diumenge, 31 de gener de 2010

ELS QUE ENS VAN DEIXANT

Amb molts pocs dies de diferencia, hem tingut dos dols a la família, i dos o tres casos de malatíes grèus. Oncles, ties de l’una o l’altra part, semble que tots s’hagin posar d’acord per anarse'n aquest hivern. En famílies grans sol passar així, i nó te rès d’ extraordinari. No pots evitar, però de pensar que ja arribem a primera línea de foc, que els propers, tard o d’hora serem nosaltres i lo més segur, es que no quedarem ningú per llavor.
També et cuestiones un munt de coses, que fins ara eren ben estranyes de pensar. Però ara si qu e hi penses.
Recordes sobretot la desaparició, del tues pares, dolorosa, crúa, i que et marque per sempre. I la del avis, pérdua molt dolorosa igualment encara que més natural i accceptada.
Recordes minut a minut tot el proces del fets que els van dur a la tomba i penses mil vagades si s’hagues pogut evitar, si tú mateix els haguesis pogut acompanyar més, Tot aixó ho vas recordant, mentre al tanatori hi ha un bullici inadecuat y irrespectuòs .
També reflexiones sobre el més enllà, que es la gran incògnita, el gran secret que mai cap home ni cap religió a pogut desvetllar. Seràs pols, ens diuen, però l’anima, ón và?.

No es la meva intenció aprofundir massa en el tema. Totes les conclusions a que arribo, no em treuen de cap dupte. Sera millor allargar lo més possible la nostra estada aquí, fins que puguem arribar al moment de passar comptes, amb Déu, o amb nosaltres mateixos. Vés a saber....

divendres, 29 de gener de 2010

LA XOCOLATA

Per dir-ne alguna de diferent i trivial, aviiu s’hem acud un tema força fosc, quasi negre. Que és? direu. L’alquitrà? Les relacions Esglesia -Estat? El forat negre que descríu l’eminent profesor anglés Steven Hadkwins? o una cova amagatall dels molisecs?...No. Que và! mes sencill, més aprop, i casualment molt més dolç i apetitòs. LA XOCOLATA. Hi persones que no poden viure sense aquesta substància, de la que en són els millors consumidors, perque hi están completament enganxats. Bojos pels seus sabors, que els fan delhir de gust, perque el saben apreciar com ningú. En són adictes.
Provinent de la planta de cacao africana, en hi ha de tots el preus,, de totes les marques, nacionalitats i colors. En tots els supermercats del món, s’en hi pot trobar. El seu consum no és castigat, ni tan sols desaconsellat per ningú. En poden pendre els vells, els nens, i agrada moltíssim als joves. Es energètic, vitamínic i calòric. Es pot mejar líquid, en pols, sólid, en crema, i barrejat amb les diferentes substàsncies per tots els gustos.
Els fabricants més aviapats i amb bon olfacte de negoci, barregen sabors que hom diria que no hi cuadren. Com per ejemple, l’all, el pebre o el xorisso, etc. El cas es que, es venen i agraden!!
Un altra manera de menjar-lo, es cuit, espesset, i saucant-hi melindros o xurros. És el típiic esmorçar dels madrilenys i dels que no són madrilenys.
La xocolata es un punt i apart en tots el postres que vulguin ésser tradicionals, i dels que presumeixen de preparar plats molt sofistiicats i de diseny. Desprès d’questa trasformacióo de la matèria primera, es quan esdevèn més cara. No pas cara, caríssima!!!
I, qui es pot resistir, devant d’una caixa de bobons de qualitat? Són ben pocs, els que ho refusarien. Per lo tant la xocolata des de aquest punt de vista, esdevé un article de regal, dels que et trèu de qualsevol compromís i sempre fà quedar bé.

dimecres, 27 de gener de 2010

PER LA MONTSERRAT LLAGOSTERA VILLARÓ

Era l’any 1970, era hivern, i feie fred.
un 28 de Gener, que el dia era curtet.
L’amor que us tenieu, us va portar a l’altar
Molt contens i feliços us vàreu casar

40 Anys ja fà d’aquell dia,
la felicitat i el goig, sumen cada dia
i els fills que han anat vinguen
ha adornat el vostre casament.

També teníu una neteta.
viva, graciosa i llesteta.
que avui us fara sens dubte, adonar.
de tant com teniu per celebrar.

PER MOLTS ANYS, FAMÍLIA!!!!!

dimarts, 26 de gener de 2010

LA GENT GRAN I LES SEVES PENSIONS MISERABLES

He sentit vergonya aliena. Estaba a la cua d’una oficina d'una caixa d’estalvis, d’aquestes que diuen que fan tantes coses pels demés, que empleen els guanys per ajudar als més desfavorits, osigui en obres socials. Devant meu hi havíe dues velletes que s’acompanyaven l’una a l’altra i d’un bastonet cada una. Amb prou feines, podien caminar. Han cobrat les seves pensions minses i una d’elles li ha semblat que li donaven menys diners que el més anterior. De manera torpe i insegura, contave i recontave els bitllets i les monedes i no s’en sortíe. La seva amiga l’ha volgut ajudar i tampoc ho ha pogut veure clar. La noia de la finestreta amb molt de tacte, per la seva part, i paciencia en deixar que les velletes anessin fent, sense posar-se nerviosa, ha tornat a recontar els diners de l’una i del l’altra, i efectivament tenien raò. El còmputo final i mancaven 2 €. Un € per cada llibreta. Es poca cosa i no cal reclamar, es deien....Peró la noia els ha explicat el motíu del seu desencís. Resulte que no havien cobrat menys, com elles pensaven, sinó que la retenció dels impostos, pujave més que l’augment. Les bones dones han dit: aaahhh! ja ens estranyave, jà....i agafadetes del bras i dient adeu a tothon, tot coixejant i a poquet a poquet, han sortit de la oficina conformades i sense dir ni piiu. Jó no savía òn mirar.
M’han fet molta llàstima. Tenien una pujada de 5€ i els en retnien 6€ !!!!!!
No hi ha dret, que despre`s d’una vida plena de trevalls per la subsistència, i vés a saver cuantes cosses més, (perque aquestes senyores havien passat la guerra, aixó segur) el govern els hi donés per passar un més de privacions més que d’una altra cosa, com m’ha semblat: 432 €, pujada inclosa. Que s’ho fassin mirar, coll....

diumenge, 24 de gener de 2010

BALLET MODERN, BALLET CLÀSIC.

Aquest pensament tenia ahir mentres miraba extasiada al ballet d’Angel Corella, que van programar al Teatre Coliseum de Barcelona. Tot i que ell no va puguer actuar, degut a una indisposició que el tenie ingressat a un hospital. (segons van anunciar pels altaveus) L’ànima del espectacle, ere absent, però els sues ballarins, es tenien la lliçò ben apresa i van fer gala de tot el que els và ensenyar el seu mestre, i es va puguer veure una primera part de dança clàsica amb tutús i tot, i una segona de factura més moderna, osigui dança contemporània al més pur estil.
El cas es que no voldria entrar en la crítica de si el espectacle ere bó o dolent. No es pas la meva intenció. I a més, com sempre dic, ja tenim moltes plomes acreditades que s’en ocupen. Simplement, volia resaltar el fet i la diferancia entre abdòs estils.
Com tot avolucione en aquest món, el ballet no podie ser menos, ni entre un estil i un altre, hi ha una diferecia abismal.
Una de les primeres es la posada en escena i el vestuari. La música també marque la la difencia. Jo nó m’imagino un Llac dels Cinges, fet amb aquest novedós estilisme: Escenaris despullats, il-luminció tènue i els cossos de les ballerines en grup, fent cabrioles i moviments de gats sepentejant pel tableau. Per molt ben estudiats i ejecutats que estiguin.
En canvi, la noves tendències, es nutreixen justament d’aixó. Amb unes robes escases, una mena de teles molt ajustades a la pell, tranparencies, torsos nus, sense calçat,
movent-se al rimte i intenpretant un drama romàntic, u epic, que has de endevinar. Tots el compassos, obeeixen, unes pautes delicades, que de no ser així, podrien confundir-se amb uns malabarismes i contorsionismes de gent molt preparada per d’altres finalitats artístiques.
Del ballet clasic he que dir, que torne a estar de moda com mai. A pesar dels anys, es un espectacle total, que porte als teatres, infinitat d’adeptes. Ha canviat només la técnica, que ara es molt més acurada. L’entrenament exaustíu de les seves estrelles, les dietes que segueixen, i l’aprenentatge de tants anys acumul-lat, han fet que revisqui amb força i lluentor.

dimecres, 20 de gener de 2010

PERSONES BONES I ALTRUÏSTES

Es una raza aquesta que escasege molt. Es pot dir que s’en troben en un percentatge molt baix, entre tots els estaments socials. Ningú s’ímplica ni es mulle per ningú. I el que menos t’esperes, quand ho necesites, mire cap a l’altra banda. Pero afortunadament per mí, alguna ànima compasiva, queda.
En els últims anys per hache o per bé, m’he trobat, amb problemes de mobilitat importats, en les que he necestat ajuda per ferho tot. Tinc els ossos de vidre, i sense fer gaires esforços, en pete algún, tot sovint. Una petita caiguda, una ensopegada qualsevol, i ja estic K.O. Els familiars més allegats no poden dexiar els seus propis conpromisos de treball i família, i no tinc altre remei que quedar a casa quieteta, ii amb el teléfon a la mà, perque trucar sí, tothom truque i s’interese per la nova trencadisssa, i per la salud en general. Es de agraïr.
Peró jo tinc una cunyada, (esposa d’un germá del meu marit), que quand estic en aquestes circmstàncies, deixe casa seva, la seva propia familia els seus compromisos aparcats, i baixe a casa. Prend la direcció de la cuina, la casa i del sevei d’infermeria. El que s’enten, per un angel bó, dons aixó es ella. I la millor i més desintersada amiga.
Tinc sort de poder comptar amb una persona increïble com ella. i desde aquest post vull deixar-ne constancia i homenetjar-la com es mereix. Gracies Antonieta!!! T’estimo.

diumenge, 17 de gener de 2010

LAS "CALÇOTADAS": UN RITO CULTURAL-GASTRONÓMICO

Aunque me resisto a escribir en castellano, por muchas razones personales que ahora no vienen al caso, esta vez lo voy hacer, para explicar a mis lectores blogueros, lo que són “els calçots” para la comarca de Tarragona, i en general para toda la región.
Pues, queridos amigos, existe una tradicion catalana que tiene su origen en el campo, i que desde hace bastantes años, goza de un prestigi, una aceptacion generalizada i que representa para el sector de la hosteleria i restauración, un trabajo extra en estos meses de invierno que de otra manera, serian completamente improductivos.
En estos momentos, esta jugosa tradición representa unos beneficios extraodinarios para el sector, y se han creado espacios adecuados, rústicos y de lujo para la consumicion de esto producto tan peculiar.
Voy a remontarme a los tiempos de la Maria Castaña, cuando en Cataluña y en otras regiones, escaseaban alimentos y todo tipo, y no habia oportunidades para que los mas castigados por la pobreza, que eran muchos, pudieran trabajar y comer dignamente.
En invierno cuando los productos frescos del campo ya se habian agotado i no habia nada que llevarse a la boca, unos campesinos avispados, replantaban los grillos de la cebolla blanca que a mediados de Noviembre, sobresalian de su caparazón i se iban pudriendo lentamente. Una vez en la tierra estos grillos germinaban i de cada uno salian de 4 a 8 hijos cebollinos altos y delgados como un puerro, que habia que ir cuidando y sobretodo “calzar” con tierra. (osea añadir tierra a la base) i de aquí su curioso nombre: “calçots” o, “calzados”, que viene asignificar arropados por la tierra.
Estos nuevos esquejes se convertian de nuevo en hortaliza fresca para el invierno, i se comian asados con fuego de los sarmientos de la vid que poco atrás habian sacado de sus cultivos. No hay que olvidar que en las comarcas del Penedes, i limítrofes abundan los viñedos.
Esta verdura asada y depellejada de sus pieles exteriores quemadas, untada con una rica salsa llamada “romesco” es un manjar tan exquisito y reconocido que, es costumbre de todos los años,ir a comerlos en grupo casi siempre. Con amigos, reuniones de familia. vecinos de un inmueble o comunidad, compañeros de trabajo etc. etc. Incluso es posible comprarlos en los mercados i hacer cada uno su calçotada particular en grupo i en cualquier casa de campo, fuente o espacio adecuado para barbacoas. Se rivaliza para ver quien saca la mejor salsa, (a base es tomate asado, almendras, avellanas, aceite i vinagre, machacados). Una sabrosa costumbre, un aprovechamiento de lo que hay que quemar de todas formas, i de lo que sinó se replanta se estropea. Una idea ecológica que viene de los tiempos que nadie sabia lo que era la ecolocogía, pero lo que sí se tenia, era un gran sentido común.

dissabte, 16 de gener de 2010

ARA TOQUE TREBALLAR PER HAITÍ

Com sempre en aquestos casos, tornem a engullir tots els reportatges de les televisons, òn es veuen baralles per arribar als llocs de destribiució d’alimentes, i aigua, per entrar als hospitals, que estan literalment atiborrats de ferits i d’altres miseries que no es poden ni referir. Tots el països fan enviamentes masius de medicaments, aliments, robes, agua i avions plenísims de arcticles de primera necesitat. Però les escenes continuen. Suposo que en algun llocs deu ser casi imposible d’arribar-hi. però i els heliciopters? i les motos de montanya, o quads per accedir´hi, òn són? Pel París-Dakar, no manquen esponsors, ni facilitats de tos tipus per atendre a una gent que solament van de passeig. I per Haití? No colpeje la conciencia de ningú? O bé al qui li arriben les quieixes, i té poder per solucionar-les, no en té de conciencia? Avui aquesta gran desgracia humanitaria a passat a Haití, pero quí ens asegure que no pugui passar a Manresa o a Andorra, per ejemple? Us hi veieu algú en aquestes circumstàncies? només pensar en aquesta posibilitat, s’hem posen els cabells de punta. I ells? es que no son fills del mateix Déu que nosaltres?
Desprès d’haver-los expoliat, i robat obertament, els seus mandataris tampoc corren massa. suposo que deuen esperar menjarse el pastís, un cop s’hagin acallat les veus, i d’altres noticies, passin a copsar la nostra atenció. Sempre la mateixa historia!

divendres, 15 de gener de 2010

EL CANT DELS OCELLS

Mentres al Carib, se sentes els plors dels supervivents ferits, i el silenci de milers de morts, entre l’abandò i la foscor, aquí, precisament a S. Just, i sense poguer-hi fer rès, als matins, avans que comenci a clarejar el dia, ja se senten cantar i refialar els primers ocells de la temporada.
El que els altres anys em feie tan contenta, enguany, em fa una tristesa insospitada. I es que tinc tan ficades al cap les imatges del cataclisme haitià, que rès m’en distreu. I això que no en sabem els pormenors! Tans i tans cadàvers escampats per les poques voreres que hi queden, i que desprès carreguen amb una pala tranportadora, per dur-los a un baranc amuntegats, i completament anònims. Gen que va buscant i cridant als seus parents, que mai no trobarán. Es tristíssim tot plegat.
I que els ocels no ho sàpiguen, i que segueixin, entonant les seves maravelloses melodies, composades pels angels, perque totes les ànimes sensibles les puguir gaudir.
Sentir-les, sí que les sento i les escolto atentament, però no hi a rès a fer, de seguida em tornen al cap del imatges i els sons, d’aquell infern dantesc que es Porto Prince.
No hi puc fer més....

dijous, 14 de gener de 2010

SEMPRE PLÒU SOBRE MULLAT

Els pobres haitians, estan sotmesos ara mateix i a consequencia del terretrèmol que han patit fà dos dies, un altre flagel, dels molts que els hi ha tocat per desgràcia, al ser un paìs pobríssim. L’ últim esglaò d’aquest ranquin esgarrifós de països desgraciats i super pobres
Expoliats per el seu propi gubern, invaïts per colonitzadors molt poderosos, i patit per els nombrosos desastres naturals, que han de suportar de manera habitual, ara hi han de afegir, aquest enorme desastre climatològic, que ha suposat la pérdua de milers de persones, supultades per la brossa de les seves propies sostres i pertinences. Ademès, aquesta desgràcia tan gran, aquest cop no ha perdonat ningú. Ha arrosegat el Palau Presidencial, embaixades extrangeres, arxíus del estat, dependencies policials i gubernamentals, hospitals, esglesies i també la Catedral...les imatges que ens montren, per la televisió, son escenes que fan esglaïr el cor.. i el que no es véu, es pot imaginar. Multitud de ferits, que molts d’ells morirán de fam ,sed, ù pandèmies i per postres els saquejos, potser, en aquest cas prou justificats.
Esperem que els enviaments amb l’ayuda humanitària, no es fassin esperar, i que els puguin rebre sense trabes ni burocràcia, directament, els mes efectats.
ES URGENT!!!

dimecres, 13 de gener de 2010

ELS ROCKEROS

Els conjunts de música lleugera, seguidors d’aquestes corrents musicals, els anomenats roqueros, han tingut dues o très èpoques ben dierenciades. El primer i més popular, el rey del Rock. Ere un xicot guapo, ben plantat, mudat i enbrillantinat fins als topes. Es deie com tots coneixem, Elvis Presley i va ser l’ídol americà per excelencia, de la música del anys cinquanta, d’aquest nou ritme batejat Rock and Roll. Llevat d’en Paul Anka, que va esser un punt i apart, tot-hom volíe ser com Elvis. Es pentinava amb uns tupés altíssims i encartonats, y es bellugava com una batedora de cocktail. Tenie la veu avellutada i dolça, tot s’ha de dir, i và conservar l’estil fins la seva desaparició. Només va canviar en el pes. (no ho voldría exagerar, crec que và aumentar als voltans dels 30 kilos.) Des de Gleen Miller i Paul Gershwing, ningú com ell va fer vibrar les multituds d’arreu del món, però sobre tot als nortamericans.
Un cop creat l’estil, que ell va imposar, n’hi van haver uns quands més, encara molt mudats i encorbatats, però no và passar gaire temps, que la cosa và degenerar. Potser coincidint amb l’época hippy, ja tots els cantautors de parla anglesa, que ere la moda del moment, van començar a descamisar-se, deixar-se els cabells llarcs i bruts i lo més segur, també a consunir estupefaents. (con es va demostrar desprès amb Bob Marley, Nirvana, etc.etc.) Tot seguit, els van succeir els rockeros cridaners i xisclaires, també mig vestits, i cantant, osigui, cridant, cadasqún en les seves llengües i movent-se com micos, penjats dels micros i saltant com ells, entre les grans tramoies dels seus espectacles. Algúns amb molta fortuna y exit, fins que vàren tornar les lluentors i els tratjos. Ni van haver gran varietat: amb la veu ronca, i escardada, com Rod Stewart, Els Rolligs, Grace Johns que no sé fins a quin punt van agradar tant, per ésser només una novetat dintre d'aquell corrent.
Ara mateix, quand jà estem de volta de quasi tot, surten les màquines, que han revolucionat tot el panorama. Semble que tindríem que fer un cop de manivela, I fer marxa enrere. Tornar la Nouvelle Chanson francesa, a la cançò ramàntica i melódica i saltar també, sense l’al-lucini dels llums, els fums i dels efectes especials, que per ser tan “especials”, porten al jovent per camins desaconsellables i borrascossos.

dilluns, 11 de gener de 2010

INVALIDESA PARCIAL TRANSISTÒRIA

Amb aquesta nova trompada que he près,i que m'ha deixat mig estabornida, estic novament fora de servei. No m’agrada gens. Soc una persona molt i molt activa, i restar aseguda al sofà o al llit, hores i hores, no m’ho acabo. Tinc coneixement i sé que em toque pasar aquest tràngol. y que ningú m’el pot estalviar. Per lo tant val més que pensi en altres coses, em tranquilitzi i m’organitzi el temps amb bones lectures, rebre les visites i descans.
Això es el que jó aconsellaría a una amiga o parenta que passès per aquesta proba tan cruel de resistencia de mirar les mussaranyes. M’he donat compte que no es pas igual donar bons consells que posar-los a la pràctica. M’ho pensaba així mateix, i per lo tant tampoc m’ha sorprès. El sacrifici que he de fer, es molt més dur i espinós, del que em podía imaginar en un primer moment
El cas és que ara mateix, s’em fà una muntanya pasar quaranta dies amb el bras esquerre sense poguer-lo bellugar, ni poc ni molt.
De moment estic escribint amb un sol dit, de la ma dreta, esclar, i no es massa divertit, ni s’en avance gaire. Però trenco aquesta inmobilitat que m’exaspere. He de buscar les lletres una per una, i les pico malament. Lo més empipador es escriure les mayúscules amb una sola má.
He probat de llegir, ara que tinc una lectura que m’ha enganxat, però pasar les pàgines, es tota una odisea, si no ho faig possant el llibre damunt una taula.
Un altra cosa impotant: tal com m’he de guarnir, em veig un fardo, i ja tenim el mal humor assegurat. Bbbbrrrrrrr. Mareta meva! Paciencia!

dissabte, 9 de gener de 2010

COMENÇAR LÁNY AMB LA MALA MÀ.

Ho he dit exactment com és. Si ho preferíu: he posat el braç, que nó la pota, a la galleda. De la forma més sencilla, osigui tal com sòlen passar tots els accidents, m’he trencat la clavícula del braç esquerre.
Els dolors són el de menys, però es nesaria una bona dossi de moral, per aguantar 40 dies amb el bras lligat al cos sense poguer-lo bellugar. per lo tant , m’hauré de carregar de paciencia, i esperar que passi la mala ratxa. Segur que tindrè mes temps per pensar els meus blogs de manera sosegada, i escriure amb una mà, em donarà l’ocasió de fer menys faltes. (Per algo és que pertanyo al Grup de Persones Positives).
En fí cal resignar-se perqué, la situació és la que és, i punt.
Aquesta petita “desgracia” venie precedida d’una al-legria, que havia tingut pels Reis. Els mues fills van fer la carta, i el dia 6 al matí vaig tidre el regal. Una nova càmera fetogràfica que m’agradat molt, i que he començat a conéixer. De totes manere, no us cal patir als que féu aquestes magnìfiques fotos, que habitualment penjeu: Montse, Jota Ele, Angel Corrancho, Jan Puerta, Merce, Cornelius, Xuan Rata, i tans d’altres que s’alternen en el protagonisme de cada dia, i comparteixen espais i honors. De tots modos si algún día tinc la sort, (més que l’habilitat i encert) de fotografiar alguna cosa pròu interessant, us la mostraré.
Espero poder seguir-vos igualment, perqué, amb tots vosaltres bloggeros, he trobat una colla d’amics, que mai hauria pensat. Gracies per deixar-me entrar als vostres espais.

dimarts, 5 de gener de 2010

LA MUSICALITAT DE LA PLUJA

Avui dia, amb el canvi climàtic, quan s’anuncien plujes, ja penses en inundacions, esllavissades, i moltes pérdues materials i humanes. Tots els noticiaris porten varietat i tots tipus de fotografies i filmacions que posen els pels de punta. I per desgràcia passe així.
Jo tinc ben present els temps, en que ploure ere una benedicció del cel. Desprès de molt esperar s'hi posave amb calma. Es veien creixer els rius els torrens, però només i molt de tant en tant hi havíe inundacions fortes.
El més corrent ere que plogués moderadament, i es pugués escoltar dies i dies aquella música del xim-xim. Una cançò que et feie quedar al llit amb molt plaer, sentint la pluja caure damunt la barana del balcò, o el llindar de la finestra de l’habitació, acurrucat sota la roba i al resguard de l’humitat. Ere pluja que guarie la sed els sembrats, que revifave el color dels arbres, omplie les fonts i cisterenes, netejave teulats i rieres i preparave els camps per vestir-los de coloros vius i replandents.
No sé com ha estat aquest canvi tan dolent i sobtat. Tot i que tenim serveis meteorelògics que fan prediccions acertades, tot y i que les cases son ben fetes i pensades per amorteïr totes les pitjors adversitats que es puguin donar, jó em canso de veure carrers enfangats, garatjos completament anegats, i molta varietat de electrodomèstics que són basura. I molta gent arruinada i desfeta i que és el que més m’afecte i em trenca el cor.
La musicalitat de la pluja ha passat a ser, el soroll infernal que precedeix la desgracia. Una cosa ben diferent a la que es vivía només uns quants anys enrere.
Cal fernos-ho mirar urgentment.

dilluns, 4 de gener de 2010

CONTE PER LA RITA (ll)

Però un dia es va produïr una gran foscor. Sempre ere de nit i la vida es va tornar molt avorrida. Tothom dormía hores i hores....
Les estrelles no podien presumir, els cometes xovcaven entre ells, perque no s’hi veient got, i totes les anelles anaven barrejades i esmaperdudes, i cap dels planetes sabia quin rumb pendre i òn anar.
Enmig d’aquell garbuix de coses, els meteorits, que encara tenien ganes de jugar, van voler fer un joc per diveirtir-se, però com no s`hi veient gens ni mica, vàren xocar entre ells i.....

BAAARRRAAABBBUUUUMMM!!!!!

Tant i tant forta va ser la topada, que d’aquella explosió, va néixer ni mes menys, que l’astre mes important de al nostra Constel-lació: EL SOL!!!!.Seguit d’una nevulosa anomenada Aurora Boreal, i projectant llum i vida per tot arreu.
I...ja es van haver acabat els problemes. Aquell nou i gegantí Planeta, ere tan bonic i potent, i feia tanta escalfor, que mami més cap astre va sentir fred. Toto va esser il-luminatat amb el colors de l’Arc de Sant Martí, que lluia esplendoròs.

I des de llavors, va ser pr sesmprre més el Rei de tot l'Univers. I tota la comunitat d'habitans del Espai Sideral, van ser molt feliços, i van menjar moltíssims, però que moltíssims regal-lissos
I veus ací un gos i veus ací un gat, aquest contne ....ja s'acabat!
I vet aquíi un gat i vet aquí un gos, aquest compte... ja s’ha fòs.

CONTE PER LA RITA

Ara f’a molts, moltíssims anys, que l’univers era plé d’estels, cometes, planetes grans i petits, amb anelles i sense anelles i també meteorits
Les estrelles eren les mes pretencioses, i tivades, perque es creien ser les més guapes, brillants, i boniques. Tenien una gran cabellera rossa que onejaven al vent.
Es reunien per anar a la perruqueria, i parlàven de moda, cosmética i aprofitaven per anar al gimnàs o anatació per estar en forma. Sens dubte, els estels i les estrelles eren els éssers mes formosos i cuidats de tota la Constel-lació.

Els cometes també presumien de la seva cúa i la cuidaven molt. que si un bon xampú, que si aquell suavitzant. i es passaven les hores, pentinant-la i provant si es feien una cua de caball o un monyo, o unes trenes, segons si es vestien per una festa, o només arreglaven per estar per casa.
En aquell univers, ningú treballava. tots passejavent amunt i avall per l’infinit, i els planetes que tenien anella, sempre anavem mes a poc a poc. No fos el cas que en perdesin alguna pel camí.
Els meteorits eren els més ràpits, i els hi agradaba fer ensurts a tots els veïns. Als dels espai sideral i als del planeta Terra, que com estave poblat de gent motl inocent, es podíe donar el cas que fessin casera. Trompada per aqui, tropada per allà, i es quedaven tan frescos. Sempre s’escapulien de totes les bronques per qué fugíen com fuets. (seguirà)

diumenge, 3 de gener de 2010

LES FESTES VAN PASSANT

Doncs sí, Ya queda molt poquet perque aquest gran enrenou de les festes de Nadal, hagi passat. A la meva Posetia ja li van caient les seves fulles tan vermelles i ufanoses; el vesc i el grèvol van canviant de color: l’arbre s’ha enmustiat i tothom ja es tip de torrons, canelons i caldos grassos.
Ha estat molt maco i hem tingut ocasió de parlar amb gent, que feie temps de no en sabiem rès, hem acollit a casa molta família i a nosaltres també ens han obsequiat. com calíe allà òn hem estat. Perfecte. ens queda la Festa del regals. Volia dir, el dia dels Reis del Orient. Però ja ara tots tenim el cap a d’altres coses. No sé perqué
Pressa per endresar els cuatre trastos que hem colocat per tot casa, rentar i embolicar bé les figures del Neixement, les espelmes els llaços les campanetes, i tot l’arsenal de trastos inùtils, pels demás dies de l’any. Al Desembre vinent amb l’il-lusió renovada, hi tornarem. Colocarem, de nou aquestes boles brillants, en un altre lloc, distribuïts d’una altra manera, però, i el ritual tornarà a posar-se en marxa, que és com ha de ser. Son les tradicions. A cada país les seves, però sempre, tradicions ancestrals, i estimades.
Mes o menys pase així amb tortes les coses de la vida. Es un començar i acabar continu.
Poques vegades hi ha alguna cosa nova que no haguem fet i vist avans. I si hi és, malpensem, perque igual és quelcom no conveient ni aconsellable.

dissabte, 2 de gener de 2010

SENITR EL PAS DE LES HORES

He observat que hi ha molt poques persones que no mirin el seu rellotge de pulsera, un futimé de vegades. Es un vici? Es una fixació? Es un tic?. Hi deu haver molts y molts casos i situacions diferentes, i es pot donar moments en que cal mirarlo justificadament, i d’altres vegades que el mires molt sense tindre tard o sense esperar ningú. Aquest ejercici d’ apropar el canell de la mà al nás, es perque, a la gent que el practique, li corren més ràpides les hores? no ho crec. ni crec que la persona ho sàpiga, Ho fà iconscientment i pròu.
Les hores que són en realitat, petites porcions de la nostra vida, passen inexorablement, tan si les controles com si nó. les hores felices son sempre mes curtes, o passen molt depressa, i aquí ni el relotge de pusera ni el de paret ni el digital i poden rès. Els minuts de dolor d’incertessa, les hores desgraciades d'una agonia es fan eternes. Por lo tant si o mirem bé el posesió de un relotje seveix nomes per pendre l’autobús, perque les hores decisives i importatns en la vida de cualsevol ésser humà no hi ha relotge posible que les pugui mesurar. Es inùtil doncs mirar i remirar la nostra petita joia de marca. Res canviarà. Es un ejercici de lluiment i de estatus, i poca cosa més. o es que les persones han de menester el reloge per saver quand arribe la nit o el dia? Es un instrumnent de tortura, doncs? Jo m’iinclinaria per aquesta hipòtesi. Si segons la teva maquinenta del temps, fas tard a una cita o a una reunió important, et maten els nervis. Però si arrives a un lloc massa aviat i cal que esperis una bona estona també et mengen els nervis.. Si o nò?

divendres, 1 de gener de 2010

EL DIA DESPRES

El dia deprès d’ una gran festa, d’ un esdeveniment important que es pugui celebrar a casa, com el sopà de Cap d’Any o el dinar del dia de Nadal, amb regalets inclosos i un menú exquisit, i uns postres diversos i begudes abundants... porte intrìnsecs molts inconvenients i feina per l’anfitriò ù anfitriona. En acabar i sortir gires el cap i pots veure el grad estropici que s’ha fet, semble com si s’hagués lliruat una batalla. I sens remordiments d’haver-hi particitat. Perque semble això i més. Mobles moguts de lloc, cadires suplementaries, pel mitg, la taula principal plena de vidre i cristall del bóhemia ampolles buides, copes mitg plenes tovallons tirats pel terra, que juntament amb els papers i llaços del regalets, pululen sobre el parquet. Els convidads i la mainada no paren de xerrar,, suposo pels efectes colaterals.
I desprès algù s’arrenque amb una ballaruca, perque està mes cofoi del normal.I al final la resaca, la són endarrerida, i potser un chic de mal humor, barrejat am la gran feinada que toque fer.
Agraeïxo moltísimm a la meva jove que any rera any, té la bondat i la paciencia de ajuntar-nos a tots per celebrar la vinguda del any Nou,. Aquest, el dit altrament de la Esperanza.
Esperes que canvíi la siruació politica, esperes que la salud vagi millor, esperes que els nens ademés d’anar creixent, ho facin sense entrebans de cap mena, ni fisics, si psicològis, i l’esperanza sobretot, que millori per tot-hom la situció econòmica.
El dia de Reis em toque posar al taula a mí. I per mí ja no es una batalla, per mi ja es una guerra total, amb artilleria pesada, misils, i tots el ingredients al ùs, perque per si fos poc, alguns es queden 8 dies a dormir i tot!!!.
Tot s’anirà passant, i el record sera a pesar de tot, molt i molt maco. Emplenaré un altre album de fotos, procuraré no posarme nerviosa, i a gaudir dels fills i les netes, que ara per ara son el nostre méss gran tresor. Hi haura profusió de versos i rodolins, hi haurà propinetes, hi haurà, abraçades i petons per un tub. que més es pot desitjar?

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA