
Dons bé en aquestes estem. Portem més de un més sense poder circular, i aparcar. Els sorolls de les màquines son tan estridents que o tanquem la casa, i ens ofeguem de calor, o bé obrim les finestres i entre la pols i el gran soroll, tampoc podem viure. El més curióses que en tenim encara per molt temps, segons diuen. Al plegar per la tarda els traballadors, posen unes plaches de ferro (a modo de pasera), perque els veïns puguin entrar als seus garatjos. i cada vegada que pase un cotxe per damunt, fà un PATAPLAST, tan estrident que penses que ja han arribat els guerrillers del ASFAR, amb tota l’artilleria pesada.
Una guerra incruenta, per sort, que dintre de uns mesos només serà una anecdota més del nostre passar pel municipi, que ens fa pagar uns bons impostos, cada any mes cars, desde que hi visquem, ja en fa: vintiquatre anys rodons.

dilluns, 5 de juliol de 2010

EL TECLAT DE UN PIANO

Si em donguèssin a escullir una tipus de música per escoltar en calma per relaxar-me, per entrendre cada una de les notes de una partitura, per sentir moltes sensacions i viurel-les, aviat hauría escollit. Sense cap mena de dubte, la música que un virtuòs del piano pot treure d’un bon teclat, es inmensa, es maca i té tots els colors. I esclar també matise tots els sons.
Semble que sigui només música per a romàntics, que també ho és, pero sap també transmetre la energia, la pulcritut, els temps i es pot llegir en ella, des de un poema d’amor, delicat, que ens done una grand dosi de feliciitat, que fa remoure tots els pensamentes. Igual et trobes, enmig de una ventada, dintre el balanceig de les espigues daurades de un sembrat a punt de segar, o a la vora del mar, en una platja deserta òn les ones piquen les roques i d’altres amanceixen les que còrrent suaument cap a la platja. Transment també amb contundència: decisió, rebelía, capteniment, alegría, seguretat, i melangía.
Estem ademés en una época de bons i virtuosos artistes, que saben tocar les peces clássiques de sempre, com ningú, ho havie fet fins ara. No es pas per desmereixer, Larrocha, Baremboin, o Achúcaro, pero les tecnique d’estutdi han canviat molt, i s’hi note Els Improptus de de Schubert, els Schkerzos de Chopin, les serenates de List,de Motzart,i de Beethoven. Totes elles ùniques, i incomparables, són les mes maravelloses històries, que arranquent del teclat aquestos joves pianistes actuals, com ho farien per cas els millors escriptors, o els més prestigiosos novelistes.

diumenge, 4 de juliol de 2010

LES TORMENTES DE L'ESTÍU

       Aquestos dies xafegosos, que per fí han arribat desprès de tan llarga espera, es van alternant aquí a la montanya, amb refrescants tempestes d'estiu que son un autèntic respir, per descansar de tanta caloría i suor, i que ens seveixen per canviar el ritme d'activitats. Per fer coses diferentes a les que fem cada dia: No es pot anar a la piscina, ni a fer senderisme, ni pujar a la bici, ni sentar-se a una terrasa a pendre un gelat, pero, en canvi podem anar a buscar caragols, fer una partida de cartes, llegir aquell parell de llibres que teniem aparcats, o preparar una berenola a casa amb els amics o la familia. U ordenar una llibreria o armari, que també convé...
Sense pensar que una remullada als boscos els hi anirà molt bé, per allunyar el risc d'incendis. També afavorirà la sortida de bolets, a les altes montanyes i de les petites i perfumades carreroles als prats. I els amants d'aquest diguemne esport, guadiran de valent, dintre de poc temps.
Dormir amb al finestra tancada, i poder sentir el soroll del trons i de la pluja, repicant al sostre, o el trepitjar els tolls per les rodes d'algún auto despistat. Veure com es cole la llum fugaç dels llampecs i pensar en que demà tornarà a sortir el sol, que serà estiu un altre cop, que el lapsus, ens tonifique, i fà pujar aquella olor tan característica de la terra mullada. En definitiva, una llevantada d’estíu es a la fí, un maravellòs regal de la Natura

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA