POESIA ANÓNIMAº

Parlàvem per no dir rès,
i feiem amb les paraules,
un inmens i buït desert.
Desert de parules buides
eixutes, com un pou sec.
com un pou òn les paraules,
tenen el sò del no rès.
Del no rès, que
les paraules diuen,
quand no diuen rès.

LAS VELAS EN LA MESA

Hay que saber, que según dictan los cánones actules de las buenas maneras, en relación a la preparación de una cena, un desayuno, o una comida familiar, algo que no puede faltar a la mesa, són las velas. Es de buen tono, dan buen ambiente, entre los comensales, y encarecen un poco más el presupuesto.
Está de moda. No hace mucho estuve a comer en un restaurante, en donde había una araña colgada del techo, con luz natural, osea con 20 o 30 velas.
Puede saber, que esta nueva corriente, tiene una explicación, o más de una.
A mí me dijeron, que las velas estában impregnadas de perfumes diferentes, para disimular los muchos olores, (pescados, carnes, y salsas), que cuando se quisan en cantidad, traspasan los salones y ofenden a los clientes finolis que se sientan para pedir el menú.
Una nueva tendencia de los paises ricos o en crisis, diametralmente opuesta, a las costumbres y a la moda africana, que cenan con velas porqué no tienen otra cosa, i sólo esperan olfatear el olor de los platos que se guisan en la cocina, que es lo que más les estimula, y les hace comer a placer. Además sin la carta saben de sobra lo que podrán comer, perque su nariz ya lo habrá identificado. Y sin que les moleste lo más mínimo.
Que paradojas! El Norte y el Sur del Hemisferio, nunca, nunca, se podrán sentar en la misma mesa

LES ESPELMES

Heu de saber que segons dicten els canons actuals de les bones maneres, en relació a fer un sopar d’amics o un esmorzar o un dinar familiar, una cosa que no pot mancar a la taula, son les espelmes. Es de bon tó, done bon rotllo, i encareix una miqueta més el presupost.
Està de moda, i no fa gaire vaig dinar amb un restaurant on hi habíe una araña, penjada del sostre amb llum natural, osigui 20 0 30 espelmes.
He pogut saber que aquest nova corrent, té una explicació, o més d’una. però a mi hem van dir, que les espelmes estàven impregnades de perfums diferents que disimulaven els molts olors, (peixos, carns, i salses) que quand, es guisen en cantitat, traspassen totes les sales y ofenen al clients finolis que s’aseuen per demanar el menú.
Una nova tendencia dels païsssos rics o dels païssos en crisi, diametralment oposada a les costums i a la moda africana, que sopen amb espelmes perque no tenen altra cosa, i només esperen sentir l’olor dels plats que es guisen a la cuina, que es el que els estimula i els fá menjar a gust. Amés a més, sense la carta saben de sobres el que podrán menjar, perque el seu nas ja ho haurà identificat. I sense que els hi molesti got.
Quines complexitats! El Nord i el Sud del Hemisferi, mai, mai, podrán aseure’s a la mareixa taula

LES PICADURES DELS MOSQUITS

Ningú en parle però el mosquit tigre o alguna clase de insecte molt molest, s’ha instal-lat còmodament, i sense demanar permís, entre nosaltres. Els meus brassos i les meves cames, els coneixen bé.
Son minusculs, no es veuen, no se senten però fan la seva feina ben feta.
Hi ha dies que la sed de sang que tenen es tan gran, que allà òn posen el seu fiblò, et queda una marca com i centim, de gran i a rascar que fa fort.
Una petita molestia, que no té cap importància, però que em fà ben bé la guitza, al que el ateix
No piquen a tothom igual, suposo que els de pell més fina, ho acusarán més. I el que es més empipador, els repelents que venen a la farmacia o a la drogueria, mes que espantar-los semble que els hi agraden molt.
Sort que ara amb la frequeta suposo que els farà retirarse, a un lloc més càlid o morirám. No en tinc ni idea de la vida dels mosquits. Si hi ha algún erudit que ho sàpiga, estaré contenta que n’ho expliqui. Però més l’hi agraÏré, si em diu la menera d’evitara-ne les picades o picadures.

RECICLAR; UN ASSUMPTE D'INTERÉS GENERAL

Practicar aquest “esport”, no es cosa fàcil. Ni porte poca feina. Tot el contrari: es difícil de fer, dòne molt treball, i ocupe espai a les nostres llars tan plenes de trastos necesaris però també innecesaris
Des de fa molts anys ho practico religiosament, y amb molta cura, perque si una cosa tinc clara, es que si no ho fem així, quedarem enterrats de brossa, d’aquí a pocs anys.
No es tracte solament de les bosses del super, que també, es tracte per començar a comprar els productes menys contaminants. Per ejemple els envasos o les capses de colors vermells o colors molt forts, si es pot evitar, no s’han de comprar perque són molt més difícils d’elimiinar. Per cremar degut a les pintures, la contminació vá al aire directament.
Escrupulosament, s’ha de llençar cada cosa al seu lloc, també es important de comprimir les deixalles de plastic. Les garrafes d’aigua, un cop buides, s’haurien de achafar. Serie més fàcil de llençar, i no ocuparien el lloc de d’altres basures que queden pel terra al no haver espai al contenidor. Referent al paper, la mateixa tónica, tot empaquetat i comprimit serie lo ideal.
Però la realitat es un altra. tot-hom llence tot al contenidor de amb boses sense boses tot barrejat i sense cap mirament. I l’hora que els hi semble.
Però això es pague car; els rius, els pous, i els boscos están fets una porqueria, i no podem mirar cap a l’atra banda. Perque aviat no hi haurà un atra banda. No val per lo tant, pensar que ja ho farán els demés. Perque el reciclatge es cosa de tots i a tots en afecte.
Aquest escrit, només es un punt d’atenció, perque quede molt que dir i que fer.

LOS POSTS, ¿DE VERAS CANSAN?

Hoy me he entretenido bastante en leer entradas nuevas y antiguas, de mis amigos blogueros, y de otros que me són desconocidos, y que por cierto he encontrado entre ellos, algunos muy interesantes.
Hay un denominador común en todos ellos: Fases de tristeza, de desencanto
de aburrimineto, preguntas sin respuestas, y de algunos que lo dejan, descorazonados.
Y me pregunto muy estrañada el porqué de este agobio, de este cansancio.
Acaso les faltan temas? Puede ser que sientan que no escriben tan bien como otros compañeros, y se desilusionan? O les afecta la crisis y han entrado en el paro? O bien les ha dejado su pareja???
También es verdad que se siguen escribiendo buenas poesias, pero incluso en estos blogs, hay mas nostalgia, que alegria, más desamor, que estima, más muerte que vida.
Será el Otoño que nos trae la tristeza de los dias cortos y oscuros? Será la montaña que algunos vén insalvable, al empezar el curso, i sin ganas de trabajar, ni conocer nueva cosas, nuevos amigos, nuevos maestros?
Es la apatía en la certeza que tenemos, de que nuestros políticos hasta el momento, solo han pensado en llenarse los bolsillos, sin que nadie les pueda controlar?
Estas preguntas són las que me he hecho, al buscar los motivos de tales desencantos, que hay muchos, y muy variados en origen y en contenido.

ELS RASTES

Aquesta mena de pentinat que duen nois i noies. y que s’assemblen molt al tirabuixons de la la Elizabet Taylor quan ere joveneta, aquestos cabells que fá anys que no s’han tallat ni s’han pentinat, ni s’han rentat, amb uns embolics imposibles, es el que en diuen ara de la moda progre. Aquesta paraula si no m’equivoco vé de progrès. Dons bé anem progresant cap a la brutícia, perque a més a més es done e cas que el que es pentinen d’aquesta manera, (casi sempre coincideix), són els que també els l’hi agrada la roba de vestir arrugada extremadament. Llarga i de colors foscos.
Estan tan arrugada tampoc si coneixen les taques ni la pols que porten al damunt. Amb sabates destrosades i pantalons molt esparracats, crec que he fet un retrat robot bastant aproximat del jove que porte rastes
Ja sé que hi defensors d’questa moda, i tindrán tota la raò del mon, pero a mí no em convenceràn pas. Sortosament ningú de la meva família la ha adoptat, i n’estic molt cofoia, Posats a triar sempre escolliría a una persona neta i endresada.
Els progres, que ja ho sé, tenen carrrera, igualment que els demés, (de la qualcosa, m’en alegro), tenen tot el meu respecte i fins i tot la meva admiració, per puguer estar i viure com animalons abandonats. Però espero amb falera que els gustos dels rastes, canvíin a més net.

LES MALATIES QUE NO PERDONEN

JOSÉ ANTONIO LABORDETA

Avui ens hem aixecat, amb la trista notícia de la mort de José Antonio Labordeta.
Va esser un home consecuent am les seves idees, i el seu tarannà d’home del poble, serà recordat un munté d’anys. Exjercíe de Maño, Cantautor, Diputat, ens va demostrar que es poden dir totes les coses pel séu nom allà òn sigui.

Pero el que més m’agradava d’ell, eren els seus programes de rodar- espanyes, que va fer durant molt temps. Valia la pena escoltar les seves decripcions dels paissatges i de les gents que les habitaven. Eren certer i de caracter obert i pròxim. Tot un mestre.

Descansi en Pau!!!

LA PLUJA

N’he parlat moltes vegades de la pluja, però es que avui plòu a bots y barrals, i es un tema que tampoc s’agote. Sempre hi ha quelcom a dír, de cuand tenim aquesta perturbació per damunt
Es l’hora d’entrar al coles y una estampa multicolor que m’agrade molt, la formen els colors dels paraigües. Les correcuites de les mares cap al cotxes i les cues que s’han de fer de bon matí, ja donen una idea del que serà el dia. No arribarem a temps ni al hora al metge, al advocat, al banc i els grans magatzems estarán a tope. Perque un cop comence a ploure a mitjans de Setembre, ja ens pensem que sóm a l’hivern. i a comprar peces d’abric toquen. Amb el facil que resultaríe obrir l’armari de la roba de temporada i vuere que hi tenim per aptofitar, i esperar per al menys a mitjans de Novembre o principis de Desembre, per saber quina peça amb de reposar o de comprar.
Perque no ho dubtéu, la calor encara tornará. Hi ha molts anys, que el dia 1 de Novembre, hem d’anar a menjarnos les castanyes a la platya.
No ens precipitem que no convé ni a les nostres butxaques, ni al nostre presupots. Féu-me cas.
Mentres tant y si teníu uns minuts, seieu-vos, devant la finestra i contempleu l’espectacle. S’ho val la pena.

QUAND LA VIDA ENS ABANDONA ALS 40 ANYS

Quand el cor que deixa de bategar en aquesta edad, sempre es un drama grand. Si aquesta persona forme part del teu cercle d'amistats, els sentiments fan un garbuix de sensacions que no pots control-lar. Existeix la fugida del plor, que console, que fa sortir de dins aquell nus, aquell no sé qué, que t'ofega, sense poder-ho evitar.
No hi ha marxa enrere. I es aquest punt és el més dur, el que no et pots acabar. Perque el que s'en va, ja no tindrà més vida, es veritat, i tampoc més problemes ni complicacions. Els plaers i les elegries, s’he l’hi hauran acabat per sempre. I també els goig de veure pujar els fills, veure’ls circular per la vida amb la seva propia iniciativa, que és la que han après d’ell. Saber-los colocats i pares potser, i viure els riures i la joia se de uns menuts que l’hi ho farien les delicies una mica més tard.
L’amor de la seva vida que els seus braços, ya no podrán abraçar, i saber que ella els anyorarà i els plorarà sempre.
Haurà de passar molt temps per que aquesta ferida guareixi en el cors de tots, esposa, fills família i molts amics que t’estimaven, Gerard

EL RECOPILATORI

Cada tardor, avans de començar les classes, ja m’hi poso. Faig un album digital de totes les imatges que he près durant l’any. Diuen que es fàcil, però a mí m’ocupe moltes estones i al final sempre haig de còrrer per tindre’l llest per Nadal.
Amb l’equip de tiinc, es poden fer virgueries, però jo no soc massa llesta per l’infomàtica i em conformo amb que quedi real, vistòs i no massa feixuc en la lectura.
El cas es que avui, hi he passat una bona estona escollin fotos, de les moltíssimes del arxíu, i he quedat molt satisfeta, no pas del resultat, que encara no el sé, sinó al adonar-me de la gran familia que el meu marit i jó em format a traves del 46 anys de matrimoni.
Hem sento rica i sobretot satisfeta de veure el resultat d’aquesta tasca que de vagades ha estat dura, sacrificada, i laboriosa.
Els dos hem comentat: Mereixíe la pena !!!

ELS NEGOCIS DE NOVA GENERACIÓ

Porto una bona temporada, que estic obsesionada amb el oficis que despareixen, amb les botigues que es tanquen degut a la crisi, i observo
els canvis que van modelant els pobles i les ciutats, dia a dia, entre les moltíssimes obres i els comerços que van prenent altres colors.
I es que avui he anat a un Chiqui-Park. No es la primera vegada que hi vaig. En conec dos o tres, perque si tens nets o fills petits. es cita obligada.
Es un muntatge digne de veure. Tot ell. I penso que un bon negoci, perque no requereix masses empleats que ja és la principal questió a tindre en compte.
Cal es veritat un local bastant gran, alt de sostre, un equip de musica ben potent, i uns ponts entre castells i drags de goma que serveixen per pujar-hi de peus i saltar des del mes alt esglaò. Tot un circuit de, passadisos de goma, amb personatges de la actualitat televisiva, o dels comptes tradicionals, i les parets pintades amb colors víus i escenes alegòriques.
El soroll es infernal i els nens amb els amics, estan suats de tan correr i saltar d'amunt d'avall.
Aquestos antres, suposadament, seveixen per festjar un anivesari o un sant. Despres de deixar que el nens s’esvalotin i es posin a cent per hora. La qualcosa fan amb tans sols cinq minuts. Els donen un pseudo berenar amb safates de colors, begudes amb gots e colors, i un pastis fet amb una montaya de magdalenes de xocolata.
Aixó sí, els aseuen en un tròn de color daurat i els hi posen una corona perque es sentin els verdaders reis de la festa. En aquest punt els altaveus toquen “moltes felicitaits, moltes felicitats... et desitgem nosaltres...” i llavors els acompanyants s’atonsen amb cava a la má per brindar am ells i comence l’espectacle de veritat: La entrega de regals!!!
Mare de Deu! Amb un carretó no els hauríen pogut dur. Comence la batalla dels papers, i els nens ja no veuen rès, ni fan cas de rès, d’un bot tornen al circuit i a correr un altre cop, deixant els parents que s’han sacrificat per anar-hi, i comprar-los el obsequi, amb un pam de nas. Edificant

LA ANTESALA DEL CIELO

Seguramente, nadie sabrá a que me refiero en mi entrada de hoy. Y si digo que la misma estancia puede servir también como la antesala del infierno, aun me entenderán menos.
Pero lo voy a aclarar. Esta salas o antesalas, són estos inventos, de ahora, llamados Tanatorios o salas de oración, para que la gente se saque el muerto de encima, lo más ràpido posible. Ni más ni menos. Ahora nadie se plantea, que un familiar por muy íntimo que sea, un hijo, un padre o una esposa, depues del ùltimo suspiro hay, que sacarlos deprisa y corriendo de la casa, o de la clínica, o de donde hayan fenecido.
Es limpio es aséptico, i te dá tiempo de arreglarte e ir a la peluqueria, para recibir a tus amistades, a tus compromisos, que permanecerán con la família horas y horas cotilleando de este y de áquel, para acabar hablando del Barça o del Real Madrid. Porque el sitio es agradable, hay buenos sillones i espacios grandes con aire acondicionado. No hay prisas, i es una manera de ver a mucha gente que a lo mejor hace un montón de años que no se veia.
y el muerto a lo suyo que és hacerse el muerto, dentro de otra mini cabina, que ni siquiera hace falta visitar con la escusa siempre, de querer recordarlo vivo i en buen estado de salud. Buena escusa. I ésto, que se lleva a cabo en todos los velatorios.

AL AMIC GERARD, QUE MORÍ AL CADÍ

 
A la llera d’un rieut,
En mitg de les muntayes.
Un munt de plors ofegats,
de sanglots, i de rialles
Un munt de silencis víus
Un munt se records quedarán
Pels qui tan t’estimaven,
i sempre t’estimarán,

EL CURS ESCOLAR, 2010-2011

      Comencen les classes amb molts canvis.
Del que toque parlar ara, i tots el mitjans ho reflecteixen, es del nou i novedós curs escolar, Semble ser que a les guarderies i parvularis només es preparen per fer les petites vacances del mes de febrer, com a novetat.
 Per manca de presupost, no es reforçarán les clases de suport  pels inmigrants, i com que la poblció escolar vá en aument, tampoc creixeràn ni les clases ni les plantilles de mestres, osigui que i haurà el matiex pesonal, per atendre a més alumnes. Vol dir, que les aules estarán a tope, i molts col-legis amb un fort creixement, es masificarán dintre barracons prefabricats, mentres es preparen agrandir les aules velles, o esperar sis o set anys a que hi hagi una menor natalitat ò meys inmigració, i en aquest cas, ja no farà falta fer rès.
Desprès està la questió dels ordinadors: Aquí també hi ha muntat un ciri, del grossos. El Ministeri d'Educació diu que tots els estudiants de la ESO, els tindràn al seu porder desde el primer dia de classe, pero es veu que han contat malament la canallada que són, i molts no se sap encara, quand estaràn  a les seves mans. I els hi faràn molta falta, ja que el sistema educatíu l'han modoficat de cap a peus, per treballar amb aquest sistema informàtic.
També hi haurà més controls, per esberinar, com marxen les coses, i no tindre la desagradabla sorpresa al final del curs, de saber que els nostres estudiants són al capdevall del ranquing europeu, en materia educativa.

PARENTS D'APROP I PARENTS DE LLUNY

Sempre he sentit dir, que els parents, no s’els pots triar. Des d’el moment  que neixes, et venen adjudicats, i no hi ha rès a fer. T'agradin o nó, els estimis o no, sempre seràn la teva familia i punt. Amb tots el gens inclosos.
I el que passe es que en una familia gran, abunden els bons i també  els més distants, els agoserats. els orgullosos, els egoïstes, els envejosos i com no, els que sempre están al teu costat i t'estimen, t'ajuden i tota la vida et són fidels.
Ignoro el perque, peró son els menys. Lo més normal, (i no tendríe que ser així), son les baralles per les herencies, discusions inmorals, per decidir que fan amb el pares vellets o imposibilitats. Picabaralles per acompanyar-los a un hospital. Aquestes son les músiques que s'escolten, quasi sempre entre germans, cunyats, fills i companys dels fills. De vegades hi ha raons per d'altres motius, com per ejemple els caràcters que no peguen ni amb cola, i han de conviure sota el mateix sostre.
Es necesite molta ma esquerra. per que tot rutlli. Com el riu, quand baixe tranquil,  per la seva llera natural, les relacions entre família, la convivencia, volen també, transcorrer amb bona entesa, suaument, sense ensurts, amb molt amor, i paciencia per totes les parts.
Només des de dintre les petites comunitats parentals, farem país, i si som tolerants, es posible un canvi en la nostra societat. Desterrar, els odis,  les rancunies, i sobretot estimar, i respectar-se. Són dues premises molt importats, si es volen assolir exits, en el conjunt de cada poble o ciutat que vivim. I es que de viure a malviure, hi ha molta diferencia.
Caldrie tenir'ho present.

MIL I UNA MASCOTA

En aquest moment, parlar de mascotes no vol pas dir parlar de gatets o de gossets.  Ara aquesta paraula s'ha fet extensiva, a motíssims animalons que poden viure amb les persones, a la casa, si es el séu desitg, i no hi ha cap normativa que ho prohibeixi, u ho faci desaconsellable. Des de porquets, fins a serps i d'altres reptils, passant pels conillets, rates, coloms, tot pot ésser una mascota. Un mamelló de tigre o de lleò igualment poden fer les delicies dels seus cuidadors. No sé si en aquest cas es completament legal, però tots sabem que hi ha gent que els hi agrade tenir-los. Portar micos de qualsevol país Tropical, es prohibit. Aixó ho sé segur.
Jo, que apenes aguanto els gossets, que es lo més bonic i fidel que existeix com a animal de companyía, que està dotat de un raciocini, quasi humà i  de una fidelitat a prova de mort. I dic que no els vull, per evitar el gran disgust que supose la seva perdua. Com ho he viscut, prefereixo dir nó, i no pasar pel tràngol de la seva desaparició.
Els ocellets com es ara cadarneres, periquitos, lloros, canaris i hasta perdius ya son figues de un altre paner. Els cants del primers, son una banda  sonora en colors, com un Arc de S.Martí musical i que fan alegrar el dia al qui es posseix. Ja no cal dir que s’estimen molt, T’arriben a coneixer. Les aus de volt alt, com els coloms o perdius, m’angoixen perque, a casa són presoners, i ells volen llibertat i ningú que els hi privi.
I per fí com hi ha gustos de tots el colors, hi ha gent, que prefeixen reptils. No sé qué els hi troben. Només de pensar-hi, s’em posen els pels de punta, i m’agafen unes ganes de correr, i no parar, s’hi imagino que en casa d’algú que jo conegui, en tenen. Segur que m’agafe un colapse si veig una boa de 10 metros, pel passadís, o un cocodril dins la banyera.
Lo llògic és que cada animal, visqui en el seu habitat natural. Els lleons i el tigres han d’estar a la selva, i els reptils en zones humides, òn puguin creixer, perque no es trenqui la cadena de la evolució de les especies, tan important per la vida humana,i del ecosistema.
Una altra cosa que rubutjo de plé, són els circs que utilitzen per els seus espectacles, animals de qualsevol mena. Només cal pensar com ens sentiriem nosaltres si ens fesin saltar damunt el llom d’un caball al trot, amb unes bones fuetades a les cames. i com estariem si fosim el cavall, amb u nmunté de micos saltant pel nostre
damunt. El circ en aquest vessant, no m'interesse gens.

MOMENTS PLÀCIDS I DE REPÒS

Per mi són els millors. A l'estíu sobretot: LA MITGDIADA, o millor dit, el invent espanyol, que s'ha internacionalitzat arreu: LA SIESTA.

En una visita al Japò,un amic m'explicave, que en el paìs mes traballador i organitzat del món, les empreses, donen al seus empleats de 10 a 15 minuts de descans despres del àpat del mitgdia, per fer una caparradeta, al mateix lloc de treball, ja suigui una oficina, uns tallers, una cadena de montatge de una fàbrica, o al camp.

Es preceptíu i obligatori fer aquesta pausa, perque ells, avispats empresaris japonesos, s'han adonat, que l’operari, deprès d'un petit descans per aclucar l'ull, rendeixen molt més, sense tan d'esforç. Vés per òn, una cosa tan antiga per les nostres contrades, ara es costum y recomanaciò preferent en molts paisos. Es una pauta que semblave de gent poc aficionada a no ajupir l'esquena, i resulte que és, el no vá mes en marketing laboral i social. Han seguit l'ejemple suecs, austriacs, italians, grecs i un llarg eccétera

el meu sofà en sap molt d'aquestos moments dolços, de rendir-me plàcidamente a una passió de són que és la millor dormida del dia, òn no hi pot l'insomni, ni les preocupcions. La mitgdiada, no ha se ser massa llarga, en cap cas. Lo just per fer una becaina. desconectar i relaxar-se. Desprès el món es veu molt més agradable i positiu