dimecres, 30 de setembre de 2009

LES ALEGRIES I LES TRISTESES

Algunes vegades (més de les que caldríe), passem per moments durs i difícils. Moments que per rés del món voldriem tornar a viure. Es el cas de la mort d’algún familiar íntim, o la malatía grèu d’algún allegat nostre. etc.
Desprès, un bon dia surt el sol i tota la tristor i el desànim comencen a desapareixer, i sense saber cóm, tornem a ilusionar-nos, i fer proyectes que a lo millor teniem aparcats, a refer-nos d’aquella tristor que ens invadíe, i afligíe el nostre cos i la nostra ànima. Es molt humà i comprensible que sigui així. Perque d’altra manera, no podriem pas suportar-ho.
El més curiós, es que quand estem invaïts per una alegría, ja sigui una bona notícia laboral, el naixement d’ún fill, o per l’esdeveniment que sigui, no som capaços de reconeixer que estem vivint unas moments increibles i que al nostre voltant no hi ha lloc per la tristesa. i que som molt feliços. Tenim la tendencia natural de disimular-ho i finis i tot d’amagar-ho. I si és per cosa de diners, encara volem que es noti menys.
Un contrasentit tot plegat. Si estem contens ho amaguem, si ens sentim tirstos i descoratjats ho publiquem als quatre vents. No creieu que tendríe que ser a inravès? No seríe molt millor mostrarnos, tal com sòm i ens sentim realment?. Penso més aviat, que aquest joc forme part de la hipocresía humana i la falsa moral.

dimarts, 29 de setembre de 2009

EL FUTBOL

També es un tema complicat aquest. No sé pas si faig bé de parlar-ne. Es evident que hi ha moltes opinions contraposades i totes tenen molt de pes. I de bons raonaments
Per una part hi ha els que gaudeixen i paguen per seguir a un equip, veien un match internacional o de lliga, o als que els fà vibrar uns colors que representen més que el fet espotíu en sí mateix. Es una realitat. I és de respectar.
La part fosca, la criticable, i la que a mí m’indigne especialment, es el ball de milions, els interessos tan impressionants que es mouen al voltant dels grans equips. En els temps que vivim de crisi, i de dificultats per tirar les empreses endavant, per refer l’economía tan depauperada que tenim, surten uns joves que saben jugar a pilota simplement, i cobren una burrada de diners frescos i lliures d’impostos. Oh caram! Es molt aviat dit! Tendríem de reflexionar tots plegats, perque i hi ha quelcom que no cuadre. I tendriem sobretot que posar-hi remei.
Diuen que les televisions tenen la culpa de tot, i si no es exactament d’aquesta manera, hi tenen molt a veure. Llavors, si sabem ón és el mal, si entenem el perqué passe tot, perqué no aturen, el malvastament de diners amb exclusives televisives i es fan contractes raonablement mes equitatius als jugadors?... Per començar, vaja.

SIS NINES

No he explicat encara que tinc sis netes. Sí. sí...6!!!
Són, no cal dir-ho, la alegria de la casa, i el mes gran tresor dels seus avis i padrins. El meu marit i jó que procedim del interior de la provincia de Lleida, en som els padrins tal com es costum per les nostres terres. I de pas som els úics a qui anomenen així. Els altres son els avis els iaios i demés.
De nenes, ni ha de tots colors i mides i puc ben assegurar, que són les maques i espavilades de tot el mon mundial. (jajajaja). Disculpeu aquesta llicencia, pero es que parlar de les meves nines totes les més preferidies, com jó els dic, hem fa perdre la compostura.
Dons en tinc una que es diu Anna (12)que es la meva nina gran més i preferida de totes, la segona es diu Marta(11) i també es la meva segona nina més preferida de totes. La tercera es la Rita(10) i ja no cal dir-ho es la tercera més preferida de totes. Etc. etc. Deprès segueix la Txell(8), la Clara(5), i per fí la Maria (3). Totes són, com podeu endivinar, la 4ª, la 5 i la 6ª les més preferides de la seva padrina i es veritat. Amb cada una d’elles i tinc un filing especial i diferent, i e acceptat per les dues bandes.
Totes van a l’escola i la més grand a l’institut, i la despesa en llibres, equipaments en roba i esport, es capitol important en els presupostos del pares. Pels Nadals, Reis, Mones, Palmes, sants i cumpleanys, aquí si que tenim la butxaca ben foradada, però cumplim amb molta ilusió i ganes.
Penso que són de les alegries més grands, que aquesta edad, ens té reservades.

dilluns, 28 de setembre de 2009

ANAR A BUSCAR BOLETS

Passejar pel camp, en espais no contaminats al aire lliiure, i si pot ser a la muntanya, es sempre un gust que el cos agraeix sobremanera. I si és al bosch, aleshores es un verdader plaer. Sentir la fullerasca sota les soles, olorar la flaira dels pins i els boixos, veure els colors de les dotzenes de matolls diferetns que s’hi troben. Sentir el brugit dels ocells i ocellots... I si aquí hi afexim que estem en tamporada de tardor, llavors, es converteix en una orgía pel sentits
Perque cal comptar que ademés de les poétiques sensacions que ens donen els coloros ocres i vermellosos de la natura, en aquesta época, també temin els bollets, i...Caram amb els bolets! Jo no sabia la quantitat tan grand de gent que mou aquesta religió. Perque es tracta d’aixó. Una auténtica bogería la que tenen nombrosíssimes persones, per anar a buscar bolets. S'aixèquen molt matí, fant centenars de Kilómetres, brùjula en má, plens de bocates i vegudes, cisteles i demés estris necesaris,i si en troven aleluya! però sinó (que també passe molt), tornen cansats i moixos cap a casa seua esperant una millor ocasió, potser l’any vinent o ves a saber quand. Però mai perden la fé ni la afició.

EL SORROLL

.
El Soroll mediambiental que hem de patir totes les persones que vivim a les ciutats del mon “ric” i civilitzat, provoquen tantes molesties i incomoditats, que es fà difícil ennumerar-les totes. Començant per l’ insomni i tot el que arrosega, i acabant per un estat nerviòs permanent, fòbies, i demés patologies relacionades amb l’excès de decibelis, tots estem cridats a protestar, o a reduÏr, en la mesura de les nostres posibilitats, aquestos ditxosos sorolls que alteren la paciencia, la convivencia, i el tarannà de tothom.
El soroll elevat al cuadrat, el soroll mes insoportable, que existeix, es el que tenen que aguantar els obrers de les fàbriques textills, els tallers de matriceria i planxa. Sense oblidar la feina dels controladors aeris i demés personal dels exteriors dels aeroports. Molt forts també, son els sorolls de les fundicions, amb aquelles patacades del ferro contra ferro. i mes forts encara son les estridents musiques de les discoteques, que sonen fins a reventar els timpans.
Aquestes persones, les que treballen en els llocs, avants enomenats quasi amb tota segurtat, patiran greus problemas d’audició que els portarà finalment a la sordera.
I les que suporten voluntaraiament i per caprici, els sons ensordidors dels pubs, discos, i demés… Que en farem d’aquestos?

dimecres, 23 de setembre de 2009

LES COSES DE LA RELIGIÓ

Els asumptes de l’Esglesia són des de sempre intocables i intractables, per tant no serè jó la que obri la caixa dels trons. Només voldría parlar dels catolics practicans, (entre els que hi soc jò), que mig omplen les esglesies pels oficis de cada diumenge. Si mirem bé, ún per ún, podriem teure’n la conclusió que n’hi ha de totes les edats i estaments socials. La gran majoria son gent poderada, i si cadasqùn d’ells i d’elles vulguessin explicar amb sinceritat el perqué van a Missa, tots dirien coses ben diferentes. Ho sé.
Amb tots els respectes, però tots ens respondrien que i van per resar, peró la veritat, la auténtica veritat, es que molts no saben ben bé que hi van a fer. Alguns son devots empedernits o beats, n’hi ha que els hi porte el costum, la rutina o la tradició. Alguns també per trobar-se amb tothom i tindre una escusa per sortir de casa. Els que amb tots els dubtes de fé, no s’ho plantejen, i decideixen anar-hi a pesar de tot. i per fí també hi són el que els hi agrade cantar, o llegir les lectures o simplement pasar la platereta. Aixó els fà sentir realitzats i importans.
Es dolenta aquesta postura? No ho sé, i força que m’agradaríe saber-ho, pero es una realitat, un fet consumat que es pot palpar si ho voleu, assistint uns quands diumenges a les mises d’ una parroquia de barri. Qualsevol. I em disculpo per totes aquelles persones que moguts per una fé inquebrantable, van a l’Esglesia, resen de debó, i segueixen la liturgia puntualment, que també hi són, però, en una part molt minsa. Per ells la meva admiració

dimarts, 22 de setembre de 2009

LA SORTIDA DE LES ESCOLES


Cada dia a partir de les 5 de la tarde, els carrers canvien de color. Es una festa, veure la mainada sortint de les escoles. Un avalot de carteres noves de tots colors. Ganes de cridar i saltar. Cares brutes, suades i roba arrossegada. Algún plor. Es tan ilustratíu tot l’ambient a partir de les 5! A continuació totes les mares a correcuita a portar els seu fillets a les classes complementaries de anglés, ballet, música, gimnástica etc etc. O els avis o avies que en aquesta pelicula i juguen un paper ben important. Tots ells, mes les carteres, més els berenars a mig menjar, les begudes, el impermeables i jerseis, formen un cuadre tìpic dels primers dies de la tardor. Depressa, depressa, pujen als cotxes aparcats de qualsevol manera, sobre les aceres o en algún gual, i canvien de classes, entre rialles, i gresca. Dues hores desprès, a casa, toque una mica de televisió, que es el que els fà d’aturador i entrar en la calma que necesiten, per anar a sopar i dormir.
L’endemà tornem-hi......


EL CAS MILLET

Avans que aques affaire es polititzi, vaig a parlar d’aquest individuo indesitjable que tenim a la nostra societat catalana, dintre de la més alta burguesia de la ciutat. Un prohom, un mecenas del art, un gran senyor, amb noms i congnoms il-lustres. No m’ho puc acabar de creure! Una estafa tan colosal i tan antiga, que romangués desconeguda per les autoritats finaceres, es quelcom impensable en els dies de avui, que tot es tan controlat infomàticament, que si no pagues una multa de trafic, fins i tot t’embarguen la casa. Aquest senyor i la seva família que tenien uns ingresos reconeguts i acceptats de tants diners mensuals, es que sopaven cada dia dues vegades tots ells i el seu seguici? . Es que havíen de menester dos coctxes i dos xofers, cada ùn d’ells per els desplaçamentes a la seva altra casa, els caps de setmana, a la seva segona residencia, o tercera, o quarta?.
No em puc imaginar com es poden descontrolar, aquestos gastos dignes de una marajà de la India en temps dels Boers, i que no es noti!!!
La veritiat, els pobres mortals que vivim i hem viscut sempre del fruit del nostre treball, no el podrem mirar mai més a la cara aquest senyor i la seva estirpe. Si els hi queda un sol brí de vergonya, els hi toque acabar els dies de la manera més abominable i posible. Espero que la JUSTICIA amb mayùscules, s’ocupi de ferl-los complir integrament totes les penes, perque restituirlos-hi el nom, amics, aixó ja no serà posible.

dilluns, 21 de setembre de 2009

LA SALUD I LA VELLESA

La salud i la vellesa

No em puc imaginar, el que sentía els matins, de fà alguns anys, quand m’aixecava amb una rebalada del llit, amb la ment despejada i pletòrica de forces, després d’haver recuperat el tó muscular per el descans nocturn.
M’agradarie, ni que només fos per una vegada, recuperar aquell nivell de benestar, que vaig gaudir durant molt anys i del que mai en vaig esser conscient.
Recuperar les ganes de treballar, fer coses i projectes, per la resta del dia, festíu o feiner, no importe pas, sentir de nou l’nmens plaer de baixar les escales de tres en trés, i sortir al carrer com una fletxa camí de la feina.
En aquells moments si m’aguessin donat a triar entre fer el manta d’ara i explotar l’enegia, treballant un munté d´hores, no ho hauría dubtat ni un moment....Fer el manta, hauría dit! i com n’ere de falsa aquesta idea! Ni que m'ho haguessin jurat, ho hauría cregut. I es que fer el manta comporte multitud de coses. Vol dir estar sempre cansat, tenir els ossos cruixits i adolorits, ser poseidor d’un cap com un timbal, de unes cames que no et volen obeïr, uns ulls, que no saben veure-hi sense unes bones ulleres o lupes, uns braços i unes mans, que jà no poden atrapar la poca feina que represente fer el dinar i cuidar de la llimpiesa corporal...Enfí tot el que represente fer-se vell, irremissiblement.

diumenge, 20 de setembre de 2009

DINARS DE FAMÍLIA

Mira que n’arriben a fer de dinars i sopars de família al cap de l’any. Uns de famiía intima, de cosins de la part del pare, de cosins per part de la mare, uns altres de sants o cumpleanys d’aquest o d’aquell membre, sempre estem aseguts a taula xerrant i brindant. No es gens reprobable aquesta costum. Al contrari. Les relacions familiars s’enfoteixen i s’agilitzen justament per aquestos esdeveniments, i la comunicació es más fluida i natural. Es cree un vincle afectíu que d’altra manera no seríe posible.

 De totes meneres, a força de assistir-hi per costum, es fan una mica pesats. Repetitíus fins i tot. Com totes les coses de la vida, que es fan per rutina. Llavors la cosa canvíe. Les relacións jà no són tan estupendes ni tan fortes, i si pots t’escaquejes.
Però heus ací, que de tant en tant es produeix un miracle. Surt un oncle, una tía que d’ha quedat sense ningú de a seva generació que el pugui acompanyar, i tots fem pinya, a la taula, per homenatjar-lo. i tornem a celebrar una festa de debò. Amb ganes, sense fisures, i gaudint d’un altra vagada d’un aconteixement irrepetible.

dijous, 17 de setembre de 2009

QUAND NO TINC TEMA

Que faig quand no tinc tema? que pase quand m’assec al ordinador i no tinc rès a la ment, ni rès pensat, ni rès que m’hagi cridat l’atenció?
Doncs encara que es la primera vegada que em passe, intentaré escriure del no rès.

Hi ha molts pensaments que no cal buscar-los lluny, son sempre presents a l’insconcinent. L’amor als fills, n’és un d’ells. Recordo que una vegada algú va dir: Darrere de totes les coses, fets, persones, art, música, natura, etc. etc. només si trobe diners. Molts més dineres si es tracte de política o del negoci de la salud. Només diners, i interessos económics per tot arreu, menys en una cosa. Tenim un factor, que sse salve de la crema: L’AMOR FRATERN.
Afortunadament. aixó es intocablle, i sense discusió. Quin pare és el que no es sacrifique, no ho done tot, desinteressadament, i no procure el millor, pel benestar dels seus fills?. Des de el moment que neixem, em tingut i em donat tot, absolutament tot: entrega, estimació, bons consells, ejemples, tot allò, en fí, que al nostre parer, els hi ha de suposar baneficis i experiencies a llarg o curt plaç.
Suposo que com totes les coses, hi haurà alguna excepció, però, serà només això: la excepció que confirme la regla. Com també hi ha moltes persones que s’els en va l’olla o simplement son bojes i pròu. Aquí no hi entro, peró, continuen essent excepcions. El que es sà, corrent, i que es done en tots els temps i en totes les civilitzacions, es l’imnens amor, que els pares tenen envers als seus fills,

dilluns, 14 de setembre de 2009

ELS JOVES I LA MUSICA

Ja fa dies que em passe pel cap una idea que avui exposaré.
Molta gent pense que les músiques ensordidores d’avui, les que posen els nostre veïns adolescents a tota pastilla, no tenen solta ni volta i que només són un soroll molest i pròu. Quand pel nostre costat passe un jove amb el seu poten C.D. del cotxe, a tot volum, pensem que es un provocador agosserat, i un maleducat.
Son ensordidores, això sí, peró es la música dels temps actuals, la que més es posa, la que més s’escolte a les discotèques, la que fa vibrar de debó als nostres joves, ens agradi o nó. Jo no sé si té molta o poca qualitat, però no hi dubte que es el sumum, osigui: la més buscada, la més venuda i que té per ells, un ganxo indiscutible.
Algù recorde lo escandalitzats que estaven tots, pels joves de Liverpool, al començament de la seva carrera? Tothom es feia creus de l’escadalosament malsonants, i estranyes que semblavem aquelles lletres i melodies. Ha passat el temps i ara allò ens semblen unes cançons de bressol.
Algù em pot assegurar que no passarà igual amb aquesta pseudo música estrident, i maxacona?
Jo diría que es el mateix fenòmen. Ens coste molt d’adaptar-nos a les noves corrents, i amb aquest, per desgràcia, sol passar que s’assosíe amb d’altres costums i modes que tots tenim en la ment. Aquestes sí que son adiccions més perilloses, però que deuriem desassosiar de la música sigui o no metàlica, encara que no combini el sò d’acord amb les lleis de la harmoía melodia i ritme.

dijous, 10 de setembre de 2009

LA DIADA

La meva inteció al començar aquestos escrits, ere no parlar mai de políitica i així ha estat. no he fet gaires referencies a la vida pública escepte en molt contades ocasións, com per ejemple avui mateix.
S’ha dit tantes coses en vers al “nostre” 11 de Setembre! que no hi pot haver res de nou que no hagi estat tractat desde totes les perspectives posibles. Tenim molts bons pensadors, bones plomes i bons mitjans per difonde-les.
Però ves, jo també vull dir-hi la meva. No es imporotant i encara que no la llegeixi ningú, em quedaré tranquil-la un cop ho hagi desenbutxat.
Penso que tot i no tenir estat, i seguir pràcticamet axafats per les forces dels regims de torn, pese als nostres insignes politiquets, també del color que siguin, o fasin malament o pitjor, no n’hi ha per més que treure’s el barret devant d’aquest colectíu, que s’entusoneix en fer que, d’aquestes despulles del que en diem “nació”, en surti quelcom més. I en surt sobretot una consciencia de catalanitat forta i mes gran que mai. Es per sentir-se orgullòs, de pertanyer a aquest poble, que a peser de tos els entrebancs, de totes les diferencies existentes entre els defensors d’aquest, diguem millor, país, la gent s’aplega per commemorar una derrota històrica, i ho fà amb respecte, amb sentiment, amb serenitat, i amb totes les ganes de que algùn dia tornarem a ser, el poble victoriòs, que se sent segur i respectat per tots les seus veïns.

dimarts, 8 de setembre de 2009

SETEMBRE

No tot son problemes, quand arribe la tardor. (En contraposició del que vaig escriure ahir).
Aquesta es una estacío, molt agraïda per el que fà al mediambient. Es el temps de la verema, de la fruita madura i de les fulles daurades, i de les primeres fresquetes que tan s’agraeixen. Els dies encara son llargs, i permeten fer moltes activitats al aire lluiire, la temperatura de l’aigua del mar per ejemple és ara quand es més agradable, quasi tébia.
Comencen a sortir els primers bolets. Quina passada anar a buscar bolets! ...i trobar-ne!!!
Cal fer les confitures i melmelades de mores, de codony. de tomquets verds....Garrapin-yar les ametlles, i sobretot d’anar a escoltar la brama dels isarts. La bellesa del bosc es tan important, que es motíu d’inspiracicó, de molts dels poetes i literats.
Un altre capìtol es anar de botigues, veure les primeres novetas, i fer les primeres compres de la roba que necesitarem per l’hvern, Sense oblidar de reposar al llit una flasadeta, i recuperar les nits plàcides i poder dormir d’una tirada. Sense calor, mosquits o sorolls.
Un altre factor molt agradable d’aquest dies es el retrobament amb els amics habituals i els parents. Les llargues vesprades mirant les fotos de les vacances, i l’intercanvi d’impresions al voltarnt d’una taula....
En fí com diríe algú ja molt vell... “No hay bien que por mal no venga”

dilluns, 7 de setembre de 2009

COMENÇAMENT DE CURS

Quand tot es a punt. preparat i disposat, (piscologicament també accepat), per tornar a començar la rutina da cada curs, osigui les cues, els embussos de transit, els dies curts, i els plugims de tardor. Quand inclós ja trobem normal i natural les consabudes protestes dels traballadors d’aquesta o l’altra empresa... i les manisfestacions de tots tipus, aquest any pinten molt més negres encara.
S’ha de ser optimista, però es que aquest hivern pot ser molt magre i llarg eh? Llarg de solemnitat. Es farà molt i molt pesat, vull dir.
Un atur que no pare de creixer, i la borsa no pare de baixar, i per rematar tenim el tema de la Grip Nova.(per cert, segons semble, un motiu afegit per distreure al personal de coses mes series)
Els nous assentaments jueus, en terreny palestí, contravenint els consells dels seus al-liats, la deballada de Obama en totes les enquestes del país, per la reforma de la Seguretat Social, i per la revifada de la guerra al Afganistan. Passant també per les genialiltats de Sarkosy o Chavez, els discursos enganyosos de Zapatero... Un menú poc atractíu, en el que no cal descartar, alguna desgracia mediambiental i humana. Mare de Déu! I el començament del curs escolar, que es cosa de nens, es converteix en les temps actuals en tota una amenaça per la salud i a la convivencia internacional

dijous, 3 de setembre de 2009

ELS POBLETS ABANDONATS DE LA NOGUERA (LLEIDA)

El nom del poblet, no el recordo. El vam veure i em va impresionar l'inmens silenci, la quietud i la seva bellesa incomprensiblement abandonada. Per un moment penso amb els seus antics moradors, gent que atreta per una lluentor inexistent d’altres terres, o per seguir la moda imperant en molts moments de la història del nostre país, ho deixe tot en busca de noves oportunitats, en busca d’una vida més còmoda, però que en realitat es només una falsa impresió. Quantes persones s’han equivocat al deixar les terretes dels avantpassats. i s'ha encadenat a una cinta transportadora de qualsevol fàbrica. I potser malviuen en un bloc de pisos, encongits i anònims en mig del asfalt. Les poques portes que queden denpeus, tan fermes, tan personals i fortes, son tancades, ara despullades per vàdalsl que s’emporten els picaportes, els números de l’any que figuraven als llindars, picats a pedra i les herbes van creixent a la entrada. Ningú els prive de florir ni de fer llavors. També el carrers ombrivols amb seients per les reunions veinals dels capvespres d’estíu, tan animats antigament. i que han escoltat tantes xerrades, ara queden muts i sords, i ni tan sols els quede el resò del jocs de la canalla.

dimarts, 1 de setembre de 2009

Organitzar àlbums de fotos

Organitzar àlbums de fotos
Organitzar records de tota la vida en petits llibres, es per a mí un passatemps ideal. Em complàu mirar i remirar, les velles imatges de quand erem joves, de quand els fills eren petits, com es van fent grans, sense adonarnos-en. Reviure els casoris i avans els prometatges d’alguns i desprès l‘arribada dels nets, i com any rere any van creixent com havien fet avans el seus pares. Tot explicat i comprimit en cuaderns que són com histories o novel-les viscudes en primera persona. T’adones igualment que ja no surten a les reunions familiars els que hi van figurar un munt d’anys, i ara jà no els hi tenim. I que dir d'ùn mateix. La cara i el somrís es van modificant poquet a poquet tornant-se sobris i els ulls més apagats, menys víus i brillants tot i que ho vols disimul-lar amb el maquillatge... Es LA VIDA !!!!
No si pot fer rès. Els dies van passant depresa, les vides de les persones volent, els problemes sempre es resolen d’una manera o altra; però els albums, testimonis de totes les bones estones, queden, encara que sigui dalt les golfes i plens de pols. Però un dia algù els obrirà i endivinarà històries potser veritables dels seus avantpassats. Películes de paper sepia que els temps haurà mig esborrat. Històries de silencis, d’amor fratern, d’il-lusions de joventud, de desenganys, de dolors i plors a flor de pell.

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA