dijous, 29 d’abril de 2010

El són d'un nadò

Una visió de les mes sublims de les que es puguin admirar, es la contemplació d’un bebé dormint plàcidament el seu cotxet. o al seu llitet.
Net, amb un olor dolç, i molt caracteristic. Si pots veure’l d’aprop es note el seu possat relaxat i les seves petites manetes somrosades, reposant damunt el seu cos minùscul. De prompte un somrís que es només una de les ganyotes de fan quand dorment i que semble un riure, però que no ho és.
S’atançe la seva jove mare s’el mire amorosament, i l’abrigue una mica més. Un altra estampa que ens ofereix la vida i que val la pena aprofitar. La mirada embadalida que ens regala aquella mare anónima que es una poesia de contingut d’alt grau. I ja no cal dir de quand l’amamante. Aquest fet tan natural i tan proxim a la vida quotidiana, es el que done més sentit a la maternitat i que fà que entre els dos, es produeixin el llaços vehiculars mes profons u daraders. Un contacte mai pròu lloat.
Un miracle tot plegat que a força d’esser tan humà, es extraordinariament senzill de portar-lo a la pràctica i alhora molt coplicat d’entendre’l.

dimecres, 28 d’abril de 2010

ANAR A COMPRAR ROBA

Quan comence a canviar el temps, tots ebols grands magatzems del país, les botigues especialitzades i els petits comerços de barri, tenen des de fa dies tot el génere a punt d’ésser exposat perque els clients comencin a fer-se una idea de com aniram vestits tota la primavera i l’estiu. Perque una cosa es segura tot-hom vestirá igual, si diuen de posar-nos pantalons pirata, no cal patir tots anirem com si vulguessim atravessar un riu, o bé anar a pescar. Si les samarretes son curtes i estretes, doncs vinga! A ensenyar el melic i aguantar els lumbagos. Si parlem d’anar arrugats com unes panses, ja està dat i beneït: tots esn posem unes bruses i un jerseys que semblen sortits del contenidor de les escombraries perque ademes han d’esser destenyits i desscolorits. I si por ser estripats. Si busques un talons de talla mitjana, com els disenyadors s’hagin posat d’acord, en que ens hem de calçar planes i amb brillants i lluentors als peus, tampoc cal mirar rès perque a totes les sabateries tindran si fa o no fa, els mateixos models. De tan veure’ls, al final ja t’agraden, en convinguin o nó, els compres.
No sé perque hem de comprar tots alhora, i les mateixes coses. Les dones diuen que es tan gratificant anar de botigues, fin i tot ho recomanen els metges perque diuen que es terapèutic. I a mí em pose a cent. No ho puc evitar, i per descomtat que gaudeixo de la roba y m’agrade vestir-me i estar elegant. Però anar a comprar es de bojos. No ho soporto. Sempre rebusco al fons del armari per si hi ha quelcom que no recordi i de tan passat de moda, ja torni a ser d’actualitat. Algún cop m’ha passat. Un petit arranjament i llestos. Tot per no tinguer que escollir entre milers de peces iguals que ni m’agraden, i que ademés he de pagar caríssimes.

dimarts, 27 d’abril de 2010

!Ni un puntito somos en el Universo: La Mar...

!Ni un puntito somos en el Universo: La Mar...

bonita poesia sobre la mar que siempre es fuente de inspiración. Gracias amiga hoy me apetecía este verso.
Saludos sinceros

dilluns, 26 d’abril de 2010

LES CLASES DE FRANCES

Des de fa un any i mitg, vaig regularment a classes de francés, un cop a la setmana dues hores. Jo ja l’havía estudiat, i com soc una mica llençada, i s’escau també, perque pels catalans que parlem una llengua molt assemblada, no resulte gens difícil. Sempre que tenia ocasió de practicar tot-hom em deia lo bé que pronunciava i parlava. Que m’enteníe tothom ere una realitat, i que jo també ho comprenia tot, igual.
Però desprès dels anys que han passat des de que l’estudiava, ha plogut molt, he crescut com persona, soc molt mes reponsabla i madura, mes tolerant i compresiva, pero le gramática d’aquesta llengua ja no es per mí la que ere. Els verbs em semblen diferents les conjugacións s’en fan dificils de resoldre, i menys mal que del bocavulari mèn recordo bé. La materia gris noto, que ja está una mica gastada, el disc dur també necesite una reparació a fons. No Crec que cap compañía d’informàtica em resolgui el problema ni que em dongui cap garantía.
Tota la chispa, la llucidesa i hasta la intel-ligencia, và reculant poc a poc, sense poder-ho evitar. Es el mal més dolent de la decadencia física. I si t’en adones, encara és molt pitjor.
Llavors ja no us comento rès de l’alemand, que des de fa dos anys, també m’he entestat aprendre’l. Aquest com no en savía gens, s’em fa difícil també, però com és un idioma, de per sí molt complicat, i que no en savía got, m’ho prenc amb més calma, i em diverteix sobremanera.

diumenge, 25 d’abril de 2010

CATALUNYA I S. JORDI

Per Sant Jordi a Tot Catalunya es celebre un dia molt especial. Una festa magnífica que s’ha fet tan famosa, que ja es copiada en paissos llunyans, com Japò i venen molts turistes atrets per la seva fama. Y es que no hi ha paraules per descriurel-la. Es una gran Festa Mayor de la Cultura, del Amor i de les Lletres.
La gaudeixen petits i grans, homes i dones de totes les races i condicions socials. Gent de totes les edats surten al carrer a la busca del llibre i de la rosa. Les guarderies, les places d’abast, els bancs i caixes, els instituts, i els colectíus mes dispars tots son plens de rams de roses vermelles per regalar als seus clients i proveïdors.
Concients de que vivim en un món, difícil, sense justicia, i minvats per la crisi, pero concients també de que aquesta es la nostra festa per excelencia, fem una pausa, aparquem els problemes, per gaudir, i fer que aquesta data sigui d’ agermanament i joia. Tots els racons, places, i cantonades son plenes de papradetes ón es venen aquestos dos articles, però es tal la afluencia que és aprifitada per els escriptors que son per tot arreu, firmant i dedicant els llibres als seus clients.
Les emisores de radio i també de la televisió, emeten els seus programes desde qualsevol punt de la ciutat, perqueen qualsevol indret es ple de gent a vesar.
Respectant totes les demes festes, que es celebren a totes les comunnitats, (A Pamplona: toros. A Sevilla balls i folklore, a Valencia: foc i ,mascletás etc. etc) A cap lloc es festeje tan i tan, el dia dels enamorats. I el dia del llibre i la rosa. Es Amor. Es Cultura a l’engròs.

dijous, 22 d’abril de 2010

LES LABORS

Aquesta es l'ocupació, distracció, o vici de moltes fémines. Molt escasos son el homes que els hi agradi cosir o fer punt. Però en conec algún que li relaxe fer petit point. No hi tinc rès en contra. Mes aviat al revés
Voldria que el qui em llegís pugués entedre tot el que s’assaboeig, per ejemple fer un jersey. O una xaqueta de punt o de roba. Un tapis de macramé, o una punta al coixì. A mí m’agrade sobremanera fer quelcom, de vestir o per casa, fet a má. I un regal fet a mà amb delicadeça i bon gust, l’agreix el que el reb i satisfà al qui l’ha fet. Es tan agradable sumergirte en el món de les sises, els escots, les mànigues o els brodats!!! I que dir de les afeccionades al ganxet. Amb les seus fils i les revistes especialitzades, passen unes hores molt més que felices i distretes. Totes les labors, acaparen la atenció del que les fa, allunyen les cabòries, es sumament relaxant i hasta terapèutic.
Des de tot punt de vista, recomanable. Es reparador del estrès, de les neurones, i del mal rotllo. L'aconsellen els psiquiatres a les persones amb problemes depresius. El punt de creu, per ejemple, fa minvar la ansietat i l’insomni. Una cosa important en persones nervioses i que pateixen alteracions d’aquesta índole.
Devant de tants avantatges, posemnos a pensar: sempre es millor fer més manualitats a consumir mes de pastilles. Es l’opció de cadasqú.

LES TELES DEL VEÏNS

No sé com És que sempre passe igual. Els veïns que els hi agrade el futbol, són justament al que el hi agrade també tindre la tele pujada de dicibels. A mí no em moleste gens, perque, si llegeixo, excolto música o estic al ordinador, ja tinc la precaució de utilizar els "pinganillos". D’aquesta manera no molesto ni em molesten, i asunto saldat.
Pero es que, tenim un veïns mutus, que quand senten en Pujal i el seves super-trasmisons dels partits del Barça, semble que els hi agafe una mena de atac, que m’arribe al meu despatxet, i el soroll es cole per tot arreu. Comence la funció: Els altres veïn criden:”que ens tornarem sords!!!” els altres “Que farem venir la Urbana, si crideu així”….Al cap i a la fí, tipa de discusions he de sortir a fer una volta o vaig a posar una rentadora a baixo la cuina a berenar. La questió es no entrar en discusió ni amb als uns ni amb els altres, pero la veritat es que penso que hi han gent, am molt poc a gens de senderi, que només espere el dia del futbol per armar-la de valent, i no deixar en pau a ningú, sense neguitejar ni neguitajar-se. Un pòu de sensateça es el que els hi manque a tots plegats. Anar pel món amb aquesta poca corda, es esposar-se a rebre un ensurt, amb consecuencies inesperades.

dimarts, 20 d’abril de 2010

LA SENSIBILITAT ALS NOSTRES DIES

Qui díu sensibilitat, díu finesa, diu educació, diu emoció, diu compasió envers el altres menys aforntunats.
Ens trobem, moltes vegades en el trancurs de dels ultims anys, que semble que el sentiment més bell de tots, no sabem òn ha anat a parar. El busques per tots els racons, el crides pels carrers i per les llars, a la platja, i a la
montanya.. No respòn mai. Que s’en ha fet? que ha estat de l’educació del joves que ni es mouen quand una persona gran, no trobe seient al metro a al autobús? On és el bon criteri que deurien presumir molts escriptors de novel-les basura? erótiques pornogràfiques i il-legibles? I la ética profesional dels moderadors de programes del cor, que arriben més en-llà dels codis étics i morals establerts? que en fan de la sensibiblitat envers els infants? A les hores de més audiencia de nens, es programen películes de tiros, de gansters, i tota mena de programes que es distingeisen per la manca de pudor, tan en la acció com en els diàlecs?.
Tot aquest preàmbul per no parlar de problemes más importants i que fereixen tothom. Com per ejemple els botellons.
En fí, el dia que tornarem a la vida ménys estressada, i haurem recuperat el tó, podrem tornar a gaudir de la poesia, ens podrem emocionar amb una obra de teatre o ballet, i segurament serem una mica més feliços.

dilluns, 19 d’abril de 2010

ELS FUMS DEL VOLCÀ ISLANDÉS

         ELS FUMS DEL VOLCÀ ISLANDES
Cada dÍa en coneixem una de nova, i el nùvol que ha paralitzat mitg Europa, n’es una d’elles, I de les més estranyes.
Jo no ho havía vist mai una cosa semblant: Un fum que no es toxic, que no contamine, però que impedeix volar als avions, perque comté un pols corrosíu que penetre dins els motors, i els fa parar en plé vol. Un perjudici gran per moltes companyíes aéries que han hagut se suspendre els vols i ademés indemnizar i apaibagà als desesperats viatgers, que no es pas cosa fácil. I per el que es veu, no es un problema gens petit ni i de poca importancia, nó. Podriem estar una semana ben bona a sinò més.
Un altra vegada els caos dominarà, i sort que desprès de la desgracia, no s’ha produit cap víctima.En principi semble que acabará sent un problema econòmic, però de grans proporcions.
Aquest enrenou desconegut fins ara, ens porte a pensar seriosament, que hi ha quelcom que no marxe. No se sap si vé de dalt, si vé d’abaix, si son bruixots, si son chamans, o les forces de la Natura totes juntes, que ja fa temps que ens donem tota mena d’esurts. Ara vé: l’home  a través dels segles ha desmostrat que se sap sortir de tot. Per la seva inteligencia o el més gran encara, instint de supervivencia, el fa rumiar, estudiar la manera de enfrontar-se amb l’enemic de torn, i per fí guanyar a les forces quasi sobrenaturals que, es van presentant ciclicament, i que sempre hem anat vencent. Perqué doncs ara tendríe que ser diferent aquesta vegada?

diumenge, 18 d’abril de 2010

LES FLORS

Són el signe inequívoc de que la primavera ja es aquí. La tan esperada primavera, enguany que tot han estat pluges, neus, boires i humitat, encara es veu mes maca. Ere d'esperar. Cada any es el mateix miracle de la natura. Un verdader somni, admirar com devall de les rames seques i mortes desde tans mesos, no sé sap com, pugen un plançons verts i víus, i amb un no rès, les rames seques han desaparegut.
Per adonar-se millor del canvi, serie convenient andentrar-se in xic al camp, i obsevar el matolls, els arbres de fulla caduca, i els sembrats. Mirar com están les herbes i si ja ha nascut alguna violeta en algun marge prou obag.
I es pot fe r el mateix a la ciutat. Fer un passeig per alguna vinguada arbrada i ajardinada. Fixar-se molt al detall de com són en aquell moment les fulles dels arbres, dels rosers, de l'escorça etc.
Tornar al meteix lloc òn s'ha has estat viut dies avans, i ja ha variat tot. El panorama es completament diferent. el verdor, les ponselles, que ja s'obren, els rosers, les petunies, les falgueres , els ficus i hasta els cactus, han fet una estirada. les flors oloroses estás en plena efervescencia i si no perjudiquen les alergies, es pot respirar a fons, perque es un festival de aromes naturals, i val la pena, no perdre-s'ho. I es que en el codi genetic del home i vé inclosa la poesia i els sentiments de desperte la primavera any rere any.

dijous, 15 d’abril de 2010

L' ENVEJA

Aquesta n’és una paraula odiosa, pero està tan al ùs, que a pesar de ser més vella que els temps, y tan antiga com la mateixa humanitat, ES pot explicar d’ella que es coneix com el més abominable dels set pecats capitals i la causant de molta part dels altres sis.
Estem devant doncs, d’una falta que canvíe les persones. que els ennuvolela vista, que els torne avars, que els fa cometre les mes grans atrocitats que es puguin donar a la vida. Els fà ruïns, petits, i menypreables.
I ningú està exent de partir-la alguna vegada en el séu caminar per aquest món.
Es troben molts éssers, que si no estèssin dominats per aquest vici, serien unes ànimes excel-lents. Una veïns, amics, familiars, coneguts en general, que si no fòs per la enveja que els domine, es podrien explicar coses d’ells realment notables.
Però la enveja, la ditxosa enveja dels bens del altre, de la situació que gaudeix, un tercer, fins i tot de la bondad d’un amic proper, els malmet. Encara que ho portin amagat, molt i molt disimulat, no hi ha res a fer. A la curta o a la llarga, sortirà el llop que porten dintre, i s’haurà acabat el broquil.
En totes les jerarquies hi és també present. El la política, portser, és òn es trobe sempre present. I en l‘ambient de les finances. I massa sovint també s’ajéu amb les famílies i entre germans.
Ens caldríe a tots, ser conscients d’aquesta plaga que tenim instal-lada entre nosaltres, i saber-nos-la, espolsar del damunt. Molt hi gauanyariem. Ho tendriem que intentar. I si ho aconseguissim, llavors podriem ben dir que la fam, les guerres, i fins i tot les malvestats naturals, serien molt més petites o desapareixerien del tot.

dimarts, 13 d’abril de 2010

PORTAR UNA CASA. (O FER DE MARUJA)

Desde temps inmemorial, les feines de la casa, que son un munté, i molt desagraïdes, han estat delegades com a feines de dones, en el ranquing fastigòs de les categories familiars i socials. Per lo tan, considerades feines menors, i de escasa qualitat. Una tasca que la pot fer qualsevol persona que disposi de dues mans i rès més.
I jo no hi estic pas d'acord. Penso per el conntrari que es menester molt més que dues mans. Fa falta tenir un bon cap. Despejat i seré, per tindre cura de la família, de la arganització i de la economía. Portar una casa no es feinejar, és entre d'altres coses: cuidar i educar uns fills, mantindre la flama de la ilusió per a tots el menbres, fer uns menús cuidadosament elaborats, cada dia de la setmana, anar a cercar tot allò que fà falta per l'equipament i el suministre, anar al metge amb al qui calgui, i al dentiste. Cosir botons a dojo, planxar i endressar tota la roba de tots. i el banys, i les dutxes....alhora fer els honors als convidats, saber estar, i ser atenta i elegant. Com més ho penso mes important veig el treball sense remunerar, que duen a terme moltes de les mestresses dels nostres dies.
Darrere de un grand home, diuen, cal buscar sempre la dona que s'ocupe d'ell i de totes aquestes "menudencies" que acabo de enumerar. De bon segur que val més qu’ ell encara. el mateix es por dir de una gran dona: radere de una gran dona, hi ha sempre una bona gobernanta de tota confiança. Però mai hi ha un marit, que ocupi el lloc de la gobernanta.

dilluns, 12 d’abril de 2010

ELS MESTRES

La figura del mestre, es cabdal en la vida d’un nen o nena sobretot en els primers anys d’escola.
La persona en questió, ha de tenir molta fortaleça d’anim, molta paciencia i voluntat, i un gran amor a l’ofici.
Els nens d’avui dia que están molt sols a les seves llars, també están acostumats a fer allò que els hi ve de gust,i pròu. I aquest es un inconvinient molt habitual, i quand toque fer quelcom més que jugar, tot es complique. Desprès també cal comptar amb la formació del pares. Hi ha nens que tot i ser culpables, de no voler ajupir l’espatlla, tenen la complicitat del pares, que amb la seva desidia, acaben per fer malvé el futur estudiant de Institut. En aquests casos el mestre per molt que s’ocupi de la seva feina, té la batalla perduda. I potser la gerra també.
Si al contrari, es done el cas que pares responsables, siguin o nó separats, que tenen clar que els fills han de treballar, obeïr, i repectar a tots els seus superiors, la tasca del mestre es lleugera i agraïda.
A més a més els menuts d’avui, si no tenen cap patología que ho impedeixi, són molt desperts, i espavilats, i el mestre si ho sap fer, es pot lluir, educant-los bé, académicament. Tots hi guanyen perque, l'alumne apren, el profesor gaudeix de la feina, i el pares tranquils, perque tot va alhora. El creixement del nen com a persona, i la satisfació del mestre d’haber estat una peça tan important en el seu desenvolupament. Es el millor cas que es pot donar.
Hi ha una altre supòsit, poc frecuent, i es quand el mestre que no es el millor profesional del món, ni tampoc la persona més sàvia; pero té en dó de saver despertar en el seu dexeple, la curiosotat pel estudi. Li trasmet les ganes de vulguer apendre de tot, i de interesar-se per tots els temes amb pasió. Aquest, en la meva humil opinió es el millor mestre. Jo l’he conegut afortunadament per mí, perque em va capgirar la adolescencia, i segurament, canviar la meva joventud.

diumenge, 11 d’abril de 2010

SENSE QUEIXA NI DESENGANY

Moltes vegades en el transcurs de la vida, quand rès ha estat fácil, quand s’hagut de treballar i estalviar per pujar uns fills, per donarlos-hi estudis i una millor qualitat de vida, de la que els pares han tingut. Mentres aquesta tarea es va consolidant i es fa realitat, penses: quand acabaré de luitar per totes aqueste obligacions, em podré donar per satisfeta. Podré estar orgullosa junt amb la meva compañía, d’haver complert com persones, amb la familia i la societat. Podré estar contenta, perque he tingut molta sort i que les coses més o meys han sortit com espàràvem. Lavors, t’imagines d’amunt d’un turò contemplant la teva obra, i setin-te feliç.
Però, el que pase amb això, es una cosa en la que no s’hi ha pensat mai. Es que el descans, la satifació per haver fet els deures de la vida, amb bona nota, d’haver complert amb allò que segons el teu criteri, ere lo correcte, et deixe tan esllomat, i tan fatigat, que ja no tens ganes de gaudir de la llibertat gaunyada a pols. Trobes, que la nova situación no et satisfà tant com t’havíes arribat a imaginar.
Els fills, es veritat, son fora, però els anyores, et quedes sol i orfe de fills I de pares, quasi al mateix temps. I molts cops, la situació ha canviat tant, que ni tu mateix, creus que ets igual persona que avans. Anar als metges es ara la nova distració, No es pot pasar ni una setmana que no es tingui que visitar al podòlec al radiòlegec, al estomatòlec i a tots els òlecs haguts i per haver. I puc ben asegurar que no es el més divertit del món.
Ni per descomptat, res igual del que s’havíe programat al principi de la nostra singladura com parella.

dijous, 8 d’abril de 2010

EL POBLES BLANCS D'ANDALUSÍA

Ara ja fa molt temps que no he estat per aquelles contrades. Però els conec molt bé. Penso en ells perque és ara quan més bonics llueixen. En la Primavera.
El blau intens del cel. El blanc acabat de pintar, i les flors que adornen finestres, balcons i patis, tot el conjunt, es una maravellla. Un espectacle que recomano vivament, a tots els que encara no l’ han vist. Els seus carrerons estrets, les reixes de cada planta baixa, farcides de geranis i gladiols, impregnat tot d'olor a jasemí. Són un conjunt de coses que fan que a vista de pardal, o desde els fons de la vall, es configuri un cuadre magnífic i multicolor de una bellesa incomparable i inconfusible. Una pintura naif perfecta de formes i colors, dignes de la millor paleta, en mans del millor artiste.
Aquí a casa nostra, sòm mes amants de la pedra per les nostres façanes, segurament perque es mes forta i no cal tan entreteniment, Es mes practic i còmode potser, però no hi ha cap dubte que les façanes que he esplicat guanyen en brillantor i en estética. I donen al-legria al seus moradors. Deu ser per aquest motiu que allà sempre sont a punt de cantar i balllar.
Per descomptat que per aquí, sòm com la pedra: austers, seriossos, i poc amants de la "juerga flamenca". Ves per òn i sense pensar-m'ho, he descubert la sopa del all. El com i el perque l'entorn influeix en el tarannà les pobles i les seves gents.

dimecres, 7 d’abril de 2010

ELS JOCS DE SOBRETAULA

No es que m'agradin especialment, pero reconec que practicats en ruenions de familia, en alguna sobretaula, en un dia festíu i plujòs, són un passatemps agradable i divertit que, ajude molt a coneixer els teus adversaris de joc, tan si son nens com adults. Familia o bé amics.
En primer lloc es una forma de fer molt contens als petits. Per ells poder competir amb persones adultes, es estimulant, i per les mes grands es una stisfació veure com gaudeixen, de la rivalitat amb els grans, en igualtat i de com els volen guanyar, encara que sigui fent un munt de trampes.
Es també riure. Un riure trepidant, un riure total i sà. Es picabaralles asegurades quand hi algù que no es pren gens bé el ser perdedor. Es el moment de fer pedagogía, i fer-los veure que a la vida perdràn moltes més vegades. que mai tindrán totes les bases al séu favor. Aprofitar per recordárlos-ho, sense pedanía, els farà bé.
Passe l'estona i l'ambient es cada vegada més engrascador. Una cosa s'ha de tenir amb compte: i que és importantìsima. En cap circumstàcia s'ha de jugar amb diners. Ni de curs legal, ni de les antigues pesetes, ara arroconades i destinades per aquestos usos. Com molt botons o sigrons. I....A jugar!!!!!

dimarts, 6 d’abril de 2010

LA TRUITA DE PATATES (tortilla española)

La truita de patates.
No sé de massa gent que no li agradi, la sufrida, la socorreguda, la humil truita de patates. O millor encara "la tortilla española". Es troben baretos, chiringuitos i grands restaurants autentics especialistes en el tema. Es una delicia pel paladar sempre. i es poden fer de tantes maneres!!!
Existeixen moltes i diferents formes de presentar-la, i tenim un futimé de sofisticacions, que admet el seu consum tan elogiat. Amb diseny o sense, es un plat que sobretot coneix tot-hom i agrade als gourmets mes exigents.
Les fan amb seba, amb all crù, amb cansalada seca i viada, amb la patata bullida previament. Tallades a cuadrets, a peles, amb molt òu, amb poc òu, gruixudes, primetes, cuites amb foc de llenya o al forn. Amb foc lent o a foc víu. Es pot menjar freda o calenta. i com totes les coses que tenen, exit popular, es busquen, totes les variacións posibles, per que, siguim més novedoses i cridin més l'atenció dels l’amants de la bona taula
No tinc idea de qui va ser el primer en inventar-la, ni en quina época,(suposo que molt desprès de la Conqueta d'América, per Colom), pero el que es ben segur, es que pasará a la historia del menjars mes fets en totes les estacions del any, i en quasi tots els països. Podem dir sense tindre por a equivocar-nos, que es un plat universal, de la dieta mediterrània, i en consecuencia un plat recomenat i copiat arreu.

dilluns, 5 d’abril de 2010

LLAÇOS D'ESTIMACIÓ I RESPECTE

D’aquesta manera definiria la relació que tinc amb els nou vinguts a la familia, osigui una jove i dos gendres. Molt diferents entre sí i de procedències dispars, tots tres< tenen una cosa en comù que es el perquè els aprecio tant: fan inmesament feliços als meus tres fills.
I avui dia no es corrent que pasi. I a casa nostra, (ho dic orgullosa), ja fa uns quands anys que es respire enamorament a tres bandes i al mateix temps amor filial del bó, per llurs fills. No es pot demanar més. (i toco la fusta del meu escriptori de melamina, per si acàs).
Em demano que haurè fet o quina paga tindré que abonar, per haver estat tant afortunada en aquest sentit. Ho penso moltles vegades. L’hamonia, el respecte mútuo, la cordialitat en el tracte, constancia i perseverancia en l’amor, son factor determinants en la relació de parella, i ells saben de fer-los realitat. Veritablement, una sogra, no pot demanar més. I una mare tampoc pot aspirar res millor. Demanar dia a dia que les coses no canviin mai. I fer relaitat aquell refany castellà tan encertat de :” A dios rogando pero con el mazo dando.”

dissabte, 3 d’abril de 2010

DES DE EL PIRINEU DE LLEIDA

Als meus amics de la globosfera, aquest nous amics que no conec personalment, però que tan aprecio, a les noves amistats, que he afegit a las meva llista de persones imprescindibles, i volgudes, els voldria explicar una mica com es l'entorn que em moc molts caps de setmana i especialment aquestes vacances de Setmana Santa.
El poblet té pocs habitants, uns 2000 aprox. i es molt aprop de Andorra, (22 Km.) Per lo tan, hi ha bones comunicacions, bones carreteres, bons restaurants, i es degut principalment a la proximitat de moltes pistes d'esquí, i de una grandíssim centre de compres internacional com es tot el Principat d'Andorra. Per aquí hi passe molta gent de tota al península. De manera que si es vol distracció i moguda, es trobe a un pas.
Però els paisans de la vila, son les persones pageses de tota la vida, que veuen passar el progrés i la modernitat per davant dels seus ulls, i no pestanyegen. Son els pagesos de sempre, els ramaders, les quatre botiguetes de queviures, quatre o cinc bars, una farmàcia i para de comptar. La bonhomia amb cames i el talent dissimulat.
Aquí es coneix tothom, i les hores, puntualment senyalades per el rellotge del l'Església, passen lentes i tranquil-les. Es descansa i el més curiós de tot: Aquí hi ha temps a dojo,
i encara en sobre. Es pot llegir, fer pastissos, escriure, passejar, xerrar amb el veïns, anar a comprar bona carn, un bons embotits, i el que a mi m'agrade més: Seure el sofà i veure com es consumeixen els troncs de la llar de foc, amb un llibre a les mans.
Per mí es el programa preferit. Des de la meva tranquil-litat us desitjo a tots: Bona primavera!!! i joiosa Pascua!!

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA