dilluns, 31 d’agost del 2009

Els comiats

Els comiats
Són per arribar els convidats per passar uns dies a casa. Si es que l’arribada d’una filla i la seva familia que viuen a l’extranger, es poden considerar convidats. Millor diguem que estem preparats per acullir a casa seva la nostra filla i très allegats més: el seu marit i dues filles.
Al-legria sense mida, tots gaudim molt de la trobada, perque els demés fills que també viuen a les seves cases, (aprop d’aquí, però), també fan cap a la casa pairal, i finalment ens ajunten 14 persones quasi cada dia. Bons dinars, bons sopars, i molt bones estones, incloses les que passem a la piscina o fen fotos, que es le meva afició preferida.
Es passen els dies ràpidament, i jà som al dia de la partida. Semble que no pugui ser, pero és. El matí es diferent, la calor afluixa bastant i tot es brugit de maletes amunt i avall. Cal calcular moltbé per encarbir-ho tot. Perque sempre hi ha més coses de les que estaven previstes.
Comencen a arribar la resta dels germans, pel comiat, i la casa quede com si hagués passat un tornado. Aquest punt m’amoïne una mica, i tot i que sé que amb molta bayeta i temps, les coses tornarán a lluir, mentre dure el trasvals, no puc més que possar-hi cara de circumstancies.
Penso que val la pena; veure la familia junta i sobretot feliç d’estar unida, per uns pares es motíu de gran satisfacciò, i ho celebrem com cal.
Ara bé, una vegada passades i controlades totes les emocions, i tot han tornat a la normalitat, es a dir tots són sans i estalvis a le seves llars, i la casa es buida, també entre una pau i una tranquilitat, dignes de ser viscudes. La solitud també es quelcom agradable, i que s’enyora quand manque.
Sempre quede el record, les fotos, i la promesa de un nou reencontre no molt llunyà.....

dilluns, 24 d’agost del 2009

Preflecxions en véu baixa

LA CALOR

Lluny quede encara la Tardor. Ho dic convençuda de que tot-hom l'está esperant amb candeletes. I es que enguany ha fet i fà encara tantíssima calor, que està agotant la paciencia dels més suadors, i de quasi tot bitxo vivent.
Bebent tot el dia liquits gelats, menjant coses sempre fredes, estant a la platja, o a la muntanya, no hi ha manera de treures aquesta angoixa que no et deixa respirar, ni moure´t. Les nit son llargues, els sorolls del carrer que no poden ofegar unes finestres tancades, la roba que s'empegue a la pell i els coixins humits no ajuden a trobar la necesària relaxació per gaudir d' un acceptable descans. Dia rere dia, es fà més evident la manca del aire fresc, perque encara que en tinguem del artificial, (aire condicionat, vull dir), no es pas la mateixa cosa. Tot i que en alguns moments representi una petita ajuda, no s'en pot abusar. Els inconvenients que comporte són bastants i alguns de molt grèus. No els vull anomenar perque están ben presents en la menòria colectiva.
I un cop sopesats el pròs i els contres d'aquest medi, penso que el millor de tot es que no tardi massa en arribar el canvi de temps que jò espero amb il-lusió i amb tanta falera.

REFECXIONS EN VEU BAIXA

Acabo d'arribar a casa desprès de passar uns dies a la muntanya. Uns dies tranquils que han donat mol de sí, sense ordinador ni gaires contactes i pensant en aquest blog, em replantejo seguir amb ell o nò. Soc ben conscient que les meves refecxions sobre tots els temes, que he exposat fins ara, no són ni interessants ni están ben clarificats. Ni tansevol ben esctrits. Però això sí, m'agrade molt escriure i en certa manera en tinc necesitat. (aquesta absencia del medi m'ho ha confirmat), Que faig doncs? aquesta es la cuestió....
Gent que em segueixi tampoc n'hi ha gaira i ni em sento obligada per cap compromís ni per cap promesa. Per lo tant, donades aquestes circumstancies, seguiré amb la meva rutineta, però l'hi canviaré el nom. Ja no serán Les "refecxions en véu alta" que volía, sinó que les titularé a partir d'ara; "Reflecxions en véu baixa", com aquell que se les sent degradades o menyspreades, les seves opinions. S'han d'acceptar les cosses com són.
Per una cosa sí que seré ùtil. Com tothom en aquestos bloggs son escriptors quasi profesionals, , jo faré el contrapunt. Osigui que ells devant els meus humils escrits, lluirán molt més, serán encara més bons, i els esperonará a fer millors articles si cab. O poesíes....
Penso que no es tan mala idea.
!Benviguts doncs a le noves "Refecxions en véu baixa". I agraïda pel vostre escàs seguiment!

dijous, 6 d’agost del 2009

Mestressa de casa

Mestressa de casa.

Aquest es un titol prou enganyòs i gens concret. Perqué... que implique ser mestressa de casa? Vol dir ser la dona que es cuide de la neteja, que fà el dinar, que rente i repasse la roba de tots, la que s’ocupe que totes les aixetes funcionin, la que es cuide les plantes i de vegades hasta l’hortet de sota casa? I també la que li cal abastir el rebost amb poc pressupost? I la que….? Ya un llarg excètera i nó vull allargar-me massa. Deixem-ho aquí.
Però es que hi ha també la questió dels fills ….Perque a més a més hi ha la canalla pel mitg. I que en fem de la mainada? Doncs … això es feina sobretot de la mare que casualment, és la mateixa dona que s’ha de ocupar de tot el que avans hem esmentat.
I òn el donen aquest tìtol tan complicat i exaustíu?. A quina academia, o facultat cal apuntar-se? . Quants anys de carrera són?
Perque no hem direu pas que no es complicat fer pujar amb bona intenció, (que nò amb exit), uns quands fills, en els temps que correm. Tant complicat i costòs que la majorìa de noies d’avui, no la vol pas estudiar aquesta carrera. Ho tenen ben clar que no els compensarà ni econòmicament ni emocionalment. I tot aixo sensse parlar de contentar una parella que també reclame el seu tall del pastís.
Veig el futur fosc, mes aviat tirant a negre, perque us ho he de dir: s’han acabat els temps de la Maria Castaya i d’el esclavatge de les dones.

Anar en Metro

Va passar ahir i era a Barcelona. Reconec que faig servir el Metro en comptades ocasions. Prefereixo altres mitjans per els meus desplaçaments a la capital.
I el que em va colpir més de tot, va ser el no reconeixer ni estacions, (quasi bé totes noves, Gracies a Déu,) ni als usuaris que semble que han canviat hasta la pell.
Vestits estrafolaris, mes aviat parracs, calçats de l’època dels romans, pircings per totes les parts del cos, pentinats imposibles, (sobretot els nois) i també moltíssim tatoos. Gents de totes les races i colors, acalorats suosos, cridaners i malcarats, amb mirades que no agraden ni un pel…enfí que jó neta i pulida com un cromo, m’hi vaig sentiri d’allò mes incómoda, per no dir que vaig passar hasta una mica de por.
Suposo que és una questió de costums, i que les persones son sempre les mateixes, (osigui, bones per naturalesa), el que només canvíe, son les modes. Prefereixo pensar aixó. Però si per si de cas, y si m’en puc passar, trigaré uns quands dies, en anar-hi sola, i a la nit com vaig fer ahir.

dimarts, 4 d’agost del 2009

Les dietes de l'estíu

En la nonstra societat de consum, hi ha montats uns estereotips cada any per aquestes dates, que son tan espùpits com inùtils. I es que per posar-te una roba de bany cal estat prim i flagelat com un san cristo. Cara desnutrida, mirada llànguida i ossos prominents. Tot ajustat a la talla 38, encara que la persona sigui una balena d’una tona i mitja.
I jo em pregunto: perqué? Perque tan d’esforç, sacrifici, diners, força de voluntad malgastats per estar 1 mes o dos pesant de 2, a 10 kilos menys de l’habitual?
El cert es que aquestos kilos es guanyen desprès a la tardor en una setmana i amb escreix. I la gent ho sap, ademés. No entenc rès.
Precisament ara, que tenim tan i tan per escolliir i fer bons menús. De tota especie qualitat i preu. Tenim la inmense sort de pertanyer al litoral de la Mediterrània, que ens ofereix els millors fruits i els millors components per seguir una dieta equilibrada i sana.
Doncs que es el que falle.? Òn està el quit de la quesitó?. Si el sabés, hauria descobert una cosa tan impotant com la llei de la gravetat, o una cosa per l’estil, i llavors podriem buscar-hi la solució.
Ara com ara i amb els intressos creats per les grans multincionals de la cosmètica. Els miles de sales i persones que només s’ocupen de cuidar el cos, la publicitat reiteradament incisiva en fern-nos creure que estan prims serem molt més felinos, veig molt difíci, sortir d’aquest cercle viciós, al que estem abocats i presionats.

dilluns, 3 d’agost del 2009

Els lladrucs del gossos

El gos és sense cap mene de dubte , l’amic mes fidel del home. No dic rés de nou,. Tothom ho done per sentat i tots hem viscut o hem sentit parlar de casos de fidelitat extrema. Per ejemple, quan un gos ha seguit al seu amo fins la tomba o no ha deixat mai de plorar-lo durant anys. Cassos que conmouen l’opinió pública, igual que passa quand es diexen abandonats, als borals de les carreteres, ejemplars que desprès de fer jugar als nens de la casa, estorben a l’hora de les vacances, i es llencen sense cap mirament, per la finestreta del cotxe, com si es tractés d’una bossa d’escombraries. O bé s’abandonen a la gasolinera o a un àrea de descans. El final d’aquestes pobres bestioles es fácil d’endivinar. No poden surtir de l’autopista perque es tota ella cercada per una tanca metàlica , i els pobres, tips de donar tombs, la metixa dinàmica els porte al centre circulatori on moren axafats per un camiò o un tot terrany potent, que ni s’adone del que ha passat. Deplorable! I cada estíu es va repetint la història tot i que les administracions públiquesn ho contemplen com un delicte, i anuncien mesures represores pels qui porten a terme aquestos actes incívics.
Escric aquesta petita crònica amb l’esperança de que hi haurà algù que tingui llàstima, dels ladrucs desesperats dels gossos un cop es veuen atrapats a l’autopista, o són embestits i malferits, en una carretera comarcal.