dissabte, 27 de febrer de 2010

QUAND TOQUEN LES CAMPANES

Viure en un poblet petit al hivern, entre setmana, es sinònim de silenci i pau. Una quietut que sorprèn al forani i que gaudim els no foranis que de tant en tant venim a refer-nos del soroll i del estrès de la gran ciutat. Fer un cap de setmana llarg en aquestes condicions, es recuprrar el tó vital que es necesite. Només trenca el silenci les campanes del campanar de l’Esglesia que toquen totes les hores del dia i de la nit.

S’han donat casos en molts poblets del PIrineu català, que alguns verenejans d’estiu es queixavent del sò de les ccmpanes, aduïnt que no els deixave dormir, i a punt van estar de fer-les enmudir. Igual que l’olor de les vaques i dels corders, que de temps inmemorial, han conviscut am tota la gent del poble, i també els volen fer desapareixer.

A mi, ni em moleste l’olor caracteristic del prats de muntanya on hi pasturen les besties y que naturalment fan olor a excrements, i m’agrade molt el sonar de les campanes. Em fan molta companyia, i si aquestos senyors de la ciutat queixojos, que tots aquestos problemes, m’haguessin preguntat la meva opinió, els hi hauria donat uns arguments que dificilment m’els haurien pogut rebatre.
Seguin o nó costums molt antigues que semblen molestar-los greument, resulte que ells ens porten unes altres modes de ciutat que molesten molt a la bona gent del poble. Les cridòries dels botellons els caps de setmana. I son uns sons no pas gaire armoniosos ni melodiosos i que no marquen cap hora. Millor dit: marquen la seva hora d’anar a dormir als primers rajos de sol. Deprès cal llimpiar les vomiteres, i arreplegar totes les altres porqueries que omiteixo explicar i detallar.
Que dintre d’aquell rebombori en que estan inmersos, creieu que els molesti el cant de les campanes? Creieu que senten cap més olor que el del alcohol? No sera que ningú soporte que li refreguin pel nas els habits de mala conducta i les campanes actuen com jutges sense toga, i sense emetre judicis, però que s’els mire malament i el hi fa la bronca?
Mirat des de aquesta perspectiva, quisap el que dieun les campanes....

dimarts, 23 de febrer de 2010

COMENTARI SOBRE EL BURKA

En aquests moments previs a les seves eleccións, ha sorgit al país veí, un gran debat sobre aquesta peça de vertir de dona. Es una polemica important, per tots els francesos, i pels intgristes islàmics, ara ja extesos per tot el món. Es tracte, com us podeu iimaginar, que aquestos ciutadans vingunts del paisos aràbics, no volen deixar ni canviar les seves costums ancestrals i religioses del seus avantpassats.
En el món occidental, òn hi ha molta més llibertat de idees, i la dona ha assolit un paper important de igualtat, en les fàbriques, a la oficina, a casa, en política i sobretot en el pensamente psicilògic, no veu bé de cap manera, aquesta forma d’esclavatge, que represente el burka. No es pas l’estética lo que les empipe més, es la invisibilitat de la dona en tots els extractes de la vida quotidiana i profesional.
Una actríu francesa, ha volgut posar-se dintre un burka, durant un més, i el primer dia ja ho volie dixar estar. La seva experiencia que va titular “calvari sota el burka”, l’ha documentada i descrita per un diari de Paría, tal com ere d’esperar.
Va començar al més de juny, que feie una calor insuportable, i es va trovar amb dificultats per camiinar per veure-hi, per pujar escales, Etc. Và explicar també que tenie por, que tohom la assenyalave i que els nens es burlaven d’ella. Và patir la sóindome del fumador, al no puguer fer ni una calada del matí al vespre, i no podie anar ni del braç al seu acompanyant.
Aquesta experiencia es només una curiositat, que cal affegir a les altes més greus i més serioses.
La dona que porte el burka, es com si no existís, per lo tan es la negació absoluta de la seva realitat com persona. La dona que vesteix el burka, no hi pot veure, ni la pot veure ningú. Per lo tant es l’evidencia de que tampoc pot parlar, riure ù sentir la vida. Penso que potser es menys tinguda que el gos de la casa.
Cap cultura pot acceptar aquest fet, aquesta realitat.
Ploro per totes les dones sense voluntat, sense alegría sense esperança. I ploro per les dones afgahaneses i de tots els paisos òn el burka es el vestit obligatori. No importe si són integristes ù islamistes radicals

diumenge, 21 de febrer de 2010

ES TEMPS DE FUGIDES I ABANDONS

Novament, hem de lamentar un altre cas de tancament d’un blogg per mi dels mes interasants del món de la globosfera. La seva autora, s’ha sentit cansada, desencisada, perduda en mig de tantes injustícies com veu en el món de la politica. No por soportar més les mentides de tants i tants liders mundials, i els enganys de tota mena. que tenen lloc a tots el nivells i en tots els ordres establerts.
De pensament lluire, poetesa, pintora. amant de totes les arts, brilllat expositora de tots els mals que afecten la societat d’avui, es véu desbordada pels temes de corrupció, per la mundialització i sobretot per tenir que soportar la feblesa dels mes humils, dels desheretats de tot el món, que no tenen cap oportunitat, de sortir-se’n, tot el contrari. Cada cop, estan mes abandonats de la má de Deu.
Es plany i amb raò, i denuncie, tantes coses s’han de soportar per la cobdíca, d’uns i els interessos de molts, que protegits sota la capa de les religions, cometen éls enganys mes subtils i vergonyosos. I ella devant aixó, no por mirar cap un altra banda. L’hi còu, la fa torontollar com a persona i cuitadana del món. ... i ho deixe, deixe de lluitar per els drets del mes desafotunats i marxe a ajudar al més febles. Enhorabona per la teva decisió, valenta i arriscada. Teresa. T’admiro com sempre. i ara potser encara més. Sort en al nova singladura. I que el port que t’aculli, ho faci sencillament amb el cor a la ma, i un somrís sincer als llavis.

divendres, 19 de febrer de 2010

ANAR A ESQUIAR: UN ESPORT MOLT CAR

No es pas una afirmació gratuita. Que và.. Sobretot si una familia de dos nens i dos adults, que quasi és el mínim, decideixen anar una cap de setmana a la neu.
Se supose que gracies als avis i tiets que ha cooperat en la adquisició del equip, costòs equip, en els diferents regals de Nadal, Reis i Natalicis, (Ulleres, monos, guants, descansos, etc.) s’ha de pensar en el viatge de prop de 400 Km. o més, i s’ha de pasar per la bencinera: rrrriiinnngg!. Sortir aviat lo cual supose tenir que esmorzar fora o al menys fer uns cafes o begudes calentes. rrrriiinng!!!. llogar esquis i botes, rrrriiinng.!!! comprar fort-ffaits, rrriiinngg!!! monitor d’esquí perls nens, rrrinnnggg!!!
Despres dues hores de caigudes, i de cues als telecadaires. També quede temps per fer un parell de baixades.
S’acoste l’hora de dinar, i encara que no hi ha gaire temps, es menge alguna cosa al self-sevice, per puguer seguir fins que es pongui el sol, rriiinnngg!!!.
Son les 5 o 51/2 de la tarde, estan tots rendits, ara en arriban al hotel o pensió, rrriiinngg!
unes bones dutxes i a possar-se guapos per anar a sopar. Despres a dormir com uns lirons. Si es tracte de gent jove, també s’ha de fer l’après-sky, que consisteix an anar a la discoteca, a pendren unes copes i fer la xocolata de la matinada. catarriingg! catarriing! i catarrinng!. El segon dia les depeses afluixen una miqueta, pero vaja mireu com ho mireu, aquest esport que tenen tan interés en promocionar, (en algun colegi es obligatori una estada a la neu de 8 dies amb el companys de classe). perque diiuen es un esport sà, i a l’abast, de tohom Que s’ho facin mirar. segur que te molt bones connotacións,es divertit, i està molt de moda. Però tohom s’ho pot permetre?

UN CONEGUT BLOGGER QUE TORNE

Ho he vist de bon matí, i m’ha fet molta alegria. Ere con si tornés el fill pròdig. Que no ho és pas, evidenment. Es un home sencer, competent, brillant, pero que per uns moments s’ha sentit cansat, desencisat i hasta potser, traït. No ho sé, el que sí sé es que ha recapacitat, ha rectificat, que es de sabis, i aquí el tenim novament, disposat, a continuar amb el seu blogg tan admirat i reclamat per tots.
Suposo que es deu sentir molt joiòs de la resposta unànim que ha tingut. Tohotm s’ha volcat en afalgs, amb precs pel seu retorn, i tota clase de mostres de carinyo i afecte verdaders.
Es una persona que ho mereix; els seus arguments, sempre ben il-lustrats, i millor exposats, són dels que ensenyen i fan pensar. dels que done bò de llegir. Dels que a vegades distreuen sense més, que també fa falta.
Adueix al mateis temps, que desprès de 4 o 5 dies sense escriure, també s’aburríe, y que les seves vesprades se l’hi feien llargues. Es posible, que passi. Un cop t’acostumes a viatjat per la globosfera, es mol dificil deixar-ho. I es que la tertulia, i la comunicasió amb als amics, es quelcom molt apreciat, i necesari desde que el món es món.
Ben retornat amic!

dimecres, 17 de febrer de 2010

LA CABRA SIEMPRE TIRA AL MONTE (continuació)

Al dia següent quand, la Blanqueta va tornar al corralet del Sr. Seguin và pensar que aquell antre estabe molt brut, i fosc, i l’herba que li donave el seu amo, no ere ni de bon troç, fresca com la que ella trobave a dalt; verda, molt més fresca i humida, no pas seca. Eren uns argumentes que el Sr. Seguin compendríe i no la renyarie per la seva fugida. Sens dubte. Tinc mes raò que un Sant, i es lo que li faré veure al Sr. Seguin, es deie. Al cap d’una estona, l’home va arribar amb cara de pocs amics. Es setíe traït, i desencisat. Ell que havie ensanyat tan bé a la seva cabra, i que ella no l’hi fer cas...no s’ho acabave de creure. Però en veure que la cabreta corrie en busca d’ell i refregave les banyes a la seva cama, i quand aixecave els ulls el miriave tan mansament, que l’home va perdre la oprtunitat de fer´l’hi un altre sermò. L’acariciá, ella es deixà estimar, i van marxar tots dos xino-xano, cap als prats.
Però al dia seguent, la cabreta tenie molta gana, i el que hi havíe a la menjadora no ere massa apetitòs. Sense pensar´ho un moment, trenque la corda que la lligave, fà un bot i torne a sortir al bosch, tan depresa com les cames donaven de sí.
Oh! quina maravella! herba fresca, tanta com en volíe, florida, olorossa, gustosa, i es podie moure i saltar lliurement! No podie somiar rès millor. Brincave, saltave feie giravolts i mes giravolts i ere del tot feliç. i els animalets del bosc, també festejaven i participaven d’aquella alegria.
Al fer-se tard la Blanqueta, va començar a buscar el camí del seu corral, i no el veia, donave voltes i voltes i voltes, fins que per fí veu al capdevall de de la baixada una llumeta que ere justament la casa del Sr. Seguin. Menys mal! pa pensar, i es posà en moviment, quand de radere un matoll la va aboradar el llop que en un tres i no rès la và matar, amb el consegüent disgust del Sr. Seguin que des de casa estant sentíe el sus crids de plany.
LLiço de Moral: ningú pot escapar, d’ allò per lo qual ha estat destinat i mai et pots fiar dels llops.

LA CABRA SIEMPRE TIRA AL MONTE

Fà poc vaig llegir una faula de Alphonse Daudet, autor frances del segle XIX, que és molt popular, pero que em va fer pensar en que tots anem de cap al nostre destí sense poder-ho evitar i sense que hi puguem fer rès per canviar el nostre instint.
Està descrita de manera brillant plena de passatges sobre el camp, la vida al aire lliure, l’amor d’un home envers le seves bestioletes, sense ratllar la cursileria i amb paraules, escollides i sàvies.
Es titule “la cabra del Senyor Seguin”. Comence a la Provença en una casa on hi víu els senyor Seguin i familia i un petit escamot de cabres. Són molt aprop d’una montanya boscosa plena de llops, i aquestos, dia sí dia també, enceten el ramat del S. Seguin, menjant-se una cabra. Per molt que l’home les avise quand les porte a pasturar, que siguin curoses, que es malfíin dels sorols estranys. y que en veure el llop, saltin rocs avall al corral del S.Seguin que hi estarien segures. Mil i una recomanació, perque el llop no les atrapi.
Porè ni ha rès a fer. L’home veu que tindrà que plegar el nogociet que li permet anar malvivin, però que el fa feliç. Quand ja es a punt e deixar-ho, se li passe perl cap una altra idea: comprarà una cabra ben petita que la pugui anar acostumant a tancar-la i a que estigui en tot moment al seu costat. Ho fa aixís, i de moment semble que la cabreta li surt molt carinyosa, i pasture pels voltans de casa sense moure’s. A mesura que và creisent, la Blanqueta, que ére com li deie, perqué ere blanca com la neu, anave marxant una mica mes lluny. L’home no perdie la paciencia, i amb avisos amorosos i delicats li feie veure, tot el que li pasarie si anave mes enllà.
Un dia arribar, que va tindre que lligar-la al estable, però com la finestra ere oberta, và trencar els lligams i es va escapar passant tota la nit a l’intemperie.

(Seguirà demâ, per no fer-ho tan llarg)

dilluns, 15 de febrer de 2010

UN CONEGUT BLOGGER QUE S'EN VÀ

Ho ha anunciat aquest matí. M’estranyat moltíssim perque es una persona brillant, diria que molt competent, bon narrador, bon comentariste i alhora bon fotògraf. Un blogger dels que tenen molts seguidors i molt exit. Tot el que ell escriu es converteix en doctrina,
L’he estat llegint desde que jò també vaig entrar en aquest club, sense que ningú m’ho demanés. Sense saber-ne i sense que sabés ni com funcionave. Mes aviat, tot el contrari. La meva filla gran m’ho va criticar obertament.
Però jo que soc una mare rebel, indomable i amb caracter, no vaig seguir els seus consells i per el moment no m’en penedeixo.
He fet amics, em’he confesat, un munté de vagades, he estat molt sincera, amb les meves opinions, i honesta en la meva manera de pensar.
No he fet gaires seguidors, aixo es veritat, perque m’he entestat en encriure en català i esclar, hi ha molta gent que no m’enten i d’altra que només per fer-ho, ja s’hi giren de costat. Un altre factor es que no hi poso bones fotografies inédites, ni pinto cuadres, ni les meves narracions, son gaire interesants, ni gens importants. Són només comentaris d’estar per casa, i rès més que aixó. Parrafades de qualsevol idea que em vingui al cap.
Però m’agrade apendre i llegir als que en saben mes que jó i em vaig nodrint des seus ensenyamentes, de les seves paraules savies, i te totes les esperiencies del conjunt de bloggers.
I n’estic contenta, pero ara mateix em dol que ja no tindrè la ecuanimitat que transmitíe el blogger que marxe, que em mancarán, aquelles propostes, que ell dirigíe i que jó no vaig complir perque no faig sapiguer com fer-ho. Tampoc sabrè rés més del amor de la seva esposa i fills, i que tan bé ho esplicave, ni de la seva moto... Em sap molt grèu, Cornelius

dissabte, 13 de febrer de 2010

L'INCINERACIÓ

Des de fa uns dies que tots el bloggers parlent d’alguna manera o altra de la mort. Nó se si el causualitat, o bé els aconteixementes viscuts a Haití, els hi han fet pensar més de lo habitual. O que tots han hagut d’asistir algún acte luctuós. Alguns n’han fet poesies memorables i ben teixides. Altres han escrit molt bones entrades, sobre el tema, amb la delicadesa afegida, de no nombrarla en cap moment. Que ja es saber-ne.
Avui, a mí també m’ha tocat. He tingut que anar a un enterrament, i despres acompanyar a la familia al crematori.
M’han dit que es el millor, que el foc purifique, i no sé quantes coses més, en referencia a la útima corrent en la moda imperant de cremar els cadavers enlloc de enterrar-los sota terra o en nichols, tal i com sempre s’havie fet.
Ignorant de tots els pormenors, aviat m’han posat el dia del com i el perqué, i m’han elogiat el sistema de manera contundent. Segur que tenen raó, i que té molts avantatges.
No els nego pas.
Però a mí, diguéume clàsica,a antiga o carca, m’és igual. No em convenç; el trob fred, (a pesar de la cremor tan intensa de les flames del forn). el trobo bàrbar e inhumà. A l’abric de la terra humida o seca, però terra de veritat, penso que es el millor lloc per tot el procés que vé desprès del enterrament. I que hi puguin quedar les cuatre depulles que desprès, ens fan de referent i ens consolen de la sentida pérdua. Si eixuguen moltes llàgrimes i es desahoguen moltes penes que son necesaries d’expiar.
No te sentit i es quasi comic, veure al saló de casa o dins un armari, un recepent que no se saps que és ni de quí, per moltes garanties que tingus. S’em fa desagradable de comentar mes detalls. Ja n’hi ha pròu.

divendres, 12 de febrer de 2010

LA REVIFALLA DEL FRED I LES GELADES

Quand ningú ho esperave, i quand tothom tenie ganes d’un altre temps una mica més càlid i assolejat, el fred en torne a fer de les seves.
Una dràstica baixada dels temómetres de tot el país, i nevades fortes i generalitzades, ha fet recular les esperances d’un millor horatge. No es pot dir, que no sigui normal trovant-nos encara a mig hivern, peró no és el que passe habitualment.
Els mes grans recordem un temporal de fred que es va donar amb aquestes mateixies dades del any 1956. i aquest recorod ens avise que en aquests moments, es poden tornar a repetir les mateixes circumstàncies.

En aquella ocasió, le consecuencies del temporal de fred i neu, va portar moltes i variades consecuencies. Totes, o casi totes les canonades les de les viviendes particulars, van reventar, amb el consegüent gasto i molesties posteriors. La roba no espodíe rentar, els serveis tampoc es podien utilitzar, i sortir al carrer ere exposar-se a una trecadissa d’ossos, perque tot estave glassat i llisquent. I no hem d’oblidar que en aquella época. (repeteixo, l’any 1956), no hi habíe, ni bons calçats ni bones peces d’abric. Els plumífers encara no s’havien inventat, i les botes “descaso” menys.
Esperem qe enguany no arribi a tant. En tot cas sempre ens queden uns bons automòbils
4/4 que son ideals per els trasllats. i la vestimenta d’ivern, ha evolucionat tant, que es molt dificil pasar fred al carrrer, si t’abrigues amb aquestos anoraks de pluma tan còmodes com lleugers.

dimecres, 10 de febrer de 2010

LA HIGIENE PERSONAL

Es una questió tan banal i tan íntima que ningú en parle, i sempre es dòne per sentat, que les persones son netes, es dutxen a diari i es renten la boca desprès de cada menjar.
Ho sé, és una cosa pueril i absurda voler parlar d’un tema que, s’en pot dir obertament, no es ni important, ni polèmic ni està de moda. Només el treuen a relluïr els fabricants dels productes que s’han de menester, per maxacar-nos amb publicitats insidioses: Gels, escumes, desodorants, colònies per això i per allò, i sobretot cremes. Cremes corporals, cremes hidratans, cremes nutritives, cremes antiarrugues, cremes per les mans, pels peus, per les ongles, i un llarg etc. El mercat dels productes del cuidado personal, inclosos els perfums, es tan extents i variat, que has de saver exatament el que busques o el que et fa falta, o tens que mirar qui t’ajudi o no t’en ensurts pas.
Molt bé. I un cop acceptat que som tan nets i tant polits, que a ningú li cante l’aixella, que al sortir de casa deixem una flaira, tan forta que ens podrien seguir per l’olor. I la roba canviada de dalt a baix, semblem uns comos. Llavors s’imposa la reflecxió que volía fer avui.
Algù ha pensat mai en el cost tan alt que en paguem per ser tan immaculalts i aseptics? Amb algú se l’hi ha ocurrit pensar en el cost mediambiental que supose? i el peatge que paguem en la nostra propia salud?
Resulte que de tanta llimpieça, les nostres vagines s’han quedat sense flora, i es dolent.
que els melanomas de pell, sovintejen mes que mai, les alergies són un malDecap afegit, i les nostre butxaques es buiden mes depresa del que serie conveient. I encara hi ha una altra pega: el dany irreparable que fem al mediambient, entre tants milions de duches diaries, amb tans sabons que es tenen que disoldre, amb tantíssims acondicionadors, suavitzants, i perfumadors, que fan cap irremisiblement als abocadors.
Sempre portem ls coses al extrem
Ara serie aconsellable, no abusar d’aquest privilegi, que tenim, però que s’ ha saber gaudir amb mesura pel bé de tots i totes.

dilluns, 8 de febrer de 2010

ELS ANIMALS DE COMPANYIA

Sempre ha estat motíu de controversia els tema de les mascotes. Que si gats, que si gossos, porquets, conills, lloros, micos i tota la fauna haguda i per haver.
Hi ha defensors afèrrims i detractors carregats de raò. I no es posen mai d’acord.

Els que pensen que es millor per la salud psicològica de la familia, diuen estar encantats amb la seva companyía i que a pesar del gran digust que tenen, quand aquesta bestiola es mor, aviat en tenen un altra que mimen i cuiden a més afany que la primera. Tampoc es queixe ningú del enorme treball i responsabilitat, que supose aquesta elecció, ni del gasto que represente. No solament en menjars, especials tots, sino en les visites al veterinari, les operacións i hasta de psicòlegs especialitats. Treure’ls al carrer dos cops al dia els distreu, i estan contens de tenir que fer-ho e bon hora. els hi espolse la mandra. diuen, i encara que tingiuin que arreplegar els excrements (no sempre). Tots espliquen maravelles i del que son capaços d’entedre i fer, aquestes besties.Es vou segons expliquen que fan molt bé als ancians sols

Ara venen les queixes del detractors. En primer lloc casi sempre es tracta de gent. que és polida que els hi fà por la brutícia que generen: els pels als sofás, les olors desgradables que fan alguns menys perfumats. Els lladrucs i els marramiaus, que mai es poden evitar del tot, tenir que vacunar-los, i arroplegar les femtes. Una altra cosa que diuen en defensa de la seva postura, es que els animals han de viure al camp, lo més lliures posible, i amb força cap per correr. Els pisos de la ciutat son autétiques presons, que s’els hi tenen que estalviar. i fins i tot critiquen als que en tenen perque segon ells, no estimen pròu al aniimals, obligant-los a viiure alà ón no els toca, ni poden ser feliços. Una altra raò que hi troben es que als carrers de les ciutats no es pot badaar i has de mirar ben bé, òn posses els peus.

Ja estem al cap del carrer. La polémica es sevida. Mascotes sí? mascotes no?

diumenge, 7 de febrer de 2010

DELS MOMENTS MILLORS DEL DIA

Visc un moment ara mateix, que no espero grans esdeveniments familriars, com m’he trobat moltes vegades en la meva vida. Els casamentents del meus fills, avans el prometatges, els neixementes dels nets, batejos, repetits fins a 6 vegades. reunions amb consogres, sobretots les primeres, (que sempre són mes delicades), jubilacions, que també s’han celebrat, aniversaris de casaments que s’han preparat em molta cura i despesa, viatjes llargs...

Ara, el dia a dia el conformen, les lectures, les visites als amics, anar a la muntaya, llegir els blocs dels meus amics cibernètics, anar a fer un bon dinar.. (que no vol dir anar-sen treure les tripes de pena, sino a saborejar petites coses més escollides). Sembla mentida peró arribar en aquest punt també fa ser molt feliç.

El saber assaborir les petites coses de cada dia, es una compensació a tota una vida de treball i de sacrificis, que no esperaba viure-la, amb tanta intensitat i plaer.
Poder veure la primavera, respirar les flaires de totes les flors esclatants, deleitar-te amb els colors vius de tota la natura, aprofitar hasta l’ultim raig de sol, per passejar, asseure’t en una terrasssa, o al cap d’un pujol, si estás al camp, escoltar amb deteniment els cants dels ocellets, refilant amb megestuosa sinfonía, totes les notes del pentagrama.

Ya una cosa però que trenca aquesta idílica situació: el llegir els diaris quand arriben. Et comences assabentar del la baixada en picat de la borsa. (mals auguris penses), del nombre creixent d’aturats, de les picabaralles dels liders polítics, que fent-se aquesta querra entre ells, van distraient al personal, i moltes coses més que et treuent les ganes de seguir llegint. Optes per fer una cafetó i deixar el diari aparcat en un recó, i penses que el que tingui que vindre ja prou que vindrà.

divendres, 5 de febrer de 2010

ELS CRÊPES I LA FESTA DE LA ÇANDELERA A FRANÇA

M’ho van explicar a la classe de frances del dilluns proppassat.
L’origen de la tradició, es remonte a l’any 472. El dia 2 de Febrer de cada any, es celebrava una festa entre els romans en honor del Deu Pa. Tota la nit, recorrien els carrers de Roma, amb ciris encesos que aixecaven i movient amunt i avall a dreta i esquerra. Constituien un bon espectacle i va succeir que el Papa Gelase Primer, va decicir cristianitzar la festa amb ocasiò de la Presentacio de Jesús la Temple. S’organitzen llavors, i s’institucionalitzen, professons de candeles per tot arreu, segons una técnica precisa: Cada creyent te que pendre el ciri a l’Esglesia i dur-lo a casa seva tenint molta cura de que no s’apagués. Una dita del época diu:

Qui arribi a casa seva amb la espelma encesa,
segur que aquell any no morirà.

A més a més se li atribueiixen d’altre poders, com el que diu que unes gotes de cera per sobre dels ous d’una lloca, farán que no mori cap pollet, i també que la seva flama protegeix que el blat no es corqui en tot l’any. O si s’encén mentre hi ha una tempesta, el ciri protegeix del llap, Continuem amb les dites:

Si es que no hi blat cremat ni corcat,
menja crêpes per la Candelera

Al qui li cau mentre la gire de costat a la paella, no la pot pas recullir, perque el malestruc, podríe arribar en aquella llar, i no obtindríe la felicitat fins la Candelera proxima.
Des de llavors es mengen aquestos pastissos, que ha creixut en fama i ara es consumeixen arreu, i en tot temps. Dolços, salats, i sempre farcits. I les professons i demés ritus, ha quedat per l’ànecdotari popular.

P.D. Les dites son traduïdes, per lo tant no rimen.

dijous, 4 de febrer de 2010

L'HIVERN ES VÍU

Ja ho diu la dita: Si la Candelera plora, l’hivern es fora, si la Candelera ríu, el fred es víu. Que n’eren de savis els antics homes i dones del camp! Se les savien totes. De marena doncs, que ens cal esperar un bon fred, i una primavera fresqueta i humida, perque el dia de la Candelera, osigui avans d’ahir, va fer sol i les temperatures, van ser una mica més benignes.
Per Centre-Europa, es veu que hi unes baixades que fan por. A Viena, per ejemple, van arribar als 10 º per sota, durant el dia! i al Nord d’Alemaya esta nevant tant, que la gent, tot i que hi está acostumada, te recel.
El fred al més de Gener, és una cosa bona, natural i sana. El que fastiguexe, es que es posi a gelar el mes d’abril, o de Maig. Si arrribem en aquest punt, es molt, amoïnador i atente contra tots els interesos econòmics. Per les collites, per els botiguers i comerços en general que tenen tots el articles preparats per l´época i no es venen. Per lo tant el fred a de ésser ara o mai.
Jo, inocenta de mí, quand fa molt fred en penso una, que em farie viure una miqueta més feliç i despreocupada: Penso en un posible arranjament del escalfament del planeta i de la recuperació de la capa d’ozò. Segurament no hi té rès a veure, el fred que fagi aquí, amb el desglaç del Pols. No tinc idea de com passe ni perqué. Però jo tinc aquesta sensació. La ignorancia, és de les coses mes atrevides que hi ha.

dimarts, 2 de febrer de 2010

EL MEU PANERET DE COSIR

La caixeta on hi guaRdo tots els estris de la costura, es plena a rebosar. Es com un calaix de sastre òn hi cab tot, òn s’hi pot buscar de tot, peque hi ha cabuda per tot.
Una arracada extraviada, una llima d’ongles, un cargol, o bé la tarja d’un regal que m’han fet fa poc.
No és que la caixeta sigui molt gran, ni em considero una persona desordenada o despistada, que potser també, però quand hi ha una cosa petita que s’ha perdut, fas una ullada, i és allà. Sense saber com. Per l’art del birlibirloque. Misteriós.

El meu paneret de cosir, es un company de molts anys, es bonic, folrat amb tela a cudres de colors ocres. Té dos pisos, i sis departaments a cada nivell. Si hi ha una cosa que em molesti sobremanera, és que caigui al terra i s’escampi tot, botons inclosos. Estic bastants dies en tornar-ho a recollir i sempre hi ha quelcom que va a parar dintre l’aspiradora.

El meu paneret de cosir sap moltes coses de la meva vida i guarde molts secrets. Jo hi sento encara l’olor de moltes llàgrimes vesades, quand els fills arribaven tard a casa i jó cosia ú ho feia veure. Sap també de les preses per tenir les peces acabades en vigilies de festes, i que les meves clientes esperaven amb il´lusió. Angùnies i hores tallant fils, posant botons u ornaments. En totes les hores de la nit, ens hem fet compañía mútuament. El dia ere pel mostrador, la casa, els fills i demás compromisos.

Ara, el meu paneret, te una vida més tranquil-la. L’ordinador ha suplantat la meva dedicació i els seus serveis ja no em són imprescindibles, com en altres moments, però encara el tinc sempre a l’abast. Es l’amic i colaborador, de tantes i tantes petites obres d’art! amic fidel i silenciós que sempre gaurdaré, malgrat tot, al meu costat.

dilluns, 1 de febrer de 2010

LA LLARGA OMBRA DE LA CRISI

Despres de totes les declaracions i contradeclaracions, per part de tots els estudiosos del tema. Homes molt valorats, eminents, reconeguts i hasta premiats en economía. Desprès de que les governants de tots el colors i de quasi tots el països europeus, s’hagin pronunciat sobre la delicada questió qu’ens ocupe, la CRISI, no s’atura. Nó, ho dic malament. Volia dir que la CRISI, creix i creix. I es ja tan grossa que la seva ombra, qu’arribe als confins de tot el mon ocdidental, conegut com a primer món. O món ric, que tan és.
No sé fins a quin punt. Es veritat que la gana de moment la passen a molts països del Âfrica i a Haití. No hi a dubte. Pero que per aquí ens les tocarà passar ben magres, es també ben segur. Es difícil de predir fins quin punt. Per dir un ejemple:
parlàvem amb un amic sobre el món de les petites industries ramaderes i de les explotacions agricoles, que es un sector important peró que no fà massa soroll. Doncs, no hi tenen rès a fer. Ja fà moltls anys, (desde les vaques bojes), que es tenen que conformar en no guanyar rès, però es que ara jà perden molts diners, venen els seus productes a baix preu i no poden intentar reformar les seves petites granges, posem el cas, perque la administració els hi pose tantes pegues, i han de cumplir tantes normatives, que tampoc els hi surt a compte. Sense parlar dels bancs que no deixen anar cap diner i si el deixen els ofeguen amb els interesos. Porque sí que han baixat les hipoteques, peró els prestecs personals que son el unics que donen, (amb reparos), els surten a un percertatge escandalòs.
I només per parlar d’un sol entramat comercial. Peró i els petits i mitjans empresaris, le sector de la metalurgia, el textil, el de la construcció? i tantes i tantes botiguetes que tanquen a diari? Malvivien i quasi no es guanyaven la vida, pero anaven aguantant. Ara també estan deixant de lluitar i van plegant.....Segurament hi gent amb diners encara, pero ara per ara no els deixen anar. I també en hi ha que tenen idees es veu, peró pensen desnvolupar-les al Marroc, a Xina, a l’India.....

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA