dijous, 25 de març de 2010

LES PROCESSONS DE SETMANA SANTA

Ja han arribat. Puntuals a la cita, faci fred o calor, faci vent o plogui, ja les tenim aquí. Per tot el país, per totes les carreteres principals i secundaries, es veuràn unes llasguíssimes corrùes de cotxes d’espant. Parar i engegar. Parar i engegar. I gual que per les processons. Igual que es fan amb els passos de totes les confradies conegudes o nó. D’andalusía o del Paìs Valencià
Aquestes però son unes precessons laiques, mes noves, no tan, devotes ni de tan reculliment com jo recordo les del meu poble. Són les processons dels temps actuals, dels temps moderns i de més rabiosa actualitat. Hi haurà moltes víctimes de veritat, no incruentes i segurament també es plorarà
Posats a dir, a mi quasi em semble millor encara, comparar tota aquesta moguda de vehicles i de gent amb un Via-Crucis autèntic. I es que ho és. Hores i hores damunt un cotxe, amb nens, o plens fins als topes de jovent, que van a la muntanya, sense puguer ni sortir a estirar les cames. I desgraciats si amb algù se li pose ún amb febre o tos o mareig. En cas d’ una indisposició, es pot agreujar la situació.I molt.
Es un símil, aquest que faig amb tots els respectes per tots els practicants del oficis de la Setmana Santa que la senten de debò. I ademés s’esfocen, perque tot surti en ordre i controlat, perque sigui una manifestació de dol colectíu, que es el l’autèntic i vedader sentit d’aquestes diades de la Pascua.

dimecres, 24 de març de 2010

LES MARATHONS URBANES

S’han possaT de moda, i ara per ara no s’hi pot fer rès. No hi ha cap ciutat del mon, que no organitci la seva Marahtó anual. Fà modern, Fà actualitat.
Es tallen tots el carrers, es mobilitze tota la Guardia Urbana i som-hi! Durarà lo que les marques pucitaries vulguin. Perque la gent si està ben publicitada i motivada es capaç de tot. De fer puenting sense corda, de fer parapent sense la lona, o de fer rafting sense Zodiac
Perqué? No ho sé. Jo diría que es un repte que la persona fà amb sí mateixa, i perque no pot pas ser menys que el veì. O per pendre fama, o per un premi quantiós. qui sap!
El meu amic Ciriac, em và dir un dia que l’esport l’havien inventat els metges per tenir pacients. que si la gent no feie cap ruqueria d’aquestes caraterìstiques, es manteníe sana fins ben vella i arribave lluny. Però que a ells no els interesave quedar sense feina. I portser tenie pròu raò el meu amic.
JO, no m’atreviría a dir tant. Però que es veuen fer als esportistes, i amb directe uns esforços sobrehumans, que poden ser de tot menos saludables; Es cert. Són l’agotament elevat a la màxima potencia. El defalliment voluntari mes bestia.. Una altra cosa es moure’s amb mesura, per que els mùsculs no es quedin adormits avans d’hora. Nedar, caminar, fer estiraments etc. peró quand veig o llegeixo que es moren de fred penjats en una montanya, quand sento que un allàu, en sepulte uns quands o bé quand desprès de les marathons en i ha que acaben amb lipotímies, penso Deu meu! no tenen senderi!!!

dimarts, 23 de març de 2010

El Pantano de Rialp (Lérida)

(dedico este post a Norma Soriano de Argentina, que siempre me reclama que haga mis reflexiones en castellano, porque que tiene alguna difcultad en comprenderme)


Desde muy pequeña, siempre oía hablar a mi família y vecindad del futuro Pantano de Rialp, en la cuenca de rio Segre, que és al mismo tiempo, és el más importante afluente del Ebro.
Después del éxito del Pantano de Oliana (Pocos Kms. mas al norte) se daba por hecho que seguidamente, se empezaria a construir el Embalse de Rialp, además era complementario del primero. Se discutía si se emplazaría más abajo, más arriba, y pasaban los años. cuando se acallaban estas especulaciones, salian otras, i otras, i así hasta que por fín salió publicado en el BOE, el defintivo proyecto y la fecha del comienzo y del fin de la obra.
Pero no sé porque razón, tantos años esperando la dichosa ejecución,y cuando mas cerca estaban de empezarla, llegaron las protestas, de los afectados, que se hicieron públicas i se entró en una espiral, de dimes i diretes de ofertas i contra- ofertas por ambas partes. Tambien salieron a la luz, problemas logísticos, y sentimentales. como el de los cementerios, de las capillas románicas que iban a ser inundadas. (que nadie sabia que existian hasta aquel momento), y otros ases que se sacaron de la manga para poder cobar más por sus tierras i derechos.
Costó lo que nadie sabe ponerse de acuerdo, para las indemnizaciones, y los más viejos del lugar, orquestaron de acuerdo con la prensa, escenas tórridas al no querer salir de sus ya cobradas casas, al empezar la primera subida de las aguas. Ahora el Pantano yá es un hecho, los unos han pagado y los oros han cobrado, i lo que nadie tiene en cuenta es que han tenido que pasar casi 40 años para dar por finalizada la obra, los mismos que se tardaron en construir el pantano de Oliana que se hizo integramente a pico y pala. Donde està el progreso?

diumenge, 21 de març de 2010

COLECCIONS I COLECCIONISTES

Existeixen en el món, tantes coses coleccionables com persones disposades a ajuntar-les i guardar-les, per molt estranyes que siguin. M’agradaríe poder-les enumerar totes, però em temo que no hi hauríe el suficient espai, ni a la meva bitàcola, ni amb cent més com ella.
Pasaré per damunt d’unes quantes que s’em puguin acudir en el moment, perque m’interese més parlar del aspecte social de les coleccions i del perfil de les persones que s’hi aficionen.
Conec persones que es dediquen a buscar pedres extranyes de diferents llocs del món.(No comprades, sinò buscades i trobades). Bon recull, que no ocupe massa i decore. Feta per gent de gust i bon nivell academic. Ampolletes de sorra de tots els mars i oceans amb platjes llunyanes. Per persones molt viatgeres. Les papallones tot un clasic del coleccionisme quasi profesional, que ha donat péu, a la figura genérica del coleccioniste.
Les consabudes xapes de cava, molt discretes i fàcils d'obtindre. Colocades dins els albúms que es venen al respecte, tenen la particularitat d'ésser barates i d’ocupar poc espai. Igual que els segells, aquestos sempre resulten mes cars i son per butxaques mes potents. Hi han les monedes per les cuals es necesiten més inversions Tenim també clauers, llaunes antigues o bitllets de curs legal de tots el paisos òn el paper represente el poder i la riquesa, avalades per l'estat.
Closques de caragols, petxines de mar,o escarabats, per gents amants de la natura. Ampolles de vidre, de licors i vins i de formes rares. Relotges de tota mena i color, i no oblidem els libres i mapes d'època, que poden arriba a ser la ruïna de més d’una economía doméstica. Si són antiquíssims ja es el sumum. He vist coleccions de càmares de fotografiar, de cinema, de tractors agrícoles, i de bicicletes que son verdaderes peces de culte.
El colecionisme com a hobby, pot arribar a ser un passatemps, i una manera de fer més rendibles els estalvis, coleccionant obres d’art, cotxes primitíus, ànfores, figures del antic Egipte, mosaïcs grecs, o retaules romànics.
Aixó son figues d’un altre paner.

dijous, 18 de març de 2010

NITS DE FUTBOL

No sé com ha passat, però aquest títol d'avui es una realitat. El futbol ja no es jugue les tardes de Diumenge com ere tradicional, des de els primers anys de la bogeria del futbol. Allà pels anys 40-50 del segle passat
Jo com que m’ho miro desde lluny, puc parlar amb objectivitat. i es que desde fà pocs anys i en funció de fer cada vegada més diners, van cambiant moltes coses, prou básiques en el tema. Una d’elles es aquesta: el horaris del futbol. Es que ara ja no és un espectacle esportiu, S’ha convertit en un programa televisiu. De primera magnitud, ademés. en hores Prime-Time. I en alguna cadena u altra en hi ha cada dia!!!
Els diferents blocs i empresarials de les cadenes televisives, ara eque n’hi ha tantes, es barallen per emetre els principals partits de la Lliga, de Champions, de la Uefa i de no sé quants campionats més. I les tarifes van pujant, esclar per la demanda.
El més curiós es que els camps també son plens, inclús els partits més tardaners que es juguen a partir de les10 de la nit, i en hivern!!!.
Es ben bé el que vaig sentir ja fa molt temps que, es deie pel Brasil: el futbol es l’opi del poble, de la sencila gent del carrer.
Potser es veritat i necesari.
I aquí ho diexo que cadasqú en tregui les seves propies conclusions. perque aquest seríe un altre punt a discutir molt i fort.

dimecres, 17 de març de 2010

ELS AUTOMATISMES

Casi sempre estem en desacord i fem polémica sobre gran número de coses a vegades trivials de la nostra vida quotidiana.
No estem d’acord amb les que decisions que es prenen en les reunions de veïns. Tampóc ens agrade que els escombriaires, recullin la brossa, per la nit i si ho fan de dia, estorben el trafic. i protestem. Osigui que vivim en complet desacort amb petites coses que ens amarguen, i que al final no tenen massa importacia.
Faig aques petit preambul, perque de totes les petites coses que ens ajuden i en fan la exitencia mes agradable i fàcil, que d’aquestes no em parlem mai, ni hi pensem tansevol. En fem ùs i pròu
Que hi heu pensat algú amb la cantitat de automatismes que diposem a totes les llars, per fer les coses més feixugues?
Obrir la porta del garatge, només és, polsar un comandament, o un botó. Les persianes de la casa, igual, un sofà oreller o un llit i si parlem de les televisons, els compacs discs, els focs de la vitro, i tots els llums de la casa. igual. els utilitzem sense pensar, i de manera habitual, com si haguesin existit sempre. Ni parlar del retaplats ni de la rentadora o asecadora de la roba
Només sabem parlar de la crisi,i les seeves consecuencies, i no pensem per a rès en aquestos estris que tenim tan a la má, en disposem, i ens fan la vida molt més fàcil. Un obrellaunes electric, per ejemple, es quelcom que aporte seguretat a la feina per la cual han esta diseyats, i no hi pensem mai, en que alló no habie existit fins fa pocs anys.
Totes les persones hem guanyat en qualitat de vida, però com si rès, Seguim depotricant, rondinant i protestant per a tot, i tendriem que pensar una mica, en aquestes comoditats que tenim a l’abast i que són un verdader tresor.

dilluns, 15 de març de 2010

VIURE TOTS ELS DIES DE LA VIDA

Aquest i nó un altre es el principal missatge del meu escrit d’avui. Perque, dir que estem vius no vol dir quasi rès. només que respirem. que mengem i dormimt. Polulem
No sé si m’en sortiré i si hem faré entendre, però el que jo vull diir, es una altra cosa molt diferent.
Viure tots el dies de la vida, signifique per mí, estar sempre al aguait de totes les coses maques que passen al nostre voltant. i fernos-en capaços per viure-les encara més intesament.
Tindre els ull oberts, a l’amic, per si t’ha de menester, tindre la vista atenta als nens, que son el nostre futur i els hem de tractar bé, amb delicadesa, amb autoritat, simpatía i molt respecte. Acaronar-los de petits, perque així ells coneixeran la mel de les caricies. Buscar un raconet que només sigui per tú, petit o gran, tan és, un lloc ón t’hi trobis bé per asseure’t una estona i estar amb tú mateix. i pensar i coneixe’t. Aquest punt es important perque et descansarà i et donarà forces per afrontar les difucultats amb serenor. Vestir polit i net. També aquest detall es significatíu. Seveix per donar-nos seguretat, devant els altres. Menjar de tot, però no massa, no vagi a ser que per comptes de persones semblèssim armaris. Aquesta premisa es complemente amb l’anterior. Tot fà que siguem més agradables a la vista dels nostres amics, amos, fills o cònjugues, un conjunt de coses que portades amb harmonia, ens faran sentir bé; VIURE en definitiva.
Cuidar les flors, olorar le flaira del bosc, de la terra mullada, del pá recent sortit del forn, sentir el trò, sentir el murmuri dels rierols, i poder agafar al má d’un ancià. tocarlo i fer-li saber lo importat que ha estat ell per la seva familia i pel país. I no descuidar l’il-lsió sentir cantar els ocellets cada matí. Es la senyal que que podem començar de nou i un dia més a VIURE.

dissabte, 13 de març de 2010

JA NO ESTIC SOLA

Em sap grèu insistir sobre el tema, però acabo de coneixer, un altre cas en que s’ha denegat el permis per entrar als escrits de un blogger.
Aixó va canviant que done gust, eh? I no serà que les persones que utilitzen
aquest métode es tanquen, als pensamentes, i les iees, potser no tan doctes, peró ineresants igualment pel que tenen de inmediateça, de proximitat amb la gent del carrer? No serà que una persona gran com es el meu cas, (66) tingui experiencies, pròu colpidores, com per escriure no úna sinó una dotzena de noveles i mil-lers d’articles permenoritzats de les seves vivencies?
A fé que no estàn pas en el camí adecuat. Altra cosa seríe, que els rebutjats o rebutjades, parlèsin amb tò gruller, amb mala educació, o fèssin de la seva petita atalaia, proclames subversives, o mitins politics!!! Peró nó. Tampoc es aixó.
Quin es el motíu doncs d’ aquestes decriminacions? digueu-los, sisplau. O es que ho feu per atzar? com el que desfulle les margarites: “esta si, esta nó, esta sí..” Si trobéu alguna incorrecció en el nostre tracte, ho dic de veritat, l ‘aceptaré, i demanaré pùblicament disculpes. I no ho dic perque reclami l’honor de l’invitació, que nó ho faig, ni m’interesse.
Disculpéu el rotllo, aquesta vegada, sí que m’ha pogut el meu “promte”.

De puertas adentro: Hoy hasta las letras están de luto...

De puertas adentro: Hoy hasta las letras están de luto...

CORAZÓN VERDE: ¿QUÉ ES LA INTELIGENCIA?

CORAZÓN VERDE: ¿QUÉ ES LA INTELIGENCIA?

divendres, 12 de març de 2010

ALS CONSTRUCTORSI ALS PROMOTORS

Les ciutats es van fent cada dia mes grans, mes complicades per moures-hi, i dificils per traballar-hi, a consecuencia, de que tot está molt lluny. La mayoria del traballadors, desprès de llargues i agotadores jornades de feina, han de pendre 2 o tres mitjans de transport avans d’arribar a la llar. I l’endemá tornem-hi. Aquest inconveinent, es per sí mateix causa de moltes baixes per estrès y mals depresius, que no es guareixen facilment.
I perque s’en fan tan i tan les ciutats de grans? perqué es fan tan monstruoses i incómodes? Furgar en aquesta direcció, ens podrie portar a la solució de toto plegat.
Esclar que el que jo diga, de cap manera pretenc, que sigui la auténtica mare dels ous, que no estaríe mal, peró nó. Segurament deuen haver-hi coses que jo no sé i que impedeixen dur a terme aquesta idea que exposaré.
Ningú s’ha fixat en la cantitat de cases velles, deshabitades, patis, tallers i altres magatzems enderrocats, a l’espera de dicidir-se els herues, u algún altre impediment legal?
No m’explico com anem ocupant cada dia més espai vital verge, mentres aquests racons seguixen plens de porqueria, embrutan també la contaminació visual de les ciutats?,. No serie millor fer noves aquestes cases, guardant la façana, resturar-la i puguer viure sense tanta polució que generen tantíssims cotxes, com es necesiten?. Peró no. tot al revés. Patis verges, sense conrear mai més, i 300 metres más de aglomeracións. Es tindríe de estudiar a fons, però estic segura que es podríie millorar molt la situació, se seguir en alguna mesura, aquestes recomanacións, perque sinó acabarem amb el camp, els arbres, els ocells, els rius i edeu siau!!! o bé com dirie el meu amic Ciriac: bona nit i tàpat!

dimecres, 10 de març de 2010

PARLAR DE MOLT ANYS

Ja fa molt temps que vinc obsevant, que quand et poses a explicar una cosa ja sigui, un esdevenimet familiar, afectíu ú de relacions, tot fà molt temps que ha passat. D’aixó.. ja en fa 15 anys! D’allò ja en fà 20 anys! i et posos les mans al cap esparverada, perque semble que no pugui ser. Però es, i tornes a contar i recontar i els dies surten clavats
Dons bé, avui es justament un aniversari que va capgirar el nostre caminar per la vida. Del meu marit i del méu vull dir, perque en aquest aventura, hi erem els dos i també els nostres 3 fills encara que ells no tenien la capacitat, per decidir gran cosa, llavors.
Avui fa 40 anys, dia per dia que visquem a la capital. Som del interior de la provincia de Lleida, de la terra ferma, com ara es díu, i de molt aprop del Pirineu.
el meu marit havíe trobat una feina de reponsabilitat en una gran empresa, del Baix Llobregat. Sortir d’allà amb una familia tan jove no va ser cosa facil. Sobretot perque teniem tots el esteorotips ficas al cap, de la gent d’aquí, i ens feie molta por el cambi,el trasllat, i la incertesa. Una sensació indescriptible que recordo amb tota claretat, al aproparme al nou lloc de destí amb la meva filla perita als brasos, dintre el taxi. El meu home ere amb el camió dels mobles.
Si ara, algú em demanés que en fés una valoració, li podria dir moltes coses.
Li podría dir sobretot que els nostres fills han tingut la oportunitait d’estudiar allò que han volgut. Li podria dir també que em pugut treballar sempre fins ara, que ens hem jubilat. Li podría dir que aquí hem fet nous amics, que ens han apreciat i nosaltres a ells. I que vàrem baixar siguen mosos i ara som els nostres propis amos. i li podria dir finalment, que tot y tenir una casa al nostre poblet, tenim moltes vegades la sensació de no ser ni d’aquí ni d’allà.
Aquesta n’es l’unica part negativa.

dimarts, 9 de març de 2010

CAOS CIRCULATORI

El que es tardarà a tornar la nomalitat, no ho sé, però el que es va viure ahir, per tot el país, va ser caòtic. A una ciutat tan densament poblada com és Barcelona i rodalies, no podíe evitar-se, aquest embolic monumental, que molts vàrem patir. El problema pricipal va esser que en aquella hora de la nevada, tothom ere fora de casa. Els nens als col-legis, les ofines plenes, i el magatzems també, amb gent, i quand es va fer l’hora de tornar a casa, ningú es va poder moure. Els trens van deixar de circular, els autobusos igual, l tots els cotxes sense cadenes. S’havíen quedat a casa, perque ningú esperave aquesta tempesta tan important.
Malgrat tot, i amb el gran enrenou que es va formar, ningú, va pendre mal, no hi van haver accidents personals, a pesar de les topades, i de la grand quantitat de movilitzacions. Alguns han dormit fora de casa, d’altres hi han arribat desprès de 4,5, o 6 hores, que per fer unt trajecte de 10 Kmtres. o menys.
Aquesta es una dada que diu molt del grau de civisme, dels ciutadans, que estoicament, van aguantar cúes, embussos, i molt fred.
Avui, fa sol, i darrere del vidres s'està calentet. Peró diuen que encara ha d’arribar una onada de fred molt forta i que no s'ha de baixar la guardia.
Estic dubtant si la primavera, que ja ha està molt aprop, sobre el calendari, es faci realitat, i comenci a a treure el nas, al final d’aquest llarg túnel

dilluns, 8 de març de 2010

UN ALTRA QUE NO ME L'ESPERAVA

Aquest mÓn dels blogguers, no deixe de sorpèndre’m. Sempre l’havia vist imparcial, directe, lliure i tothom que dongués amb educació le seves opinions, ere acceptat per tots o quasi tots. La selección es feie de manera natural, Es trobaven temes que no eren del teu interés, i les deixaves passar tranquilament, d’altres que es feien adictes i als que tu tornabes la visita per cortesía, o al revés. I tots tan amples.
Es un joc, en el que sense voler´ho et confeses poc a poc i vas despullant els teus sentiments, amb sinceritat, perque es creen un vincles d’amistad que ningú espera en un primer moment.
Però ara les coses ván mes enllà. En ni ha que volen seleccionar els seus seguidors, i només s’els pot llegir o seguir, si rebs un invitació personal del autor.
Fins aquí podiem arribar!!!! Es una auténtica discriminació, una puntada de peu als punts més sensibles, i ademés una incongruencia. Perque si vol comunicar-se nomes, als que són de la seva colla, de gent amb titulitis, que pensi que a Internet mateix hi ha d’altres sistemes més privats, i utilitzan-los no cal donar pel cul a ningú. I perdonéu, peró es que estic molt enutjada. Aquest senyor deu ignorar segurament, que la sencillesa no està pas renyida amb la gent més encumbrada intelectualment i que tots ens necesitem i ens complementem.
La prepotencia no và amb mí, i aquesta persona ha demostrat tenir-ne molta. Per lo tant vull dir personalment que em penedeixo d’haver caigut en la trampa i escriurl-li, tal com va proposar. Soc només una antiga mestra d’escola, ara jubilada, que he ejercit poc, per les circumstàncies personals del moment, pero que educació no m’en manque, cultura tampoc, i sobretot el que tinc es molt pundonor.

divendres, 5 de març de 2010

ESSER MARE JOVE

Vull explicar una mica el que va representar per a mí ser una mare jove. Perque amb 20 anys vaig coneixer per primer cop aquest experiencia. Un moment feliç sense dubte, que d’entrada et canvíe la vida. Avui es l’Aniversari d’aquell dia únic i memorable.
He de dir en primer lloc, que el meu fill va neixer set-mesò. Osigui al set mesos de gestació. Amb la poca edat que tenía, i ignorant de les coses mes elementals de la vingudda al món de un nadó, no va resultar tarea fácil, tenin en compte que el meu marit i jó vivíem apartats dels pares i dels sogres. Per lo tan als primers dolors, que ademés no esperaba, (per les dates) vaig tindre que recòrrer a una veïna que sortosament tenie molta experiencia en aquest assumpte en concret. (Ella tenie 5 fills)
Però com era jove i decidida, vaig apendre aviat tot el que calie saver de bibes, de bolquers, (que en aquell moment eren reciclables, vés per òn), vull dir que es rentaven a mà, i de plors del nen a les nits. De sortir a passejar una vegada al dia, rentar aquells cabassos de roba que que mai s’acabaven. Tota una papereta.
Però aixó no va ésser tot: Al cap de 20 mesos, quand ja dominaba la situació, và neixer una nena. Alergries duplicades, mes felicitat si cab, però moltes mes preocupacións i ja no cal dir-ho: molta mes feina, i roba!!! A més a més els diners a final de més s’ens feien escasos, que aquest n’és un altre punt afegit als que ja teniem que fer front. Apreta que apretaràs i uns quands mesets desprès, va neixer la segona nena i la última. Al revés que com passa ara en que quasi totes les noies que volen tindre fills es sotmeten a tractamentes hormonals, jó teia una por de quedar embaraçada, que només de pensar-hi ja em marejava.
Quatres anys de casada i très fills. He sabut bén bé el pà que s’hi done.
Recomano tenir fills que es la joia més gran que una dona pugui experimentar, però no tan seguidets, si us plau, i sobretot si es víu lluny dels pares, d’ una o altra banda. Tot i que el meu marit, que li agradaven molt els nens, m'ajudave a l’hora dels banyets. Però es que calier anar a treballar, i a casa amb els meus tres reietons, només hi era jó.
Reconec obertament que vaig plorar més d'ún dia.

dijous, 4 de març de 2010

A LOS TOROS!!! A LOS TOROS!!!

La meva mare sempre explicava una historia molt singular, en refencia al tema que aquestos dies és plena actualitat informativa.
Deie que quand ún anava a una festa molt temps esperada i amb ànims de divertir-se, al sortir de casa, estave tan cofoi i excitat que deie al que li preguntave: “A los toros, a los toros!!! voy a los toros”, cridave una vegada i un altra tot esverat.
Passades unes hores, o un dia, que tant és, al tornar caminave arrossegant els peus, sense poder anar depressa, del mal que li feien totes les articulacions, sense poder parlar perque havíe cridat i cantat fins esgargamellar-se, i en aquest estat quand algú li preguntave d’òn venie, deie: Dels toros!, dels toros! sense ni aixecar la veu.
Avui dia a casa meva i entre amics, quand arrivem a casa cansats, sempre se sent algú o altre que fà aquesta exclamació: Del toros!!!! Un clasic.

El cas és que aquí a Catalunya, es volen prohibir les corrides de braus, els embolats, i no se quantes coses més. A mí la paraula prohibir em fà molta por. Sempre acave colpejant aquells que la volen imposar. I aquesta vegada també podrie passar. Fan tanta propaganda de aquestes exibicions, que la gent que no teníe cap intenció d’anar a la plaça, finalment, li agafaràn ganes d’anar a veure que es lo que allà s’hi còu.
Jo, a un espectacle, on es jugue amb la vida i la mort del qui sigui, no hi aniré pas. Per desgracia, bé prou que en pasen de coses groixudes, a la vida que no cal veure més sang i fetje, que d’aixó, ja n’anem servits. Complaure’s amb aquesta visió es per mí, una cosa molt estraña i que no arribo a compendre. Una persona que plore al seu gosset mort de vellesa, que li fà un retrat que el pose al menjador en un lloc preferent i que desprès s’en va a veure com degollen un brou, pel gustde sentir l'olor de la sang, en brollar de la fera!!! Inaudit. Per aixó la meva opinio és, i amb tots els repectes per tothom, que no es faci més publicitat, fent debats i enquestes, que el que en tingui ganes hi pugui anar lliurement. Crec que amb el civiste i una millor educació, aixó caurà com la fruita madura.

dimecres, 3 de març de 2010

LA IGNORANCIA I LA FELICITAT

Totes les coses que no es coneixen, no ens amoïnen, ni ens preocupen. Totes les infidelitats que s’ignoren, no cal ni perdonar-les perque no se saben. Tots els pecats amagats són mig perdonats, diuen. I no i manque rès.
Ésser feliç avui en dia, es molt difícli per no dir impossible. Com es pot estar content i cofoi de la vida, si tots el mitjans t’informen de tal o qual desgràcia?. Com es pot estar despreocupat i rialler, quan vèus que al teu voltant hi ha gent que passe autèntics calvaris, amb els fills?. Com pots estar orgullòs i satisfet, si els mandataris de tots els païssos, saps que roben fins l’alé del pobres treballadors? i Com, em pregunto també, es pot estar callat i sutmís devant de tantes injustícies socials, de desigualtat i de violencia de gènere?. I dels infants, i tota la gent que pateix malatíes estranyes que ningú sap com guarir?
Sempre he estat de la opinió, que els anacoretes o persones que s’allunyent voluntariament, (fins i tot amb privacions), de la societat, ho fán única i exclusivament per no patir. per mirar les maravelles de la naturalesa, sense fer-se cap pregunta, ni donar cap resposta. Per complau-re’s en totes les maravelles de la Creació Perque si saps poc o menys de primera mà, tot el que succeeix al teu voltant, no pot ser de cap de les maneres obtindre aquell estat de gracia que en diuen felicitat. La desinformació, el passotisme i l’ignorancia, son els camins, únics camins per, trobar-se a gust i contents de viure en aquest dura i difícil época que són les primeríes del segle XXI

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA